i regne d’Astúries | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

regne d’Astúries

Regne constituït per grups de fugitius que, arran de la destrucció de la monarquia visigòtica per la invasió musulmana de la península Ibèrica, es refugiaren a Astúries.

Aglutinador dels refugiats i naturals contra el domini musulmà fou Pelagi, probablement un noble got, enfrontat amb el governador musulmà de Gijón, Munusa. Perseguit, es refugià a les muntanyes i fou reconegut cabdill o príncep (718). Una expedició contra ell fou finalment derrotada a Covadonga (~722). Pelagi (mort el 737) pogué mantenir la independència del primer nucli de la Reconquesta hispana. S'establí a Cangas de Onís i fou cap d’una dinastia, bé que electiva, vinculada a la seva família. Alfons I (739-757) consolidà el regne astur i inicià la seva expansió. Incorporà part de Galícia, la Liébana, la Bureba, terres de vascons. Entre el seu territori i el musulmà interposà la zona devastada de la vall del Duero. Silo traslladà la cort a Pravia. Alfons II (791-842) resistí els exèrcits musulmans; realitzà diverses expedicions pels dominis de l’islam i ocupà temporalment Lisboa. Fixà la cort a Oviedo, on procurà restaurar les institucions de la monarquia visigoda. Alfons III (866-910) dominà la noblesa gallega i la rebel·lió dels vascons, i féu avançar les fronteres fins a la línia del Duero i la fortificà amb castells, la clau dels quals era Zamora, i repoblà la zona devastada dels Camps Gòtics. Les cròniques del seu temps consideren els reis d’Astúries continuadors dels de Toledo; potestates i comites administraven els districtes. Enfrontat amb una conjuració dels seus fills, Alfons III resignà l’exercici del poder. Els seus successors són coneguts com a reis de Lleó, ciutat que reemplaçà Oviedo com a cort (914).

Col·laboració: 
NCJ
Llegir més...