Pocs anys després d’acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya-Aragó (1245) es posà al capdavant dels musulmans de la part meridional del país rebel·lats contra el rei; ocupà, entre d’altres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penàguila, i mantingué la revolta fins el 1258 amb l’ajuda d’Alfons X de Castella, que disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià. Les forces d’al-Azraq, d’altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L’estat de revolta, bé que apaivagat, perdurà: el 1275 una segona rebel·lió general comandada per Ibrāhīm al-Asqari, alcaid de Montesa, tingué lloc a les valls de Gallinera, d’Alcalà, de Pego, de Tàrbena, de Guadalest i de Confrides, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc (que intentaven la recuperació de certes places castellanes d’Andalusia), que hi enviaren forces granadines comandades pel mateix al- Azraq. Aquest s’emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades. La mort d’al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen juntament amb la campanya subsegüent duta pel rei i per l’infant Pere que posà fi a aquesta rebel·lió, no sense dificultats (batalla de Llutxent), a les festa de moros i cristians que hom celebra encara en diverses localitats del País Valencià.