Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic

ASEAN, Association of South-East Asian Nations

Organització internacional que impulsa el progrés econòmic, social i cultural dels països del SE d’Àsia i la pau i l’estabilitat de la regió.

Creada a Bangkok el 1967, en són membres fundadors les Filipines, Indonèsia, Malàisia, Singapur i Tailàndia. Té vuit comitès permanents (de comerç i turisme, indústria, alimentació, etc) i celebra una conferència anual de ministres d’afers estrangers dels països membres, i reunions a alt nivell no periòdiques. D’ençà del 1976 té una secretaria permanent a Jakarta. El mateix any els estats membres signaren un Tractat d’Amistat i Cooperació que posava l’accent en la no-ingerència i estava obert a estats tercers (s’hi afegiren la Xina, l’Índia, el Japó, Rússia i Corea del Sud). Els anys següents n'esdevingueren membres Brunei (1984) i, després de la guerra freda, el Vietnam (1995), Laos i Myanmar (1997), i Cambodja (1999). Després de constituir un bloc de contenció del comunisme, l’organització ha esdevingut cada cop més un fòrum per al desenvolupament econòmic regional. Entre les principals fites d’integració econòmica sobresurten l’Acord de Comerç Preferencial del 1977 (ampliat el 1987); la quarta cimera de Singapur (1992), en la qual es plantejà la creació d’una Àrea de Lliure Comerç (AFTA) i, el 1997, l’ASEAN Vision 2020, programa per a la definició d’uns interessos i una estratègia comuns en el context mundial. El 2002 la Xina i els membres de l’ASEAN signaren un acord per a la creació de l’àrea de lliure comerç que, pel nombre d’habitants i el potencial econòmic, era la més gran del món. En el pla polític, el 1994 creà el Fòrum Regional Asiàtic amb l’objectiu de prevenir i resoldre conflictes entre els estats membres, al qual s’adheriren també els EUA, Rússia, l’Índia, la Xina, Corea del Nord i el Japó. El 1995 fou signat el tractat que establia el Sud-est Asiàtic com a Zona Lliure d’Armament Nuclear. Després de l’atemptat de Bali, a l’agost del 2002 l’ASEAN signà amb els EUA un tractat de cooperació antiterrorista, i el 2004 formulà un pla de seguretat centrat en la lluita antiterrorista i en les tensions a la península de Corea. El principi de no-ingerència, molt emfasitzat, ha afavorit els règims autoritaris de l’organització, si bé el 2003 els estats membres acordaren, amb una formulació molt genèrica, impulsar la democràcia a la regió.