i Francisco Ayala García-Duarte | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francisco Ayala García-Duarte

Francisco Ayala García-Duarte
© Fundación Francisco Ayala
sociologia sociol i literatura lit
Novel·lista, assagista i sociòleg andalús.
Granada, 16 de març de 1906 — Madrid, 2 de novembre de 2009

Es llicencià en dret el 1929 a la Universitat de Madrid, on fou catedràtic (1935) de dret polític fins el 1936. Pertangué al grup de la Revista de Occidente. D’aquesta època són les novel·les Tragicomedia de un hombre sin espíritu (1925) i Historia de un amanecer (1926), influenciades encara pel realisme. Posteriorment, ja en l’òrbita de les avantguardes artístiques, publicà els reculls de narracions El boxeador y un ángel (1929), Medusa artificial (1930) i Cazador en el alba (1930). Exiliat, en 1940- 49 residí a Buenos Aires (llevat de 1945-46, que ocupà una càtedra a la Universitat de Rio de Janeiro), on fou professor universitari, col·laborà amb articles a la premsa, féu traduccions i publicà assaigs de caràcter polític. El 1949 es traslladà a Puerto Rico per fugir del peronisme, on fou catedràtic de sociologia a la Universitat de Río Piedras, fundà la revista La Torre, dirigí el servei de publicacions i continuà publicant assaigs i narrativa. El 1957 es traslladà als EUA, on fins el 1976 fou catedràtic de literatura espanyola en diverses universitats (Princeton, Rutgers, Brynn Mawr, Nova York, Chicago, etc.). El 1977 tornà definitivament a l’Estat espanyol, ja jubilat, i el 1984 ingressà a la Real Academia Española. El 1998 es constituí la Fundación Francisco Ayala amb seu a Granada. La seva àmplia obra assagística, de temàtica molt diversa, comprèn, entre d’altres: Indagación del cinema (1929), El pensamiento de Saavedra Fajardo (1941), El problema del liberalismo (1941), Ensayo sobre la libertad (1944), Tratado de sociología (1947), síntesi excel·lent de la teoria sociològica anterior a la Segona Guerra Mundial, Introducción a las ciencias sociales (1952), El escritor en la sociedad de masas (1958), España, a la fecha (1965), Cervantes y Quevedo (1974), El escritor y su imagen (1975), La imagen de España. Continuidad y cambio en la sociedad española (1986), el recull d’articles Mi cuarto a espaldas (1988) i El escritor en su siglo (1990). Quant a l’obra literària, a més dels títols de preguerra esmentats, publicà: Los usurpadores (1949), Historia de macacos (1955), Muertes de perro (1958), El as de bastos (1963), El jardín de las delicias (1971, premi de la Crítica 1972), Glorioso triunfo del príncipe Arjuna (1997), Un caballero granadino y otros relatos (1999) i Cuentos imaginarios (1999). És important la seva obra memorialística i autobiogràfica, que inclou, entre d’altres, El fondo del vaso (1962) i Recuerdos y olvidos (1982-84, Premio Nacional de literatura 1984). A més dels premis esmentats, rebé nombroses distincions: Premio Nacional de las Letras (1988), premi Cervantes (1991) i premi Príncipe de Asturias de les lletres (1998). El 1986 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.

Llegir més...