Situada a la riba oriental de l’Eufrates, uns 90 km al S de Bagdad i 6 al N de Hilleh, a partir del segle XI totes les referències de viatgers la descriuen com una ciutat en ruïnes, gran part de la qual, al principi del segle XXI, restava encara sense excavar. Considerada una de les primeres i més populoses ciutats del món antic, la forma grecoromana del seu nom deriva del topònim accadi Bab-ili (d’ací la Babel bíblica), traducció del terme sumeri Ká.dingir.ra (‘porta de déu’). A diferència de les grans ciutats sumèries, com Ur, Uruk, Lagaš, etc., Babilònia apareix rarament a les fonts mesopotàmiques entre el 2700 i el 1894 aC, prova evident que era aleshores una població d’importància menor. El seu gran pes en època posterior començà amb la dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), que en feu la seva capital. A partir d’aleshores, la història de Babilònia-ciutat i la de Babilònia-país es confonen, amb la particularitat, però, que la primera patí bastant més de la incúria humana que la segona: saquejada per l’hitita Muršiliš I (1595 aC), ho fou també, entre d’altres, per l’assiri Tukulti-Ninurta I (1234 aC), l’elamita Kutir-Naḫḫunte (1157 aC) i els assiris Teglatfalassar I (~1081 aC) i Sennàquerib (689 aC), que l’arrasà. Amb la dinastia neobabilònica o caldea (626-538 aC) recuperà la seva esplendor i àdhuc l’augmentà, gràcies, especialment, a Nabucodonosor II (605-562 aC). Respectada per Cir el Gran (559-529 aC), Babilònia fou la seu de la satrapia del mateix nom en època persa o aquemènida (539-331 aC), durant la qual es revoltà diverses vegades, i fou novament saquejada per Xerxes I (479 aC). Alexandre el Gran i els selèucides (331-140 aC) la restauraren. Al començament, però, del període part o arsàcida (140 aC-224 dC), Babilònia inicià la decadència definitiva que acabà amb el despoblament total. A partir del segle XII, fou identificada per nombrosos viatgers: el rabí Benjamí de Tudela (segle XII), Pietro della Valle (1616), Niebuhr (1764), Keppel (1824), etc. Les primeres excavacions foren obra de la missió arqueològica francesa de Fulgenge Fresnel (1852-55), si bé les definitives es deuen a Robert Koldewey (1899-1914) per compte de la Deutsche Orientgesellschaft. Des del 1978, el dictador Saddam Ḥusayn començà a construir sobre les ruïnes de la ciutat diversos projectes de palaus inspirats en els de l’antiga Babilònia dedicats a l’exaltació del seu règim. La guerra subsegüent a l’enderrocament de Ḥusayn (2003) malmeté part del jaciment. L’any 2019 la UNESCO declarà Babilònia patrimoni mundial de la humanitat.
De la ciutat anterior a la dinastia neobabilònica no queda pràcticament res, a causa dels saqueigs de què fou víctima. D’aquesta dinastia, en canvi, resten nombrosos edificis, que permeten de fer-se una idea de la Babilònia de Nabucodonosor II, el seu màxim restaurador. Les defenses de la ciutat, integrades per dos murs separats per 7’20 m l’un de l’altre, tenien 16’5 km de perímetre i nou portes (prova inequívoca de la gran extensió de Babilònia), posades sota l’advocació d’una divinitat (Marduk, Sin, Šamaš, Štar, etc.). Entre els edificis civils destaca el gran palau de Nabucodonosor II (d’uns 61.000 m2 de superfície), amb cinc grans patis i multitud d’habitacions. Prop seu s’aixequen, segons alguns, els famosos “jardins suspesos” de Babilònia. Dels edificis religiosos, molt nombrosos, els més importants són el temple d’Ištar (1.435 m2 de superfície), prop de la coneguda porta del mateix nom (avui al Museu de Berlín); el zigurat, anomenat É.temen.an.ki (‘temple del fonament del cel i de la terra’), d’uns 5.000 m2 de base i originalment, sembla, amb set pisos (destruït per Sennàquerib, fou reconstruït en època caldea), i, sobretot, el famós É.sag.ila (‘temple del cap altiu’), santuari de Marduk, la divinitat més important de Babilònia, el qual comprenia un edifici principal (6.800 m2 de superfície), on radicaven les capelles de Marduk i la seva muller Sarpanit, i un altre de secundari (d’uns 10.000 m2). Destruït per Sennàquerib i reconstruït per Asarhaddon, Nabopolassar i Nabucodonosor III, fou novament saquejat i malmès per Xerxes.