i Austràlia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Austràlia

Nom anglès d’Australia (en), Nom oficial anglès d’Commonwealth of Australia (en)
Nom anglès d’Australia (en), Nom oficial anglès d’Commonwealth of Australia (en)

Estat d’Oceania, que comprèn el continent d’Austràlia i l’illa de Tasmània; la capital és Canberra.
Població: 
21.816.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
7.692.202 km2

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

El sector primari aportava el 2001 el 3% del PIB, i ocupava (1997) el 5% de la població activa. Tot i que ha anat perdent importància relativa, els anys noranta encara representava entre un 16% i un 20% del valor de les exportacions. El 54,3% del territori és destinat a prats i pastures i el 6,7% als conreus. L’escassetat d’aigua, agreujada per recurrents sequeres, condiciona l’agricultura australiana, que es caracteritza pels conreus extensius, els sòls pobres i uns rendiments no gaire alts. Hom ha intentat resoldre aquesta mancança amb la construcció de pantans (Snowy Mountains Scheme, Burdekin Falls). Hom pot dividir Austràlia en diverses regions agrícoles: les planes costaneres i les valls ben regades de la zona sud de la Great Dividing Range són dedicades al moresc, les verdures i el farratge. Al secà, gràcies al dry-farming s’hi fan els cereals. El bestiar oví ha estat desplaçat cap a les zones més seques de l’interior. A la regió de Victòria hi ha conreus de regadiu, i al nord de la Gran Conca Artesiana hi ha pasturatges aprofitats pel bestiar boví i oví. El Swan Land, a l’extrem SW d’Austràlia Occidental, és una de les regions més riques. Els sòls bons són dedicats a horta i farratge i el secà a blat o a pasturatge d’ovelles. Dels conreus, sobresurten els cereals, especialment el blat, la civada i l’ordi, productes en els quals Austràlia és un dels majors productors i exportadors del món. Destaca també el farratge, que s’ha estès amb l’ampliació dels regatges. Entre els conreus industrials cal esmentar sobretot el de la canya de sucre; en la resta destaquen el cotó i el lli. Hi ha horticultura i vinya, de la qual hom obté vi i panses. Pel que fa a la ramaderia ovina Austràlia ocupa el primer lloc mundial, només igualada o superada, des del 2000, per la Xina en nombre de caps, però en producció de llana el seu predomini segueix essent absolut: el 1999 produïa el 32% de la llana mundial. L’obtenció de fusta és important i té lloc sobretot als boscs tropicals del litoral septentrional, a Tasmània i al litoral del SW. El bosc ocupa prop d’un 20% de la superfície del país, però ha retrocedit considerablement a causa de l’explotació agrícola i ramadera. La pesca és poc rellevant.

La mineria i la indústria

Vista d’Ayers Rock (Austràlia)
© Corel / Fototeca.cat
L’explotació intensiva dels recursos minerals començà després de la Segona Guerra Mundial, i tant en la prospecció com en l’explotació hi té una presència important la participació estrangera. Destaca en primer lloc la bauxita, de la qual l’any 2000 Austràlia produïa, amb el 23% de les reserves del món estimades (segon lloc després de Guinea), el 38% del total mundial. Els principals dipòsits es troben a Weipa (Nord de Queensland), la península de Gove (Territori del Nord) i a les serralades de Darling, l’altiplà de Mitchell i el cap Bougainville (Austràlia Occidental). Austràlia és el segon productor mundial d’urani (15% el 2000), i Olympic Dam (Austràlia Meridional) n'és el jaciment més gran del món. Ranger (Territori del Nord) i Beverley (Austràlia Meridional) són els altres grans dipòsits. La producció és exportada, i les reserves estimades s’aproximen al 40%. Austràlia ocupa també els primers llocs en la producció de plom, amb jaciments a Broken Hill (Nova Gal·les del Sud), Mount Isa (Queensland) i, a Tasmània (Zeehan i Rose-Roseberry); ferro (16% de la producció mundial), extret en més del 90% a Austràlia Occidental (Pilbara, Mount Tom Price, Mount Goldsworthy, Koolanooka, etc.); manganès (10% de la producció mundial, extreta als jaciments de Groote Eylandt, al Territori del Nord, i de Woodie Woodie, a Austràlia Occidental). Després del Canadà i la Xina, Austràlia és el primer productor mundial de zinc a Nova Gal·les del Sud (Broken Hill); el coure és localitzat sobretot a Olympic Dam (Austràlia Meridional) i Mount Isa (Queensland). L’or (10% de les reserves estimades i 11% de la producció el 2000, tercer lloc després de Sud-àfrica i els EUA) tingué una gran importància en l’atracció d’immigrants al final del segle XIX. El 60% és extret a Austràlia Occidental (diversos jaciments a la regió de Kalgoorlie) i la resta es troba repartit pels altres estats. El descobriment, el 1979, d’un gran jaciment de diamants a la regió de Kimberley (Austràlia Occidental) ha situat Austràlia en el primer lloc mundial (15% de la producció mundial el 1998), bé que només prop d’un 5% és apta per a usos no industrials. Altres minerals de menor importància són el tungstè, l’argent i l’estany. Pel que fa a les fonts d’energia, Austràlia extreu la pràctica totalitat de l’hulla als jaciments de Nova Gal·les del Sud (Gunnedah Basin, Burragorang Valley Newcastle Gunnedah) i de Queensland (Bowen Basin, Millmerran) i de lignit a Victòria (Latrobe Valley). La major part de l’electricitat és obtinguda a partir de centrals tèrmiques i només un 8% a partir de plantes hidroelèctriques localitzades, en la seva majoria, a les Snowy Mountains. Des del 1965 hom obté petroli (Queensland, illa de Barrow, estret de Bass) i, més recentment, gas natural. Incloent-hi la mineria, la indústria ocupa el 26% del PIB i ocupa prop del 23% de la població activa. Amb l’esclat de l’explotació minera, la indústria pesant cresqué a un ritme accelerat, i dins d’aquesta, la siderúrgia ocupa el primer lloc. L’empresa Broken Hill Propietary Co Ltd té gairebé el monopoli de la producció. La metal·lúrgia es concentra a Newcastle i a Port Kembla; forneix acer a les drassanes de Sydney i a les fàbriques d’avions de Sydney i Melbourne.Té un relleu especial pel que fa a la producció d’alumini i a la fosa de plom, zinc i coure. Hi ha també indústria de construccions mecàniques, maquinària, construcció naval i aeronàutica i material agrícola. La indústria de l’automòbil tingué un considerable augment dels anys trenta als setanta. La indústria química té una importància cabdal; destaquen els superfosfats, l’àcid sulfúric, la sosa càustica, les matèries plàstiques i les resines, les fibres artificials, el cautxú sintètic, altres àcids a part del sulfúric i, sobretot, els productes petrolífers. En la indústria tèxtil hom ha afegit, a més de la tradicional indústria llanera i cotonera, la producció de fibres sintètiques. Els estats més industrials són, amb diferència, Nova Gal·les del Sud i Victòria. Des dels anys vuitanta ha tingut lloc una disminució sostinguda de la producció industrial australiana, en bona part a causa del trasllat, per part de les multinacionals, dels centres de producció a estats (especialment del sud-est asiàtic) amb mà d’obra més barata.

Els transports

Els transports interiors compten amb una bona xarxa de línies fèrries (33.820 km el 2000), amb amplades de via canviants. Com la xarxa de carreteres (913.000 km), és força densa a l’E i el SE, i sovint discontínua a la resta del país. Hi ha algunes línies propietat d’empreses mineres o agrícoles. El parc automobilístic és dels primers del món amb relació als habitants. La marina mercant disposa de bons ports. Destaquen els de Sydney, Port Hedland i Melbourne. L’aviació exerceix un paper important per les grans distàncies internes i per l’allunyament dels pols de l’economia mundial. Les primeres companyies d’aviació internacional són Ansett Transport Operations (privada) i Qantas, de titularitat estatal en 1947-94 i que absorbí Australian Airlines el 1992. Els aeroports principals són a Sydney, Melbourne, Adelaide, Brisbane, Canberra i Perth.

El comerç exterior i els serveis

El comerç exterior és deficitari (saldo anual mitjà de -6,5% en 1995-2002). Per productes, les primeres partides de l’exportació són (2000) primeres matèries en brut, especialment minerals metal·lífers i fibres tèxtils, especialment llana (19%), carburants minerals (carbó) i lubricants (18,5%), productes agrícoles: carn, derivats de la llet i cereals (17%) i petroli i derivats i gas natural (7%). Austràlia importa sobretot maquinària, especialment vehicles de motor, equipament de telecomunicacions i de processament de dades (46,6%), manufactures (12,5%), productes químics (10,5%) i petroli (7%). Els principals clients són el Japó, els EUA, Nova Zelanda, la Xina, Singapur i Taiwan, i els proveïdors, els EUA, el Japó, la Xina i la Gran Bretanya. Els serveis aporten prop del 70% del PIB i ocupen el 71% de la població activa (2002). El turisme, malgrat les distàncies, es va expandint. Els visitants procedeixen en la seva majoria dels EUA, Nova Zelanda, el Japó i la Gran Bretanya. Els principals atractius són la varietat d’escenaris naturals (selva tropical al N, desert amb punts com Ayers Rock, gran barrera de la Mar de Corall) i les grans ciutats. La moneda de curs legal a Austràlia és, des del 1966, el dòlar australià, que substituí la lliura australiana. El 1976 hom adoptà el sistema decimal per a pesos i mesures. El banc emissor és el Reserve Bank of Australia.

L’economia

King's Bridge, a l’illa de Tasmània
© Corel Professional Photos
Austràlia té una de les rendes per habitant més altes del món (27.000 dòlars el 2002). Des del 1945 ha sofert una transformació radical en la seva estructura econòmica: la participació del sector estatal i la inversió estrangera contribuïren, a partir del descobriment dels enormes recursos miners, a desenvolupar la indústria en un país eminentment agrícola i ramader. Durant els anys seixanta el país mantingué un ritme de creixement global del PNB del 5,5%, es reduí al 3% els anys setanta, al 2,2% els primers vuitanta i passà al 3,1% els anys 1980-91 i al 3,6% en 1990-2000. Tot i aquest canvi, Austràlia encara no ha superat del tot l’estadi de fornidor de primeres matèries als països més desenvolupats, com ara els EUA i el Japó, cosa que ha fet l’economia australiana especialment vulnerable a les fortes oscil·lacions dels preus d’aquests materials. La balança de béns i serveis té un signe negatiu, perquè la indústria australiana no està prou desenvolupada per a fornir la demanda de béns manufacturats d’una població amb poder adquisitiu elevat. Aquesta relativa feblesa industrial és en part responsable del nivell d’atur (7% el 2000). El dèficit comercial és en part compensat pel saldo positiu de les inversions estrangeres, principalment dels EUA, el Japó i els països de la UE, especialment la Gran Bretanya. Les inversions australianes a l’estranger tendeixen cada cop més cap als estats asiàtics de l’àrea del Pacífic. Aquesta reorientació es reflectí en la creació el 1989 del grup de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC), del qual Austràlia fou un dels països cofundadors. L’any 1990 Austràlia i Nova Zelanda eliminaren les últimes barreres aranzelàries en compliment de l’acord CER (Closer Economic Cooperation), signat el 1982.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Galeries comercials a Sydney, Nova Gal·les del Sud
© Corel Professional Photos
País poc poblat, a mitjan segle XIX la descoberta d’or determinà la immigració en massa. Després la població anà creixent a un ritme més lent: 400.000 h l’any 1850; 800.000 h el 1900, 14.044.100 h el 1976, 14.926.800 h el 1981, 17.800.600 h el 1993 i 19.485.278 el 2001. Més del 95% de la població actual d’Austràlia és formada per nòrdids procedents gairebé tots de les illes Britàniques. Els aborígens australians, únics pobladors fins a l’establiment dels europeus, avui només representen l’1'5% de la població. Un gran nombre viuen en condicions molt precàries a les reserves, altres són assalariats dels ramaders i molts habiten als barris marginals de les grans ciutats. La por del “perill groc” i el sosteniment del White Australia, especialment fins el 1960, juntament amb el fet que la població és insuficient per a fer rendir al màxim els recursos del país, han encoratjat la política populacionista australiana, tant natalista com immigratòria procedent dels països europeus, mentre que s’intentava limitar l’entrada d’asiàtics. La taxa de creixement natural anual és baixa (5,4‰ el 2002) i els índexs de mortalitat (7,4‰) i natalitat (12,8‰) són febles. L’esperança de vida en néixer ha passat de 61 anys el 1920 al voltant dels 80 anys el 2002 i la mortalitat infantil és una de les més febles del món. La immigració procedeix bàsicament de la Gran Bretanya, Irlanda i Nova Zelanda (24,6% el 1996) i de la Xina i d’estats del sud i del sud-est asiàtic (27,5%). Austràlia és un continent pràcticament buit (2,6 h/km2 el 2001). La població es distribueix de forma molt irregular: l’interior i l’oest són pràcticament despoblats, perquè la gent es concentra al sud-est, on el clima i els recursos naturals són més favorables. Les ciutats més importants d’Austràlia es troben a l’est: Sydney, Melbourne, Canberra, Brisbane, Adelaide, etc. En una vuitena part del continent viuen tres quartes parts de la població. Austràlia és un país molt urbanitzat: el 85% de la població és urbana. L’idioma oficial és l’anglès i prop del 70% de la població es declara cristiana; cap religió no és considerada com a oficial ni rep ajut estatal.

L’ensenyament

L’ensenyament és gratuït i obligatori dels 6 als 15 anys, i força uniforme a tot el país, si bé cada estat té el propi ministeri d’educació, del qual depenen directament totes les escoles públiques (el 1966 fou creat un ministeri d’educació que coordina els dels diversos estats). Les escoles privades, majoritàriament catòliques, absorbien el 1996 el 30% de la població escolar. Per tal d’atendre la població disseminada ha estat molt desenvolupat l’ensenyament per correspondència i per ràdio i televisió. L’ensenyament secundari dura 5 anys com a màxim. L’ensenyament superior no és totalment gratuït; hi ha 44 institucions estatals que cobreixen aquest àmbit.

El dret

El dret d’Austràlia és basat en el dret anglès. Quan les colònies esdevingueren estats, la constitució federal distribuí les competències legislatives entre ells i el Commonwealth australià, segons l’exemple dels EUA, donant lloc a nou sistemes jurídics (vuit dels estats i territoris, més el del Commonwealth d’Austràlia). Els codis monetari, d’instruments negociables, de fallida i de patents i marques, la seguretat social i la legislació i la jurisdicció laborals són competència federal.

El govern i l’administració

Austràlia és una federació de sis estats (Nova Gal·les del Sud, Victòria, Queensland, Austràlia Meridional, Austràlia Occidental i Tasmània) que pertany al Commonwealth. Comprèn, a més, dues divisions administratives amb l’estatut de territoris, un dels qual correspon al districte de la capital. Fora de la federació estricta exerceix la sobirania sobre diverses entitats territorials d’Oceania i l’Antàrtida. El cap de l’estat és el monarca anglès. El Parlament, format per dues cambres, el senat i la cambra de representants, ostenta el tradicional poder legislatiu. El senat és format per 76 senadors (12 per cada estat i 2 per cada territori), elegits per sufragi universal per a sis anys (la meitat dels escons es renova cada tres anys). Té gairebé els mateixos drets que la cambra de representants, llevat de l’àmbit financer. La cambra de representants consta de 150 membres, elegits per sufragi universal cada tres anys. Les funcions de govern són assegurades pel gabinet, reunió del consell federal executiu, sense la presència del governador general, representant de la corona a Austràlia. El tribunal suprem és l’òrgan judicial superior, i resol, a més, els conflictes entre els estats i els d’aquest amb la federació. Els governs dels estats són constituïts per un parlament bicameral, a excepció del de Queensland, que el té unicameral. Els partits polítics més importants són l’Australian Labour Party (1981), socialdemòcrata, el Liberal Party of Australia (1920) i el National Party of Australia (1916). Austràlia és membre de l’ONU, del Commonwealth, de l’OCDE, del Pla Colombo, de l’ANZUS i de l’APEC.

La història

La prehistòria i les exploracions anteriors a la colonització anglesa

Els materials arqueològics trobats a Austràlia són molt escassos i iguals o molt semblants a l’utillatge dels aborígens actuals. Han estat trobades restes en coves, acumulacions de conquilles, i destrals semblants a les bacsonianes. Austràlia ha donat també restes humanes fòssils, com els cranis de Talgai, de Cohuna i de Keilor, de tipus semblant al dels actuals australians, però molt més primitiu. Són molt interessants les pintures rupestres de certes coves, que poden ésser considerades, en llur majoria, prehistòriques. Hi ha mans en positiu i negatiu, animals més o menys realistes i éssers quimèrics, tot en ocre, vermell, groc, blanc i negre de carbó. El poblament d’Austràlia, iniciat durant la darrera glaciació (15.000 aC), rebé influències culturals probablement melanèsies, vers el 300 aC, les quals, però, no alteraren la continuïtat dels pobladors originals. Hom no coneix notícies sobre el continent fins a l’arribada dels portuguesos i castellans. Cap al 1567 Álvaro de Mendaña descobrí les illes Salomon i posteriorment (1606) Luís Vaz de Torres descobrí l’estret que du el seu nom. Foren, però, els holandesos els primers a iniciar metòdics viatges d’exploració. Els vaixells de la Companyia de les índies Orientals, que feien el trajecte del cap de Bona Esperança-Batàvia, recorregueren les costes oest i nord d’Austràlia, les quals foren anomenades poc temps després de Nova Holanda (1644). Així, Willem Jansen descobrí (1606) el golf de Carpentària, Dirk Hartog (1616) arribà a la Shark Bay i Abel Tasman (1642), després de descobrir l’illa de Tasmània, anà a la costa de Nova Zelanda i en un segon viatge explorà la costa nord d’Austràlia. A la fi del segle XVII, el filibuster britànic William Dampier explorà (1688) novament la costa nord-oest. Durant el segle XVIII els britànics mostraren un gran interès pel nou continent: James Cook, en el transcurs d’un dels seus viatges (1770), explorà les costes de l’Austràlia oriental des de Sydney fins a l’estret de Torres. Les exploracions posteriors assoliren el coneixement de totes les costes el 1802. Flinders proposà el 1814 l’adopció del nom d’Austràlia per al nou continent en record de la llegendària terra Australis. El reconeixement de l’interior fou dut a terme durant el segle XIX. Entre el 1817 i el 1845, Oxley, Evans, Sturt i Mitchell recorregueren la conca hidrogràfica del Murray. Eyre explorà el centre d’Austràlia (1839-41), Leichhardt el nord (1844-48) i Gregory l’oest (1846-56). Burke (1860-61), Mackinley (1861-62) i McDouall Stuart (1862) travessaren el continent de sud a nord.

De la colonització anglesa fins a l’actualitat 

Del domini britànic a la independència dins del Commonwealth

L’any 1770 James Cook prengué possessió, en nom de la corona anglesa, de la costa sud-oriental d’Austràlia. Aquest territori fou convertit en colònia penal. El primer comboi de presos, comandat pel capità Phillip, arribà a Botany Bay el gener del 1788 i s’instal·là a la cala de Port Jackson (Sydney); així naixia la primera colònia britànica, anomenada Nova Gal·les del Sud. A partir del 1793 començaren a arribar els primers colons lliures (settlers). Cap al 1797 hom introduí la cria de bens. Els colons aconseguiren cap al 1840 que Nova Gal·les no acceptés més convictes. L’any 1842 fou creat un consell legislatiu de 36 membres, 24 dels quals eren elegits. Durant tot aquest temps, les lluites a propòsit de la venda de terres entre els squatters, colons usurpadors, i els settlers, colons regulars, foren constants. Mentrestant foren fundades noves colònies: Tasmània, que primitivament era una dependència de Nova Gal·les del Sud, constituí una colònia a partir del 1825. El 1829 fou fundada Austràlia Occidental. La deportació, començada l’any 1843, fou abolida el 1868. La colònia d’Austràlia Meridional, obra de la South Australian Association d’Edward G. Wakefield —el qual volia transportar al nou continent una part de la societat britànica—, fou creada el 1834, i el 1850 aconseguí un règim similar a les altres. Victòria, compresa dins Nova Gal·les del Sud, esdevingué colònia separada l’any 1851. Alguns colons s’havien establert a Queensland des del 1824, però no fou fins el 1859 que aquest estat aconseguí de separar-se de Nova Gal·les del Sud. Cap al 1850 la descoberta de jaciments aurífers a Victòria provocà una immigració molt considerable. Aquest any la Gran Bretanya autoritzà règims autònoms a les colònies aparegudes en el curs dels darrers 25 anys (Tasmània, Austràlia Meridional i Victòria), a les quals s’afegiren Queensland el 1859 i Austràlia Occidental el 1890. El nou règim comprenia una assemblea legislativa elegida cada cinc anys pels electors censataris (excepte a Austràlia Meridional, on regia el sufragi universal) i un consell que formava la cambra alta, compost de membres nomenats pel governador o escollits pels electors. El 1852 hom obrí la Universitat de Sydney i el 1854 la de Melbourne. També foren creades noves vies de comunicació i hom explotà nous jaciments de minerals: argent, coure, etc. El 1883 la convenció de Sydney proposà la creació d’un consell federal, que tingué una curta existència a causa del refús de Nova Gal·les del Sud a col·laborar-hi. El 1891, 45 representants de les colònies es reuniren a Sydney i presentaren un projecte de constitució que fou aprovat l’any 1899. Finalment l’1 de gener de 1901 el Parlament britànic proclamà oficialment el Commonwealth d’Austràlia, que establí el sistema constitucional actual.

Immigració, lluites socials i lligams amb l’exmetròpolis (1901-1945)

Durant els primers anys del Commonwealth les lluites entre els grups lliurecanvista i proteccionista foren constants. El partit conservador, dirigit per Alfred Deakin, triomfà sobre els liberals lliurecanvistes amb l’ajut del partit laborista. El seu programa era basat en l’expulsió dels immigrants no europeus, especialment els asiàtics, en l’establiment de fortes tarifes duaneres i en l’organització de l’exèrcit. La pujada al poder dels laboristes l’any 1908 accentuà aquestes mesures. Els sindicats organitzats segons les Trade Unions britàniques havien obtingut ja l’any 1856 la jornada de 8 hores en certes branques de la producció i el 1895 fou concedit el vot a les dones. Després de la Primera Guerra Mundial Austràlia hagué de compartir amb Nova Zelanda els antics dominis alemanys al sud de l’Equador. Per aquest temps Austràlia intentà de crear una indústria local: hom anà muntant fàbriques amb capital estranger, i el govern, dirigit ara per una coalició de nacionalistes i agraris, reforçà les tarifes proteccionistes (1921). El 1927 la capital fou traslladada a Canberra, foren incrementades les relacions amb la Gran Bretanya per a portar immigrants i el Banc del Commonwealth fou autoritzat a emetre paper moneda. Al final dels anys vint, les eleccions donaren el govern als laboristes, els quals combateren la depressió econòmica del 1929 amb mesures dràstiques. El 1932 fou signat l’acord d’Ottawa pel qual els productes australians obtenien un mercat privilegiat dins l’imperi Britànic. En esclatar la Segona Guerra Mundial, pujaren al poder els conservadors amb Robert G. Menzies. Austràlia tornà a lluitar com a aliada de la Gran Bretanya. L’octubre del 1941 novament obtingueren el govern els laboristes, dirigits per John J. Curtin, i dos mesos més tard s’enfrontaren a l’atac japonès. Curtin feu una crida als EUA i després del bombardeig de Darwin (febrer del 1942) decidí el reclutament en massa. Els japonesos desembarcaren a Nova Guinea i les Salomon, però la victòria de la flota americana a la mar del Corall (maig del 1942) impedí la invasió nipona d’Austràlia. L’agost del 1945 el Japó capitulà.

Postguerra i alternança en el poder (1945-83)

Després de la guerra, Austràlia fou admesa a l’ONU. Des del 1949 fins al 1972 governà una coalició dels partits liberal i nacional; els primers ministres durant aquest període foren R.G. Menzies (1949-66), H. Holt (1966-67), Mc Ewen (1967), J.G. Gorton (1968-71) i W. McMahon (1971-72), els quals, en política exterior, potenciaren l’alineament amb els EUA: tramesa de tropes a Corea, participació en la guerra de Malaia, adhesió a l’ANZUS (1951) i a la SEATO (1954) i tramesa de tropes al Vietnam (1966-71). El 1972 el partit laborista, encapçalat per E.G. Whitlam, guanyà en les eleccions i engegà un ampli programa de reformes socials i una nova política exterior: reconeixement oficial de la Xina popular i del Vietnam del Nord el 1973 i concessió de la independència a Nova Guinea el 1975. Aquest any, arran de la crisi constitucional, en les eleccions pujà al poder la coalició liberalnacional de Malcolm Fraser, que governà fins el 1983.

Hegemonia laborista: Hawke (1983-91) i Keating (1991-96)

El 1983 tornà al poder el partit laborista liderat per R. Hawke, que hagué de fer front a una forta crisi econòmica, amb un augment considerable de l’atur i del dèficit pressupostari. En política exterior, Hawke imposà fortes sancions comercials i polítiques a les relacions amb Sud-àfrica i entre el 1984 i el 1986 anul·là les exportacions d’urani a França com a protesta per les proves nuclears que aquest país feu al Pacífic. D’altra banda, l’abandó el 1984 de l’ANZUS per part de Nova Zelanda deixà Austràlia en una posició difícil. Pel juny del 1987 Hawke convocà eleccions generals anticipades i fou reelegit amb un programa de forta austeritat. En el seu quart govern, iniciat a partir de les eleccions del març del 1990, Hawke hagué de tenir en compte el vot ecologista, que li imposà un control de l’explotació minera, la renúncia a tallades d’arbres per a la indústria paperera i l’inici d’un programa de plantació de “mil milions d’arbres”. La recessió econòmica australiana, però, continuà i Hawke, desprestigiat, fou rellevat en el càrrec de primer ministre pel nou líder laborista Paul Keating (desembre del 1991), el qual fou confirmat en el càrrec el març del 1993, malgrat una sèrie de problemes: alt nivell d’atur, escàndols polítics i disputes internes en el partit, entre d’altres. El nou govern aplicà una política econòmica de tipus neoliberal que modificà considerablement l’estructura proteccionista de l’estat, però que aconseguí mantenir un nivell elevat de creixement econòmic. L’any 1993 Keating impulsà una llei sobre el dret dels aborígens, en casos concrets i restrictius, a reivindicar la propietat de les seves terres tradicionals i diverses compensacions, la qual cosa provocà una forta oposició d’alguns sectors socials. L’atur es mantingué (8,5% el 1996), Keating esdevingué cada cop més impopular i, sobretot, els 13 anys en el poder posaren en relleu el desgast dels laboristes, que van ser protagonistes de nombrosos casos de corrupció. Per això no sobtà la victòria de la coalició conservadora Partit Liberal-Partit Nacional en les eleccions legislatives del 2 de març de 1996.

Hegemonia liberal: John Howard (1996-2007)

El càrrec de primer ministre fou assumit pel liberal John Howard, al capdavant d’un govern que endegà una política econòmica d’austeritat per reduir la despesa pública, d’incentiu a les inversions estrangeres i de privatitzacions. Al mateix temps, la política de multiculturalisme prèvia començà a ser limitada, tant pel que fa a la despesa pública com a l’entrada d’immigrants. Quedà pendent el debat i la proposta de Keating (juny del 1995) sobre la retirada d’Austràlia del Commonwealth. Però continuà el reforçament de les relacions amb Àsia, àrea de prioritat a causa dels interessos econòmics australians. Es mantingueren també les tradicionals relacions amb els Estats Units i amb Europa, tot i les tensions amb França durant l’any 1996 a conseqüència dels assaigs nuclears francesos al Pacífic. Els efectes de la crisi asiàtica, que es deixaren sentir especialment a mitjan 1997, posaren en serioses dificultats l’economia australiana. Els resultats qüestionats de la política econòmica de Howard el portaren a convocar eleccions anticipades les quals, celebrades l’octubre del 1998, el retornaren al poder al capdavant de la coalició Partit Liberal-Partit Nacional, tot i que quedava en minoria al Senat, fet que l’obligà a buscar el suport de partits de centre minoritaris. El renovat impuls de legitimitat obrí una etapa d’aplicació estricta de desregularitzacions i privatitzacions, amb les quals s’aconseguí estabilitzar els indicadors macroeconòmics i generar un creixement considerable. Qüestionà aquests assoliments, però, l’agreujament de la  marginació de les comunitats aborígens, amb el triple de mortalitat infantil, taxes d’atur cinc vegades més elevades que la mitjana nacional i una tercera part de la seva renda. El 16 de novembre de 1999 se celebrà el referèndum sobre la instauració de la república, que guanyaren els defensors de la monarquia i la continuïtat al Commonwealth. El 15 de setembre de 2000, la inauguració dels Jocs Olímpics de Sydney no estigué exempta de polèmiques per diversos casos de corrupció al COI i el COA. A més d’uns resultats econòmics globalment positius, el principal actiu amb què Howard atragué el vot de la majoria dels australians al capdavant de la coalició liberalnacional en les eleccions del novembre del 2001 i de l’octubre del 2004 –en les quals repetí mandat per quart cop– fou la política d’immigració, la duresa de la qual (que incloïa mesures molt restrictives per a l’admissió de nouvinguts i el confinament dels immigrants il·legals en camps de detenció) fou objecte de severes crítiques. Els reiterats episodis de denegació de desembarcament de vaixells carregats d’estrangers comportaren l’acusació contra Austràlia d’incompliment del conveni de Ginebra sobre els refugiats del 1951. El contenciós perdé part de la seva virulència quan Austràlia negocià amb alguns països veïns (Nauru i Nova Zelanda, Papua Nova Guinea, Palau i Kiribati) l’acolliment temporal dels refugiats en canvi de compensacions econòmiques. L’enduriment de la legislació antiimmigratòria s’accentuà amb els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i, sobretot, l’octubre del 2002, amb un atemptat a Bali (Indonèsia) perpetrat per islamistes vinculats a Al-Qā‘ida, en el qual moriren vuitanta-vuit australians. El decidit suport de Howard a la política antiterrorista del govern nord-americà el portà a participar en la invasió de l’Iraq i en l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn el març del 2003, així com també a l’Afganistan. El setembre del 2004 l’ambaixada australiana a Jakarta fou objecte d’un atemptat amb bomba. Un altre aspecte de la política exterior australiana se centrà a aconseguir més protagonisme en la política regional, designi que es posà especialment de manifest en tot el procés d’independència de Timor Oriental, on el 2000 Austràlia tenia el contingent més gran de la Força Internacional de les Nacions Unides (INTERFET), i en l’augment sense precedents del pressupost de defensa el 2003. El gener del 2006 els governs d’ambdós estats arribaren a un acord per a repartir-se els beneficis de l’explotació del gas i el petroli a la mar de Timor, tot i que subsistiren desacords en la delimitació de les aigües territorials. Austràlia participà també aquests anys en missions de pacificació a les illes Salomó i a Nova Guinea. La qüestió recurrent dels drets dels aborígens australians continuà essent una font de conflictes: malgrat la cerimònia de reconciliació celebrada l’agost del 2000, el govern de Howard refusà acceptar responsabilitats col·lectives. Els litigis territorials entre aborígens i empreses o particulars continuaren essent, juntament amb la marginació, les principals manifestacions del conflicte, que el febrer del 2004 tingué en els avalots que es produïren en un suburbi de Sydney una expressió particularment violenta, i que es reproduïren novament el gener i el desembre de l’any següent.

Del 2007 ençà

En les eleccions del novembre del 2007 el Partit Laborista s’imposà al Partit Nacional de John Howard, que optava a un quart mandat. El nou primer ministre, Kevin Rudd, inicià la legislatura amb la signatura del Protocol de Kyoto a la cimera de Bali del desembre, a la qual el seu predecessor en el càrrec s’havia oposat reiteradament. Els primers anys del segle XXI, una greu i persistent sequera afavorí una sèrie d’incendis d’efectes devastadors, i el 2006 el govern declarà la disponibilitat d’aigua una prioritat nacional. L’any 2008, amb una sèrie de mesures d’estímuls a l’economia, Rudd aconseguí mantenir Austràlia relativament al marge de les repercussions més greus de la crisi financera mundial. En política exterior, ratificà l’aliança amb els EUA en la lluita contra el terrorisme i, especialment, el desplegament de tropes a l’Afganistan i, en l’àmbit regional, el manteniment d’una força de pacificació al Timor Oriental. Rudd marcà un fort contrast amb les polítiques del seu predecessor amb relació a la immigració i als aborígens. Quant a la primera qüestió, alleugerí els rígids controls sobre l’entrada d’immigrants i els internaments dels il·legals, i n’augmentà també les quotes d’entrada. Pel que fa als aborígens, l’any 2008 emeté una disculpa pública a les anomenades “generacions perdudes” (infants aborígens separats dels seus pares per missioners o funcionaris de l’administració, pràctica duta a terme entre el darrer terç del segle XIX i els anys seixanta del segle XX). La popularitat de Rudd, no obstant això, trontollà amb l’aturada d’un pla per a reduir les emissions de gasos, criticada per incoherent amb els seus compromisos. Una altra qüestió que fou motiu de fortes controvèrsies fou l’aplicació d’un impost als beneficis extraordinaris de les empreses mineres. Greument desgastat i aïllat dins del seu propi partit, el juny del 2010 Rudd dimití el lideratge d’aquest després de perdre una votació davant la vice-primera ministra Julia Gillard, la qual el substituí també, el mateix mes, com a cap de govern (primera dona que ocupava aquest càrrec en tota la història d’Austràlia). Per tal de consolidar el seu lideratge, a l’agost Gillard convocà eleccions anticipades, però els resultats afebliren encara més la posició dels laboristes, els quals, malgrat ser la força més votada, no assoliren la majoria absoluta que els hauria permès governar en solitari, situació que no tenia lloc des del 1940. Gillard inicià aleshores contactes amb diversos partits menors per formar un govern de coalició. Al setembre pogué formar govern gràcies al suport de dos diputats independents. Les lluites intestines a l’interior del laborisme continuaren, i el febrer del 2012 Rudd dugué a terme un nou intent de descavalcar Gillard, sense èxit. Al juliol entrà en vigor un controvertit impost sobre les emissions. Al setembre, per tal d’afrontar el creixent nombre de peticions d’asil, el govern australià establí centres d’internament temporal a Nauru i, d’acord amb Papua Nova Guinea, a l’illa de Manu. El juny del 2013, Rudd aconseguí la dimissió de Gillard de la direcció laborista i del càrrec de primer ministre, però al setembre la coalició conservadora liberalnacional guanyà les eleccions als laboristes, molt desgastats per les lluites internes. Tony Abbott assumí el càrrec de primer ministre. Entre les primeres mesures que adoptà destacà l’enduriment de la política antiimmigratòria, consistent en la intercepció de les embarcacions d’immigrants i el seu retorn a Indonèsia. Al mateix temps, continuà reforçant els lligams econòmics amb els països asiàtics, com posà de manifest el tractat comercial amb el Japó de l’abril del 2014. Aquest any Austràlia fou un dels països més actius en les tasques de cerca de l’avió desaparegut de Malaysia Airlines MH370, caigut suposadament en aigües del sud de l’oceà Índic. Abbott no varià, i fins i tot reforçà, la implicació d’Austràlia en la lluita antiterrorista global: envià centenars d’assessors militars a l’Iraq per a combatre l’Estat Islàmic i, al setembre, la policia dugué a terme en diverses ciutats detencions massives de presumptes terroristes. Al desembre, un islamista i dos dels seus ostatges moriren en un atac policial en un cafè de Sydney. El març del 2015 el Parlament aprovà una llei que obligava les empreses de telecomunicacions a conservar les dades dels usuaris per tal de localitzar presumptes terroristes. Al juliol feu tancar el controvertit centre de detenció d’immigrants de l’illa de Manu (Papua Nova Guinea), bé que es negà acollir els internats. Quant a la seva gestió més personal, Abbott hagué d’afrontar una creixent impopularitat, i el setembre del 2015 perdé una moció de confiança plantejada pel seu partit. El rellevà el ministre de Comunicacions Malcolm Turnbull. El juny del 2016 Turnbull i els liberals guanyaren les eleccions anticipades per un estret marge, cosa que deixà el govern resultant en una posició de gran feblesa. Altres fets del seu mandat foren les controvèrsies relatives al reconeixement i la representació dels aborígens, i l’aprovació del matrimoni homosexual (2017). L’agost del 2018 una revolta dins del Partit Liberal forçà la dimissió de Turnbull i la seva substitució com a primer ministre pel fins aleshores ministre de Finances Scott Morrison.

Data de revisió: 
2018-09-06
Llegir més...