Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa. Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial. Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat. Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga. El govern denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc). Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.