Fou adoptat pel seu oncle Gai Juli Cèsar com a fill l’any 44 aC i prengué el nom d’Octavi. A la mort de Cèsar organitzà, amb Marc Antoni i Lèpid, el redreçament del partit cesarià. Obtingué l’ajut del senat, mogut per Ciceró, que s’oposava a Antoni.
L’any 43 aC constituí el segon triumvirat amb Marc Antoni i Lèpid, la primera acció del qual fou d’eliminar l’oposició anticesariana per mitjà de proscripcions i de presentar batalla a Cassi i Brut, que foren vençuts i morts a Filipos el 42 aC. Assolida la pau, els triumvirs es repartiren el territori romà, i Octavi rebé les províncies de Sicília i d’Hispània, i després de l’acord de Bríndisi de l’any 40 aC segellat pel matrimoni de la germana d’Octavi amb Antoni, tot l’Occident —llevat l’Àfrica—. Mentre Antoni era a l’Orient, Octavi construí una flota per anihilar Sext Pompeu, fill de Pompeu el Gran, que dominava la mar. L’any 36 aC obtingué la victòria definitiva i alhora la desaparició de Lèpid: l’enfrontament d’Octavi i d’Antoni quedava obertament manifest, i no es resolgué fins l’any 31 aC amb la batalla d’Àccium. Mentrestant, Octavi, a Roma, feu jurar a tot Itàlia fidelitat a la seva persona. Així era constituït de fet com a princeps, cap totpoderós. Els tres anys següents, els dedicà a la renovació de les estructures republicanes, i tornà al senat, el 27 aC, els seus poders extraordinaris de triumvir, i restaurà així oficialment la república, la qual cosa feu que el senat l’anomenés August.
La restauració republicana havia estat una maniobra d’Octavi, que es feu donar progressivament els càrrecs-clau de l’administració: d’aquesta manera rebé, el 31 aC, el consolat per a tots els anys; el 30 aC, el poder tribunici; abans del 28 aC, la censura. El procés posterior dels avanços i els retrocessos del seu poder és complex. De fet, August, que posseïa l'imperium proconsulare des del 38 aC, l’afermà, i el 23 aC feu un reclutament de tropes i rebé un imperium especial de totes les províncies i el dret de convocar el senat; tot mantenint l’encunyació de moneda senatorial, en feu noves emissions amb el seu nom i el seu bust, cosa que constituïa de fet una regalia.
August de Prima Porta (Musei Vaticani, ~25 aC) Estàtua de marbre
© Fototeca.cat
El 12 aC es feu amb el govern dels afers religiosos amb el nomenament de pontifex maximus. L’any 2 aC, en coronar-lo, el senat li atorgà el títol de pater patriae. Les causes d’aquesta concentració de poder a les mans d’un home sol, contra la qual hom lluitava al món romà des de feia un segle, tenen el seu origen, com indicà Tàcit, en el fet que el país s’havia cansat de les guerres civils i desitjava una pau al preu que fos. Així quedava inaugurada una nova etapa de l’evolució política de les institucions romanes, l’Imperi, que havia de perdurar fins a la destrucció del món romà occidental pels bàrbars.
La política exterior d’August fou marcada per un signe pacifista: en 26-25 aC intervingué personalment en la dominació de la Hispània interior i establí una frontera fortificada contra els pobles de les muntanyes del nord, amb la qual cosa fou aconseguida la pacificació de Gallaecia i Asturica dins la Hispania Citerior. El llicenciament dels veterans de les guerres càntabres donà ocasió a la fundació de colònies noves a Hispània: Asturica Augusta (Astorga), Bracara Augusta (Braga), Caesar Augusta (Saragossa), Emerita Augusta (Mèrida), Colonia Iulia Ilici Augusta (Elx) i Pax Augusta (Beja). Tarragona, que fou la seu d’August durant el temps que passà a Hispània, fou posteriorment la primera ciutat de l’imperi que li donà culte com a divinitat (25 aC). Aquest culte imperial ha estat posat en relació amb la devotio iberica que n'hauria estat l’origen. A l’Occident mantingué les fronteres rebudes sempre que fou possible, i a l’Orient feu una política pacífica amb els parts, recolzada en altres contrades sobre tractats amb els reis locals.
La seva preocupació pacífica es manifestà amb el tancament simbòlic de les portes del temple de Janus el 24 aC, després de la pacificació d’Hispània proclamant la pax augustea per a tot l’Imperi, i de la construcció de l’Ara Pacis Augustae el 9 aC. Paral·lelament a aquesta preocupació pacifista portà una sèrie de reformes dins l’administració romana: en primer lloc per mitjà d’una divisió timocràtica que portava a l’orde senatorial els rics amb rendes per damunt el milió de sestercis i feia de l’orde eqüestre la base de la nova burocràcia. Regulà el nombre d’esclaus que hom podia alliberar i negà el dret de la ciutadania a molts lliberts. Es preocupà també per la moralitat pública: afavorí els casaments; per llei, dictà un decret sobre l’adulteri i prohibí els matrimonis de gent anciana que no podia donar fills al país. Dividí Itàlia en 11 regions. Feu construir camins i aqüeductes. Reorganitzà l’administració de Roma, que dividí en 14 regions i que embellí notablement (fòrum d’August, Camp de Mart, etc.).
Fou un escriptor i orador pulcre i elegant. Són conservats nombrosos fragments de les seves epístoles. Escriví, entre altres obres, Rescripta Bruto de Catone, Hortationes ad philosophiam, les seves memòries (Comentarii de vita sua) fins el 24 aC, Descriptio Italiae, etc. Resta l’Index rerum a se gestarum, relació, feta poc abans de morir, de les seves empreses per a ésser gravada al seu mausoleu, una còpia de la qual és el Monumentum Ancyranum. Atragué a la seva política els millors literats de l’època com evidencien les lloances de Virgili, Horaci i Ovidi.
August designà com a successor el seu nebot Marcel, primer marit de la seva única filla Júlia, el qual morí el 23 aC; després designà Agripa, segon marit de Júlia, el qual morí el 12; així mateix moriren els seus nets Gai (4 dC) i Luci (2 dC), fills d’Agripa. Aleshores decidí d’adoptar el seu fillastre Tiberi (4 dC). Entre les estàtues que hom li feu destaquen: l’August de Prima Porta (Musei Vaticani) i l’August de Via Labiana (Museo delle Terme, Roma).