i Azorín | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Azorín

SinònimJosep Martínez i Ruiz
SinònimJosep Martínez i Ruiz
José Martínez Ruíz (Azorín)
© Fototeca.cat
literatura lit
Pseudònim de Josep Martínez i Ruiz, escriptor.
Monòver, Valls del Vinalopó, 1873 — Madrid, 2 de març de 1967

De pare murcià i de mare valenciana, fou bilingüe ja des de petit; sempre tingué —ho ha escrit— consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans. Estudià dret a València, on s’inicià en les lletres. El 1896 s’establí a Madrid, on esdevingué una de les primeres figures de l’anomenada Generació del 98, concepte que divulgà àmpliament. S'obrí camí en el periodisme en diaris republicans —El País, El Progreso— i en revistes, com Arte Joven, Revista Nueva i Juventud. Publicà molts articles i fullets, i s’acostà a l’anarquisme, però aviat fou un col·laborador del torn polític de la Restauració i escriví a ABC. Fou cinc vegades diputat (entre el 1907 i el 1919), cronista parlamentari i sotssecretari d’instrucció pública, i el 1924, membre de l’Academia Española. Publicà La crítica literaria en España (1893), amb el pseudònim de Cándido, i Buscapiés (1894), signant Ahrimán. L’ebullició social i estètica de la fi del s. XIX l’agafà en plena activitat. El seu primer llibre remarcable és El alma castellana (1900), on inicia el culte a Castella i als clàssics castellans. Amb la invenció del personatge Antonio Azorín la seva obra esdevé més autobiogràfica, centrada definitivament en el regeneracionisme. La voluntad (1902), Antonio Azorín (1903) i Las confesiones de un pequeño filósofo (1904) són llibres cabdals que el defineixen. Amb Los pueblos (1905) emprà ja el pseudònim, tan popularitzat, d'Azorín, que és el cognom del protagonista de les seves novel·les autobiogràfiques i que ja no abandonà més. Alternant la visió heroica o grisa, sempre amb la història al fons, de Castella i revalorant, glossant i fent lluir nous caires dels clàssics, Azorín es convertí en una mena de torsimany d’una Espanya ideal, centrada en una Castella al capdavall imperial, tot i el to crític i de vegades pessimista del seu pensament. Cal recordar-ne La ruta de don Quijote (1905), España (1909), Lecturas españolas (1912), Castilla (1912), Clásicos y modernos (1913), Los valores literarios (1914), Al margen de los clásicos (1915), Rivas y Larra (1916) i Una hora de España (1924). Després d’aquest llibre, fins a la guerra civil —s’exilià el 1936, fins el 1939—, es decantà més aviat cap al teatre (Lo invisible, 1931; La guerrilla, 1936, etc), en un intent de renovació discutible. Després de la guerra, és important Valencia (1941), i també Madrid (1941), Memorias inmemoriales (1946), Ejercicios de castellano (1960), etc. Azorín es destacà per l’estil concís, la frase breu i els adjectius precisos i contrastats alhora.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...