Succeí Ruas, oncle seu, juntament amb el seu germà Bleda, però el 444 aquest fou assassinat. Àtila intentà d’unificar les diverses tribus dels huns, així com altres grups heterogenis aliats o sotmesos, germànics, escites, etc., i arribà a dominar un vastíssim territori que comprenia les planes de Rússia meridional i d’Ucraïna i pràcticament tota la conca del Danubi. El poder romà, ni d’Orient ni d’Occident, no li pogué oposar forces efectives. Teodosi II, emperador d’Orient, li pagava un tribut d’or. L’emperador d’Occident, Valentinià III, pagava Àtila com si fos un general del seu exèrcit. El successor de Teodosi II, Marcià I, es negà a pagar el tribut a Àtila i mentrestant el general Aeci, per part de l’imperi d’Occident, organitzà una coalició dels romans amb alguns pobles bàrbars d’Occident, francs i visigots, per tal de prevenir la possible invasió de les Gàl·lies. La batalla decisiva s’esdevingué als Camps Catalàunics (451), a la Xampanya, on els huns sofriren una gran derrota. Àtila es retirà cap a la Pannònia, però poc temps després envaí el nord d’Itàlia seguint el Po. Morí el 453. Les discòrdies entre els seus fills així com la poca homogeneïtat dels pobles que comandava feren que la força dels huns s’esvanís ràpidament. Les fonts historiogràfiques llatines el presenten com “l’assot de Déu”, tirà sanguinari.