La geografia
Situada en una planura drenada del Cefís i el seu afluent l’Ilís i envoltada per petites muntanyes com l’Himet, el Pentèlic i el Parnes, bé que oberta al sud-oest a la mar Egea, la ciutat té un clima calorós i molt sec. És el primer centre industrial del país; les indústries principals són les tèxtils, químiques, alimentàries, de maquinària i de confecció; les principals funcions de la ciutat són, però, la política, la comercial i la cultural. El ràpid creixement de la ciutat fou ocasionat, en gran part, pel flux de refugiats procedents de Turquia (1923) i de fugitius de la guerra civil (1944-48). El port, anomenat el Pireu, es troba a 8 km del centre de la ciutat. Atenes és un centre d’ensenyament superior, amb la Universitat d’Atenes, fundada l’any 1837. Biblioteca Nacional, amb un milió i mig de volums. És seu arquebisbal ortodoxa (església de Grècia). És un centre turístic important per raó dels seus monuments i els seus museus. Estació terminal de ferrocarril. Aeroport internacional d’Hellēnikōn. Entre els monuments de l’antiguitat clàssica sobresurt el conjunt de l’Acròpolis; al peu hi ha les ruïnes de l’àgora, de la qual es conserva el pòrtic d’Àtal, reconstruït recentment seguint el traçat primitiu (segle II aC). A l’oest de l’àgora hi ha el Tesèon (segle V aC), temple dòric molt ben conservat. El cementiri del Ceràmic (segle VI aC) conté nombrosos sepulcres i esteles funeràries de gran valor artístic i un petit museu. Adossats al turó de l’Acròpolis hi ha el teatre de Dionís (segle IV aC), diverses vegades refet, i l’Odèon d’Herodes Àtic (segle II). També cal destacar l’Olimpièon (segle II aC), temple corinti dedicat a Zeus Olímpic, del qual només resten quinze columnes, el monument a Lisícrates (segle IV aC), el pòrtic d’Èumenes (segle II aC), la porta d’Adrià (segle II) i l’àgora romana, on és conservada la Torre dels Vents (segle I aC). Al nord de l’acròpolis hi ha el colorista barri del Plaka. De l’època bizantina són conservades diverses esglésies de dimensions reduïdes, però de gran riquesa arquitectònica i ornamental, entre les quals destaquen la Metròpoli Menor (segle X), amb decoració exterior esculpida, la Kapnikarea (segles XI-XII) i la dels Sants Apòstols (segle XI). D’entre els museus, el més important és el Museu Arqueològic Nacional, que conté una de les millors col·leccions mundials d’art grec, des de l’època micènica fins a l’època romana. També són importants el Museu de l’Acròpolis, el Museu de l’Àgora, instal·lat en el pòrtic d’Àtal, i el Museu Bizantí, important per les seves col·leccions d’escultures, icones i mosaics.
La història
Atenes a l’antiguitat
A l’antiguitat Atenes fou una polis grega, que comprenia tota l’Àtica. D’origen micènic, fou poblada per gent de dialecte jònic. Atenes fou un cas, potser únic, de sinecisme de tota una comarca grega, l’Àtica. Aquest procés, atribuït llegendàriament a Teseu, no pot ésser datat ni descrit amb precisió. En la mitologia, Cècrops figura com a fundador de la ciutat: Posidó i Atena havien lluitat pel seu patronatge, que recaigué en la deessa. El govern dels reis, que fou el primer a la ciutat, cedí aviat a un triumvirat: el rei, el polemarc o general en cap, i l’arcont. El 680 aC fou creat el col·legi dels tesmotetes, guardians de les lleis, i hom arribà al nombre definitiu de nou arconts que governaren alhora en una assemblea aristocràtica: l’areòpag. Al segle VII, l’augment de la riquesa, alhora que creava una nova aristocràcia dels diners enfront de la terratinent de vella soca, donava origen a un incipient proletariat i a uns xocs socials, mentre es configuraven dues tendències que pesaren alternativament sobre Atenes: una d’aristocràtica i una altra de tendència democràtica. El primer intent de tirania fou el de Ciló (630), que intentà apoderar-se de l’Acròpolis, però, vençut, ell i els seus partidaris foren morts per ordre de l’alcmeònida Mègacles. Aquesta primera lluita posà en relleu el malestar social, que menà a la necessitat d’una reforma constitucional de caire aristocràtic com la que portà a terme Dracó amb el seu codi (621). La duresa d’aquest fou aviat esmussada per la reforma de Soló (594), que creà una constitució timocràtica, encara aristocratitzant. Posteriorment fou l’oposició econòmica entre els interessos dels terratinents de l’interior (Diàcria) i els comerciants de la costa (Pedíon i Paràlia) que plantejà una inquietud social, que Pisístrat intentà de resoldre apoderant-se de l’Acròpolis i nomenant-se tirà. El seu govern (561-528) portà una gran expansió ultramarina i notables obres culturals a la ciutat. El succeïren Hípies i Hiparc, fills seus, l’un mort en un atemptat (514), i l’altre destronat el 510 per la influència dels alcmeònides. Acabada la tirania, Clístenes donà a Atenes una nova reforma constitucional de tipus democràtic, desféu l’organització territorial que havia dut el desordre i inventà l’ostracisme i l’electivitat dels arconts. L’ajuda d’Atenes a l’alçament de ciutats jòniques contra els perses provocà l’expedició de càstig de Darios, derrotada a Marató per una tropa manada per Milcíades (490). A la mort d’aquest prengué el poder el seu adversari polític Temístocles, partidari de l’expansió ultramarina i que aprofità el producte de l’argent de Làurion per a crear una poderosa flota. La segona expedició persa fou més reeixida que no pas la primera: tota l’Hèl·lade, aliada en contra, fou derrotada en el pas de les Termòpiles (480). Atenes fou evacuada, i els perses la saquejaren i desferen l’Acròpolis. Altrament, la flota de Temístocles vencé els perses a Salamina, i després a Platees i Mícale. La ciutat restà lliure, i amb Temístocles en rebastí les muralles i assolí de confegir una lliga d’estats grecs: la Confederació o Lliga de Delos que aviat es convertí en un imperi atenès. Era el triomf de la política de Cimó, fill de Milcíades, del partit xenòfob. El seu exili per ostracisme serví a Efialtes i a Pèricles per a fer-se amb el poder: el primer aconseguí una reforma constitucional democràtica i fou assassinat. Pèricles restà amb les mans lliures per a la pau amb els perses (449) i amb els espartans (445), i redreçà definitivament Atenes, amb un govern il·lustrat, dirigit per un equip de lletrats i d’artistes. Amb ell l’imperialisme atenès arribà a l’apogeu i portà a lluites successives amb altres ciutats que li feien front. Amb el setge de Potidea començà la guerra del Peloponès entre Atenes i l’aliança peloponèsia encapçalada per Esparta (431-404), que fou portada primer per Pèricles i després per Alcibíades, el qual traí la seva ciutat després de la desfeta de Sicília. La batalla d’Egospòtamos (405) portà Atenes a demanar la pau a Esparta. Hi hagué una reacció interior de persecució contra els demòcrates portada a terme per una comissió de trenta ciutadans, anomenats els Trenta Tirans, amb l’ajuda de la guarnició espartana; després d’un any de domini foren deposats (403). Atenes anà perdent l’autonomia i caigué sota l’hegemonia espartana en acceptar la pau d’Antàlcides (387) i sotmetre's després a l’hegemonia de Tebes, i a l’imperi macedoni de Filip i Alexandre. Amb Alexandre, Atenes restà definitivament retirada de la política i visqué de la renda de la seva glòria cultural fins a l’època romana, que l’honoraren els emperadors filohel·lènics com Marc Aureli.
Atenes a l’època clàssica
© fototeca.cat
La ràpida substitució dels reis per un govern col·legiat fou seguida de creixents millores en aquest sentit: reducció del càrrec d’arcont vitalici a un mandat de deu anys i, després, d’un any (680). La tendència constant que hom assenyala en l’evolució de les institucions ateneses fou vers una reducció dels poders de l’aristocràcia i un avanç cap a una anomenada democràcia. Les lleis de Dracó encara representaven un poder aristocràtic exclusiu. La reforma de Soló ja assenyalava quatre classes socials segons la riquesa: els més rics podien ésser arconts, els de la segona i la tercera classe podien exercir càrrecs secundaris, i els de l’última només accedien a l’assemblea general. Clístenes féu electiu el càrrec d’arcont, fins aleshores designat, i donà intervenció a l’assemblea amb un dret de veto: l’ostracisme. Les reformes d’Efialtes (462), consistents essencialment en el sou assignat als càrrecs públics, feren que els ciutadans de la quarta classe poguessin accedir-hi sense preocupació econòmica, fet decisiu en el procés de democratització. Al mateix temps, la força de l’areòpag restà reduïda a la intervenció en les causes criminals. La Constitució d’Atenes d’Aristòtil és la millor font per al període anterior a l’època hel·lenística. Després cessà la importància d’Atenes, tot i conservar les velles institucions, car Pau de Tars predicà encara davant l’areòpag. La República de Plató no presentà sinó els seus desigs, que procedien del partit aristocràtic. Malgrat la bona premsa que ha tingut des del Despotisme Il·lustrat la dita “democràcia” atenesa, hom no pot oblidar que Atenes fou un estat de base esclavista en el qual el vot de tots els ciutadans, tan sols aconseguit amb Efialtes, no representava sinó el vot d’una part molt exigua de la població, mentre que la resta no gaudia de cap dret públic. Es tractava, de fet, d’una oligarquia una mica estesa. L’estructuració social atenesa adquirí la seva definitiva configuració amb la constitució de Soló (594), que distingia quatre classes: els pentacosiomedimnes, amb fortuna equivalent a 500 medimnes de gra; els hippeis, o cavallers; els zeugites, o soldats de peu; els thetes, o més pobres. Per sota d’aquests, sense drets ciutadans, restaven els esclaus i la gent del camp. Aquestes quatre classes es mantingueren almenys fins a la reforma d’Efialtes.
De l’Edat Mitjana ençà
Després de la devastació dels gots (253 dC) i dels hèruls (267 dC), els atenesos construïren una nova muralla que reduí molt el perímetre de la ciutat antiga. Al segle IV, els antics temples foren convertits per ordre imperial en esglésies cristianes, i el 529 Justinià tancà les escoles de filosofia. Al segle XII, Atenes visqué un cert ressorgiment econòmic gràcies a les manufactures de seda introduïdes per la colònia jueva; fou, però, saquejada pels normands de Sicília (1145). El 1205 Ot de la Roche fundà el ducat d'Atenes, que fou conquerit per la Companyia Catalana (1311) i mantingut sota la sobirania catalana fins el 1388, que els fou arrabassat pels florentins. Durant el domini català el govern municipal, en part en mans de catalans, i el dret, foren adaptats als models de Catalunya i també la llengua de l’administració, cosa que no esdevingué ni durant l’anterior domini franc ni el posterior italià. Al segle XIV, Atenes tingué un fort impuls gràcies al comerç amb Occident; amb tot, la capital civil i eclesiàstica del ducat passà a Tebes ( ducat d’Atenes). Mohamed II la conquerí (1456), i el dux venecià Morosini se n'apoderà per poc temps (1687). Alliberada del domini turc, fou declarada capital del regne de Grècia (1834). A la Segona Guerra Mundial, les tropes britàniques desembarcades a la ciutat (1941) hagueren de retirar-se davant la Wehrmacht, i no entraren en acció fins al replegament dels alemanys el 1944.