i Babilònia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Babilònia

Antic país de l’Orient Mitjà que abastava la meitat sud de Mesopotàmia (actual Iraq).

No hi ha, però, una correspondència plena entre els vessants geogràfic i històric del terme. Molt abans, en efecte, que la ciutat de Babilònia tingués un paper important, aquesta regió fou seu de diverses cultures prehistòriques i, ja en la fase històrica, del país de Sumer i del d’Accad. Com en el cas, doncs, del terme assiriologia, hom ha pres la part pel tot —a causa, sens dubte, del prestigi cultural de Babilònia en època posterior— amb la qual cosa el terme resulta abusiu quan és aplicat a la llarguíssima etapa anterior a la dinastia I de Babilònia. Aquesta etapa comprèn la preshistòria i la protohistòria (Mesopotàmia), el període sumeri antic (~2700-2347 aC), dominat per Sumer la dinastia d’Accad (2371-2191 aC), el període guti (2240-2120 aC) i la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC), del país de Sumer. A partir del 2000 aC, la regió experimentà un daltabaix a causa de la invasió amorita, una de les conseqüències de la qual fou la desaparició, lenta però progressiva, dels sumeris, engolits per la marea semítica. Així mateix, la unificació aconseguida per la dinastia III d’Ur donà pas a un esmicolament del territori, governat per múltiples ciutats estat (Larsa, Isin, Eshnunna, etc), situació que presenta un paral·lelisme clar amb l’existent en el període sumeri antic i el període guti. Entre elles hi havia la ciutat de Babilònia, que no havia tingut fins aleshores cap paper destacat. La dinastia amorita establerta allà havia de capgirar aquesta situació, car fou en bona part la dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC) la que cimentà la seva anomenada entre antics i moderns. Fundada per Sumuabum (1894-81 aC), consta d’onze sobirans, el més important dels quals fou Hammurabi (1792-50 aC), que unificà el país, a partir d’aleshores anomenat apropiadament Babilònia. Aquesta posició hegemònica fou mantinguda pel seu fill, Samsuiluna (1749-12 aC), bé que hagué de lluitar, primer, contra una forta coalició de ciutats estat (entre elles, Uruk, Isin i Larsa), la qual derrotà (1740 aC); després contra Rim-Sin de Larsa, vençut a Kish (1736 aC), i, finalment, contra Iluma-ilum, fundador de la dinastia del País del Mar, que restà invicte. A partir, però, del regnat d’Abieshu (1711-1684 aC) i dels seus successors, Ammiditana (1683-47 aC) i Ammiṣaduqa (1646-26 aC), la dinastia I de Babilònia anà perdent progressivament gran part del país. L’expedició de l’hittita Muršiliš I contra la ciutat de Babilònia en època de Samsuditana (1625-1595 aC) posà fi a la casa regnant i donà pas a l’anomenat període cassita (1595-1157 aC). Originaris del Zagros (a l’est de Mesopotàmia), els cassites tingueren un paper no gaire lluït, semblant en alguns aspectes al dels guti, amb els quals compartien la condició d’ésser muntanyencs incultes i depredadors de les riqueses de la plana. Però mentre que els guti romangueren cent-vint anys a Mesopotàmia, els cassites ho feren quasi sis segles. Llur presència en territori babilònic apareix documentada, en efecte, en els regnats de Samsuiluna (1741 aC) i d’Abiešu (1709 aC), època en què s’hauria ja format, segons alguns, la dinastia cassita. Fundada per Gandash o Gaddash (~1716-1801 aC), comprèn sis o set caps més fins a l’expedició de Muršiliš I contra Babilònia. A partir d’aleshores (1595 aC), hom pot parlar d’una dinastia cassita senyora de tot Babilònia. Però cal esperar l’anomenada època d’el-Amarna (s XIV aC) per a disposar d’alguna informació sobre la dinastia. Kadašman-Enlil I (~1380 aC), que casà dues dones de la seva família amb Amenofis III, obre aquest nou període (~1375-1235 aC), considerat el més florent dels cassites, bé que fou aleshores quan els expansionistes assiris començaren a intervenir en els afers babilònics. Burnaburiaš II (~1375-47 aC), el seu successor, és conegut sobretot per la correspondència que mantingué amb Akhenaton, el qual esposà una de les seves filles. Ell o, més probablement, el seu fill Karakhardaš (~1347 aC) es casà, per la seva banda, amb una filla d’Ašur-uballit I d’Assíria, amb la qual cosa aquest, vassall de Babilònia, almenys nominalment, al començament del seu regnat, pogué intervenir al sud. El seu fill Kadašman-Kharbe II (~1346 aC) morí assassinat, segurament, perquè era filoassiri. Els cassites entronitzaren aleshores Nazibugaš o Šuzigaš (~1346 aC), però Ašur-uballit I, veient amenaçats els seus interessos, marxà contra Babilònia i proclamà rei el seu besnet Kurigalzu II el Jove (1345-24 aC). El nou monarca no fou, però, un titella dels assiris, com ho proven els seus enfrontaments amb Enlil-nirari, fill d’Ašur-uballit I, de resultats aparentment incerts. Combaté, així mateix, l’Elam, un altre inveterat enemic de Babilònia, i derrotà el seu rei, Khurpatila. Fou succeït per Nazimaruttaš (1323-1298 aC) antiassiri com ell: lluità indirectament amb Arik-den-ili, atiant contra Assíria les poblacions muntanyenques de l’est de Mesopotàmia, s’enfontrà directament a Adad-nīrāri I i en sortí derrotat a Kar-Ištar. El seu successor, Kadašman-Turgu (1297-80 aC), canvià la política d’aliances de Babilònia en substituir la tradicional amistat amb Egipte per un pacte amb el rei hittita Khattušiliš III. Aquesta orientació fou alterada de nou en època de Kadašman-Enlil II (1279-65 aC) pel seu visir Itti-Marduk-balaṭu, el qual, temorós dels assiris, s’allunyà dels hittites. Babilònia, que àdhuc en temps de la dinastia I no havia estat mai una potència politicomilitar com Assíria, intentava mantenir com fos la seva independència entre els uns i els altres. Després de dos regnats encara més grisos, pujà al tron Khaštiliaš IV (1242-35 aC). Mogut pel seu desig de frenar els assiris, decidí de combatre'ls i s’enfrontà amb el poderós Tukulti-Ninurta I. El resultat fou el destronament de Khaštiliaš IV i el saqueig de la ciutat de Babilònia. Durant set anys (1234-28 aC), el país fou regit per governadors assiris, una situació que tornà a donar-se en època sargònida (s VII aC). Hom no sap gaires coses clares del període comprès entre 1228 i 1218 aC, car la pobresa de les fonts és causa d’una sèrie d’hipòtesis contradictòries. En qualsevol cas, el 1218 aC els cassites es rebel·laren i entronitzaren Adad-šuma-uṣur (1218-1189 aC), fill de Khaštiliaš IV, aprofitant una de les típiques davallades polítiques d’Assíria. El nou sobirà decidí d’atacar- la, però fou derrotat per l’assiri Enlil-kudurri-uṣur. Un altre perill amenaçava ara Babilònia, aquest cop per obra de l’Elam. Fou en el regnat de Zababa-šuma-idinna (1160 aC) quan començà a manifestar-se en saquejar l’elamita, Šutruk-Nahhunte el nord de Babilònia. La situació esdevingué crítica en el d’Enlil-nadik-akhi (1159-57 aC), el qual hagué de combatre Kutir-Nahhunte, fill del rei elamita anterior. La lluita, molt aferrissada, acabà amb el triomf dels elamites, els quals saquejaren la ciutat de Babilònia, com ho havien fet vuit segles i mig abans amb la d’Ur, provocaren la caiguda de la seva dinastia III. Acabava així el període cassita, gris en el terreny polític i mediocre en el cultural (les seves dues aportacions més interessants són els famosos kudurru, o pedres frontereres, i la recopilació de les fonts literàries). Els elamites però, no volgueren o no pogueren mantenir-se a Babilònia, raó per la qual el buit de poder fou ocupat per la dinastia II d’Isin o V de Babilònia (1156-1025 aC). Fundada per Marduk-kabit-ahhešu (1156-39 aC), comprèn deu reis més, dels quals el més important fou Nabucodonosor I (1124-03 aC). La seva fama recolza en la victòria que obtingué sobre Khuteluš-In-Šušinak, la qual allunyà els elamites durant molt de temps, i en les seves construccions, especialment les dedicades al déu Marduk, que esdevingué preeminent a Babilònia a partir d’aleshores. Com altres sobirans babilònics, el seu germà Marduk-nadin-ahhe (1098-81 aC) intentà batre Assíria. Victoriós en un primer moment (1090 o 1089 aC), fou derrotat després (~1081 aC) per Teglatfalassar I, que saquejà la ciutat de Babilònia. Encara més preocupant era la pressió dels nòmades arameus de Síria, que, igual que els amorites uns deu segles abans, volien establir-se en la rica plana mesopotàmica. Aquesta fou, segurament, la raó del pacte entre el seu successor, Marduk-šapik-zeri (1080-68 aC) i el monarca assiri Ašur-bel-kala. Durant els regnats dels quatre últims sobirans, la dinastia s’anà esllanguint. Amb la seva desaparició, Babilònia caigué en una decadència política total enfront d’Assíria, la qual havia de perllongar-se fins a la dinastia neobabilònica o caldea (sVII). En el decurs d’aquests quatre-cents anys, bé fos mitjançant les seves dinasties autòctones, mediatizades per Assíria, bé fos com a província seva, Babilònia lluità constantment per la independència. Hom sap molt poc d’aquestes dinasties: la II del Mar o VI de Babilònia (1024-04 aC), només amb tres reis, donà pas a la de Bit-Bazi o VII de Babilònia (1003-975 aC), amb quatre sobirans, i aquesta a la VIII de Babilònia (977-732 aC), fundada per Nabu-mukin-apli. Fou en aquesta època que els arameus, actius des d’un segle abans, aconseguiren d’instal·lar-se definitivament a la rica Babilònia. Les conseqüències foren importants per al país, com ho havien estat uns deu segles abans les que es derivaren de la invasió amorita: la demografia resultà profundament afectada i l’accadi, en la seva versió babilònica, passà també per un procés d’aramaïtzació. Amb tot, la dinastia VIII aconseguí de fer-se respectar per les tribus aramees. Menys afortunada fou respecte a Assíria, la qual intervingué repetidament en els afers del sud (derrota dels reis babilònics Šamaš-mudammiq i Nabu-šum-ukin a mans d'Adad-nīrāri II (908-889 aC); campanya de Šamši-Adad V (823-810 aC) contra Marduk-balaṭsu-iqbi, etc). La seva extinció després de quasi dos segles i mig donà pas a la mal anomenada dinastia IX de Babilònia (731-627 aC), en la qual cohabitaren reis babilònics i assiris, preferentment els segons, mentre que els primers feien més aviat el paper de rebels. A Teglatfalassar III (745-727 aC), que adoptà, sembla, el nom de Pulu com a sobirà de Babilònia, hom deu la primera conquesta del país. La desaparició del seu fill Salmanassar V (727-722 aC) afavorí la pujada al tron de Marduk-apla-idinna (721-710 aC), el Merodac-baladan (Merodak) de la Bíblia, cap arameu de Bit-Yakini, al qual donava suport l’Elam. Sargon II (Sargon II d’Assíria) (721-705 aC) restablí el domini assiri (710 aC), però la situació esdevingué sumament complicada en època de Sennàquerib (704-681 aC), que hagué d’intervenir quatre vegades contra els caps arameus, ajudats per l’Elam. Irritat, optà finalment per arrasar Babilònia i inundar-la (689 aC). Assarhaddon (680-669 aC) reconstruí la ciutat, la qual cosa no impedí, però, que els babilonis continuessin lluitant per llur independència. Això no obstant, la crisi més important tingué lloc en el regnat d'Assurbanipal (668-629 aC), quan el seu germà Šamaš-šum-ukin, rei de Babilònia sota la seva autoritat, es rebel·là i organitzà una forta coalició (Babilònia, Elam, Síria, Egipte, etc). Assurbanipal aconseguí, però, prendre Babilònia (648 aC) i posà en el tron el darrer rei de la dinastia, Kandalanu, que, segons alguns, seria ell mateix. Malgrat les aparences, Assíria ja era a punt de desaparèixer de la història per obra, en bona part, dels arameus. Fou, en efecte, el cap arameu Nabopolassar qui prengué el 626 aC el poder a Babilònia, instaurant així la dinastia neobabilònica o caldea (626-538 aC), famosa pel seu poder (seves foren Mesopotàmia, Síria-Palestina i part d’Aràbia) i per les nombroses construccions que aixecà arreu del país (gran part de la ciutat de Babilònia descoberta pels arqueòlegs data d’aquesta època). A més de Nabopolassar (626-605 aC), la dinastia inclou cinc reis, dels quals els més importants foren Nabucodonosor II (605-562 aC), conqueridor de Jerusalem (598 i 586 aC), a causa de la captivitat babilònica del poble jueu, i gran constructor i Nabonid (556-539 aC), que incorporarà part d’Aràbia (al-Ḥiǧaz) a les seves possessions, si bé no pogué resistir els perses aquemènides de Cir II de Pèrsia, el qual s’apoderà de Mesopotàmia. Satrapia persa del 538 al 331 aC, Babilònia pertangué després als grecs d’Alexandre el Gran i successors (331-140 aC), al parts o arsàcides (140 aC-224 dC) i als sassànides i als bizantins, alternativament, del 224 al 637, anys en el qual els àrabs conqueriren el país (Mesopotàmia).

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...