Situació i presentació
Limita amb els termes segrianencs d’Artesa de Lleida i Lleida (N) i d’Alfés (W), i amb els garriguencs del Cogul (S) i Castelldans (E). Es troba a l’extrem de llevant de la comarca, en contacte amb les Garrigues, a la vall del riu de Set, que travessa el territori en direcció SE-NW, i en un paisatge ja propi de la plataforma garriguenca. En el sector més septentrional del municipi s’ajunten les aigües de la coma o vall de Madrona amb les del riu de Set; mentre que les de la riera de Vall de Melons ho fan a prop del mateix poble d’Aspa. Les principals partides del terme són: al N, la Devesa, el Sòl de l’Horta, els Bassals, Torrebella, la Teuleria, les Tallades i l’Obac; a l’E, les Tallades, Melons, Agulló i els Caminals; a l’W, Coma Escudera, el Pla del Pi, Tarroges, la Coma del Juny i les Costes; al S, Graveta, Estriquells, Terres Noves, la Peixera, el Camí del Cogul i Roca Caiguda.
El poble i cap de municipi d’Aspa és l’únic nucli de població agrupada del terme, que comprèn també el despoblat de Madrona. Pel que fa a les comunicacions, Aspa es comunica amb Artesa de Lleida per una carretera que, a migdia del poble, continua vers el Cogul. Una pista enllaça el poble amb Alfès (a l’oest), i Castelldans (a l’est).
La població i l’economia
La població, tradicionalment escassa: 13 focs el 1365, 15 focs vers el 1380 i 27 focs a mitjan segle XVI (1553), havia tingut, com tota la comarca, un augment important al segle XVIII, quan passà dels 63 h del 1718 als 312 h del 1787. Continuà l’ascens fins el 1860, amb 665 h, i el 1878, amb 706 h. Des d’aleshores, però, l’emigració i el progressiu abandó de les feines del camp provocaren una pèrdua de població constant. El segle XX s’iniciava amb 502 h (1900) i se’n comptaven 476 el 1930 i 467 el 1950. La segona meitat del segle XX es caracteritzà per una tendència clarament recessiva: 390 h el 1960, 327 h el 1970, 309 h el 1975, 288 h el 1981 i 253 h en el cens del 1991. Els darrers anys del segle XX i primers del XXI la tendència negativa es mantingué, tot i una lleugera recuperació, 268 h el 2001 i 263 h el 2005.
La terra conreada ocupa més de la meitat de la superfície municipal i és gairebé tota de secà. El conreu més important és el de l’olivera, que ha anat augmentant al llarg de les dues darreres dècades del segle XX. Li segueix en importància l’ordi i l’ametller.
La cria de bestiar, encara que no gaire important, és un bon complement de l’agricultura. Destaca l’aviram, el bestiar porcí i l’oví. Cal esmentar per la seva antiguitat la Cooperativa del Camp d’Aspa que es dedica a elaborar l’oli (amb la Denominació d’Origen Garrigues) i a emmagatzemar i comercialitzar cereals i ametlles. Hi ha dos trulls d’oli. El mercat setmanal d’Aspa es fa el dimarts.
El poble d’Aspa
El poble d’Aspa es troba aturonat a 256 m d’altitud, dominant la riba esquerra del riu de Set. El nucli antic és presidit per l’església parroquial de Sant Julià, molt reformada al segle XVIII amb una magnífica façana barroca i un elegant cimbori, i el palau episcopal, després casa rectoral. L’edifici fou bastit amb carreus de pedra picada, desbastats per les vores, a l’estil de les construccions romanes. Tenia grans portals adovellats i es destaquen la gran galeria d’època gòtica amb vistes sobre la vall del riu de Set, el pati interior empedrat amb un antic pou i una capella d’arcades ogivals (molt destruïda el 1936) que contingué el magnífic retaule de fusta de Sant Julià, obra de Jaume Ferrer (II) conservada al Museu Diocesà de Lleida (1444-60). La plaça contigua havia tingut una bella creu gòtico-plateresca del temps del bisbe Conchillos (1525-40). Al costat del cementiri, dins el nucli de població, hi ha la capella de Sant Sebastià, amb un elegant portal adovellat i un gran arc interior que sosté la volta.
Des del 1986, per Setmana Santa, l’ajuntament d’Aspa organitza una setmana cultural. Es fa un dinar de germanor el Diumenge de Rams, coincidint amb la matança del porc, i un concert de cant coral, i el Divendres Sant, després de la processó al Calvari, es fa un esmorzar col·lectiu. La festa major se celebra el primer cap de setmana de setembre en honor de Sant Julià (6 de setembre), que és el patró de la població. Com a cloenda de les festes es fa un sopar col·lectiu a base de cassola de tros. La festa de Corpus se celebra el diumenge després de Corpus; es fa processó, es guarneixen els carrers i s’hi instal·len altars.
Altres indrets del terme
El despoblat de Madrona es troba al N del poble, en la coma o vall de Madrona. Sembla que havia estat poblat per gent procedent del Solsonès que acudí al Segrià des del segle XII.
Pel que fa a les restes arqueològiques, a tots dos costats del riu de Set, al peu de les primeres terrasses fluvials, s’ha documentat un centre de reproducció i explotació de sílex que ocupa uns 500 m al voltant de la Peixera d’Aspa, a 1,5 km del nucli urbà. Els materials que s’han recuperat, peces de sílex de bona qualitat i algun fragment de ceràmica, fan pensar en la reocupació del primer assentament paleolític.
La història
Els vestigis més antics del notable palau que els bisbes de Lleida bastiren al cim de la població semblen confirmar la hipòtesi d’un poblament anterior a l’ocupació àrab, que es fonamenta en l’afirmació dels erudits J. Lacanal (continuador de l’España sagrada) i l’arxiver lleidatà Martínez Marina, segons la qual un bisbe Jacob o Jaume que regia la diòcesi de Lleida el 842 (quan els prelats encara no residien a Roda i es mantenien en l’ortodòxia mossàrab) hauria consagrat l’església de Sant Julià, que hauria de correspondre a la d’Aspa, única del bisbat amb aquesta antiquíssima advocació. De tota manera, això queda com a hipòtesi sense possibilitat de confirmació.
Després de la conquesta cristiana, el lloc i l’església d’Aspa (com Alcanó, Sunyer i Alfés) foren atorgats al bisbe i capítol de la seu lleidatana, i la senyoria de la mitra es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim. Els bisbes de Lleida tingueren una especial predilecció per aquesta població i manaren d’edificar el castell-palau d’Aspa, on residiren sovint fins al segle XIX i que es manté en un relatiu bon estat. El palau ja s’esmenta en un document del 1215 del Llibre verd de la catedral i sofrí reformes i modificacions en distintes èpoques.
Contingué un bon arxiu i una nodrida biblioteca. S’hi havia de celebrar un sínode el 1494, convocat pel cardenal Lluís Joan del Milà i de Borja (nebot de Calixt III) a causa de la pesta de Lleida, que es traslladà a Alfés. El cardenal Milà, que regentà la diòcesi de Lleida més de mig segle, i el vicari general Pere Estornell, residiren al palau els primers anys del segle XVI: la tradició continuà i el bisbe Simón Antonio de la Rentería, que el 1824 seria nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, s’hi instal·là el 1820, abans de ser desterrat a la fi del Trienni Liberal.