i Àustria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Àustria

Nom oficial català d’República d’Àustria, Nom alemany d’Österreich (de), Nom oficial alemany d’Republik Österreich (de)
Nom oficial català d’República d’Àustria, Nom alemany d’Österreich (de), Nom oficial alemany d’Republik Österreich (de)

Estat de l’Europa central alpina que limita amb Liechtenstein i Suïssa a l’W, amb Alemanya i Txèquia al N, amb Hongria i Eslovàquia a l’E i amb Itàlia i Eslovènia al S; la capital és Viena.
Població: 
8.456.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
83.879 km2

La geografia física

Hom hi distingeix tres grans regions geomorfològiques: l’Àustria pròpiament alpina, l’Àustria danubiana i el Burgenland. La vall de l’Inn i el Brenner divideixen l’Àustria alpina en dos sectors; a l’oest, es troba la zona axial de la serralada alpina, amb nombrosos colls (Brenner, Arlberg) i valls (Inn, Lech, Ill). A aquesta àrea corresponen el Vorarlberg i el Tirol. El Vorarlberg, a la banda dreta del Rin, té com a eix la vall de l’Ill, coberta de boscs a la part alta i aprofitada per a l’agricultura a la part baixa, i és unida pel túnel d’Arlberg a la vall de l’Inn, al Tirol. El Tirol és una depressió tancada, de clima relativament sec, d’economia essencialment ramadera; ha estat aprofitada en gran manera la hidroenergia i hi ha grans centres dedicats als esports d’hivern (Seefeld, Kitzbühel). A l’est del pas del Brenner, els Alps austríacs es divideixen en dues branques paral·leles: els Prealps al nord i els Alps centrals. Els Prealps entre l’Inn i el Traun (Prealps de Salzburg) contenen una sèrie de blocs calcaris (Dachstein) i altes superfícies càrstiques (Totesgebirge). És una zona lacustre (Salzkammergut) explotada turísticament. Entre el Traun i el Wienerwald els Prealps perden altitud i són coberts de bosc. Els Alps centrals presenten dues ramificacions paral·leles: els Alps Càrnics, de crestes rígides molt erosionades, que es continuen en els Karawanken i els Tauern, dividits en Hoe Tauern (Grossglockner, 3.797 m), i els Niedere Tauern, travessats per nombrosos colls. Entre les dues alineacions (Alps centrals i Prealps) nombrosos corredors han unit Caríntia, país agrícola i ramader, i Estíria, essencialment minera (lignit, ferro, magnetita), on s’ha desenvolupat una considerable indústria (metal·lúrgica, mecànica). L’

El riu Salzach al seu pas per Salzburg
© Corel Professional Photos
Àustria danubiana comprèn els altiplans de l’Alta i la Baixa Àustria i constitueix una àrea de transició cap a l’altiplà de Bohèmia, amb una economia agrícola i industrial. El Burgenland, d’altitud molt inferior a la resta del país, forma part fisiogràficament de la plana Pannònica, de relleu pla cobert per sòls variats (loess, terres negres). El clima d’Àustria és continental, bé que la influència oceànica n’atenua el rigor als Prealps del sud. Les precipitacions són molt abundants, i sovint de neu, tant a l’àrea muntanyosa com als sectors d’altiplà; una excepció la constitueix el Burgenland, on dominen les temperatures moderades i una forta sequedat.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

El sector primari s’ha transformat molt; s’ha incrementat extraordinàriament el grau de mecanització del camp, encara que subsisteix el problema de les dimensions de les explotacions, un 50% de les quals tenen una superfície inferior a les 5 ha. La contribució de l’agricultura al PIB era del 2,2% el 1999, i el sector ocupava el 6% de la població activa. La superfície conreada és el 24%. Les regions agrícoles més productives es troben a l’Alta i la Baixa Àustria, la conca del Danubi, Estíria i el Burgenland. El país és pràcticament autosuficient pel que fa als requeriments alimentaris, i una part important de la producció agrària s’exporta (lactis). Els conreus principals són els cereals, la bleda-rave sucrera, la vinya, conreada sobretot a l’est del país, i les patates. La ramaderia s’ha incrementat en els últims anys, especialment la bovina, que als Alps constitueix l’única activitat agrícola important. La producció total de l’agricultura augmentà els anys vuitanta, però des del 1989 alguns sectors han hagut de retallar la producció a causa de la saturació dels mercats europeus. L’explotació de boscs (38% de la superfície del país) per a l’obtenció de fusta és una de les més notables d’Europa i proveeix de primera matèria diverses indústries derivades (cel·lulosa, pasta de paper, etc.), que ocupen un lloc preeminent en el sector secundari.

La mineria

La mineria és un sector poc rellevant (0,3% del PIB el 1999 i 0,3% de la població activa). La producció de lignit és decreixent; hom l’extreu dels jaciments de Wolfsegg-Traunthal (Alta Àustria), Köflach, Fohnsdorf i Wolkersdorf. La de petroli, començada l’any 1934, no arriba a cobrir una tercera part de les necessitats internes, i la major part prové dels pous de Matzen (Baixa Àustria). La resta arriba principalment per l’Adriàtica mitjançant l’oleoducte Trieste-Ingolstadt d’on surt un braç cap a Viena. El gas natural (Zwerndorf, Aderklaa, Baumgarten Alta Àustria, Rabensburg) té una importància relativa i ha d’ésser completat pel gas ucraïnès que arriba per un gasoducte que travessa Eslovàquia. En canvi, Àustria fa arribar la seva electricitat per una línia d’alta tensió fins a Ucraïna. El país és un dels primers productors europeus de ferro; a Eisenerz (Estíria) hi ha la primera explotació en superfície. Hi ha també altres jaciments menys importants a Caríntia. Àustria és un dels primers productors mundials de magnetita, que hom extreu sobretot a Mühldorf, Trandorf i Zettlitz. Hom extreu també altres minerals metàl·lics (plom, zinc, coure, antimoni) i no metàl·lics (sal i grafit).

La indústria

La indústria i la manufactura representen el 32% del PIB i ocupen el 30% de la població activa (1999). El conglomerat estatal Österreichische Industrieholding AG, desmantellat gradualment a partir de la segona meitat dels anys noranta, tingué un gran pes en la indústria austríaca de la postguerra. Les principals branques són la maquinària, el metall, el sector alimentari, els derivats de la fusta i el paper, i la química. En la siderúrgica té importància la producció d’acer localitzada a Linz, Leoben-Donawitz i Kapfenberg. Les acereries començaren a ser privatitzades els anys noranta. La metal·lúrgia és de caràcter dispers i s’estén per tot el país; té branques en els sectors de l’alumini (Ranshofen, Lend), del coure (Brixlegg), del plom (Gailitz) i del zinc (Arnoldstein). La indústria química (petroli, plàstics, fertilitzants i resines) té els centres principals a Linz, Viena, Mannswörth i Brückl. La indústria mecànica de precisió té un dels nuclis més destacats a Graz; la de maquinària elèctrica es localitza a Weiz i Klagenfurt, entre d’altres, i a Viena i a Steyr és important la fabricació d’automòbils. A la capital és molt notable també la indústria electrònica. Dins del tèxtil sobresurt la branca del cotó, concentrat sobretot a la Wiener Neustadt, seguit de la llana (Viena, Graz) i de les fibres artificials (Sankt Pölten). El ciment és produït a Gmunden, Gartenau i Mannersdorf, entre altres llocs. Mantenen la importància tradicional les indústries alimentàries (carn, lactis, sucre, cervesa i vi). La producció d’energia elèctrica (en un 67% d’origen hidràulic el 1998) experimentà un gran creixement i quasi es decuplicà entre el 1946 i el 1983. L’aprofitament del potencial alpí ha convertit Àustria en el sisè productor europeu d’hidroelectricitat. A més de cobrir al voltant del 70% de les necessitats internes, hom exporta electricitat a les xarxes dels estats veïns.

Els transports i les comunicacions

La situació d’Àustria com a ruta transalpina bàsica i vers l’Europa oriental ha comportat el desenvolupament d’una xarxa viària molt completa. Les carreteres sumen uns 200.000 km, uns 1.600 km dels quals són autopistes (1999). Els ferrocarrils austríacs (5.623 km el 1999) són electrificats en la seva majoria. L’Österreichische Bundesbahn (Ferrocarrils Federals Austríacs), de titularitat estatal, controla el 90% de la xarxa. El Danubi és navegable al llarg de 351 km. Amb l’obertura del canal Rin-Main-Danubi (1992) i el trajecte des de Viena fins al Danubi hom pretén potenciar el paper d’aquesta ruta fluvial. La navegació també té importància al llac de Constança, sobretot per al passatge turístic. L’aeroport internacional més destacat és el de Schwechat (Viena), seguit dels de Graz, Innsbruck, Klagenfurt, Linz i Salzburg.

Els serveis

La plaça de Mozart, a Salzburg
© Fototeca.cat-Corel
El sector terciari, que entre les diverses branques ocupa més del 60% de la població activa i representa una proporció aproximadament igual del PIB, té en el turisme la font més important d’ingressos (representa més del 10% del producte nacional brut). Hom explota eficaçment tant els recursos naturals i paisatgístics, especialment a l’Alt Tirol i al Vorarlberg, on es desenvolupa una important indústria dels esports d’hivern, com els de tipus històric i cultural, amb centres tan importants com Viena i Salzburg.

El comerç exterior

Els intercanvis amb països tercers solen presentar un saldo negatiu. Àustria exporta maquinària i equipament de transport, maquinària per a la indústria especialitzada, productes químics i paper, i importa maquinària, material elèctric, productes químics i béns de consum. Amb molta diferència, el proveïdor i comprador més important és Alemanya, que el 1999 absorbia prop del 40% del volum del comerç exterior. La resta té lloc sobretot amb els altres estats de la Unió Europea, especialment Itàlia, França i la Gran Bretanya. Fora de la UE és notable el comerç amb els EUA, que absorbeixen entre un 4 i un 5% dels intercanvis.

L’economia

La Segona Guerra Mundial i la posterior ocupació de les forces aliades comportaren una total desarticulació de l’activitat econòmica. En relació amb el 1938 (moment d’expansió econòmica), el 1946 la producció havia minvat quasi un 50%. Els EUA concediren, mitjançant el pla Marshall, crèdits per valor de prop de 1.000 milions de dòlars, i 500 milions en mercaderies; aquest fou un dels factors que afavoriren el redreçament que s’inicià el 1948. La devaluació del xíling (1953) accelerà la recuperació de l’economia, que arribà a un nivell superior al de la preguerra. Des de la postguerra s’inicià a Àustria un procés de nacionalització que afectà el 30% de la indústria (un dels percentatges més alts del món capitalista); setanta konzern passaren a ésser regits pel govern el 1946, i els anys següents la mineria del carbó, del ferro, del coure i del plom esdevingué majoritàriament o del tot propietat de l’estat, així com la siderúrgia i l’energia elèctrica, entre altres sectors industrials, i els tres primers bancs comercials. La política de nacionalitzacions fou revertida a partir del 1987 amb la reprivatització total o parcial de moltes empreses de titularitat estatal. Hom donà un fort impuls, a més, a les inversions estrangeres. En 1980-90 el creixement mitjà anual del PIB fou del 2%, i en 1990-2000 de l’1,7%, amb els augments més elevats a partir del 1994 (3% el 1994 i 2,9% el 1998). El 2001 el creixement fou de l’1,2%, i el 2002 del 0,6%, en sintonia amb l’alentiment general de l’economia. Àustria manté estretes relacions econòmiques amb l’Europa de l’antic bloc comunista, i Viena ha esdevingut un centre d’operacions de les inversions occidentals en aquests països. El 1995 Àustria s’integrà a la Unió Europea i, després de complir els criteris de convergència (1999), el 2001 adoptà la moneda única europea (euro), que substituí el xíling. Amb 25.220 $ (2000), la renda per habitant és una de les més altes d’Europa. Tot i l’eficiència de l’economia austríaca, l’atur és relativament elevat (6% el 2000). En les darreres dècades, la política econòmica seguida pels diversos governs s’ha concentrat, en primer lloc, en la continuació de la privatització gradual de les empreses estatals i de la banca, iniciada els anys vuitanta, la qual cosa ha estimulat un considerable increment de les inversions estrangeres; l’altre gran repte és la reforma de l’estat del benestar austríac, un dels més generosos del món, i, especialment, del sistema de pensions en un país amb una baixa taxa de naixements i una població progressivament envellida.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Carrer de Salzburg
© Corel Professional Photos
Àustria és un dels països europeus amb una demografia menys dinàmica : la taxa de creixement natural el 2001 era del 0%. Aquest estancament és degut a uns índexs de natalitat dels més baixos d’Europa (9,2‰), tònica que es manté, a més, de molts anys ençà, i que ha portat a un acusat envelliment de la població: l’any 2001 el 21% del total tenia més de 60 anys, i els menors de 15 anys eren el 17%. L’esperança de vida és elevada (78 anys el 2001), i la mortalitat, del 9,2‰. Dins del conjunt europeu, Àustria presenta una densitat moderada (96,3 h/km2 el 2001), bé que desigualment repartida, per tal com una sola ciutat, Viena, concentra el 20% de tota la població. Les densitats més baixes es troben al Tirol (53 h/km2), Caríntia (59 h/km2) i Salzburg i Estíria (72 h/km2). La població urbana representa el 67,5% del total (2001). Hi ha minories eslovena, croata i hongaresa, i els immigrats, sobretot d’origen turc o balcànic, representen prop del 4% de la població. La llengua oficial és l’alemany, i a Caríntia, el Burgenland i Estíria croats i eslovens tenen alguns drets lingüístics en l’àmbit de l’administració i l’ensenyament. La majoria de la població professa el cristianisme (un 80% del total és catòlica i un 6% luterana).

L'ensenyament

L’ensenyament és gratuït i obligatori dels 6 als 15 anys. L’òrgan central que controla l’educació és el ministeri federal, mentre que les autoritats del land es dediquen a supervisar l’educació escolar. Prop d’un 10% de les escoles són privades, la majoria de les quals pertanyen a l’Església. L’ensenyament primari dura 4 anys i es fa a les Volksschulen, després del qual hom elegeix entre dues formes d’ensenyament secundari: la Hauptschule (4 anys de durada), la qual és seguida de diversos estudis tècnics o d’especialització, i l'Allgemeinbildende höhere Schule, que comprèn 8 cursos d’educació general i que possibilita l’accés a la universitat. A Àustria hi ha 18 universitats i 13 centres d’ensenyament superior especialitzat (1997). Hi ha una forta tradició del reciclatge professional per als adults, que hom imparteix en les universitats i en institucions especialitzades.

El dret

El dret austríac és adscrit a la família jurídica germànica i recull, per tant, àmpliament, l’esperit del dret romà incorporat a través de la seva recepció vers la fi del segle XIV, consagrada oficialment el 1495 (dret alemany). Àustria inicià d’hora el procés de codificació del seu dret, i això constitueix un dels seus trets de més relleu. El 1753 fou creada la primera comissió compiladora, sota l’impuls de l’emperadriu Maria Teresa. El Codex Theresianus fou acabat el 1766. Després de llargues incidències, el codi civil general austríac (Allgemeines Bürgerlisches Gesetzbuch, ABGB) fou declarat vigent a totes les províncies austríaques (no als territoris de la corona hongaresa) el primer de juny de 1811. El codi, fet sota la inspiració de l’escola racionalista del dret natural i la influència de la crítica kantiana, inclou un gran nombre de regles del dret romà i incorpora idees del dret germànic i del prussià, com també les dels tractadistes. El dret austríac ha acceptat la vigència al país d’algunes lleis alemanyes.

El govern i l’administració

Àustria és una república federal dividida en nou länder autònoms. És regida per la constitució del 1920, modificada el 1929, suspesa l’any 1938 amb l’annexió al Tercer Reich (Anschluss), i novament en vigor des del 14 de maig de 1945. El poder legislatiu resideix en l’assemblea federal, formada per dues cambres: el Nationalrat (‘consell nacional’), integrat per 183 diputats elegits per sufragi universal, directe i secret, segons les regles del sistema proporcional, per a un període de 4 anys; i el Bundesrat (‘consell federal’), que reuneix la representació dels länder. Els 64 membres del consell federal representen els governs regionals. Els länder tenen una representació proporcional al nombre d’habitants. Les lleis han d’ésser aprovades per totes dues cambres. El poder executiu és exercit pel president de la república i pel govern federal. El president és elegit directament pel poble per a un període de sis anys i només pot ésser reelegit consecutivament una vegada. El govern és format pel canceller, el vicecanceller i els ministres, i és responsable davant el consell nacional. Cadascun dels nou länder disposa d’un govern propi presidit per un governador, elegit per la dieta regional (Landtag). Les regions gaudeixen d’una àmplia autonomia en matèria administrativa i també legislativa (afers municipals, culturals, etc.). Els partits més importants són el socialista Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ), el conservador Österreichische Volkspartei (ÖVP), l’ultradretà Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) i els ecologistes, dividits en dues formacions. Àustria és membre de l’ONU, de l’EFTA, de l’OCDE, de la UE i del Consell d’Europa.

La història

1918-1920: creació de la nova república

La dissolució del conglomerat de territoris conegut per Àustria, provocada per les derrotes militars de la Primera Guerra Mundial i per les tendències centrífugues de les minories nacionals, tingué la seva consagració en la proclamació d’una sèrie d’independències i d’annexions dels territoris no germànics de l’antic imperi. Els diputats alemanys del Reichsrat es constituïren el 30 d’octubre de 1918 en assemblea nacional provisional de l’estat alemany d’Àustria (Deutsch-Österreich).

Una manifestació del Front Patriòtic (Vaterländische Front), a Mödling, Baixa Àustria, després de l’assassinat de Dollfuss, presidida pel canceller Schuschingg i pel comte de Starhemberg (1934)
© Fototeca.cat
L’endemà de la partença de l’emperador Carles I (12 de novembre de 1918), l’assemblea nacional proclamà la República Democràtica d’Àustria, i expressà la intenció que aquesta formés part del nou Reich republicà alemany. L’assemblea definí els territoris del nou estat (22 de novembre) com a integrats pels dominis patrimonials dels Habsburg amb excepció dels districtes habitats per italians i eslovens i amb l’addició dels districtes veïns de Bohèmia i Moràvia de llengua alemanya. El principi de la unió amb Alemanya fou rebutjat pels estats vencedors; pel tractat de Saint-Germain-en-Laye (setembre del 1919), els aliats imposaren la creació d’una Àustria independent, a la qual, a més, fou prohibida la denominació de Deutsch-Österreich i foren negats els districtes germanoparlants de Bohèmia i Moràvia. El nou estat, que comprenia, d’una banda, els territoris alpins, poc poblats i d’escàs desenvolupament econòmic, i, de l’altra, una capital desproporcionada (30% de la població del país) i sense rerepaís, era mancat de viabilitat econòmica. Aquest fet fou agreujat per la imposició de reparacions com a país responsable de la guerra. L’assemblea nacional elegida el 1919 acceptà sota protesta aquestes condicions tot reservant-se, però, el dret de la unió amb Alemanya. L’únic avantatge reconegut a la nova república fou l’annexió dels territoris hongaresos immediats colonitzats per alemanys i croats, els quals constituïren el nou land de Burgenland, incorporat el 1921. Units els socialdemòcrates i els socialcristians de les zones rurals, el 1920 votaren una constitució de tipus demòcrata i liberal.

Del 1920 a la ocupació per part de les tropes alemanyes

La crisi desencadenada arran de la postguerra agreujà, però, l’enfrontament entre ambdues tendències. Des de les eleccions del 1920, guanyades pels socialcristians amb el suport dels pangermanistes, el partit socialdemòcrata restà exclòs del govern, però continuà controlant la ciutat de Viena, on dugué a terme reformes de signe progressista. L’endeutament de la guerra, la plètora de funcionaris i la inflació galopant provocaren una desocupació en massa. Al maig del 1922 fou constituït un govern presidit per l’arquebisbe de Viena monsenyor Ignaz Seipel, que s’enfrontà amb gran energia als enormes problemes del país. Obtingué crèdits estrangers al preu d’admetre la supervisió de la Societat de les Nacions; les finances foren sanejades, fou creada una nova moneda, el xíling, i el pressupost fou equilibrat. El 1924 Seipel, víctima d’una temptativa d’assassinat, fou substituït per Ramek. El nou govern obtingué la col·laboració dels socialdemòcrates. El 1926, però, les fallides d’algunes institucions bancàries provocaren el retorn de Seipel. L’avanç socialdemòcrata en les eleccions del 1927 donà ocasió a una agitació agreujada per l’esquadrisme adoptat per ambdós partits. La situació degenerà en una revolució a Viena (15 de juliol de 1927) i una vaga durament reprimides. El govern hagué de fer front, a més, al sorgiment de la feixista Heimwehr (‘Defensa Patriòtica’), dirigida pel comte de Starhemberg, enfrontat amb els Republikanischer Schutzbund (‘Lliga de Protecció Republicana’). En el pla internacional, Ignaz Seipel tractà de mantenir el principi de la col·laboració amb Alemanya tot parlant de “dos estats i una sola nació”. El 1928 hom es plantejà el problema del tracte donat pel govern italià a les poblacions germàniques dels territoris del Tirol del Sud. L’elecció presidencial del 1928 portà al capdavant de l’estat el socialcristià Wilhelm Miklas, que vencé la candidatura pangermanista (davant l’abstenció dels socialdemòcrates). La militarització de les forces polítiques s’accelerà notablement, sobretot després de la dimissió de monsenyor Seipel (3 d’abril de 1928). Al desembre del 1929 fou aprovada una reforma a la constitució, que reforçava els poders del president de la república, amb la possibilitat de dictar “reglamentacions de necessitat” (Notverordnungen). L’evolució dels problemes polítics i socials d’Àustria es veié afectada per la presa del poder a Alemanya pel nacionalsocialisme, que provocà en els sectors moderats una resistència a la idea de l’annexió (Anschluss). Aquesta actitud fou encarnada pel canceller Engelbert Dollfuss (1932-34), funcionari socialcristià, que s’enfrontà alhora contra un règim democràtic ineficaç, contra el marxisme i contra el nacionalisme paganitzant hitlerià. El 1933, per qüestions de forma, el parlament s’inhibí de funcionar; el canceller no el tornà a convocar. Després d’esclafar la revolta socialista del 12 al 15 de febrer de 1934, feu proclamar, el mateix any, una nova constitució de caràcter corporativista, inspirada en l’encíclica Quadragesimo anno, i definidament autoritària. Els partits polítics, comprès el socialcristià, foren dissolts i substituïts pel Front Patriòtic (Vaterländische Front). Alhora, Dollfuss combaté durament els nazis austríacs, dirigits per Seyss-Inquart, i, comptant amb les garanties donades per Mussolini, s’enfrontà a una campanya de propaganda nacionalsocialista dirigida pel govern alemany, d’una violència extrema. El 25 de juliol de 1934, una banda de nazis assaltà el palau de la cancelleria i assassinà Dollfuss. El putsch no pogué reeixir per la mobilització de tropes italianes a la frontera del Brenner. El nou canceller, Kurt von Schuschnigg, pogué continuar un quant temps la política del seu predecessor, però la incessant pressió nazi feu insostenible la situació del nou estat. El 1938 Hitler obligà Schuschnigg a nomenar Seyss-Inquart ministre de l’Interior. La ràpida deterioració de la situació feu que el canceller cerqués una aproximació amb els militants sindicals i es decidí a convocar un plebiscit sobre la següent qüestió: “Sou a favor d’una Àustria lliure i alemanya, independent i social, cristiana i unida?" (9 de març). La votació hauria hagut de tenir lloc al cap de cinc dies. Dos dies després se succeïren tres ultimàtums de Hitler, i la tarda del mateix dia 11 entraren les tropes alemanyes; el 14 el mateix Hitler feu la seva entrada triomfal a Viena. Schuschnigg fou empresonat; hom desfermà sobre els enemics del nazisme una ferotge persecució. En aquestes condicions hom organitzà un plebiscit que sancionà l’Anschluss amb el 99,73% dels vots. Àustria fou reduïda a província alemanya amb el nom carolingi d’Ostmark i contribuí intensament (300.000 morts, militars i civils) a l’esforç bèl·lic de la Segona Guerra Mundial.

Àustria durant la Guerra Freda

La conferència interaliada de Moscou (1943) declarà nul l’Anschluss, decisió confirmada en la conferència de Teheran del mateix any. L’endemà de l’ocupació de Viena per l’exèrcit soviètic, el socialdemòcrata Karl Renner constituí un govern provisional austríac (27 d’abril de 1945). El nou govern organitzà eleccions, a partir de les quals fou constituït el primer govern de coalició entre el partit socialdemòcrata (Sozialdemokratische Partei Österreichischs, SPÖ) i popularconservador (Österreichische Volkspartei, ÖVP), que dominarien l’escena política a partir d’aleshores. Renner fou elegit president, i Leopold Figl, canceller. El país fou dividit en quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, francesa i soviètica) i una zona d’ocupació quadripartida (Viena). El nou govern es dedicà a la tasca de reconstrucció, a la lluita contra l’atur i contra la inflació i nacionalitzà moltes de les grans empreses. Hom aprovà també lleis de desnazificació (1946-47). El seu objectiu principal fou, però, la recuperació total de la independència política, amb la consegüent evacuació de les forces d’ocupació; això no fou obtingut fins a la conclusió de l’anomenat “tractat d’estat” (Staatsvertrag), el 15 de maig de 1955, pel qual, a diferència d’Alemanya s’evità la partició en zones d’influència occidental i soviètica en canvi d’una neutralitat estricta. Aquesta neutralitat afavorí l’establiment de diversos organismes internacionals, entre els quals l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA) i l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP).  A l’abril del 1966 hom posà fi al sistema de govern de coalició entre els dos grans partits i es feu càrrec del govern un gabinet presidit pel canceller Josef Klaus, de l’ÖVP. El 1970 aquest partit perdé les eleccions i el poder passà al partit socialista. El seu líder, Bruno Kreisky, esdevingué canceller i, després de convocar eleccions anticipades, aconseguí la majoria per al seu partit (1971). Revalidat en el càrrec el 1975 i el 1979, Kreisky dominà la vida política del país durant poc més d’una dècada, i gràcies al suport de què gaudí, assentà les bases d’un model d’economia competitiva i orientada a l’exterior que compatibilitzà amb uns dels nivells de protecció social més alts del món. Les eleccions generals del 1983 representaren la fi dels tretze anys de govern en solitari del partit socialista, que, no obstant això, obtingué la majoria relativa. Kreisky dimití el càrrec i el seu successor, Fred Sinowatz, del mateix partit, formà govern amb els liberals, continuà la política de benestar social del seu predecessor i mantingué la política d’activa neutralitat d’Àustria en les relacions internacionals. L’any 1986, la victòria del candidat conservador a la presidència, Kurt Waldheim (primer president no socialista des del 1945), acusat pel seu col·laboracionisme a l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, comportà grans protestes i una polèmica internacional. Després de la derrota en les eleccions presidencials, Sinowatz dimití i en el seu lloc el també socialista Franz Vranitzky esdevingué nou canceller. Pocs mesos més tard, arran de la crisi de govern motivada per l’abandó dels liberals de la coalició en el poder, es convocaren eleccions, que guanyà el partit socialista (gener del 1987) per majoria relativa. Malgrat que els liberals doblaren el nombre d’escons, Vranitzky formà govern de coalició amb els conservadors. Per la seva banda, els ecologistes entraren per primera vegada al Parlament. Malgrat els nombrosos escàndols que havien protagonitzat, en les eleccions de l’octubre del 1990 els socialdemòcrates es mantingueren com a partit més votat, i continuaren la coalició amb els democristians de l’ÖVP.

Fi de la neutralitat. Ingrés a la UE. Ascens de la ultradreta

La dissolució de l’URSS i del bloc comunista (1991) posà fi a l’estatut especial d’Àustria en les relacions internacionals i a la neutralitat imposada des del 1945. La renúncia de Waldheim a la reelecció, el 1992 (succeït pel conservador Thomas Klestil), no aturà el debat sobre la responsabilitat d’Àustria en l’Holocaust i l’aquiescència mostrada, segons les acusacions, d'una gran part de la població amb el règim de Tercer Reich. El fort ascens de la ultradreta aquests mateixos anys i, especialment, les declaracions d’una ambigüitat provocadora del seu líder, Jörg Haider, contribuïren a mantenir oberta la polèmica. Tanmateix, a principis de la dècada de 2000, l’Estat austríac signà acords amb entitats jueves pels quals es fixava un fons de compensació per a les víctimes de l’Holocaust i es retornava el valor de propietats confiscades pel règim nazi a jueus. La unificació alemanya permeté a Àustria participar en la reconstrucció de l’antiga Alemanya Oriental, i la perspectiva de la seva integració a la Unió Europea estimulà l’economia. L’ingrés, que es produí l’1 de gener de 1995, assenyalà la plena integració al bloc occidental i al projecte europeu.

En la nova etapa es mantingueren a grans trets les grans coalicions SPÖ-ÖVP, la seva solidesa de les quals perillà, però, a causa del fort creixement sostingut de l’ultradretà Partit de la Llibertat (Freiheihtspartei Österreichs, FPÖ), que, liderat per Jörg Haider, recollia amb el seu discurs el sentiment contrari a la immigració d’una gran part de la població. Després de les eleccions del 1994 els socialistes obtingueren una majoria relativa i el canceller Franz Vranitzky, del partit socialdemòcrata, renovà la coalició de govern amb l’ÖVP, però a l’octubre del 1995 els democratacristians trencaren la coalició. Les eleccions anticipades del desembre donaren la victòria als socialdemòcrates per davant dels conservadors i, al mateix temps, l’FPÖ es consolidà amb el 22,1% dels vots, resultat que augmentà en sis punts just un any després (octubre del 1996) en les eleccions al Parlament Europeu, i que el convertí en la força més votada per primer cop. Es reedità la coalició dels dos partits tradicionals amb Vranitzky al capdavant, amb la prioritat d’aplicar les mesures d’austeritat econòmica encaminades a complir els criteris de Maastricht per a la unificació monetària. Al gener del 1997 el canceller Vranitzky dimití de sobte el càrrec de cap del govern, i fou succeït pel fins aleshores ministre de Finances, Viktor Klima. Durant la legislatura, les polèmiques sobre la històrica neutralitat de la política exterior del país, les mesures econòmiques percebudes com una amenaça a l’estat del benestar austríac o les relatives a les demandes de restriccions més grans a la immigració afavoriren l’FPÖ, que se situà com a segona força política en les eleccions legislatives de l’octubre del 1999, a poca distància dels socialdemòcrates. L’escenari fragmentat portà a una etapa d’inestabilitat, reforçada per l’ambigüitat de l’ÖVP, que finalment conclogué en un pacte de govern amb el partit de Jörg Haider al febrer del 2000, amb el democratacristià Wolfgang Schüssel com a primer ministre. L’enrenou tant a l’interior del país com a l’estranger davant aquesta composició de govern fou considerable. L’FPÖ intentà apaivagar les protestes internacionals –que en alguns estats de la UE es traduïren en la imposició de sancions a Àustria, bé que de contingut més simbòlic que real i aixecades al final de l’any– substituint Haider a la presidència del partit per un perfil menys estrident, el de la vicecancellera Susanne Riess-Passer. El nou govern (en el qual Haider no tenia cap càrrec) es concentrà sobretot a liberalitzar l’economia, posar fi a l’intervencionisme estatal implantat al llarg dels anys de govern socialista i reformar l’estat del benestar austríac.

L’adopció dels democratacristians d’una política immigratòria més restrictiva frenà parcialment l’ascens de la ultradreta, però també ho feren les lluites intestines de l’FPÖ, amb Haider com a centre de totes les polèmiques, que acabaren fent caure el govern al setembre del 2002 en dimitir els ministres d’aquest partit. En les eleccions anticipades del novembre del 2002, l’FPÖ s’enfonsà (passà del 26% dels vots el 1999 al 10%) i l’ÖVP obtingué majoria relativa (42%). Tanmateix, el fracàs de les negociacions amb els ecologistes (contraris a les mesures fiscals i de privatitzacions del govern), afavorí la repetició de la coalició de govern ÖVP-FPÖ, encapçalada per Schüssel, el qual continuà la política de control estricte de la immigració (amb la promulgació, a l’octubre, d’una de les lleis d’asil més restrictives del món) i de la reforma econòmica. Conseqüent amb aquesta orientació, Àustria fou un dels estats més reticents de la Unió Europea (la constitució de la qual fou aprovada al maig del 2005) a la incorporació de Turquia a l’organització en les negociacions que tingueren lloc els darrers mesos del 2004 i el 2005. Els plans de retallades dràstiques en les pensions provocaren una onada de vagues sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, i a l’octubre, Schüssel accedí a modificar alguns aspectes del projecte. A l’abril del 2004 el socialdemòcrata Heinz Fischer guanyà les eleccions presidencials. A l’abril del 2005 una escissió de l’FPÖ encapçalada per Haider donà lloc a un nou partit d’ultradreta, el Bündnis Zukunft Österreich (Aliança per al futur d’Àustria, BZA), que tanmateix romangué dins la coalició de govern.

En les eleccions legislatives de l’octubre del 2006 els socialistes derrotaren per un estret marge els democratacristians (35,7% contra el 34,2%), mentre que els dos partits d’ultradreta sumaren el 15,2% i els ecologistes aconseguiren el 10%. Els dos grans partits formaren un govern de coalició encapçalada pel socialdemòcrata Alfred Gusenbauer, però la retirada del VPÖ al juliol del 2007 forçà la convocatòria d’eleccions anticipades. D’aquestes eleccions, celebrades al setembre del 2008, novament n’emergiren guanyadors els socialistes, bé que amb una important pèrdua de vots i seguits a molt poca distància per la ultradreta. Per la seva banda, els conservadors obtingueren el pitjor resultat des del 1945 (26%). El mes següent morí Haider en un accident de trànsit. Al desembre es constituí una nova coalició SPÖ-VPÖ, amb el socialista Werner Faymann com a canceller. A l’abril del 2010 Heinz Fischer fou confirmat en la presidència de la república per sis anys. Tot i la baixa participació (49%), aquestes eleccions presidencials foren polèmiques perquè la candidata Barbara Rosenkranz, de l'FPÖ, aconseguí el segon lloc. En les eleccions del setembre del 2013, socialdemòcrates i democratacristians aconseguiren una majoria justa (poc més del 50%) per a repetir la coalició de govern, novament amb Faymann com a canceller. L’any 2014 el govern austríac desfermà una polèmica amb els socis de la Unió Europea arran de la signatura d’un acord amb Rússia (objecte de sancions occidentals per l’annexió de Crimea) que preveia la construcció d’un gasoducte en territori austríac que evitava el pas per Ucraïna. La polèmica acabà quan Rússia retirà el projecte.

El 2015 les tensions relatives a la immigració arribaren al punt més alt amb motiu de les onades de refugiats i migrants provocada per la guerra civil a Síria. Procedents sobretot d’Eslovènia, desenes de milers havien entrat al país al llarg de l’any, la majoria dels quals tenien Alemanya com a destinació. Per tal de controlar el flux de refugiats, el govern reimposà controls fronterers (permesos temporalment pel tractat de Schengen) i tanques. Al febrer del 2016 imposà noves restriccions a l’entrada de refugiats i migrants, tant per als que transitaven cap a altres països com per als que feien peticions d’asil (el tercer estat de la UE proporcionalment en població), mesures criticades per la UE i les agències de refugiats. Al maig del 2016, un mes després que el candidat de l’FPÖ Norbert Hofer hagués guanyat la primera volta de les eleccions presidencials, el canceller Werner Faymann dimití el càrrec, i fou substituït per Christian Kern, del mateix SPÖ. En la segona volta de les presidencials, celebrades també al maig, l’ecologista Alexander van der Bellen derrotà per un estret marge el candidat de l’ultradreta Hofer. Tanmateix, arran de la denúncia del FPÖ d’irregularitats en el recompte de vots, al juliol el Tribunal Constitucional declarà invàlid el resultat i ordenà la repetició de les eleccions al desembre, en les quals van der Bellen tornà a guanyar, aquest cop amb molta més claredat. A l’octubre de l’any següent se celebraren les eleccions legislatives, que donaren una majoria relativa als democratacristians (62 de 138 escons). Aquest cop, després de deu anys, els conservadors no reeditaren la coalició amb els socialdemòcrates i al desembre formaren un govern de coalició amb l’FPÖ, el qual, amb uns guanys importants, pràcticament havia empatat amb l’SPÖ (51 i 52 escons, respectivament). El democratacristià Sebastian Kurz fou nomenat nou canceller.

Llegir més...