Fill de Sennàquerib, fou un dels sobirans més significatius de la dinastia sargònida per l’extensió dels seus dominis i per la seva activitat militar. Al NW, contingué els perillosos cimmeris i escites, i al NE, sotmeté els medes i altres pobles del tossol iranià, amb els caps dels quals signà tractats el 672. Reconstruí Babilònia, arruïnada pel seu pare, malgrat l’antagonisme dels caps arameus, alguns dels quals combaté. A Síria-Palestina, hagué d’afrontar poques rebel·lions i marxà àdhuc a Xipre, on prengué deu poblacions. L’empresa més ambiciosa fou la conquesta del delta egipci i de Memfis (671). Taharka, el faraó nubi, fugí al sud, si bé dos anys després (669) recuperà el Baix Egipte, deixat per Assarhaddon en mans dels prínceps locals. Mentre preparava una nova campanya contra ell, el rei assiri morí a la ciutat d’Harran. El seu fill Shamash-shum-ukin quedava com a senyor de Babilònia, sotmès, però, al seu germà Assurbanipal , sobirà d’Assíria.