Situació i presentació
El terme d’Ascó, de 73,63 km2 d’extensió, és situat en la meitat septentrional de la comarca, a la dreta de l’Ebre, encara que comprèn un petit sector a l’esquerra del riu, anomenat les Illes o la plana de Vinebre, per on corre el llit antic de l’Ebre. A l’W el municipi confronta amb el de la Fatarella (Terra Alta); el límit nord-occidental, on per un petit tram limita també amb el terme de Riba-roja d’Ebre, coincideix amb la part més elevada de la serra de la Fatarella (punta de l’Home, 552 m), i el sud-occidental amb el sector de la caseria de les Camposines, pertanyent a la Fatarella (coll de les Camposines, 239 m). Al N termeneja amb Flix, a l’E amb Vinebre (per l’esquerra de l’Ebre) i amb Garcia (pel pas de l’Ase i per la tossa de l’Àliga, de 487 m, punt més alt de la serra de l’Àliga), i al SE amb Móra d’Ebre (també pel relleu de la serra de l’Àliga, que és un dels esperons encinglerats que configuren l’estret pas de l’Ase).
Pel municipi flueixen diversos barrancs que desguassen a l’Ebre: el barranc de la Gala, el del Forn Teuler, el de la Peixera, el Barranc Fondo i d’altres. Entre les partides del terme es poden esmentar les de Catanar, la Cotxa, Fal·là, los Canyerets, lo Colomer, la Rabassada i el Pla de l’Acàs.
El terme comprèn la vila d’Ascó, cap de municipi, el barri de les Illes (prolongació de Vinebre però dins els límits territorials d’Ascó) i el complex nuclear d’Ascó. Travessa longitudinalment el terme la carretera C-12B, que trenca de la N-420 (entra al terme pel coll de les Camposines) i es dirigeix a Ascó, on enllaça amb la carretera C-12 procedent d’Amposta i que continua vers Lleida i Balaguer; aquest enllaç també rep una carretera local procedent de la Fatarella. A Ascó hi ha estació del ferrocarril (1892) de Barcelona a Madrid. Antigament s’utilitzava una barca per passar d’una riba a una altra de l’Ebre, però la riuada del 1982 se l’endugué.
La població i l’economia
Segons el fogatjament del 1358, a la població (asconencs) hi havia 75 focs. Al del 1378 aquests s’havien reduït a 45 i el 1553 se’n registraren 158. L’any 1718 es comptabilitzaren 530 habitants. Entre aquest segle i el següent la prosperitat de la vila fou manifesta i la població augmentà vertiginosament fins a assolir 2.345 h el 1860 i 2.499 h el 1900. Encara fins el 1920 la tendència fou positiva (2.540 h), però a partir d’aleshores i sobretot des del 1936, hom constatà una davallada demogràfica, en molts casos explicable per l’emigració. El 1936 hi havia 2.220 h, 1.885 el 1950 i 1.630 el 1970. A partir del començament de les obres de les centrals nuclears, la dinàmica demogràfica s’invertí. El 1975 hi havia 2.099 h i el 1981 n’hi havia 2.037. La finalització de les obres de les centrals provocà una nova davallada, sobretot a la segona meitat de la dècada de 1980. Així, el 1991 es comptabilitzaren 1.708 h, xifra que disminuí els anys posteriors (1.617 el 2001 i 1.601 el 2005), fet que sembla indicar una tendència a l’estancament demogràfic.
Malgrat que l’economia del terme es basa en la indústria, s’han mantingut, tot i patir un retrocés, les activitats agràries, centrades bàsicament en l’agricultura (la ramaderia és poc representativa). Les terres llaurades són predominantment de secà, tot i que hi ha una bona extensió de regadiu que s’ha anat incrementant sobretot en la dècada de 1990. Els principals conreus són les oliveres, els ametllers i la vinya, tot i que també es poden esmentar els fruiters (presseguers, cirerers) i les hortalisses. La Cooperativa Agrícola Sant Isidre és el principal comercialitzador dels productes del camp i disposa d’una caixa rural pròpia. Hi ha una minsa indústria de base agrícola, dominada per les almàsseres.
La construcció del complex nuclear d’Ascó a l’inici de la dècada de 1970 transformà substancialment l’economia de la població d’Ascó, tradicionalment de caràcter agrícola. La central nuclear d’Ascó I, a uns 400 m del nucli urbà, fou iniciada el 1973, i el 1974 ho fou la segona. Ascó I entrà en funcionament el 1983 i el 1985 ho feu Ascó II. En els seus inicis generà molta eufòria per les perspectives d’instal·lació industrial que s’hi van veure i pels llocs de treball que generà (4.700 en les fases de màxima activitat el 1979), però ja al principi de la dècada de 1980 es feu palès que les expectatives creades no havien respost a la realitat generada.
La instal·lació d’ambdues centrals, dotades d’un reactor PWR amb una potència elèctrica de 930 MW, ha permès que altres indústries s’hagin instal·lat als seus voltants, formant un complex industrial en el qual conflueixen força interessos i que ha potenciat el desenvolupament industrial de la vila i també dels municipis que l’envolten. Des de l’any 1995 el municipi disposa, a més, d’un polígon industrial. Així mateix, l’any 1998 l’ajuntament inicià un pla estratègic per al desenvolupament econòmic del terme, per a reconduir l’economia cap a altres sectors amb vista a tenir sortida quan les centrals desapareguin.
Quant a equipaments i serveis, Ascó depèn d’altres termes com Flix o Móra d’Ebre per a cobrir les necessitats sanitàries i educatives, tot i que cal destacar la presència en aquest últim camp d’una escola municipal de música. Funciona un mercat el divendres al matí.
La vila d’Ascó
Morfologia urbana
La vila d’Ascó (70 m d’altitud) és a la dreta de l’Ebre, als vessants d’un turó coronat per les restes del castell d’Ascó, del qual hi ha escassos vestigis: part d’una torre o absis poligonal i trossos de mur. Al castell hi havia hagut una capella dedicada a sant Pere. La vila antiga era envoltada d’una muralla de la qual es conserven alguns trams. També resten diversos portals, com el del Pere del Cavaller, el de la Bòria-Fortí i el del Perxe de Pere-sanç. Així mateix, hom també podia accedir al recinte emmurallat pel pla de Vallxiquer i per la placeta.
Als carrers, les cases hi tenen accés pel primer o pel segon pis. Es conserven escuts a Ca Daura (on es feia la liquidació del delme, que pertanyia al bisbe de Tortosa, per una concòrdia, del 1182, que feu amb els templers) i a Cal Cavaller. En aquesta darrera casa, que havia estat del sarraí Abimazit i que Ramon Berenguer IV donà a Ramon de Sadaó, origen dels Salvador, hi hagué un oratori dedicat a sant Antoni de Pàdua.
A la plaça de l’Abadia hi ha les ruïnes de Ca Biarnès, casal dels Montcada. El carrer de Sequerets ocupa el lloc de l’antic cementiri sarraí. A la plaça de la Vila, o de la Verdura, es feia mercat antigament. A Ca Flare Daura hi ha l’entrada medieval i a Ca Pere-sanç hi ha encastats a l’entrada dos capitells treballats procedents del castell. Altres carrers i places importants són la plaça Nova, la plaça Major, el carrer Major, el carrer de l’Abadia, el de l’Estudi, el de Baix i la baixada a la plaça de l’Església.
L’església parroquial de Sant Joan Baptista és d’una sola nau, d’estil classicitzant (toscà), capçada per un absis gòtic de planta poligonal, tardà i construït en dues fases. A banda i banda de la nau hi ha capelles buidades entre els contraforts. A l’entrada de la vila hi ha la capella de Sant Miquel, amb un porxo a l’entrada i tres arcades.
La cultura i el folklore
El 1987 s’inaugurà el Museu Municipal de Cal Cavaller. En aquesta casa pairal es conserven diverses peces relatives a la història local i comarcal, i s’ha previst habilitar-la com a centre de cultura local i museu d’àmbit comarcal.
Les festes de l’any comencen el 17 de gener, amb la festa de Sant Antoni Abat, on se celebren curses de cavalls matxos i rucs (anomenades al municipi corrides al carrer dels Clots nom), de gran tradició al terme, i és típica la ballada de la jota d’Ascó o ball de les Coques, de la qual es té constància des del 1520, que té lloc al voltant d’una foguera i en la qual les dones porten coques que després reparteixen entre els assistents; també es fa benedicció d’animal. L’any 2010 fou declarada festa patrimonial d’interès nacional. Arribada la Setmana Santa, té lloc un viacrucis, al matí, a la capella de la Mare de Déu del Calvari, el Diumenge de Rams i Divendres Sant. El Divendres Sant a la nit es fa la processó del Sant Enterrament. El Diumenge de Pasqua se celebra la processó de l’Angelet, on s’escenifica la trobada de Crist ressuscitat. El primer diumenge de maig té lloc l’aplec de la sardana, el dissabte proper al dia 8 del mateix mes es fa la festa petita de Sant Miquel, a la capella d’aquest sant, i el diumenge proper al 15 se celebra una festa en honor a sant Isidre, amb concursos de plantes i flors. A mitjan d’agost se celebra la festa major de Santa Paulina, Sant Miquel i Sant Gregori.
Altres indrets del terme
A l’entrada del pas de l’Ase, aigua avall de la vila, a la dreta de l’Ebre, hi ha escassos vestigis d’una ermita que era dedicada a santa Paulina, patrona d’Ascó, on la gent acudia en pelegrinatge en temps de secada, per demanar pluja. Al paratge del Mas de Prades, al SE de la vila, s’hi bastí, modernament, una nova ermita dedicada a Santa Paulina.
A ponent del pas de l’Ase, no gaire lluny del camí de les Deveses, hi ha la capella de la Mare de Déu del Carme. Prop d’aquesta i del Barranc Fondo es dreça la capella de la Mare de Déu dels Dolors o del Calvari, que corona el Montsant. Vora el límit de tramuntana del terme, en terrenys de la central nuclear, hi ha la capella de Sant Roc dels Horts. Totes aquestes capelles existents són, generalment, d’època barroca.
Entre els jaciments arqueològics d’Ascó, descoberts per Biarnès i estudiats per Margarida Genera, podem esmentar el del tossal d’Andisc o del Pas del Llop (120 m), al costat dret del meandre que hi ha aigua amunt de la vila. Al lloc hi hagué un establiment de la cultura hallstàttica. Prop, als Castellons, vora el barranc de la Peixera, hi ha documentat un jaciment d’època romana d’un gran interès perquè és un dels de la Ribera d’Ebre que presenta una seqüència cronològica més àmplia (del segle I aC al segle IV dC); malgrat això, el jaciment fou soterrat per les obres de la central nuclear. Al Forn Teuler hi hagué un poblat ibèric tardà que assolí la romanització. A la partida dels Mugrons, on hi ha els turonets d’aquest nom (entre els quals hi ha la roca de l’Ortiga, amb una torre antiga, i el petit altiplà del Barber Medina), hi hagué un establiment des de l’edat del bronze fins a la primera edat del ferro.
El juny del 2021 s’anuncià el descobriment dels antics banys àrabs de l’època andalusina, en força bon estat de conservació. Els conformen les tres cambres (d’aigua calenta, freda i tèbia), les portes d’accés entre si i els cinc llanternons de llum i ventilació a cada estança. Anteriorment al municipi també fou descoberta la maqbara (el cementiri) sarraí.
La història
El castell d’Ascó fou centre d’una comanda templera i després hospitalera. El castell, que havia pertangut als sarraïns en la defensa del pas de l’Ebre, és esmentat el 1148 en el conveni que signaren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el d’Urgell, Ermengol VI, a propòsit de la ciutat de Lleida, que es reté l’any següent. Per aquest conveni, el comte barceloní donava a l’urgellès en feu el castell d’Ascó, que tanmateix sembla que encara no havia estat conquerit. Ho fou vers el 1151. El 1153 el comte Ramon Berenguer IV donà als templers béns a Ascó. El 1175 Alfons I els empenyorà el castell d’Ascó. El 1182 el monarca donà als templers l’esmentat castell, bé que es reservà alguns drets i, finalment, Pere I, el 1210, els donà tots els drets que tenia als llocs d’Ascó i Riba-roja. És a dir, que els templers n’obtingueren la senyoria plena.
Segons Miret i Sans, bé que no es pugui precisar la data d’establiment de la comanda d’Ascó, se sap que a la fi del segle XII ja existia, perquè el 1197 era comanador un tal Folc. Sembla que el darrer comanador templer d’Ascó fou Berenguer de Santmarçal (1304). A la fi del segle XIII els templers de la comanda d’Ascó s’havien aliat amb els Montcada, senyors de Tortosa i d’Aitona que tenien casa a Ascó, contra els Entença, els quals intentaren, sense èxit, d’arrabassar Móra d’Ebre. Arrasaren, però, totes les terres de conreu des de Móra a Tivissa. A la primeria del segle XIV, en abolir-se l’orde del Temple (1312), Ascó esdevingué una comanda hospitalera dependent de la castellania d’Amposta. La comanda hospitalera d’Ascó, segons el cens de Pere el Cerimoniós, de la segona meitat del segle XIV, integrava les següents localitats: Berrús, Riba-roja, Ascó, les Camposines, la Fatarella, Vilalba, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.
El comanador d’Ascó tenia casa a la vila, que es conservava encara a mitjan segle XIX, la qual segons Madoz s’anomenava Casa del Encomendador. El comanador tenia al seu càrrec el govern de la població i prengué part en la guerra contra Joan II. Al castell d’Ascó fou dut, des d’Aitona, el príncep de Viana Carles d’Aragó i des d’allí fou traslladat a Saragossa, tot això durant el temps immediatament anterior a la mencionada guerra. Durant aquesta, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.
Després de la conquesta cristiana, la població anterior, musulmana, hi restà en gran nombre. El 1497 eren morisques 135 de les 165 famílies de la població. El 1610, quan fou decretada l’expulsió dels moriscs només restaren 11 famílies, fet pel qual la moreria d’Ascó s’extingí i al seu lloc s’establí un nucli de repobladors cristians, protegits per uns capítols que concertaren els hospitalers amb els jurats i el nou consell de la vila el 1611. Assenyala l’historiador Font i Rius l’excepcionalitat d’aquests capítols a Catalunya, que haurien de ser relacionats més aviat amb els nombrosos establiments de cristians als llocs abandonats pels moriscs que són documentats al País Valencià.
En la guerra dels Segadors, els hospitalers comanadors d’Ascó enviaren sengles memorials de greuges al rei francès i al castellà, perquè ambdós exèrcits havien fet malvestats a la població. Fins el 1716 Ascó pertangué a la vegueria de Tortosa i del 1716 al 1833 al corregiment de Tortosa. La vila sofrí les conseqüències de la proximitat al front en la batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil de 1936-39. És del partit judicial de Gandesa.