En esclatar la revolució del 1848 fou elegit membre de l’assemblea constituent i, més tard, ministre de justícia; perseguit per la nova insurrecció del 6 d’octubre, es presentà a l’emperador a Olmütz (Olomouc) i formà part del govern de resistència del príncep Schwarzenberg com a ministre de justícia i com a ministre de l’interior. La seva política esdevingué cada cop més conservadora i partidària de la centralització i germanització de l’imperi (sistema de Bach), acompanyada d’algunes reformes socials. Malgrat la confiança de l’emperador i de l’avantatjós concordat amb la Santa Seu (1855), els revessos en la guerra d’Itàlia (1858-59) provocaren la destitució de Bach i el pas a una política més liberal. Fou nomenat llavors ambaixador a Roma, càrrec que conservà fins el 1867.