Situació i presentació
Es troba al sector de llevant de la comarca, en contacte amb les Garrigues. Limita al N i a l’W amb el terme de Lleida, al S amb Aspa, a l’E amb Puigverd de Lleida, al SE amb Castelldans (Garrigues) i al NE amb Torregrossa (Pla d’Urgell).
El terme està situat a la plana regada pel canal d’Urgell, amb un paisatge predominant de tipus urgellès al centre i al N, mentre que a la part meridional s’acosta al de les plataformes garriguenques. A més del canal d’Urgell, drena el terme el torrent de la Femosa, que passa per la part N procedent de Puigverd i continua fins a desembocar al Segre aigua avall de Lleida. Les principals partides del municipi són Montlleu, el Saladar, Castelló i la Serta. L’indret del Mas dels Melons, al S del municipi, en direcció a Aspa, està declarat zona PEIN.
El poble i cap de municipi d’Artesa de Lleida és l’únic nucli de població agrupada del terme, que comprèn també el despoblat de Vinatesa.
La via de comunicació més important és la carretera L-702 procedent de Lleida i que continua vers Puigverd i Castelldans. Del poble surt una altra carretera que mena a Aspa i al Cogul. La via del ferrocarril de Barcelona a Lleida travessa el sector NE del terme, i l’autopista AP-2 passa pel sector meridional, al S del canal d’Urgell. També està creuada pel traçat del tren d’alta velocitat.
La població i l’economia
La població es quintuplicà amb escreix al llarg del segle XVIII, quan passà de 69 h el 1718 a 389 h el 1787, i l’augment continuà al llarg del XIX (560 h el 1860), especialment a partir de la construcció del canal d’Urgell: 967 h el 1900, 1.128 h el 1920,1.097 h el 1940, 1.195 h el 1950, 1.206 h el 1960, 1.311 h el 1965; des d’aleshores tendí a baixar: 1.229 h el 1970 i 1.178 h el 1981. El 1991 es censaren un total de 1.188 h. Durant la segona meitat de la dècada de 1990 la població donà mostres d’una clara recuperació. L’any 2001 arribà als 1.324 h i el 2005 assolí el màxim de població registrat al terme: 1.414 h.
La terra conreada, gairebé tres quartes parts de la superfície municipal, és dedicada predominantment al regadiu, gràcies a l’aigua del canal d’Urgell. El principal conreu són els cereals (ordi i blat), els arbres fruiters (pereres i pomeres), els conreus farratgers (alfals) i els ametllers.
La cria de bestiar és una altra de les activitats econòmiques bàsiques del municipi. En els darrers anys del segle XX es manifestà un notable augment de l’avicultura, que gairebé triplicà el nombre de caps, i del bestiar porcí, que els quadriplicà. També s’incrementà la cria de bestiar boví, la cuniculicultura i la producció de mel.
Entre les diverses cooperatives que hi ha al municipi dedicades a la venda de fruita, adobs, etc., destaca la panificadora Cooperativa del Camp Comarcal les Garrigues. El mercat setmanal se celebra el divendres.
El poble d’Artesa de Lleida
El poble d’Artesa de Lleida es troba a 202 m d’altitud, al sector septentrional del terme, entre la carretera de Lleida a Castelldans, que passa pel NE del nucli, i el canal d’Urgell, al SW. Pujant pel carrer del Portal s’entra a l’antiga vila closa o la Vileta (el barri antic d’Artesa), la qual ha perdut els darrers anys una bona part del tipisme i ha crescut sobretot seguint l’eix de la carretera a Aspa, vers el canal. L’església parroquial de Sant Miquel, obra neoclàssica del segle XVIII, té una notable portalada rectangular, amb columnes adossades, a la qual s’accedeix per escalinates laterals; el campanar, de torre i vuitavat, s’aixeca en un dels angles; el 1936 desaparegué el notable retaule major. També és del segle XVIII el notable casal dit Casa Gallard (Vicenç Gallard, gran terratinent d’Artesa, fou regidor de Lleida el 1763 i rebé el títol reial de corregidor). A ponent del poble i envoltada de jardins, hi ha la petita capella de planta arrodonida dedicada a Sant Ramon, la qual fou reconstruïda sobre una d’anterior el 1777.
D’un temps ençà es constata la progressiva afluència de ciutadans que s’escapen de Lleida per instal·lar-se a les cases de nova construcció que es van edificant al voltant d’Artesa.
Entre les principals entitats culturals del poble cal destacar el Museu Local Arqueològic, construït al final de la dècada de 1960 en el lloc de l’antiga casa on els hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem venien cada any a cobrar el delme en espècies als habitants; encara s’hi pot veure el trull de lqoli i l’espai que ocupava l’enorme tina del vi. Es guarden al museu les troballes arqueològiques del terme i rodalia, entre les quals destaquen la interessant ceràmica campaniforme i posterior (vasos de cordons aplicats i acanalats), restes ibèriques i també romanes. La tradició en el camp de l’arqueologia al terme es palesa també en l’actiu Grup de Recerques La Femosa, amb seu a Artesa, depenent de l’Agrupació Cultural La Femosa.
La festa major d’Artesa se celebra el primer cap de setmana de juliol. El dia 31 d’agost es fa un aplec a l’ermita de Sant Ramon. Per Sant Antoni, el 17 de gener, es beneeixen animals, tractors i vehicles, i a la plaça Major es fa un dinar col·lectiu a base d’olla barrejada. El 15 de maig, diada de Sant Isidre, se celebra l’homenatge als jubilats. També se celebren Sant Joan (24 de juny) i Sant Jaume (25 de juliol) i es fan revetlles. L’Onze de Setembre se celebra al passeig de Sant Ramon un concurs de cassoles i es fa un dinar col·lectiu.
Altres indrets del terme
El despoblat de Vinatesa és situat al sector NW del terme, prop de la Femosa, i segons sembla es tracta d’un lloc d’origen sarraí que fou atorgat al capítol de la seu de Lleida, que tenia els drets d’herbatge i que mantingué la propietat fins els nostres dies (el comtat de Vinatesa fou donat el 1912 a Miquel Agelet i Besa, polític lleidatà).
Artesa de Lleida és un municipi especialment ric en jaciments arqueològics, d’èpoques força dispars, que van des del Paleolític inferior fins a la dominació romana. D’aquest darrer període s’han documentat un bon nombre de vil·les al llarg de la vall de la Femosa, per on passava la via romana de Lleida a Tarragona.
El jaciment de lo Clot del Ballester és un taller de sílex que hom data al Paleolític inferior; és el més antic, i és situat a la partida del Pla, al costat dret i al peu de la carretera d’Artesa al Cogul, damunt mateix de l’autopista. Els primers materials van aparèixer l’any 1979 i d’aleshores ençà s’han recuperat una cinquantena de peces. Els jaciments de la Gravera de l’Eugeni (situat a la partida de la Bassa Bona, uns 500 m a l’W del nucli urbà), lo Vinyar Nou (1 km al N del nucli urbà d’Artesa i uns 500 m al NW del jaciment anterior) i lo Secanet (al costat dret de la Femosa, uns 2 km en direcció NW d’Artesa) també són tallers de sílex, però corresponen al Paleolític mitjà. Un altre centre de reproducció, explotació i taller de sílex és el jaciment de les Fonts I, el qual abraça un espai de temps que va del Paleolític mitjà fins a l’edat del bronze (al costat dret de la Femosa i al peu de la Carrerada).
Un altre grup de jaciments seria el datable entre el Neolític i l’edat del bronze: lo Baluard, lo Barranc i les Roques dels Colomers (al S del nucli urbà d’Artesa), lo Sant Esperit (al SW d’Artesa), les Roques del Monjo (al S del canal d’Urgell i al peu mateix de l’autopista) i lo Tossal de l’Ambrosi (sobre una de les terrasses més altes de la vall de la Femosa). El jaciment de la Planeta, a uns 500 m d’Artesa i damunt de l’autopista, correspon a l’edat del bronze; un sondeig dut a terme el 1978 va donar com a resultat la localització d’un fons de cabana i d’interessants materials ceràmics.
Gairebé al límit amb el terme de Lleida, al N d’Artesa, hi ha el jaciment iberoromà de Castelló, on s’han trobat importants restes de ceràmica. Les Cadolles és un jaciment romà situat 3 km al S del cap municipal. Es tracta de les restes d’una vil·la romana que permeten observar afloraments de parets i restes de paviment. S’hi han trobat abundants restes de ceràmica comuna, sigil·lata hispànica, algun peu d’àmfora i restes d’arrebossat de paret amb estuc.
La història
Fins a les investigacions fetes en el Llibre verd de l’Arxiu Capitular de Lleida, eren molt escasses les notícies sobre l’origen del lloc d’Artesa de Lleida. Consta un Arnau d’Artesa (procedent segurament d’Artesa de Segre) des del 1148 al Segrià, afavorit per Ramon Berenguer IV, al qual serví en la conquesta de la ciutat, i que rebé unes terres a la vall de la Femosa. També hi ha un altre repoblador, Ximeno d’Artusella, que el 1174 signà la segona carta de poblament d’Alguaire, procedent segurament també d’Artesa de Segre. Un altre repoblador de l’indret procedent del vescomtat d’Àger és Pere d’Oromir, que donà nom a alguna partida d’aquest territori. Amb tot, aquests llinatges no foren els principals beneficiaris del lloc, sinó els Ribelles, i per això durant l’edat mitjana el poble rebé el nom d’Artesa de Ribelles.
Ja Miret i Sans assenyala Gombau de Ribelles, que participà en el setge de Lleida el 1149, com a repoblador d’Artesa, amb terres des de la Costa dels Pals (Albarés) fins a la Femosa (1159). El procés de colonització segons el Llibre verd esmentat i el Cartoral de Gardeny va des del 1156 fins al 1194. En el seu testament, Gombau de Ribelles i la seva muller Marquesa deixaren (1179) el castell d’Artesa als seus fills Ramon i Gombau. Però sabem, per un testament citat per J. R. Gallart, del Grup d’Estudis La Femosa, que el 1159 un tal Ramon Arnau havia deixat en testament al seu fill el castell d’Artesa, i que vers el 1190 els templers apareixen ja com a donadors de terres del terme, regades per la clamor o reguer de la Femosa, i també que el 1194 un Pere d’Artesa es fa vassall de la milícia del Temple. Sembla que hi havia relació familiar entre els Artesa i els Ribelles. Molt probablement el castell d’Artesa, que corresponia a l’actual vileta o nucli antic del poble, passà aviat sota el domini de la comanda templera de Gardeny, que des del 1319, extingits els templers, fou transferit al Gran Priorat de Catalunya de l’orde militar dels hospitalers.
Les escriptures dels segles XIII i XIV donen notícies d’algunes partides i torres dins el terme d’Artesa, com la torre d’Oromir (entre Artesai Juneda, no lluny de Vinferri), o la torre de Fenosell (que el 1231 era del ciutadà de Lleida Ramon d’Ofegat i de la seva muller Romia). Al N del terme (actualment de Lleida) hi havia la torre o castell de Grealó. Tenim també notícia de la Torre Mirona (entre Artesa i Castelldans), que Ramon Berenguer IV atorgà a Miró Torbaví; la carta de poblament d’aquesta torre (situada entre Lleida i Artesa segons el Cartoral de Poblet) fou atorgada per Alfons I el 1173 (ha estat publicada per Gallart el 1978 en la revista La Femosa); aquest lloc era ja despoblat a mitjan segle XIV.
En els enfrontaments entre els hospitalers de Gardeny amb la paeria de Lleida i amb Guillem de Montcada a mitjan segle XIV, Artesa consta com un lloc de 20 cases habitades. Quan el 1359 hi hagué un conveni entre els hospitalers i els seus vassalls d’Artesa de Lleida, l’orde no tenia encara el mer i mixt imperi o jurisdicció plena sobre la vila, que adquiriren de Pere III el 1380 per 3 000 florins. Aleshores Artesa formava part de la vegueria de Lleida.
Els arxius lleidatans donen notícies de la petita població, que anava creixent al llarg del segle XV (alguns dels casals que havien persistit fins fa pocs anys a la vileta eren d’aquesta època). En un censal del 1429 de la parròquia de Sant Joan de Lleida es parla d’unes vinyes d’en Ferrer de Torres, veí d’Artesa, vora el pont de la Femosa (a la clamor de la Femosa), anomenat el pont del Boc de Biterna, cosa que indica que ja aleshores el lloc tenia fama de punt de reunió de bruixes (el topònim perdurà fins al segle XIX). Encara és costum avui a Artesa de fer por als minyons que van per primera vegada a la ciutat amb la frase: “Noi, si vas a Lleida et faran besar el cul del boc”. En un procés de bruixeria del 1627 hi ha notícia d’un aquelarre en aquest indret.
El 1462, a l’inici de la guerra contra Joan II, els soldats del rei saquejaren l’església d’Artesa i profanaren el Santíssim Sagrament (s’endugueren la custòdia, que llençaren pel camí). Aquesta església, dedicada a Santa Maria des del segle XII (després a Sant Miquel), fou reconstruïda al segle XVIII, en el moment d’expansió demogràfica de la població.