i Rafael Azcona Fernández | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Rafael Azcona Fernández

cinematografia cin i literatura lit
Guionista, humorista i escriptor castellà.
Logronyo, 24 d’octubre de 1926 — Madrid, 25 de març de 2008

Tant en les pròpies narracions (Los ilusos, 1958; Los europeos, 1960) com en els guions cinematogràfics es caracteritzà inicialment per la utilització de l’humor negre. Fou col·laborador com a dibuixant de la revista humorística “”La Codorniz” i s’inicià com a guionista amb Marco Ferreri (El pisito, 1958; El cochecito, 1960; L’ape regina, 1963), amb Lluis Garcia Berlanga (Plácido, 1962; El verdugo, 1964; Tamaño natural, 1973; La escopeta nacional, 1978)) i amb Carlos Saura (Peppermint frappé, 1967; El jardín de las delicias, 1970; La prima Angélica, 1973). El 1981 rebé el Premio Nacional de Cinematografía. Posteriorment deixà de banda, en part, el vessant esperpèntic que el caracteritzava amb títols com La corte de Faraón, de José Luis García Sánchez (1985), El año de las luces, de Fernando Trueba (1986), El bosque animado, de José Luis Cuerda (1987, premi Goya al millor guió el 1988), ¡Ay, Carmela!, de C.Saura (1989); Belle Epoque, de F.Trueba (1992, guardonada el 1994 amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera), Tranvía a la Malvarrosa, de J.L. García Sánchez (1997), La lengua de las mariposas, de J.L. Cuerda (1999, premi Goya a la millor adaptació cinematogràfica el 2000) i Son de Mar, de Josep Joan Bigas Luna (2001). Entre altres guardons, el 1998 rebé un Goya honorífic i el 2000 el premi Ricardo Franco del Festival de Cinema de Màlaga (2000). El 2009 li fou atorgat un premi Goya a títol pòstum, compartit amb José Luis Cuerda, pel guió de Los girasoles ciegos (2008), del mateix Cuerda.

Llegir més...