i Assíria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Assíria

Assíria Brau alat procedent del palau de Sargon II a Khorsabad (s VIII aC)
© Fototeca.cat
Antic país de l’Orient Mitjà, situat al nord de Mesopotàmia (actual Iraq).

La prehistòria (~4300-2800 aC) apareix representada mitjançant les fases —comunes a tota la Mesopotàmia— d’Al-'Ubayd (4300-3500 aC), amb els jaciments de Ḥassūna i Arpačiyah, i d’Uruk (3500-3100 aC) i Uruk IV i Ǧamdat Naṣr (3100-2800 aC), amb les estacions de Tepe Gawra, Nínive (actual Koyuncik) i Ǧabal Sinjar. La seva entrada en la història comença pels volts del 2371 aC, quan el país apareix regularment en les fonts gràcies a la dinastia d’Accad (2371-2191 aC), la qual s’imposà en tota la Mesopotàmia i influí molt Assíria, especialment en el terreny ideològic: el concepte accadi de l’imperi universal, concretat en el títol šar kibrat erbettim (‘rei de les quatre regions [del món]'), fou plenament assumit pels assiris. Després d’una llarga fase (s. XXII i XXI aC) d’una gran migradesa de fonts, en seguí una altra (s. XX i XIX aC), dominada per la dinastia de Puzur-Ašur (~1975-1814 aC), integrada per nou governants, els més importants dels quals foren Puzur-Ašur (~1975 aC), el fundador Erišum I (~1906-1867 aC) —que afavorí, sembla, la penetració dels mercaders assiris a l’Àsia Menor, on crearen una sèrie de karum , o centres comercials, com el de Kaneš (actual Kültepe)—, i Sargon I (~1860 aC), el qual portà, sembla, la dinastia al seu cim. Sorgí després una casa reial, la dinastia de Šamši-Adad I (1813-1740 aC), que convertí per primer cop Assíria en una de les potències de l’Orient Pròxim i Mitjà. Fou l’obra personal de Šamši-Adad I , amorita com el seu contemporani Hammurabi. Les seves conquestes i la seva adopció del títol de “rei” (la primera vegada que ho feia un governant assiri), concretat en la fórmula šar kiššati (‘rei de la totalitat’), emprada ja per Sargon d’Accad, són signes evidents de la seva ideologia expansionista. El succeí Išme-Dagan I (1781-41 aC), que malgrat ésser un sobirà capaç, no pogué evitar l’esmicolament de les seves possessions. Amb Mut-Aškur (1740 aC), arribà a la fi aquesta efímera dinastia. Començà aleshores un llarguíssim període (des de mitjan s. XVIII a mitjan s. XIV aC) en què, governat per trenta-sis sobirans, el país tingué un paper molt gris en l’Orient Pròxim i Mitjà. Durant el s. XVI aC els cassites de Babilònia exerciren, sembla, certa sobirania sobre Assíria, el regne hurrita de Mitanni esdevingué una potència i Egipte inicià la seva expansió a Síria-Palestina per obra de la dinastia XVIII. Al s. XIV aC s’hi afegiren els hittites, la nova potència de l’Orient Pròxim i Mitjà. La situació començà a millorar cap a la primera meitat del s. XIV aC, a causa de l’enfonsament de Mitanni davant de Šuppiluliumaš I i de la presència de tres sobirans enèrgics en el tron d’Assíria: Ašur-uballit I (1365-30 aC), que sotmeté Hanigalbat (allò que restava de l’exregne de Mitanni) i intervingué en les pugnes dinàstiques de Babilònia: Enlil-nirari (1329-20 aC) i Arikdenili (1319-08 aC). Aquesta recuperació afavorí la fase següent (s. XIII), una de les més brillants de la història d’Assíria. Del 1307 al 1208 aC, en efecte, el país esdevingué una potència a l’Orient Mitjà, gràcies a una situació internacional favorable (debilitat dels egipcis, governats per la dinastia XIX i, sobretot, dels hittites) i a la vàlua d’altres tres reis: Adad-nirari I (1307-1275 aC), Salmanassar I (1274-45 aC) i Tukulti-Ninurta I (1244-08 aC). Fruit de llurs campanyes foren la conquesta de l’alta Mesopotàmia, amb el consegüent control de les rutes comercials a Síria i Anatòlia, i l’entrada de Babilònia en la seva esfera d’influència. Arran de l’assassinat de Tukulti-Ninurta I el país, governat per set sobirans, inicià una nova decadència (1207-1134 aC), que abasta quasi tot el s. XII aC. La nova fase (1133-1077 aC) fou, en canvi, de brillantor, no tant pel regnat d’Ašur-reša-iši I (1133-16 aC), malgrat ésser actiu, com pel del fill Teglatfalassar I (1115-1077 aC). Gràcies a ambdós, els assiris recuperaren l’alta Mesopotàmia, penetraren a Síria, afebliren encara més Babilònia i mantingueren a ratlla els pobles situats a l’est. Una nova davallada (1076-935 aC), sumí el país en una decadència d’uns cent cinquanta anys (pràcticament, els s. XI i X aC). Dotze sobirans ocuparen el tron, dels quals només destaca Ašur-bel-kala (1074-1057 aC), que combaté amb èxit els arameus i arribà fins a la Mediterrània. Finit aquest període, Assíria assolí novament novament la preeminència, de la fi del s. X a la fi del IX aC. La recuperació començà en el regnat d’Ašur-dan II (934-910) si bé foren Adad-nirari II (909-889), Tukulti-ninurta II (888-884) i, sobretot, Assurnasirpal II (883-859), Salmanassar III (858-824) i Šamši-Adad V (823-810) els seus autors principals, en batre Urartu i els països Nairi, al nord i els estats arameus i neohittites de Síria, a l’oest, i en sotmetre Babilònia. El s. VIII aC fou una barreja de decadència i preeminència. Començà bé amb Adad-nirari III (809-782), però empitjorà ràpidament amb Salmanassar IV (781-772), Ašur-dan III (771-754) i Ašur-nirari V (754-745), a causa d’Urartu, que intentava expansionar-se. La situació fou restablerta per Teglatfalassar III (745-727), un dels sobirans assiris més combatius. Amb el destronament del seu fill Salmanassar V (727-722), començà la dinastia sargònida (721-610 aC), la més famosa per haver creat un autèntic imperi al s. VII aC (des del tossol iranià fins a la Mediterrània i des d’Anatòlia fins a l’Egipte inclòs). Fundada per Sargon II d’Assíria (721-705), comprèn Sennàquerib (704-682), Assarhaddon (680-669), Assurbanipal (668-629) i Sin-šar-iškun o Ašur-etil-ilani (628-612) i Ašur-uballit II (611-610). Amb aquest darrer, derrotat per l’arameu Nabopolassar, rei de Babilònia, i pel meda Ciaxares, Assíria no solament perdé el seu poder, sinó que desaparegué del mapa.

L’imperi assiri
© fototeca.cat

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...