i Atles | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Atles

Atlas
Atlas
Panoràmica aèria de l’Atles, Marroc
© Fototeca.cat
Sistema muntanyós de plegament alpí d’Àfrica d’uns 2 700 km de llargada, paral·lel a la costa del nord-oest, travessa el Marroc, Algèria i Tunísia.

Al nord resta limitat per la Mediterrània, al sud, pel desert del Sàhara, per l’oest arriba a l’Atlàntic i per l’est enllaça amb Sicília. La serralada és doble, amb una branca costera i una altra interna, puix que l’Atles Saharià d’Algèria és separat de l’Atles del Tell, situat més al nord, pels horste que formen la plataforma dels chotts. Una divisió semblant existeix a l’oest, on el Gran Atles és separat del Pre-Rif i Rif per l’altiplà marroquí. L’Atles és l’únic exemple africà d’orogènia alpina, la qual s’inicià en el Juràssic superior i es renovà en el Cretaci superior continuant fins al Miocè. Es troben també restes de l’orogènia herciniana, sobretot a l’altiplà marroquí. Està format per cadenes de muntanyes d’estructura i aspecte diferent. El Gran Atles, la cadena més important, s’estén pel Marroc en direcció SW-NE, des del cap Rhir, a l’Atlàntic, fins al Sehl Tamlélt i culmina al Djebel Toubkal (4.165 m). La serralada té un basament granític precambrià, que aflora en els massissos del Tifnout, Ourika, Zat, composts sobretot per nivells plegats del Triàsic continental. L’altitud mitjana és de 3.300 m, amb alguns pics amb neus permanents. El flanc nord té valls ben regades i fèrtils habitades per berbers. Els passos més utilitzats que el travessen són els de Bibavan (1.490 m), Glani (2.320 m) i Tilghent (2.210 m). L’Atles Mitjà (Atles el Moutaouâssit) s’estén pel Marroc, enllaçant el Gran Atles i el Rif. Són muntanyes calcàries amb plegaments d’estil juràssic que culminen al Djebel Bou Naceur (3.343 m) i el Djebel Bou Iblan (3.190 m). Hi viuen pastors seminòmades que practiquen la transhumància entre les pastures d’alta muntanya i les planes del uadi Mouloûya, on es refugien a l’hivern. L’Atles Saharià s’estén des de Sehl Tamlélé fins a Tunis travessant Algèria. Aquest conjunt muntanyós forma plecs regulars, a vegades complicats per fenòmens diapírics de les sals triàsiques. Separat del crató del Sàhara per una fractura important, té, així com el Gran Atles, virgacions de direcció nord-est i que s’ajunten amb l’alineació de l’Atles del Tell i formen l’Atles Mitjà i la dorsal de Tunis, respectivament. De sud-oest a nord-est l’Atles Saharià és format pels Monts des Ksour, el Djebel Amour, els Monts des Ouled Nail i els Monts du Zab. A la regió de l’Aurès es troba el pic més elevat, el Djebel Chelia (2.328 m), i els passos que comuniquen amb el Sàhara són nombrosos i fàcils d’utilitzar. A Batna, a l’est, i a Aïn-Sefra, a l’oest, passen els ferrocarrils que enllacen els ports mediterranis amb el desert. Les pastures d’altura nodreixen els ramats de les tribus seminòmades. El Petit Atles o Antiatles s’estén pel Marroc meridional des de les costes del Sàhara occidental fins a la vall transversal del uadi Draa (Oued ed-Dra), que el separa del Sàhara; i és separat del Gran Atles pels solcs dels uadis Todrha, Dades i Sous. Aquestes muntanyes són la vora aixecada de l’antic sòcol saharià anivellat per l’erosió, on els uadis han obert congosts que serveixen per a travessar-les més fàcilment. Els berbers practiquen l’agricultura al fons de les valls. També hi ha jaciments de ferro, plom, cobalt, manganès i asbest. L’Atles del Tell s’estén des del uadi Moulouya fins a Annaba i culmina en el pic Lalla Kredidja (2.308 m). Es divideix en el Tell del litoral i en el Tell de l’interior, separats per una gran plana sublitoral. El Tell del litoral (massissos de Dahra [1.157 m] i de Cabília) és format per sediments juràssics i cretacis, amb una llacuna indicativa d’una fase orogènica de l’Eocè inferior, flysch de l’Eocè superior i fàcies lacunars i al·luvials oligocèniques. El Tell de l’interior o Atles estricte (massís de l’Ouargenis, serres de Bribans) té molt desenvolupat el Triàsic, que reposa probablement sobre gneis i forma una clara àrea geosinclinal on s’ha produït l’esforç tectònic màxim que ha format una estructura imbricada semblant a la dels Pirineus i dels Apenins.

La vegetació

Les muntanyes del Gran Atles ofereixen l’exemple més típic de zonació altitudinal d’alta muntanya mediterrània, els estatges superiors de la qual no són en absolut comparables amb els de l’alta muntanya alpina. A partir dels 2.000-2.500 m d’altitud comencen els estatges mediterranis semiàrids freds d’alta muntanya, desforestats.

Vista de l’Atles des de Goulmina
© Fototeca.cat
Als nivells inferiors d’aquests estatges sobreviuen precàriament petits nuclis de savines turíferes (Juniperus thuriphera). La vegetació dominant dels 2.000-2.500 m fins als 3.200-3.500 m la constitueixen, però, les comunitats de mates en forma de coixinets espinosos, les quals ocupen pràcticament la totalitat de la serralada en aquests nivells i originen un paisatge molt característic. Els fons de les valls, altrament ben irrigats, són aprofitats per als conreus o bé ocupats per associacions de boix (Buxus sempervirens) i de savina turífera. Més amunt dels 3.500 m la vegetació de xeròfits espinosos desapareix i és substituïda per poblaments molt poc densos de petites plantes herbàcies altament especialitzades dels pedregars. Per sota els estatges mediterranis semiàrids freds d’alta muntanya la vegetació és molt diferent segons els indrets. Al vessant nord del Gran Atles hom troba un estatge d’alzinar que alguns autors han anomenat subalpí i que a molts indrets té barrejats cedres (Cedrus atlantica) i savines turíferes, i en d’altres és substituït per la sureda; per contra, al vessant sud l’alzinar és rar i la vegetació oromediterrània pràcticament entra en contacte amb la vegetació mediterrània meridional de la vall del Sus. L’Atles Mitjà, pel que fa als estatges superiors, no difereix gaire del Gran Atles oriental. Altrament, al vessant nord la humitat més elevada permet l’existència de boscs extensos de cedres entre els 2.000 i els 2.800 m, que donen a aquelles muntanyes un aspecte més semblant a les alpines. Per sota els cedres hom retroba els boscs mixts de cedres i alzines, els alzinars i la vegetació basal de màquia mediterrània meridional. A l’Atles del Tell els estatges baixen de nivell considerablement i els cedres es troben entre els 1.500-1.700 m; per damunt d’aquesta altitud el tipus més corrent de vegetació és semblant als poblaments d’hemicriptòfits dels cims del Gran Atles i l’Atles Mitjà, mentre que els coixinets espinosos només prenen importància a l’Aurès. A l’Atles Saharià i al Petit Atles els límits dels estatges baixen encara més, i la vegetació oromediterrània entra en contacte amb els espinars i els espartars, que constitueixen la transició de la Mediterrània al Sàhara.

Col·laboració: 
MGi
Llegir més...