i Austràlia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Austràlia

Sumari de l’article

Austràlia Paisatge prop de Pemberton
© Fototeca.cat
Continent situat entre 10°41´ i 39° S de latitud i entre 113°9´ i 153°39´ E de longitud.
Població: 
19.012.347 h
[2001]
Extensió: 
7.623.630 km2

Constitueix pròpiament una illa vorejada al sud i a l’est per l’oceà Índic, al nord per les mars de Timor i Arafura i a l’oest per la mar del Corall, l’oceà Pacífic i la mar de Tasmània. Aquesta última la separa de Nova Zelanda; l’estret de Torres, al nord, de Nova Guinea, i l’estret de Bass, al sud, de Tasmània..

La geografia física

Austràlia es divideix en tres àrees estructurals clarament diferenciades: els plegaments orientals, les terres baixes del centre i el massís occidental.

Els plegaments orientals

Els sediments acumulats a l’est del massís australià es plegaren al final del Paleozoic. Després, al Terciari, la serralada primària s’enlairà en bloc, i avui forma una regió muntanyosa de relleu complex amb horste, falles, massissos i petites planes costaneres.

Vista del litoral de la costa de l’estat australià de Victòria
© Corel Professional Photos
Aquestes serralades australianes o Great Dividing Range s’estenen sobre uns 3 000 km de longitud, bé que no formen una serralada contínua. El monsó d’estiu rega la zona tropical del nord-est i part de l’est. L’est gaudeix d’un clima més temperat gràcies als vents de l’oest i a l’acció del corrent australià oriental, calent i humit. Els vents de l’oest o westerlies d’hivern arriben al sud-est i al sud, on hi ha clima mediterrani. De nord a sud es troben zones climàtiques diferenciades segons la latitud. La regió de Townsville té l’altiplà d’Atherton, que s’aixeca bruscament des de la costa. Els rius Barron, Rusell, Mulgrave i altres tallen l’altiplà en gorges profundes. Més al sud, la regió de Brisbane és accidentada per l’altiplà de Buckland a l’interior, i per algunes serralades costaneres. Les planes litorals són cobertes d’al·luvions fluvials. Tota aquesta àrea és força humida (1 230 mm anuals a Townsville), amb pluges dominants d’estiu, i la temperatura hi és elevada (22,80°C de mitjana anual). De Brisbane a Newcastle s’estén l’altiplà de Nova Anglaterra, que s’enlaira prop de la costa i forma una plana ondulada. A la vora de Canberra, encara més al sud, s’aixequen una sèrie d’altiplans resultants de falles escalonades, on es troben les Blue Mountains, que constitueixen un altre altiplà; els rius Cox, Hawkesbury i altres formen gorges amples que s’estrenyen allí on les capes són de gres dur. Entre les Blue Mountains i el Kosciusko s’estenen una sèrie de falles i l’aigua dels rius s’atura a les foses i forma llacs. La muntanya del Kosciusko s’eleva a manera de horst de 2 230 m. Part d’aquesta regió es cobreix de neu a l’hivern i pren el nom de Snowy Mountains. En aquesta zona s’ajunten les pluges tropicals del nord i les causades pels vents d’hivern de l’oest (Sydney 1 219 mm, Canberra 584 mm). Les pluges, més abundants a la costa i a les serres, fan possible el bosc, bé que els arbres escassegen a mesura que hom penetra cap a l’interior. La regió de Victòria té un relleu complex; a l’est, muntanyes d’una certa alçària (Bogong i Hotham), al nord, comencen les planes de la conca del Murray, i al sud s’obre una gran depressió coberta a la part oest per colades volcàniques i a l’est per al·luvions recents. El clima d’aquesta regió és de tipus mediterrani (663,3 mm de màxima anual; al juny , 838 mm; de mínima, al febrer, 228 mm). Enllà de les planes centrals es troba la carena de Flinders, formada per una sèrie de falles i de blocs elevats: Saint Mary (1 189 m), que limita les planes amb l’escut australià.

Les terres baixes del centre

Les terres baixes es troben situades entre el Massís Australià a l’oest i les terres altes de l’est, i arriben des del golf de Carpentària, al nord, i fins a les terres altes de Victòria, al sud. Les terres baixes del centre, que formen una depressió reblerta, en part, per dipòsits i sediments al·luvials que porten els corrents, emergiren al final del Mesozoic, però encara hi han restat parts més baixes que el nivell del mar.

Vista de la costa de la plana litoral de l’estat de Victòria, al sud-est d’Austràlia
© Corel Professional Photos
Els llacs ocupen les àrees més deprimides i alguns només reben aigües temporànies; molts es troben gairebé secs una part de l’any, i d’altres resten recoberts per crostes de sals minerals o per aiguamolls. La depressió australiana és una vasta plana resseca, lleugerament inclinada vers el sud, que presenta paisatges diversos segons el grau d’aridesa. Aquesta regió pot ésser dividida en tres àrees: la conca del curs inferior del Murray-Darling, la cubeta de l’Eyre i la Gran Conca Artesiana. La primera és una regió de relleu suau, amb l’excepció de la Main Barrier Range, d’altura modesta, on es troba l’àrea minera de Broken Hill. Els sòls rogencs són oxidats i endurits per l’efecte del clima àrid; per contra, els sòls negres, volcànics, són fèrtils i es cobreixen d’herba després de les pluges. Vers el sud-est, els al·luvions marins, els fluvials i els materials eòlics han tapat el sistema de drenatge i els rius flueixen lentament, es perden en la sorra o formen llacs. El curs baix del Murray és una regió arreica; la sequedat fa a vegades dels rius Lachlan i Darling simples estanys; altres cops, el Murrumbidgee no arriba a ajuntar-se al Murray, que desemboca a la mar després de tallar amb dificultats roques resistents d’origen marí. Les pluges són molt escasses i irregulars (Broken Hill, 246 mm anuals). Solament la regió d’Adelaide és una mica més humida. La cubeta de l’Eyre és la part més baixa de tota la depressió. És una regió extremament seca (130 mm de pluja vora el llac). Els rius, en general, es perden abans d’arribar al llac. Les planes que envolten la conca són margoses i argiloses, amb dunes de sorra. Al nord, la Gran Conca Artesiana és formada per una capa d’esquists que recobreixen roques de caràcter porós i sorrenc, on s’acumulen les aigües subterrànies que arriben a les muntanyes de l’est.

El Massís Occidental Australià o Escut Australià

El Massís Occidental ocupa la meitat del continent. És un vell sòcol de granit i de roques metamòrfiques, format al final del Precambrià i submergit posteriorment diverses vegades. L’erosió ha arrasat els relleus, que rarament depassen els 600 m. Avui, aquest massís és una de les àrees més antigues i estables de la terra. El tret característic d’aquesta regió és la sequedat i l’aridesa amb dues excepcions: l’extrem nord, que rep pluges tropicals d’estiu, i el sud-oest, de clima mediterrani, amb pluges d’hivern. Les altes pressions subtropicals, l’amplitud de la massa continental i l’acció del corrent costaner fred i, per tant, sec, de l’oest, es combinen per accentuar la sequedat del massís australià. Entre els 10° i 40° S de latitud s’estén una estepa pobríssima que dóna lloc a deserts interiors, pedregosos amb àrees de dunes. Els deserts s’orienten en faixes d’oest a est, com el Gran Desert Sorrenc (Great Sandy Desert) al nord, els deserts de Gibson i de Simpson al centre i el gran desert de Victòria al sud. Les temperatures són altes (Marble Bar, 35°C a l’ombra durant més de 100 dies l’any). Les oscil·lacions poden ésser extremes (Alice Springs, mitjana de 23°C, màxima de 47°C, mínima de 5°C; oscil·lació diürna de 47°C). Al sud-oest, el clima mediterrani fa de Swan Land, amb centre a Perth, la zona més rica del massís australià. La plana de Nullarbor que voreja la Gran Badia Australiana és un altiplà monòton de calcàries terciàries, on afloren formacions cretàcies cobertes parcialment per dunes i sorrals, que acaba a la península d’Eyre. Les aigües superficials, molt escasses (230 mm anuals de pluja), es filtren i originen una morfologia càrstica.

La flora i la fauna

L’isolament geogràfic molt antic d’Austràlia ha fet d’aquest continent una de les àrees més originals del món en l’aspecte biogeogràfic. Fauna i flora tenen un caràcter molt arcaic.

Austràlia Xantorrhoea glauca al parc nacional de Stirling Range
© Fototeca.cat
Una gran part dels animals i vegetals que l’habiten en són exclusius, tot i que rep pel nord indubtables influències indomalaies i que, al sud, la presència dels faigs australs (Nothofagus), d’onicòfors (Peripatus) i d’altres animals i vegetals indica un cert intercanvi amb les terres australs d’Amèrica i d’Àfrica. La selva plujosa tropical, de caràcter marcadament indomalai, i la subtropical s’estenen en claps discontinus per la costa nord-oriental, des del cap York fins prop de Sydney. Aquesta selva humida és continuada vers el sud fins a les regions meridionals de Victòria per boscs exuberants de laurifolis amb força epífits, palmes i falgueres arborescents, en els quals els eucaliptus (Eucaliptus), diversificats en moltes espècies, tenen una participació considerable; una vegetació anàloga reapareix a l’extrem sud-oest d’Austràlia entre Perth i Albany. En passar a territoris més àrids, o per degradació causada per l’acció humana, el bosc laurifoli es transforma en poblaments esclarissats d’eucaliptus amb sotabosc esclerofil·le d’aspecte semblant al de la màquia mediterrània. Aquesta formació es troba sobretot al sud-oest i a l’àrea d’Austràlia meridional, entorn dels golfs Spencer i Saint Vincent. En una part de la zona marginal, en contacte amb les selves tropicals i subtropicals i amb els boscs de laurifolis al nord, a l’est i al sud-est d’Austràlia, s’hi fan boscs sabanoides on predominen també algunes espècies d’eucaliptus; aquests, per la disposició vertical de les fulles, permeten una il·luminació considerable del sotabosc que esdevé així ric en espècies herbàcies, molt adequades al pasturatge. A les regions interiors, les més seques, i a àmplies regions d’Austràlia occidental, predomina una sabana seca amb mulga (Acacia aneura i altres acàcies), casuarina (Casuarina), nombroses gramínies, etc, que alterna sovint amb àrees cobertes per coixinets de gramínies de fulla dura acabada en espina, principalment dels gèneres Triodia i Plectrachne, anomenats vulgarment al país spinifex. L’anomenat desert australià, que ocupa una part considerable dels altiplans interiors, és en realitat un subdesert de característiques semblants a les de la sabana seca de spinifex (scrub); a les parts meridionals d’aquests altiplans els poblaments de quenopodiàcies halòfiles (Atriplex, Kochia) són abundants. A les muntanyes del sud-est, les més elevades d’Austràlia, la selva acaba entre 1 600 i 2 000 m d’altitud; més amunt, tot i que el període de vegetació (de novembre a març) és encara relativament llarg, no hi ha arbres. Per sota d’aquesta altitud els boscs encara són formats bàsicament per eucaliptus, mentre que els faigs australs (Nothofagus), tan importants als boscs del sud de Xile, tenen aquí només un paper secundari. Per damunt dels boscs es fa un matollar esclerofil·le que alterna amb prats d’aspecte alpí que són més rics com més al sud; entremig de molts gèneres exclusius d’Austràlia apareixen en aquests prats algunes espècies de gèneres holàrtics (Ranunculus, Caltha, Veronica, Carex) i també petites torberes d’esfagne (Sphagnus). La fauna australiana és encara més característica que la flora. Tots els mamífers autòctons pertanyen als grups més primitius: monotremes (exclusius d’Austràlia) com l’ornitorrinc (Ornithorhynchus anatinus) i marsupials com el cangur (Macropus rufus) i el coala (Phascolarctos). L’únic carnívor que vivia a Austràlia en arribar-hi els europeus, el dingo (Canis dingo), és un gos introduït sens dubte per l’home. El conill, actualment molt estès, no fa més de 200 anys que arribà a Austràlia, semblantment a tots els animals domèstics. Un terç dels ocells australians són endèmics, tot i ésser terrestres (tenen les ales reduïdes), i crida l’atenció que molts com el casuari (Casuarius), l’emu (Dromiceius) o l’ocelllira (Menura) siguin capaços de sobreviure; això, segurament, és per causa de la manca d’enemics naturals. Moltes espècies australianes són autèntics fòssils vivents molt semblants a vegades a llurs predecessors en èpoques geològiques allunyades.

Llegir més...