La geografia
És el segon en superfície amb 82.880.000 km2; 92.111.000 km2 comptant les mars adjuntes. L’Equador el divideix en dues parts: la nord, de 36.260.000 km2 i la sud, de 46.620.000 km2. La profunditat mitjana és de 3.322 m, amb un valor aproximat de 353.000.000 km3 d’aigua.
El relleu submarí és format per una dorsal important que el travessa de nord a sud seguint bastant paral·lelament i equidistant les costes; a l’altura de l’Equador pren una direcció est-oest, que és tallada per la fossa del Romanche (7.728 m) però continua de nord a sud fins a acabar enfonsant-se en la fossa de les illes Sandwich del Sud (8.264 m). Entre els continents i la dorsal hi ha fosses importants. A la part de l’Atlàntic occidental les conques són profundes, i de nord a sud són: la conca d’Amèrica del Nord (6.996 m), la fossa de Puerto Rico amb la profunditat màxima de l’oceà (9.219 m) i la conca del Brasil separada de la de l’Argentina (6.125 m) per la dorsal de Río Grande. A la de l’Atlàntic oriental hi ha la conca de Canàries, la de cap Verd, la de la Guinea i la d’Angola, separada de la del Cap per la dorsal de Walfish. La plataforma continental és estreta, llevat en alguns punts com al golf de Mèxic, a la Patagònia, al Canadà i a la mar del Nord. Els fons són coberts en el 73% per sediments marins pelàgics, i la resta, per semipelàgics i continentals. Només el 47% contenen globigerines, el 5% diatomees i el 18% fangs vermells de profunditat. Els sediments litorals voregen els continents des de la costa fins als límits de les grans conques. La temperatura de l’aigua a la superfície acostuma a ésser d’1°C més alta que la de l’aire que hi està en contacte; la salinitat oscil·la entre el 35% i el 37%.
El glaç hi és abundant, principalment en forma d’icebergs. A la part septentrional provenen de les glaceres continentals de Grenlàndia i són portats pels corrents fins a l’illa de Terranova, i en algunes ocasions han arribat fins a les Bermudes. A la part meridional els blocs de glaç són més reduïts, tenen forma de taula i s’han desprès dels glaços costaners de l’Antàrtida.
La circulació de les aigües a la meitat nord és complicada, i els corrents marins es troben relacionats amb els corrents atmosfèrics. Prop de l’Equador el corrent Equatorial del Sud passa arran de la costa d’Amèrica del Sud i l’Equatorial del Nord es dirigeix vers Florida; aquests dos corrents calents són els que alimenten el corrent del Golf, que es dirigeix cap al nord fins que troba el corrent fred de Labrador que prové del pol, la qual cosa fa que es divideixi en dues parts: el corrent de Canàries, que torna a baixar fins a les costes africanes, i el corrent nord atlàntic, que arriba a les costes europees. Els dos corrents freds vénen del pol, un al llarg de la costa de Grenlàndia i l’altre per la mar de Baffin i la península de Labrador. A la meitat sud hi ha el corrent Equatorial de Brasil, de direcció est-oest, que després tomba i es dirigeix cap al sud prop de les costes americanes. Els corrents freds també són dos i es dirigeixen de sud a nord: l’un passa per les Falkland, i l’altre, paral·lelament a la costa africana.
Les illes que es troben a l’Atlàntic es poden dividir, per l’origen, en: illes volcàniques de la dorsal central (Jan Mayen, São Paulo, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha i Gough); illes volcàniques, fora de la dorsal (Fer-Oer, Madeira, Bioko, Príncipe, São Tomé, Pagalú, Fernando de Noronha, Trindade i Sandwich del Sud); illes principalment volcàniques (Açores, Canàries, Cap Verd i Petites Antilles), i illes de caràcter continental (Svalbard, Britàniques, Grans Antilles i Malvines). El transport marítim de mercaderies i de persones és important, i aquest últim quant a nombre no fou superat per l’aeri fins el 1958. Les comunicacions entre els continents europeu i americà foren establertes a través d’un cable telegràfic submarí el 1866 i foren superades el 1914 per la telegrafia sense fils, i més tard, el 1956, pels cables telefònics submarins. Per a l’estudi meteorològic hi ha situats a l’oceà vaixells observatoris.
La biologia
Des del punt de vista biològic, les àrees més riques de l’Atlàntic són aquelles on es posen en contacte els corrents càlids amb els freds (Terranova, Noruega, Sàhara Occidental, Àfrica del Sud-oest), on l’abundància de plàncton atreu els bancs de peix, principalment de bacallà (Gadus callarias) a Terranova i a Noruega, d’areng (Clupea harengus) també a l’Atlàntic nord i de lluç (Merluccius capensis i d’altres espècies de Merluccius) a l’Àfrica del Sud-oest i al Sàhara Occidental. La pesca representa el 50% de la mundial. En els anys seixanta, la pesca a l’Atlàntic sud ha estat molt desenvolupada, tant per part dels països costaners com per part dels grans països pesquers. La caça de la balena resta quasi reduïda a les aigües antàrtiques, puix que a l’Àrtic i a Grenlàndia són gairebé extingides. Al centre de l’Atlàntic, a la mar dels Sargassos, hi ha poblaments molt importants de grans algues amb tota una fauna pròpia; per contra, els grans atols formats per hexacoral·laris, tan freqüents al Pacífic tropical, no es troben a l’Atlàntic. Les anguiles procedents dels rius i dels estuaris d’Europa i de la conca atlàntica d’Amèrica van a reproduir-se a l’àrea de la mar dels Sargassos.
La recerca oceanogràfica
Les exploracions científiques no començaren fins a mitjan segle XIX, que l’americà Matthew F. Maury confeccionà la primera carta de profunditats de l’Atlàntic nord (1854); seguiren les expedicions del vaixell anglès “Challenger” (1872) i de l’alemany “Gazelle” (1876) que descobriren la dorsal atlàntica i el resultat de les quals animà a la investigació d’altres potències marítimes com Alemanya, Noruega, EUA, així com a Mònaco. Després de la Primera Guerra Mundial, amb la intervenció de la sonda acústica (1922) hom anà dibuixant el fons amb més precisió; el vaixell alemany “Meteor” fou un dels que més col·laboraren en la investigació atlàntica. Però fou a partir del 1945 que començà en realitat el desenvolupament sistemàtic de l’oceanografia atlàntica, amb els vaixells “Albatross” (suec) i “Galatea” (danès). El 1952 els alemanys estudiaren les costes d’Irlanda, de Grenlàndia i del Bàltic. Després de l’Any Geofísic Internacional del 1958 començà l’època de cooperació oceanogràfica internacional amb expedicions combinades, la primera de les quals fou al nord del paral·lel 30 i en la qual participaren 11 nacions.
La història
Bé que ja els fenicis passaren l’estret de Gibraltar i viatjaren, segons sembla, per l’Atlàntic, aquest fou durant tota l’antiguitat i l’edat mitjana una mar desconeguda i tenebrosa. Només al segle X, els normands arribaren a les costes de Grenlàndia i de l’Amèrica del Nord: en tot cas llurs expedicions no tingueren continuïtat. Però no fou fins al segle XV que hom emprengué una exploració sistemàtica de les costes atlàntiques que acabà amb la travessada de l’oceà. Les primeres exploracions foren obra dels portuguesos, que entre el 1418 (Madeira) i el 1488 (arribada de Bartolomeu Dias al cap de Bona Esperança) recorregueren tot el litoral de l’Atlàntic oriental i els arxipèlags pròxims. Els castellans, que havien conquerit les Canàries entre el 1402 i el 1496, i disputat als portuguesos algunes zones d’influència, foren els primers, en l’època moderna, a arribar a les costes americanes (1492); després, Colom, Ojeda, Bastidas i Nicuesa exploraren el Carib, i Vicente Y. Pinzón, Vespucci i Juan de la Cosa, les del Brasil. El desig de trobar el pas cap a les Índies Orientals portà a l’exploració de l’extrem sud per Díaz de Solís i per Magalhães i de l’extrem nord per Caboto, Cartier, Frobisher i John Davis. Durant el segle XVI l’Atlàntic fou un monopoli del papa Alexandre VI; a través d’aquest oceà les espècies orientals arribaven als ports de Lisboa i de Sevilla i els metalls de Guinea als ports de les Antilles. Però aquest exclusivisme ibèric no fou acceptat per les nacions ni pels particulars de la resta d’Europa; sobretot els anglesos i els holandesos intentaren aviat d’apoderar-se d’una part de les riqueses que solcaven l’Atlàntic, generalment per mitjà de la pirateria més o menys ajudada pels propis governs. L’emigració dels Pilgrim Fathers a l’Amèrica del Nord i la captura de l’esquadra castellana pel corsari holandès Piet Heim el 1628 inauguraren una nova etapa; els veritables amos de l’Atlàntic foren ara anglesos i holandesos, que aviat entraren en lluita per la supremacia. Els holandesos foren dominats després del fracàs de llur companyia de les Índies Occidentals a Pernambuco (1654) i a Nova Amsterdam (1664), però Anglaterra s’hagué d’oposar immediatament a l’interès creixent de França pel món atlàntic. La lluita no esclatà fins entrat el segle XVIII i s’inclinà un cop més a favor d’Anglaterra després de les victòries navals de Lago i de Quiberon (1759). Tampoc l’aliança francoespanyola (1761) no pogué deturar l’hegemonia anglesa; aquesta, altrament, s’hagué de ressentir fortament de la independència dels EUA, que representà un canvi important en el tràfic atlàntic; i encara ho fou més la independència de les colònies hispàniques d’Amèrica del Sud. Espanya restava gairebé sense interessos a l’altra banda de l’Atlàntic, i, per contra, Anglaterra i, cada vegada més, els EUA feien sentir llur influència damunt les noves nacions, sobretot després de l’obertura del canal de Panamà (1920), que transformà tot el sistema de comunicacions a través de l’Atlàntic. L’avió ha revolucionat les comunicacions i el transport, sobretot de passatgers: al maig del 1919 l’americà Read féu la primera travessada EUA-Europa; al juny del mateix any els anglesos Alcock i Brown la primera travessada Irlanda-Terranova; en març-juny del 1922 els portuguesos Gago Coutinho i Sacadura Cabral la travessada Lisboa-Rio de Janeiro amb escales; el 1926 Ramón Franco i Pablo Rada establiren el rècord de distància amb hidroavió en el vol entre Palos de la Frontera (Andalusia) i Buenos Aires; al maig del 1927 l’americà Charles A. Lindbergh féu el primer vol directe Nova York-París amb el “Spirit of Saint Louis”, avió monomotor Ryan; a l’octubre del 1927 els francesos Costes i Le Brix efectuaren la primera travessada sense escales Saint-Louis (Senegal)-Natal(Brasil); al setembre del 1930 els francesos Costes i Bellonte emprengueren el primer vol París-Nova York amb l’avió Bréguet “Point d’Interrogation”, al juny del 1933 els pilots Barberan i Collar dugueren a terme el primer vol sense escales Sevilla-Camagüey (Cuba) amb un avió Bréguet. Durant la Primera Guerra Mundial la Gran Bretanya dominà l’Atlàntic i en rebé proveïments, però Alemanya declarà el bloqueig submarí de l’illa i, més endavant, la guerra submarina total. Durant la Segona Guerra Mundial es repetí la situació. Acabada la lluita es formà el pacte de l’Atlàntic Nord (OTAN), al qual s’ajuntaren països de banda i banda de l’oceà en una organització de defensa comuna (1949).