Situació i presentació
El terme d’Artesa de Segre, de 175,89 km2 s’estén a ambdós marges del riu Segre, i és la capital natural de la subcomarca del Segre Mitjà. La superfície del municipi d’Artesa abans de les annexions dels antics termes municipals d’Anya (1966) i de Tudela de Segre (1971) era de 62,3 km2. L’actual municipi limita al N amb Vilanova de Meià i amb els municipis del Pallars Jussà d’Isona (amb el seu enclavament de Montadó) i de Gavet de la Conca, al sector de llevant amb la Baronia de Rialb, Ponts i Oliola, al S amb el municipi urgellenc d’Agramunt (amb el seu enclavament de Montclar) i amb Preixens, i a l’W amb Foradada i Alòs de Balaguer.
L’antic terme municipal d’Artesa de Segre s’estenia a la part de tramuntana i pels vessants de la serra de Sant Mamet, entre Alòs de Balaguer a ponent i la Conca de Meià a la part oriental i septentrional. Són divisòria amb Vilanova els alts de la serra del Bac (791 m) i de la Serra Pelada. Entre els seus vessants i els de la serra de Sant Mamet (1.269 m) hi ha la vall d’Ariet, que pertanyia a l’antic terme municipal de Baldomar, que entre el 1920 i el 1930 s’integrà al d’Artesa de Segre. El curs baix del Riu Boix és dins el terme, en aquesta part de la dreta del Segre. També eren de l’antic terme d’Artesa les terres a l’esquerra del Segre que s’estenien a migdia fins a la Serra Llarga (443 m), al límit amb l’antic municipi de Tudela de Segre, amb el qual confrontava a més per les partides de la Guàrdia Roja i el Pla de Sant Tirs. Aquesta part, regada pel canal d’Urgell, limita amb el municipi de Foradada, per les partides d’Espingalls, el Clot de Rabic i les Forques.
L’extensió de l’antic terme d’Anya era de 80,9 km2. S’estenia des del Segre (que era el límit amb Artesa de Segre) fins a la serra de Comiols (1.356 m, al límit entre la Conca de Tremp i la vall del Segre) a tramuntana. Confrontava a ponent amb Vilanova de Meià per la muntanya de Sant Ermengol (627 m). El sòl és en part planer, a la banda de migdia propera al Segre, i en part força accidentat. S’assoleix la màxima altitud al vèrtex més septentrional: el turó de Sant Miquel (1.188 m), més amunt del coll de Comiols. Drenen aquest sector diversos barrancs que es formen a la serra de Comiols i que pertanyen a la conca del Segre Mitjà, com el barranc de Montmagastre o el de Montargull. Antigament les terres d’Anya eren conegudes amb el nom de la Baronia de Montmagastre, per tal com moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia que centrava el castell de Montmagastre, dalt el turó, isolat i cònic, de Montmagastre (764 m).
L’antic municipi de Tudela de Segre, de 33,1 km2, formava part de la subcomarca del Segre Mitjà, al límit amb la comarca de l’Urgell (la Donzell d’Urgell, avui agregat a Agramunt). Les terres de Tudela són accidentades a tramuntana per la muntanya de Grialó (671 m), i per les partides de Foradades i el Pla de Sant Tirs confronten amb Artesa de Segre. Al NE, a tramuntana de les partides de Refet i de la Torre, l’antic municipi limitava amb el poble de la Força d’Estany (del municipi de Ponts). A ponent, a migdia de la carretera cap a la Seu d’Urgell, termenejava amb Artesa per la Serra Llarga (443 m) i les partides de Blanquet i la Guàrdia Roja. A llevant, també a migdia de la dita carretera, pel tossal de Buissogues i el de Pedrós (562 m), sobre Can Pedrós, limitava amb el terme d’Oliola. Aquest sector és drenat per diversos barrancs i rierols, com el barranc de Santigosa, sota el puig de Santigosa (470 m), el del Prat, el de Pedrós o el de Civerola.
Els principals nuclis de població de l’actual terme municipal d’Artesa de Segre són la mateixa ciutat d’Artesa de Segre, que n’és el cap administratiu, els pobles d’Alentorn, Anya, Baldomar, la Clua (a vegades citat com la Clua de Meià), Colldelrat, Collfred, Comiols, Montargull, Montmagastre, Seró, Tudela de Segre, la Vall d’Ariet, Vall-llebrera, Vernet i Vilves, les caseries de Folquer, les Torres, els Hostalets de Comiols, el Pont d’Alentorn i Sant Marc del Batlliu, i els llogarets de Vall-llebrerola i la Vedrenya; hi ha també l’antic despoblat de Grialó i el santuari de la Mare de Déu de la Ribera.
Arriba a la ciutat d’Artesa la carretera C-14 que des de Salou (passant per Tàrrega i Agramunt) es dirigeix a la Seu d’Urgell. Prop de la ciutat, enllaça amb aquesta carretera la C-26 provinent de Balaguer, on entronca amb la C-13 entre Lleida i Tremp. Hi ha diverses carreteres menors que comuniquen els pobles del municipi amb els veïns, entre les quals cal esmentar la d’Artesa cap al coll de Comiols, de la qual trenquen les carreteres cap a Anya, Collfred o cap a Vilanova de Meià, via que continua fins al pantà dels Terradets on connecta amb la C-13. Pel poble de Tudela passa una carretera local que enllaça amb la C-14.
La població
En el fogatjament del 1378, a les terres d’Artesa de Segre es comptabilitzaven 27 focs repartits en 19 a la vila d’Artesa, 5 a la Clua de Meià i 3 a Collfred. El 1553 els focs augmentaven a 100 que es repartien en 65 a Artesa, 7 a la Clua de Meià, 3 a Collfred, 10 a Vernet i 15 a Vilves. Ja al segle XVIII, al 1718, l’antic municipi d’Artesa tenia 193 h i 192 h el 1787. Encara no un segle més tard la població (artesans) s’havia incrementat notablement (1.386 h el 1857) i els anys següents continuà augmentant: 1.653 h el 1887, 1.736 h el 1900, 2.080 h el 1920 i 2.894 h el 1936. Entre 1920 i 1938 es produí un augment significatiu amb l’agregació de Baldomar a Artesa. A partir del 1950 (2.823 h), la població continuà experimentant un increment, en el qual cal tenir en compte l’agregació d’Anya i Tudela de Segre; així, dels 2.931 h del 1960 es passà a 3.367 h el 1975.
L’antic municipi de Baldomar censava pràcticament la mateixa població en els fogatjaments de 1378 i 1553 amb 16 i 15 focs respectivament. En el segle XVIII la població xifrà un augment moderat de 61 h el 1718 i 87 h el 1787. Entrat el 1857 es comptabilitzava un notable increment amb 829 h. D’ençà aquest darrer any la tendència decreixent fou imperant fins després de 1920. Així, hom censà 797 h el 1887, 747 h el 1900 i 585 el 1920; poc després Baldomar fou agregat a Artesa.
L’antic municipi d’Anya comptabilitzà 60 i 102 focs respectivament en els fogatjaments de 1378 i 1553. En el segle XVIII, el 1718, hi havia 322 h i augmentà a 359 h el 1787. Al llarg del segle XIX l’increment de la població fou notable; així es censaven 1.696 h el 1857 i un màxim amb 1.811 h el 1860. A finals d’aquest segle, el 1887, la població tornà a disminuir amb 1.542 h. La tendència a la baixa continuà dominant els censos posteriors fins el 1936 on tornà a augmentar amb 1.540 h. A mitjan segle XX la població minvà a 1.147 h, i el 1966 s’agregava a Artesa.
L’antic municipi de Tudela de Segre tenia 9 focs i 42 focs respectivament en els fogatjaments de 1378 i 1553. Els segles XVIII i XIX la població continuà creixent amb 218 h el 1718, 242 h el 1787, 857 h el 1857 i 886 h el 1887; ja a partir d’aquest moment, la tendència a la baixa caracteritzà els darrers anys previs a l’agregació de Tudela a Artesa el 1971.
A l’actual municipi d’Artesa, l’any 1981 se censaren 3.354 h, i s’aprecià l’inici d’una davallada fins el 1996 (3.068 h), any a partir del qual es registrà un nou augment demogràfic. El 1999 hi havia 3.171 h i el 2005 3.696 h.
L’economia
Les activitats agràries són, a Artesa, una de les bases econòmiques del municipi. Tot i que el terme gaudeix d’una àmplia superfície forestal, són més extenses les terres dedicades al conreu, predominantment de secà, i a les pastures permanents. Les terres de regadiu aprofiten l’aigua del Segre i del canal d’Urgell. En conjunt, els principals conreus, amb molta diferència davant els altres, són els cereals (ordi, blat, blat de moro), tot i que també són destacables la vinya, l’olivera, l’ametller, el farratge, els conreus industrials (sobretot el gira-sol) i la fruita dolça (pomeres, pereres, cirerers).
El producte emblemàtic d’aquestes terres fins fa ben poc era el meló, però ha anat perdent protagonisme en benefici del vi que, emmarcat dins la denominació d’origen “Costers del Segre”, està assolint una reconeguda qualitat. La Cooperativa del Camp d’Artesa de Segre i Comarca (1958) ha permès la industrialització i la comercialització de diversos productes agrícoles: pinsos, oli, vi, fruites (melons sobretot) i cereals; s’ocupa també de la maquinària agrícola, de la ramaderia i de la comercialització derivada del bestiar porcí, que és força important. La ramaderia té un pes notable; a més de la cria de bestiar porcí, destaca l’aviram, l’oví, el boví i la cria de conills. Cal esmentar, també, que hi ha un bon nombre de ruscs que denoten activitat apícola.
A Artesa de Segre hi ha hagut també cert desenvolupament industrial. A la vora esquerra del Segre, prop del Pont d’Alentorn, hi havia una fàbrica de filats de cotó que formà la colònia industrial anomenada la Fàbrica, que obrí l’any 1906 i tancà definitivament les portes el 1967; s’han aprofitat els edificis per a la instal·lació de noves empreses. A la primeria del segle XX tingué força importància la fabricació de seda, indústria que pràcticament ha desaparegut. Les principals activitats industrials comprenen el ram de la fusta, la relacionada amb la construcció (bòviles, guixeres, extracció de graves), l’alimentària, la confecció i la de transformació de productes agrícoles.
Ha estat tradicional al lloc la fabricació de forques per a batre, de fusta de lledoner. Els forcaires d’Alentorn anaven a vendre per tot el Principat, per Aragó i per Navarra, durant el temps que precedia la batuda. Aquesta activitat menestral s’ha anat perdent.
El comerç és actiu, ja que Artesa de Segre és un centre d’intercanvis entre la plana i la muntanya. És el mercat principal, amb el de Ponts, dels municipis del Segre Mitjà, i el secundari d’altres municipis propers. Hom hi va a mercat els diumenges. Artesa celebra des del 1979 una tradicional fira anual en el mes d’agost, la de Sant Bartomeu o del Meló, de caràcter agrícola, on es comercialitzen el típic meló de secà, peres, fruita seca, tòfones en conserva, mel, i altres productes artesanals (formatges de la Clua, forques d’Alentorn). Com és també costum, la fira mostra estris destinats a l’agricultura i també maquinària; a més hi és present el sector de l’automoció.
Quant a serveis, hi ha un Centre d’Atenció Primària (CAP) per atendre les necessitat mèdiques bàsiques, i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i els cicles formatius.
La ciutat d’Artesa de Segre
Artesa de Segre
© Fototeca.cat
La ciutat d’Artesa de Segre (318 m, 2.821 h el 2005) és emplaçada a la riba esquerra del Segre, al peu de lo Castellot o tossal de Sant Jordi, on només resten vestigis del castell medieval d’Artesa i del fort de Sant Jordi, que es bastí durant la primera guerra Carlina. El 1964 s’instal·là, dalt el Castellot, una creu amb la imatge del Sagrat Cor. Madoz diu que, al SW del dit turó, hi havia diverses ruïnes, potser del nucli primitiu de la població. La carretera a Ponts i a la Seu d’Urgell constitueix l’eix principal de la ciutat actual; al llarg del seu traçat hi ha les principals botigues i establiments.
Església de la Mare de Déu de l’Assumpció
© MPG
La part més antiga de la que fou vila d’Artesa conté una plaça porxada, l’antiga plaça Major, on conflueixen diversos carrerons antics. Hi ha el gran casal dit la Granja, que fou del monestir de Montserrat. És un bell edifici de pedra, amb façana apaïsada i portal de mig punt amb gran dovellatge, que conserva alguns finestrals del segle XVII de tipus renaixentista. En la dècada del 1960 fou convertit en casa de llogaters. L’església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció i és de nova construcció, obra d’Isidre Puig i Boada, ja que l’edifici anterior, neoclàssic (segle XVIII), fou enderrocat el 1965. L’església, des d’antic, havia pertangut a Sant Pere d’Àger. El 1835 fou adscrita a la diòcesi de Lleida, i després a la de la Seu d’Urgell.
Entre els equipaments culturals de la ciutat d’Artesa de Segre cal destacar especialment el Museu del Montsec, per les seves col·leccions arqueològiques, fons geològic i paleontològic i col·leccions etnològiques. El Museu conté també l’arxiu, amb documentació des del segle XV fins al XX, una biblioteca en la qual destaquen les obres sobre la guerra civil de 1936-39 i sobre la comarca, i una hemeroteca. De les diverses entitats que han dinamitzat la vida cultural de la ciutat es poden mencionar la Societat Coral la Dàlia Blanca (1904), ja desapareguda, i el Centre Excursionista Nova Gent (1979), que ha portat a terme activitats relacionades amb el muntanyisme, l’espeleologia i el foment i la pràctica de l’esport en general.
Hom celebra, per Carnestoltes, la matança del porc i una botifarrada popular. El dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari del Salgar (al terme de Foradada) i el dimarts es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Pla. La festa major és el darrer cap de setmana de setembre, en honor a sant Cosme i sant Damià.
Altres indrets del terme
Tudela de Segre i l’ermita de la Mare de Déu del Pla
El poble de Tudela de Segre (108 h el 2005) és al sector meridional del terme, al SE d’Artesa, als vessants del turó on hi ha el castell de Tudela. La població antiga fou emmurallada. D’aquesta muralla es conserva el portal d’accés, obert en una torre de planta quadrada, amb contraforts, i obra potser del segle XIV. L’església parroquial és dedicada a sant Pere. Pagava delmes i primícies a Sant Pere d’Àger almenys des del segle XIV (1309) fins al 1806. El poble celebra la festa major el segon cap de setmana de juliol.
El castell de Tudela, gran casal de l’època del barroc, fou edificat a l’indret on hi havia hagut l’antiga fortalesa medieval, a 449 m d’altitud. Un cavaller Pere de Tudela, que acompanyà el comte Ermengol VI d’Urgell en la conquesta del Segrià, rebé del seu senyor unes cases a Lleida entre els anys 1150 i 1158. Aquest cavaller devia pertànyer molt possiblement al llinatge dels castlans de Tudela de Segre, que posseïen a més altres castells. El castell de Tudela és documentat el 1172 en el testament sacramental de Ramon Bernat pel qual aquest llegava a la seva vídua Ermessenda, en usdefruit, la meitat del castell de Seró i, al seu fill Ramon, els castells d’Oliola, Puigverd i Tudela. El 1178, a Lleida, en un conveni entre Alfons el Cast i Berenguer de Fluvià, signen els seus castlans Pere i Berenguer de Tudela. Aquest darrer apareix el 1180 vinculat a l’orde del Temple. El 1193 el castell de Tudela era, en alou, de Guerau Alemany de Cervelló i el 1204 la senyoria jurisdiccional pertanyia al vescomte de Cabrera. El 1365 el lloc i el castell pertanyien a P. d’Olmar. A la fi del segle XVI i la primeria del XVII era senyor de Tudela el noble Francesc Gilabert i d’Alentorn, que fou diputat de la Generalitat de Catalunya i tractadista politicoeconòmic. Al començament del segle XIX la senyoria de Tudela era del marquès de Barberà.
No gaire lluny del poble, al S, hi ha la capella de Santa Fe, d’una nau, coberta de doble vessant i portal adovellat.
Al SE de la ciutat d’Artesa, prop del canal d’Urgell i de la carretera cap a Tàrrega hi ha l’ermita de la Mare de Déu (o Santa Maria) del Pla. Documentada el 1169, l’actual edifici és barroc (construït el 1774 segons la data que consta a la porta), però conserva alguns elements de l’antiga construcció romànica.
Seró
El poble de Seró és situat al SE del terme, prop del barranc de Senill, i a l’E de Tudela de Segre. Amb una morfologia semblant a la de Tudela, és centrat per l’església parroquial de Santa Maria i per l’antic castell de Seró. L’any 2013 s’inaugurà el Centre Seró. Espai Transmissor, que alberga un megàlit descobert l’any 2007.
Hi ha documentat un Ramon Bernat de Seró acompanyant el comte Ermengol IV d’Urgell, el 1091, a la conquesta de Balaguer, el 1103 és documentat al costat del vescomte Guerau Ponç de Cabrera quan aquest portà a Solsona la despulla d’Ermengol V, el de Mollerussa. El 1109 Ramon i Ponç Bernat donaren a l’orde de l’Hospital unes masies del terme de Seró.
Colldelrat, Tancalaporta i el santuari de la Mare de Déu de Refet
El poble de Colldelrat (33 h el 2005) a l’E d’Artesa, és situat al vessant de ponent de la muntanya de Grialó a 495 m d’altitud, al cim de la qual hi ha les restes de l’antic castell de Grialó, una torre de planta quadrada amb bell aparell. Prop seu hi ha les ruïnes de la capella de Sant Miquel de Grialó, d’una nau, amb la volta esfondrada, que conserva l’absis amb l’arc triomfal. Aquesta església és documentada el 1053.
La masia de Tancalaporta és situada al límit del terme amb el d’Oliola i el d’Agramunt (al sector de la Donzell d’Urgell). És emplaçada prop d’un coll entre el puig de Masbell, ja a Oliola, i el tossal de ponent, a 499 m, per sobre dels quals, baixant pel coll, passa un antic camí ramader. El mas té la capella de Sant Jaume, amb portal adovellat.
Als vessants més meridionals de la muntanya de Grialó hi ha el santuari de la Mare de Déu de Refet, reedificat el 1765 sobre una església anterior. S’hi venera una talla de la Mare de Déu, romànica. Hom hi celebra un aplec el Dilluns de Pasqua. Prop del santuari hi havia l’alzina de Refet, notable exemplar.
Alentorn, el Pont d’Alentorn i la Fàbrica
Al N del cap municipal, a la dreta del barranc d’Alentorn, al peu de la muntanya de Sant Ermengol (a 380 m d’altitud), hi ha el poble d’Alentorn (143 h el 2005). Conserva l’aspecte de poble fortificat, amb els seus portals, els carrers porxats i els casals antics. La festa major s’escau el primer cap de setmana d’agost.
L’església parroquial de Sant Salvador, documentada el 1053 en la dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre, fou refeta el 1637 i és de tradició gòtica amb ornamentació renaixentista. La torre, vuitavada sobre base quadrada, s’acabà el 1925. A la capella de la Mare de Déu de la Pau tenia anomenada una imatge de la Mare de Déu, renaixentista, d’alabastre, que segons la tradició fou duta des de Trapani (Sicília) per Manuel de Malta, que fou gran prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, al segle XVI.
Del castell d’Alentorn només resten alguns vestigis d’un mur angular sobre el carrer del Collet, medieval, i unes voltes aprofitades com a cellers. Sembla que al segle XVII ja no era habitat. Hom fa al·lusió encara al pati del castell. L’any 1178 Bartomeu d’Alentorn deixà el castell i el lloc d’Alentorn als seus fills Guillem i Arnau. Aquest llinatge detingué la senyoria de l’indret fins a la fi del segle XIV. El 1420 n’era senyor Ramon de Santmartí, burgès de Lleida, el 1433 ho era Galceran Sacosta, la família del qual fou desposseïda el 1499, si bé la tornà a recobrar. A la primeria del segle XVII eren senyors d’Alentorn Josep de Llar i Francesc Planella de Llar. El 1705 el rei arxiduc Carles II concedí el títol de marquès d’Alentorn al seu partidari Miquel Antoni d’Alentorn-Pinós i de Rocabertí, únic titular.
Al S del poble d’Alentorn es troba l’ermita troglodítica de Sant Salvador.
La carretera d’Artesa a Vilanova de Meià, que passa pel poble d’Alentorn, travessa el Segre per l’antic pont d’Alentorn, destruït en la primera guerra Carlina i reconstruït després. A l’altra banda d’aquest pont hi ha la caseria del Pont d’Alentorn (31 h el 2005), a l’esquerra del Segre, i prop de la caseria, vora el canal d’Urgell es troba l’antiga colònia industrial anomenada la Fàbrica, construïda l’any 1906. Després del seu tancament el 1967 va restar en estat d’abandó fins que a la dècada del 1990 es varen rehabilitar els habitatges.
Vilves, Collfred, Anya i Ramoneda
Al NE de la ciutat, a l’esquerra del Segre, aigua amunt del pont d’Alentorn, vora el canal d’Urgell, hi ha el poble de Vilves (58 h el 2005). L’església parroquial de Sant Climent és d’origen romànic, molt modificat posteriorment. Havia pertangut a Sant Pere d’Àger. Hi ha, dominant el poble, una torre de planta quadrada, l’antic castell de Vilves, amb aparell del segle XI. La festa major se celebra en data variable després del segon cap de setmana d’agost. A la segona meitat del segle XV el lloc, com Artesa, fou de la senyoria d’Orfresina de Montcada, casada amb Mateu de Montcada, i posteriorment pertanyé al monestir de Montserrat.
A l’E de Vilves i del terme, al peu de la muntanya de Grialó, a la plana de l’esquerra del Segre, regada pel canal d’Urgell, hi ha el poble de Collfred (29 h el 2005). L’església de Sant Martí, romànica i d’una sola nau, és annexa a la de Sant Climent de Vilves. El 1592 l’església apareix inscrita a la col·legiata de Sant Pere d’Àger i del 1757 al 1806 al seu arxiprestat. El castell de Collfred és documentat des del segle XIII. Collfred celebra la festa major el primer dissabte de juliol.
Al NW de Collfred, a la riba dreta del Segre, hi ha el poble d’Anya (32 h el 2005). L’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció té portal adovellat i absis semicircular; pertangué a Sant Pere d’Àger. La festa major se celebra el tercer diumenge d>agost. També es fa un aplec a l’ermita de Sant Marc, i un altre per la Segona Pasqua.
Un camí entre petites clapes de bosc porta, vers el N, al lloc de Figuerola. També al N d’Anya hi ha el despoblat de Ramoneda. Prop del poble d’Anya, al lloc conegut per la Mesquida, hi ha algunes restes d’una antiga església romànica i de vells sarcòfags.
Vall-llebrera i Vall-llebrerola
Al NW d’Anya, a la dreta del torrent de Vall-llebrera o de Segues, al peu de la muntanya de Sant Ermengol, hi ha el poble de Vall-llebrera (35 h el 2005). Amb estructura d’antiga vila closa, s’hi accedeix per un portal adovellat. Consta només d’un carrer i una plaça amb un portal i un balcó sobre la cinglera, des d’on s’albira un bell panorama vers Montmagastre. L’antic castell de Vall-llebrera (segle XVII) serveix d’habitatge. Vora la carretera hi ha l’edifici on era, abans del 1936, l’ajuntament d’Anya i que després serví d’escola i de casa per als mestres. L’església parroquial de Sant Ponç, de la qual depèn la de Vall-llebrerola, és del segle XVI, amb reformes posteriors.
Vall-llebrera s’anomenava antigament Mirandol, lloc documentat el 1053 en la dotació de Sant Miquel de Montmagastre. El nom actual sembla que provenia del llinatge que posseí l’indret. Ramon de Vall-llebrera assistí al setge de Lleida (1149). Anteriorment, però, el 1011 els canonges de Montmagastre actuaren contra Berenguer Bernat de Vall-llebrera perquè aquest s’havia volgut apropiar de l’església de Sant Serni, parròquia del castell i lloc de Vall-llebrerola, l’any anterior, quan el dit cavaller rebé en franc alou el castell de Vall-llebrera. Anys més tard, un altre Berenguer Ramon de Vall-llebrera es queixava al prior de Montmagastre perquè aquest tenia en poder seu l’esmentada església.
Aigua amunt de Vall-llebrera, a l’esquerra del torrent de Segues o de Vall-llebrera, hi ha el llogaret de Vall-llebrerola. Es conserva el portal d’accés a l’antiga vila closa i algunes cases utilitzades com a segona residència. L’església de Sant Serni de Vall-llebrerola és romànica, d’una nau i absis amb arcuacions llombardes, del segle XI. L’antic castell de Vall-llebrerola és de propietat particular. Les esglésies de Vall-llebrera i de Vall-llebrerola pertanyeren a Sant Miquel de Montmagastre fins el 1592 i després a Sant Pere d’Àger.
Montmagastre, la Vedrenya i Sant Marc del Batlliu
Al sector NE del terme, al peu del turó de Montmagastre, hi ha el poble de Montmagastre. Fou una antiga vila closa, de la qual resta el nucli abandonat als vessants del turó. Hi destaca el carrer de la Muralla, amb un portal al seu extrem. El Dilluns de Pasqua és tradicional que els habitants facin un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de la Vedrenya.
L’església de Sant Miquel de Montmagastre és a la part alta del vessant sud de la muntanya de Montmagastre. Fou l’església del monestir de Montmagastre. Aquest, dotat el 1011, consta com a abadia canonical des del 1085 i el 1098 ja era unit a Sant Pere d’Àger, els abats del qual s’intitularen aleshores abats d’Àger i Montmagastre. Sembla que el fet de convertir l’església en canònica i d’unir-la a Àger fou obra d’Arnau Mir de Tost. El 1068, Arsenda, muller d’Arnau Mir, deixà en el seu testament una quantitat per a fundar un hospital per a pelegrins a Sant Miquel de Montmagastre. El 1108 consta com a priorat, filial d’Àger. El 1592 el priorat de Sant Miquel de Montmagastre fou suprimit i les seves rendes s’integraren a l’abadia d’Àger. Aleshores l’església de Sant Miquel esdevingué parròquia, adscrita a l’oficialat de Montclar (1757-1806). L’església de Sant Miquel, mig arruïnada, és romànica, i fou modificada al segle XVII. L’absis, força alt, és semicircular. Hi ha una cripta subterrània i conserva restes de pintures murals del segle XIV.
A Montmagastre hi ha la capella de Santa Eulàlia de Can Camats, del 1611.
Els escassos vestigis del castell de Montmagastre es troben al cim del turó cònic isolat, des d’on es pot veure un panorama vastíssim. És documentat a les fonts àrabs que el castell fou assaltat, el 1003, per Wadih, general llibert d’Abd al-Malik. Segons Santiago Sobrequés, és possible que l’expedició de catalans a Còrdova del 1010 es concentrés per a la partida al castell que ja era conquerit i el comte Ramon Borrell hi posà una guarnició. Entre el 1023 i el 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona feu un conveni amb Ermengol I d’Urgell pel qual aquest darrer es comprometia a tenir el castell en feu del barceloní. El 1041 el posseïa Arnau Mir de Tost pel comte d’Urgell, que, al seu torn, el tenia pel de Barcelona. El 1131 era dels vescomtes de Cabrera, pels comtes d’Urgell, que hi tingueren diversos castlans. Havent estat pretès, a causa de la seva estratègia, pels comtes de Foix, el castell fou cedit posteriorment pel comte Jaume II el Dissortat a la seva germana Elionor, que tanmateix el perdé. Ferran d’Antequera, el 1415, el cedí al seu conseller i camarlenc Ramon de Bages; en el dit document s’esmenten els termes de Vilves, Alentorn, Paracolls i Vall-llebrera, del dit castell. A la fi del segle XV era senyor de Montmagastre Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. Al segle següent, la baronia de Montmagastre, que comprenia els llocs i les parròquies d’Anya, Montargull, Alentorn, Folquer, Comiols, la Vedrenya, Sant Joan i la quadra de Vall-llebrera, fou obtinguda per Josep de Vilalba i de Guinard, del monestir de Montserrat, en canvi del castell de Vilalba. Dels Vilalba la baronia passà als Meca de Barcelona, senyors de Gospí, als Llorac (òlim de Meca), barons de Solivella, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
El nom de Montmagastre, segons Joan Coromines, a partir de la forma Mamagastre, documentada, derivaria de mamma castri, que contindria el mot mama o ‘mamella” amb valor orogràfic. La c- inicial de castre s’hauria sonoritzat per la unió constant amb un element proclític. Posteriorment, la influència secundària de mons, hauria originat el topònim actual.
Al SW de Montmagastre hi ha el llogaret i antiga parròquia de la Vedrenya, que fou parròquia de Sant Miquel. Hi ha la capella de la Mare de Déu de la Vedrenya, de romànic tardà. S’hi celebren dos aplecs, un el Dilluns de Pasqua i l’altre el 8 de setembre, durant el qual es fa la tradicional repartició de panets. Al S de Montmagastre es troba la caseria disseminada de Sant Marc del Batlliu, amb l’església homònima (que havia estat anomenada també de Sant Joan), construcció d’època romànica d’estructura singular, que depèn de la de Montmagastre. S’hi celebra un aplec l’últim diumenge d’abril.
Montargull, Folquer i Comiols
Al N del terme, a l’esquerra del torrent de Montargull (límit amb el municipi de Vilanova de Meià), hi ha el poble de Montargull (57 h el 2005). Prop hi ha l’església parroquial de Santa Maria, edificada entre el 1962 i 1969. L’antic edifici, d’origen romànic, es troba arruïnat.
Al N de Montargull en direcció al coll de Comiols, hi ha la caseria de Folquer (4 h el 2005) amb el castell o Casa Gran de Folquer, i l’església de Sant Gili (abans Santa Creu). Vora la carretera, al lloc on s’encreuava amb l’antic camí de Ponts a Tremp, hi ha l’hostal de Folquer.
El poble de Comiols (7 h el 2005), amb el nucli principal abandonat i amb població disseminada, és situat a l’extrem septentrional del terme, en un serrat, al vessant meridional de la serra de Comiols. Hi ha les restes del castell (una torre circular de gran diàmetre, amb aparell petit, inclosa en un recinte d’angles roms), les cases, pràcticament abandonades, i l’església de Sant Romà, romànica, del segle XI. Aquesta església, juntament amb la de Folquer, integren la demarcació parroquial de Folquer i Comiols. Ambdós llocs van dependre de l’antic priorat de Montmagastre i més tard de la canònica, després arxiprestat, de Sant Pere d’Àger fins el 1873. Van ser filials de la parròquia de Montargull fins el 1892.
Dins el terme parroquial de Folquer i Comiols es troba la capella romànica de Sant Esteve de Paracolls, molt malmesa, encinglerada vora el barranc de Peracolls. Entre altres masos de la parròquia es poden esmentar la Colomina, les Torres de Folquer i Santa Creu.
Baldomar
El poble de Baldomar (334 m, 127 h el 2005) és a la dreta del Riu Boix, abans del seu aiguabarreig amb el Segre. L’església parroquial de l’Assumpció de Baldomar, d’origen romànic, és un edifici heterogeni, a causa de les diferents etapes constructives que li han donat forma. L’esquema de la planta és definit per una nau sense absis, coberta amb volta de canó aguantada sobre arcs torals i formers. Al costat N hi ha una altra nau, més curta, probablement afegida més tard. Al costat S té capelletes laterals obertes en el mur mitjançant arcs formers. Una cornisa sense finalitat constructiva separa la volta, que segueix la tradició del segle XIII. L’element més rellevant de l’exterior és la façana, que integra un campanar d’espadanya convertit posteriorment en una torre quadrangular. El cos baix de la façana, de carreus ben escairats, és d’una gran sobrietat. L’accés és una obertura d’arc de mig punt adovellat, recolzat sobre impostes amb motllures d’aire classicitzant, similars a les que hi ha als pilars interiors de l’església. Sobre el portal hi ha un ull de bou i, enmig, una petita fornícula formada per columnetes helicoidals que sostenen un frontó triangular. Tant la façana com el campanar fan pensar en una reforma constructiva, que probablement és del segle XVI, i, per tant, d’època més avançada que la de la nau central. Es conserven restes de l’antiga muralla.
El poble disposa del Museu Arqueològic i Paleontològic, el fons patrimonial del qual inclou arqueologia, paleontologia i mineralogia local, ceràmica prehistòrica, medieval i dels segles XVII i XVIII, a més d’una col·lecció de fòssils. Se celebra la festa major l’últim dissabte d’agost.
Baldomar constituí un municipi fins després del 1920 juntament amb els pobles de Vernet, Clua de Meià i la Vall d’Ariet. Des del segle XI pertanyé al marquesat de Camarasa.
Vernet, la Clua de Meià i la Vall d’Ariet
Al NW del cap municipal, a la dreta del Segre, hi ha el poble de Vernet (42 h el 2005), amb la seva església parroquial de Santa Maria, romànica, amb modificacions posteriors. És d’una nau, amb capelles afegides, coberta amb volta de canó. L’absis és ocultat exteriorment per diverses construccions adossades. Prop de l’església hi ha les restes del castell de Vernet. El 1034 el lloc fou conquerit per Arnau Mir de Tost, el 1204 pertanyia a Guerau de Cabrera i des del 1387 fou del marquesat de Camarasa. Hom celebra la festa major el dia abans de sant Joan.
El poble de la Clua de Meià (19 h el 2005) és al NW del terme, en un coster a l1esquerra del barranc de la Clua o de Catarena, que neix al coll d’Orenga i desguassa al Riu Boix. Hi destaca l’elaboració artesanal del formatge de cabra. Hi ha les ruïnes de l’antic castell de la Clua, esmentat en temps d’Arnau Mir de Tost. L’església de Sant Julià, agregada a la parroquial de Baldomar, és d’origen romànic. No gaire lluny hi ha la capella troglodítica de Sant Martí.
Al l’extrem més nord-occidental del terme, al vessant oriental de la serra de Sant Mamet, a la dreta de la riera de Clua de Meià, hi ha el despoblat de la Vall d’Ariet. Hi ha restes de l’antic castell d’Ariet, amb una torre del segle XI que la gent anomena castell dels Moros. A l’interior d’aquesta torre, migpartida, hi ha l’absis de l’església de Sant Salvador, dita també capella de Sant Nicolau de Paneres, esmentada per primera vegada l’any 1080. Al costat del cementiri hi ha l’antiga església parroquial de Sant Bartomeu, romànica, amb tres absis formant creu i un fris que des de l’arc triomfal segueix l’absis. Hi ha un arc toral sobre columnes circulars amb capitell i imposta. Prop del poble hi ha la capella de Santa Maria.
Les restes arqueològiques
Dins el terme d’Artesa de Segre hom ha trobat diverses restes arqueològiques d’antigues cultures. A l’Espluga Negra n’hi ha del Neolític, estudiades per Joan Maluquer de Motes. A la roureda de Vernet han aparegut tallers de sílex, i a la serra del Bac, al límit entre Artesa de Segre i Vilanova de Meià, s’han trobat diversos dòlmens. A migdia del poble d’Alentorn, hi ha el pla de les Vídues, on hi ha sepultures excavades a la roca sobre una balma.
Un important jaciment arqueològic és el poble ibèric d’Antona, a Vermet, situat sobre un turó (432 m) envoltat per un meandre del Segre, que fou descobert l’any 1960 per J. Maluquer de Motes. Es tracta d’un poblat fortificat i encimbellat que controla un important pas natural, i constitueix una bona defensa contra possibles invasions procedents de l’altra banda dels Pirineus. Al començament de l’edat mitjana mantingué aquesta finalitat com a punt d’avançada de les forces cristianes de l’Alt Urgell enfront dels nuclis musulmans de Balaguer, fins que la conquesta d’Àger i l’ocupació de Camarasa el feu innecessari. Aquest poblat ibèric és defensat per dues muralles, una pel costat N i l’altra per l’W, mentre que una gran cinglera i els desnivells l’aïllen per altres costats. La part més alta, que constitueix una veritable acròpolis, és envoltada per una muralla de parament llis, de 125 m de llargària aproximadament, amb una sola porta. Molt més baixa, als vessants N i W, hi ha una segona muralla, de parament extern molt acurat, de pedra i calç flonja, que en algun punt té més de 4 m d’alçària. És reforçada, almenys, amb 4 torres, de planta quadrada. La construcció medieval del cim és formada per un edifici de planta rectangular, on s’observa l’ús d’opus spicatum. És format per dues cambres rectangulars als extrems, unides per paraments rectilinis que projecten en el centre dues terrasses a N i S. Les parets són fetes del mateix morter de calç flonja de la muralla baixa, de la qual hom no pot precisar, en l’estat actual, si és de construcció medieval o bé és fruit d’una restauració posterior.
A tot el recinte del poblat s’han recollit materials arqueològics, principalment terrissa i objectes de pedra. Hom hi ha trobat ceràmica de tradició vella fabricada a mà, ceràmica ibèrica llisa o pintada feta amb torn, ceràmica campaniana i fins i tot romana de parets fines i terra sigil·lada. S’han trobat també molins de pedra, braquiformes i circulars, percussors i mans de morter ibèriques, a més de destrals neolítiques i monedes.
A Montargull cal destacar una necròpolis de tombes lloses de l’època medieval.
L’any 2000, es van localitzar un centenar de petjades de dinosaures en un camí de roca del terme municipal d’Artesa de Segre, que ocupen un espai de 300 m de longitud.
La història
En una data compresa entre els anys 1018 i 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona infeudà a Ermengol II d’Urgell, entre d’altres, el castell d’Artesa; un dels signataris del document fou Arnau Mir de Tost, de qui, el 1038, és documentat que havia obtingut per aprisió el castell d’Artesa de Segre. Seguidament s’artigaren els llocs de Vilves, Baldomar, Foradada, Anya, etc. El 1068 Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, pel seu testament deixà el castell d’Artesa al seu net Guerau Ponç i a la seva filla Letgarda, casada amb Ponç Guerau de Cabrera; també pel seu testament, aquella dama feu una deixa a l’església de Santa Maria d’Artesa i disposà un capital censal per a la fundació d’un hospital a Artesa de Segre. Així, el castell d’Artesa fou de la senyoria dels vescomtes de Cabrera fins que, a causa de la seva rebel·lia reiterada contra la corona, al juliol del 1191, el rei Alfons el Cast des de Barbastre concedí a Ramon de Cervera la possessió del castell d’Artesa. Tanmateix, havent-se fet insostenible la situació de Ponç de Cabrera, la seva muller Marquesa aconseguí, el 1194, que aquest accedís a sotmetre’s al sobirà, submissió que tingué lloc a Poblet. Aleshores Gombau de Ribelles, home del comte d’Urgell, aconseguí que el monarca confirmés al dit Cabrera la donació del dret reservat que feu a Ramon de Cervera dels castells d’Artesa, Montsonís, Foradada i Montclar. El 1205 el vescomte Guerau de Cabrera, fill de Marquesa d’Urgell, feu testament pel qual disposà que fossin venuts els castells d’Artesa, de Montmagastre i de Comiols. Sembla que aleshores el castell d’Artesa fou adquirit pels Ribelles.
Durant la guerra contra Joan II, en una lletra adreçada per Joan Agulló (síndic i paer en cap de Lleida) als diputats del General consta que aleshores, al juny del 1462, el castell d’Artesa, assetjat per l’enemic, era a punt de retre’s. Agulló, des de Cervera, notificava també que els qui havien vingut a la vila d’Artesa de Ribelles havien robat a l’església i se n’havien endut la custòdia amb el Corpus.
El 1486 era senyora d’Artesa Orfresina de Montcada, vídua de Mateu de Montcada i filla de Guillem Ramon (III) de Montcada. Sembla que la senyoria del lloc li pervingué de la seva mare Margarida de Ribelles. Uns quants anys abans el seu marit, Mateu, havia promogut avalots a la vila d’Artesa, per tal com pretenia que hom li retés homenatge. Des del desmembrament del comtat d’Urgell (1414), Artesa pertanyé a la vegueria de Cervera. En començar el segle XVI la senyoria del lloc d’Artesa pertanyia al monestir de Montserrat.
La vila d’Artesa fou fortificada durant la primera guerra Carlina. Segons Pascual Madoz el 1837 es construí una muralla de terra, espitllerada, que l’envoltava, i dalt el turó on hi havia les restes de l’antic castell d’Artesa es bastí el fort de Sant Jordi. També s’usà, com a lloc fortificat, el casal de la Granja, que era pertinença de Montserrat.