Badalona

Baetulo (la)
Baitolo (ant.)

Vista aèria de Badalona

© Fototeca.cat

Municipi del Barcelonès, al vessant marítim de la serralada de Marina, ocupant la plana al·luvial costanera situada a l’esquerre del delta del Besòs.

Situació i presentació

Limita amb Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet a l’W (municipis amb els quals forma un sector d’una certa homogeneïtat que hom ha volgut anomenar el Barcelonès del Nord, el Barcelonès Oriental, el Baix Besòs, etc., i al qual, segons com, s’inclou Tiana i Montgat); a l’E amb la mar Mediterrània, amb 4,8 km de platja, amb Tiana i amb Montgat (Maresme); i al N amb Montcada i Reixac (Vallès Occidental) i Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental). Badalona s’estén entre la Serralada Litoral o Serra de Marina i la mar, a la plana litoral formada per la sedimentació dels materials procedents de l’erosió i dipositats per les nombroses rieres que davallen a la mar salvant forts desnivells. Les rieres del terme de Badalona són, de ponent a llevant: el Rierot; la riera de Sant Joan, de Jornet o dels Frares; la d’en Folc o de Canyet; la de Matamoros; el torrent del Camí del Cementiri; la riera de Canyadó, i la de Vallmajor. Gairebé mai no porten aigua, que s’escola per dessota del seu llit, només quan plou molt baixen torrencialment; per això eren protegides per murs i flanquejades per plàtans, ja que les rieres eren els camins naturals per anar a la muntanya, a les vinyes. En el curs mitjà, allà on es troben la muntanya i el pla, els torrents s’ajunten formant rieres, i és on afloren les aigües filtrades i hi ha mines i fonts abundants: les mines de Ca l’Alemany, de Can Ruti, de Can Pontons, del Comú, etc., i les fonts de l’Amigó, del Pop, d’en Mora, d’en Beu-i-Tapa, de Can Trencalòs, de Sant Bru, etc. En aquesta part, el terreny és més planer i argilós, i antigament hi havia bòbiles. En el curs baix, les rieres topen amb una franja de turons paral·lela a mar: el Puigfred, el Montigalà, el d’en Boscà, el d’en Ceriol, etc. Les rieres s’hi encaixaven i les aigües es filtraven pel terreny sorrenc, davallaven lentament, s’acumulaven arran de mar i formaven maresmes i aiguamolls, actualment tots dessecats. Avui, en el seu curs baix, les rieres estan canalitzades amb un clavegueram sota els carrers per on circulen fins a desembocar a la mar. La situació de Badalona dins el pla de Barcelona ha marcat en el decurs de la seva història una contínua dependència econòmica i social vers aquesta ciutat. Però alhora, aquesta població costanera té unes característiques (costums, història, arquitectura de les cases tradicionals, etc.) que també la relacionen amb el Maresme. La ciutat és integrada per diferents barris, alguns dels quals integren antics ravals (Canyet, Pomar de Dalt, Pomar de Baix), i la urbanització del Mas Ram, que urbanísticament s’estén també cap el terme de Tiana. El municipi comprèn, a més, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. A més del pla de Barcelona, tradicionalment tots els eixos de comunicacions enllacen també amb el Maresme: la Via Augusta romana, l’anomenat Camí del Mig (dit també popularment “dels francesos” i “dels contrabandistes”), el camí ral de la Marina, la carretera de Barcelona a França (després N-II), el ferrocarril de Barcelona a Mataró (des del 1848, primer de la Península i amb estació a Badalona), l’actual autopista C-31 i, la continuació de la ronda de Dalt de Barcelona (B-20).

La població

La població (badalonins), que s’havia mantingut a la ratlla dels 700 h —a conseqüència de les epidèmies de pesta, les incursions de pirates i les guerres—, inicià un procés demogràfic ascendent a partir de la segona meitat del segle XVIII (la població passà de 739 h el 1718 a 4.235 h el 1787) i, de manera molt important a partir de mitjan segle XIX: 10.485 h el 1857, 12.060 h el 1860, 12.800 h el 1875, 13.758 h el 1887, 16.000 h el 1890, 18.075 h el 1897, 19.116 h el 1900. Fins a la Guerra Civil duplicà encara la població (20.957 h el 1910, 29.092 h el 1920, 42.230 h el 1930, 47.929 h el 1936). El fenomen immigratori, iniciat a la postguerra, marcà notablement l’esdevenir demogràfic del municipi. Així, entre el 1940 i el 1961 es doblà la població (48.520 h el 1940, 61.587 h el 1950, 76.331 h el 1955, 92.257 h el 1960); el 1975 ja s’havia quadriplicat, i durant els setanta continuà en creixement (125.002 h el 1965, 162.888 h el 1970, 201.867 h el 1975, 229.780 h el 1981). A partir dels anys vuitanta, la població s’estancà i fins va decréixer com a conseqüència d’una disminució de la natalitat, l’aturada del procés immigratori o el retorn dels immigrants al lloc d’origen (231.175 h el 1983, 225.292 h el 1989, 210.987 h el 1996, 208.994 h el 2001). Però des d’aleshores la població ha tornat a augmentar, i el 2005 es comptabilitzaren 218.553 h.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i la pesca

Port de Badalona

© Xevi Varela

Fins als primers decennis del segle XIX, l’agricultura, juntament amb la pesca, fou l’activitat econòmica predominant i bàsica. Segons Pascual Madoz hi havia grans extensions de vinya, de la qual s’elaborava molt de vi, principalment per a l’exportació. Hom hi conreava, també, blat, ordi, mill, mongetes, faves, patates, blat de moro, cànem i hortalisses; també hi havia extensos tarongerars a la part de Pomar i Montalegre, i alguns oliverars i garrofers esparsos. Aleshores s’hi criava bestiar de llana i bestiar cavallí (aquest es dedicava a les tasques agrícoles). Les terres eren regades mitjançant la séquia de Badalona (que prenia aigua del Besòs, aigua amunt de Santa Coloma), que havia estat construïda a mitjan segle XVIII pels terratinents de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, i que havia estat ampliada i millorada al primer terç del segle XIX. Actualment l’agricultura té només un paper testimonial, ja que la major part del terme i les millors terres han estat urbanitzades. La ramaderia ha anat desapareixent. L’activitat pesquera, que és molt residual, fou puixant fins a la segona dècada del segle XX. El rector de Santa Maria, Antoni Montserrat, donava una relació interessant de l’activitat pesquera, el 1789: “. . . también contribuye no poco el ramo de la marina, pues son 40 las barcas que aquí hay para pescarlas cuales venden el pescado en la pescadería de Barcelona. Los matriculados, por ser tantos en número, disminuyen el de los jornaleros que se necesitan para el cultivo de estas tierras, los que suplen forasteros que vienen . . . y no lográndose remediar aquí la falta, se va despoblando la montaña en detrimento del estado. Los pescadores la mayor parte se van a pescar a las costas de Andalucía y en los mares de Marsella de Francia.... ” La Confraria de Pescadors de Badalona, del segle XVIII, adquirí preponderància a partir del 1812, i una gran expansió el 1870, quan havia disposat de 150 barques, i el segon decenni del segle XX, abans que s’usessin les embarcacions a motor; hi havia llavors 48 parelles per a la pesca amb palangre i de sardines amb bou. El 1940 hi havia encara 20 o 25 llums i hi havia registrats prop de mil pescadors. Posteriorment, però, la inexistència de port a Badalona va comportar que els pescadors badalonins s’integressin a les flotes de Barcelona, de Vilanova i de Blanes. A la Confraria de Pescadors resten, encara, unes cinquanta embarcacions que, a falta d’un port pesquer, han d’amarrar i desembarcar les captures en ports veïns (Barcelona, el Masnou). L’any 2002 es va atorgar a la societat Marina Badalona SA la concessió administrativa per a la construcció i explotació del port, pesquer i esportiu.

La indústria

La industrialització s’inicià força aviat a Badalona. Fou afavorida per l’arribada del ferrocarril de Barcelona a Mataró (1848) en una primera etapa, la construcció del qual comportà l’arribada de mà d’obra de Sant Carles de la Ràpita i d’Alcanar, que s’establí en part a la ciutat (els primers immigrants eren anomenats canareus). En el procés industrial es poden distingir tres etapes, segons C. Rotger i R. Sagués. L’etapa manufacturera (1804-1840) s’inicià en el ram tèxtil (quadres de teixits) i continuà amb el químic (Casanovas, Massanet i Cia el 1825, a Ca l’Endal, traslladada des de Barcelona a causa de la pol·lució i que motivà ja aleshores protestes populars contra la contaminació) i amb la corderia (Can Ribó, 1826). L’etapa dels inicis de la mecanització (1840-58), amb una població activa dedicada a la indústria i la manufactura inferior al 10%, amb filatures amb màquines de vapor (Carbó i Viñas, 1840), alimentària (la Galeta de la Vda. Palay i Moré, 1858) i xarols (Le Boeuf, 1850). El Diccionari Madoz registra que hi havia, vers la meitat del segle XIX, 21 factories de teixits de cotó i una fàbrica de tints per a sedes. I l’etapa de l’aparició de la gran indústria, amb Tèxtil Funoses (1866), Refineria Fontrodona i Castelló (1865), de sucre, El Cristall de Farrés i Cia (1866), el Gas de Jaurés (1866) i l’Anís del Mono, de Bosch i Grau (1868). Al darrer quart del segle s’instal·laren els adobs químics de Can Cros (procedent de Sants), Soler i Biosca (tèxtil), Serret Nebots (blanqueig), Can Canyelles (tèxtil), la refineria de petroli de Suari, Canals i Cia (la primera d’Espanya abans del monopoli, després anomenada Deutsch i Companyia, i que s’extingí el 1927 amb el monopoli del petroli), Can Mercader (tèxtil), Busquets, Macons i Cia (aiguardent), amb un canvi qualitatiu respecte al període anterior (indústries més grans, concentració de la producció i del nombre de treballadors, generalització de la maquinària, més complexa). Badalona arribà a ocupar un dels primers llocs en la producció catalana d’alcohols i d’aiguardents, de cuirs i xarols, de cristall i vidre, de materials de la construcció, de material elèctric, de pintures i de tintes d’impremta (Lorilleux, anomenada La Tinta), de perfumeria (Parera), de productes farmacèutics, d’insecticides (Creu Verda) i de gas. La tradició tèxtil es mantenia al segon decenni del segle XX amb 4 fàbriques de filats, 44 de teixits de cotó, una de teixits de seda, 11 de gèneres de punt, una de vellut de cotó, una de mocadors de llana, 2 de pelleres, una de blondes, 3 de brodats, etc., però, a més a més, hi havia 15 forns d’obra, 4 de calç, 2 de ciment, 3 de calç hidràulica, 2 fàbriques d’aquest material, una de pòrtland, diverses de rajoles i pedra artificial; entre les derivades de l’agricultura hi havia una fàbrica d’esperit de vi, 24 d’aiguardent, 8 de xarops, una de cava, 3 de sabó, una de midó, una de farina i de gluten, una de bescuits i galetes, 3 de pastes per a sopa, una de refinar sucre i una de taps de suro. I, encara, hi havia factories de xarols, de corretges per a màquines de cordes de cànem i adoberies. Tradicionalment, els sectors industrials més destacats han estat, doncs, el tèxtil (cotó, llana, seda i fibres artificials), la corderia (cànem), el químic (adobs, sosa i àcid sulfúric, destil·lació de quitrà, resines sintètiques, tints i colorants, plàstics), i el metal·lúrgic (envasos metàl·lics, maquinària mecànica). El llenguatge local identificava moltes de les fàbriques amb una toponímia que en definia la producció: el Cristall o el Vidre, la Borra, la Galeta, la Tinta, la Llauna. De les indústries instal·lades a Badalona a la fi del segle XIX o a la primeria del XX moltes han desaparegut. També ha estat evacuada la Societat Anònima Cros, del sector químic, amb forta contaminació. La funcionalitat socioeconòmica de la ciutat s’ha anat ressituant, i la població ocupada en el sector industrial ha anat disminuint a favor del sector dels serveis. Així, l’activitat econòmica badalonina s’ha caracteritzat en les darreres dècades del segle XX per la terciarització creixent d’activitats i per la reconversió i modernització del sector industrial, amb el desenvolupament i millora de les comunicacions dels polígons industrials, entre els quals cal destacar el de Montigalà–La Batllòria. La introducció de les noves tecnologies han permès a la indústria emplaçada a Badalona tenir un fort volum d’exportació, dirigit principalment a França, Itàlia, Alemanya, els Estats Units i Gran Bretanya; per sectors, el principal exportador és el de la microelectrònica i la robòtica, seguit pel d’envasaments i aerosols, la maquinària tèxtil i els motlles industrials. Des del 1995, Badalona disposa del Badalona Centre Internacional de Negocis, ubicat al polígon industrial de Les Guixeres, amb la finalitat de contribuir a millorar els serveis, la projecció exterior, els intercanvis i la competitivitat dins del mercat europeu i americà de les empreses del municipi.

El comerç, els serveis i el turisme

A Badalona hi ha diversos nuclis comercials. Disposa de sis mercats municipals, un comerç tradicional implantat a tota la ciutat i en les zones de vianants com els carrers de Mar, Canonge Baranera, Xile i el passeig de la Salut, l’hipermercat de la zona de Pomar–el Mas Ram, i el polígon comercial de Montigalà–Batllòria, on en una àmplia zona s’ubiquen, entre d’altres, hipermercats i grans botigues especialitzades.

Exterior del Palau Olímpic de Badalona

© Club Joventut Badalona

A la zona de la façana marítima hi ha també carrers comercials que disposen, sobretot, de petits comerços. Des del 1994 se celebra al juny la Fira del Viatge, Oci i Aventura. Pel que fa als equipaments i serveis públics la ciutat gaudeix d’una àmplia xarxa de serveis socials. Entre els equipaments sanitaris destaquen, a més de diversos centres d’assistència primària (CAP), tres centres hospitalaris (l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, d’àmbit intercomarcal, l’Hospital Municipal de Badalona i el Centre Sociosanitari El Carme i l’Institut Guttmann). Pel que fa a l’ensenyament, a Badalona es poden cursar estudis fins al batxillerat i els cicles formatius. A més, cal mencionar la labor docent de l’Escola d’Art Pau Gargallo, dedicada, entre d’altres, al disseny gràfic i industrial, hereva de l’antiga Escola d’Arts i Oficis, iniciada el 1907 per Pau Rodon i dedicada al ram dels teixits; el Conservatori Professional de Música (1980), antiga Escola Municipal de Música (1915-1980), gestionat pel Patronat de la Música de Badalona, que a més ha creat l’Escola de Música de Badalona amb estudis no reglats de música moderna; una Escola de Natura Angeleta Ferrer a Can Miravitges, i l’Escola del Mar. Les instal·lacions esportives amb què compta el municipi són nombroses i variades, tant municipals com d’entitats privades. Cal dir que Badalona va ser subseu olímpica de tir olímpic i bàsquet, durant els Jocs Olímpics del 1992. Destaquen, entre les diverses instal·lacions de la ciutat, el Palau Municipal d’Esports, on es van jugar les proves olímpiques de bàsquet i on juga el Club Joventut de Badalona, les pistes d’atletisme de Can Ferrater i el port esportiu Marina Badalona que compta, entre altres equipaments, amb escola de vela. Per afavorir les possibilitats turístiques de la ciutat s’ha dut a terme la regeneració de la platja (Col·lector Transversal de Llevant), el remodelatge de la façana marítima, la creació d’una infraestructura d’equipaments i serveis a la franja litoral, la millora dels accessos, i fins i tot l’habilitació d’una platja nudista —platja de la Móra—. La ciutat disposa d’establiments hotelers de diverses categories.

La ciutat de Badalona

Morfologia urbana

La ciutat de Badalona (6 m d’altitud) s’estén al llarg de la façana marítima del terme i ocupa tota la plana i una part dels contraforts de la Serralada Litoral Catalana. Badalona assolí la condició de ciutat el 1897. El nucli antic era el sector anomenat Dalt de la Vila, a la falda d’un turó una mica apartat de la costa (que correspon a la Baetulo romana), i conserva carrerons costeruts i velles places de caràcter medieval, entorn de l’església de Santa Maria i de la Torre Vella, l’antiga força feudal. El sector de Baix a Mar, a banda i banda del cèntric i comercial carrer de Mar (antic camí de Mar), no té gaire més d’un segle; abans era anomenat l’Arenal i sols tenia unes barraques de pescadors (a causa dels aiguamolls i del perill de pirateria). Els aiguamolls de ponent (l’actual barri del Gorg) foren dessecats al segle XIX, i esdevingueren primer hortes i després zona industrial. Des d’aleshores Badalona té una façana marítima ben contrastada d’acord amb la seva duplicitat de condició de ciutat industrial i de vila marinera (i d’estiueig) que adquirí: xemeneies, col·lectors, ponts d’atracament de petroliers (han sofert un abandonament progressiu); i d’altra banda, la Rambla, el passeig vora mar, ombrejat amb palmeres, amb nombrosos bars, restaurants i establiments de banys, al sector corresponent al centre de la ciutat, mentre que altres xemeneies reprenen vers Montgat les fumeres industrials, entre la mar i la via del tren, que ressegueix la costa.

L’Escola del Mar, situada a la façana marítima de Badalona

© Xevi Varela

Actualment s’ha recobrat el front marítim de Badalona: d’una banda el clavegueram desguassa en un col·lector interceptor que assegura la depuració de les aigües residuals, cosa que ha permès que la platja, declarada zona contaminada amb prohibició de banyar-s’hi l’any 1979, sigui novament accessible, amb unes aigües aptes per al bany. Com a conseqüència de la remodelació de la façana marítima, durant la segona meitat de la dècada dels vuitanta es va començar a construir el passeig marítim, que neix paral·lel a la Rambla, a l’altra banda del traçat ferroviari, i que ha d’enllaçar amb la zona del port de Badalona, un vell projecte que es remunta ja a la dècada de 1930. El port i el sector urbà que des de principis del segle XXI està sent remodelat és comprès entre els terrenys de l’ antiga fàbrica Cros i el Pavelló Municipal d’Esports, al sector del Gorg. Així, l’ús industrial d’aquesta zona es converteix en residencial, equipaments i zones verdes, esdevenint un motor de reactivació econòmica per a la ciutat. Dalt de la Vila i Baix a Mar són el centre de la ciutat. La plaça de la Vila és el punt neuràlgic, amb la casa de la ciutat, de la qual surt el molt comercial carrer de Mar fins a la Rambla. De S a N les vies de circulació transversals són el Camí Ral (carrers de la Creu i de Francesc Layret) vers Mataró; la carretera a Barcelona (Via Augusta, ja que segueix la via romana); l’autopista de Barcelona a Mataró, que ha esdevingut una muralla amb pocs passos inferiors i que dificulta les comunicacions interiors; i la continuació de la ronda de Dalt de Barcelona. Els eixos viaris de mar a muntanya, sovint marcats per antigues rieres cobertes i transformades en carrers, són de ponent a llevant: la riera de Jornet o de Sant Joan o dels Frares (perquè baixa de Sant Jeroni de la Murtra), que rep el nom de carrer de Sant Ignasi de Loiola i prossegueix amunt com a rambla de Sant Joan i enllaça pel Fondo amb Santa Coloma de Gramenet; l’avinguda de Martí Pujol, antiga riera d’en Folc o Canyet, que mena (al costat de l’estació del ferrocarril) vers Canyet i Montcada i Reixac pel coll de Vallençana; el carrer de Prim, que per l’avinguda del President Companys troba la carretera que va a Mollet per la Conreria; la riera de Can Canyadó i la d’en Matamoros, que havia estat límit en aquest sector del primer eixample badaloní. L’àrea cèntrica de Badalona s’eixampla, a ponent, pel carrer de Francesc Macià fins a la plaça de Pep Ventura (on s’inicia la línia 4 del me-tro de Barcelona) i fins a la plaça dels Països Catalans pel sector dit antigament del Raval. A llevant, pel carrer de Sant Bru, s’eixampla vers el barri de Casagemes, Can Canyadó i de Manresà, que limita amb el terme de Montgat. Avinguda del President Companys amunt, a l’altre costat de l’autopista, hi ha els barris de Morera i de Pomar. Per sobre l’avinguda de Martí Pujol, també a l’altra banda de l’autopista, hi ha la barriada de Bufalà (nom d’una antiga casa pairal no conservada) i, més enllà, Bonavista i Canyet. Riera de Jornet amunt, a mà dreta, trobem els barris de Coll i Pujol —que s’obre a l’autopista— i del Sant Crist de Can Cabanyes, amb Lloreda (Nova Lloreda i la Bassa) i Sistrells a l’altra mà. Encara més amunt, el barri de Puigfred (mal anomenat La Colina, nom que reflecteix el caos de l’època de més forta immigració), i més enlairada, termenejant amb Santa Coloma, la barriada del Fondo. Sobre els barris de Coll i Pujol i el Sant Crist hi ha Montigalà i la Batllòria, on hi ha una àmplia zona comercial i els habitatges que van ser construïts com allotjament per a la premsa per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Des del nucli urbà cap al Besòs, de la carretera a la mar, hi ha la industriosa barriada del Progrés, amb el carrer de Tortosa com a límit de ponent i els carrers amb noms que expressen el creixement industrial produït a la fi del segle XIX (de la Indústria, del Progrés, de la Conquista, de la Unió, etc.). Venen a continuació el Gorg i la Móra (amb les imponents xemeneies de FECSA) i el Remei. Encara sota la carretera, els barris del Congrés Eucarístic i de Sant Roc, damunt l’avinguda del Marquès de Mont-roig, on desemboca la sortida sud de l’autopista, i que arriba a la plaça de Pep Ventura. A frec de Sant Adrià de Besòs hi ha encara la barriada d’Artigues, obrera de tradició, arreladament badalonina. De la carretera cap amunt, sense destriar-se de Santa Coloma, hi ha una zona pobladíssima: Llefià, Sant Mori i Can Claris. Ja fent costat a Sistrells hi ha el barri de la Salut (El Barrio, per antonomàsia), amb el passeig de la Salut, artèria comercial activíssima, al centre del sector de ponent de Badalona i on se celebra cada dissabte un important mercat amb parades de roba i estris de la llar. Tots aquests barris es troben urbanísticament desvertebrats; manquen cinturons de circulació perifèrica (per anar d’un barri a l’altre cal sovint “baixar” a Badalona), la majoria no tenen cap estructura, sinó que són resultat de l’amuntegament de blocs i habitatges; no hi ha places que centrin el veïnatge ni gaires espais verds o passeigs o eixos de comunicació, i són barris dormitori de difícil convivència (cal esmentar entre els espais públics la plaça de les Palmeres a Llefià–Sant Mori, la Plaça Roja a Sant Roc, Can Mercader i els parcs de Can Solei, de Nova Lloreda i del Gran Sol). El sector septentrional del terme, amb terres que s’enfilen pels vessants de la Serralada Litoral Catalana, la carena de la qual fa de divisòria entre les aigües que baixen al Vallès (el Besòs) i les que van directament a la plana al·luvial de Badalona i a la mar, puntejades per turons arrodonits per l’erosió, i amb valls arrecerades, forma una mena de reserva encara intacta que es manté enfront del creixement exorbitant de la ciutat com un recer insospitat, amb valors ecològics remarcables: la vall de Poià, presidida pel monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que descrivim més endavant; els voltants de Canyet i de Pomar de Dalt, clapejats de masies i velles pairalies, amb hortes, oliverars i vinya fins a arribar al bosc, i la zona residencial del Mas Ram. Una bona part de les masies d’aquests entorns, puixants al segle XVIII, són continuïtat d’antigues vil·les romanes a les quals seguí un nou poblament franc. La gran mola de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (que anteriorment fou la masia de Can Ruti) i les instal·lacions de naus comercials prefabricades i de grans magatzems trenquen el paisatge clàssic i mediterrani. L’església parroquial de Santa Maria respon en part a l’edifici bastit al segle XVIII (segons un projecte de Francesc Renard i Josep Juli del 1760) sobre un d’anterior (el 1979 s’hi trobà part del sòcol i bases de les columnes d’un temple romà, que ja es trobava en el mateix solar); la façana fou feta per Francesc Rogent el 1895. El 1936 el conjunt sofrí una important destrucció i fou refet a partir del 1940 (la façana el 1959 per Joan Padrós i Fornaguera). A la plaça hi ha la Torre Vella, antic casal dels Santcliment, senyors feudals de la vila, que conserva a l’interior un valuós paviment de mosaic de l’època romana, com també diversos elements de construccions gòtiques i la façana renaixentista amb un portal plateresc (actualment és escola). Al costat de l’església s’edificà la Torre de Badalona, dels Santcliment, senyors feudals de la població (la torre, que passà als Pinós i als marquesos de Barberà molt modificada, conserva encara una portada renaixentista amb l’escut dels Santcliment). La casa de la ciutat (1877), a la plaça de la Vila, és un edifici eclèctic (façana neoromànica) del que fou arquitecte municipal de la ciutat, Francesc de P. del Villar Lozano. La ciutat té un conjunt interessant d’edificis modernistes que responen a una època d’expansió econòmica i demogràfica. Entre els de la primera època citem l’Asil i Col·legi de Sant Andreu, de monges franceses, creat com a Asil de Pàrvuls Arnús, obra de F. Rogent (1889); la Casa Agustí, de Domènech i Montaner (1893); l’Asil Roca i Pi (Can Gusi), de J. A. Pons i Barret (vers 1899); l’edifici del Cor de Marina, a la Rambla, de J. A. Pons i Traval (1898), etc. Formen un grup important les cases realitzades per l’arquitecte municipal Joan Amigó i Barriga: la Casa Pavillard (1906), declarada monument historicoartístic d’interès local, i la Casa Mir (1910), amb façana sezessionista, ambdues a l’avinguda de Martí Pujol; la Fàbrica G. de Andreis, dita La Llauna; la de l’Anís del Mono (1906-19); la Casa Gafarel·lo (1923), a la Plana del Corb, i moltes altres. Cal també destacar el Mercat Torner (1924-26), de J. Fradera i Botey, notable exemplar de l’arquitectura dita del ferro, i l’Escola del Treball (1924-25), d’A. Ruiz i Casamitjana, autor també de l’Escola Lola Anglada (1926), al barri de Can Canyadó. Dels conjunts urbanístics que conserven una estructura uniforme o coherent, el més atractiu és el de la Rambla, ornat amb palmeres, urbanitzat per Villar Lozano, centre d’esbarjo i d’esplai, amb els establiments de banys (abans desmuntables), restaurants, cafès, etc., malgrat un cert desgavell arquitectònic i la barrera que representa la via del tren. Es conserven també conjunts urbanístics populars, com les fileres de cases del carrer de Pujol a Dalt de la Vila o les dels carrers de Sant Bru d’Iris o de la riera d’en Folc, actualment avinguda de Martí Pujol (aquest obra de J.M. Ribas i Casas, 1923). A la Rambla hi ha el monument a Roca i Pi (de T. Tasso), punt de referència badalonina; altres són dedicats a Anselm Clavé i a Evarist Arnús. Dins el nucli urbà també resten algunes masies antigues, i també antigues cases residencials, com Can Tàpies, Can Solei o Ca l’Arnús, juntament amb el castell, obra de Salvador Viñals i Sabater, de la fi del segle XIX.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La vida cultural badalonina s’ha anat succeint sobretot des de les entitats, en la seva major part provinents d’altres èpoques i d’un context sociocultural ben diferent: des dels centenaris Cors de Clavé (La Badalonense, el Cor de Marina), el Círcol Catòlic (que organitza el Concurs de Teatre Ciutat de Badalona, per amateurs, des del 1980), la Cooperativa La Moral, L’Orfeó Badaloní, el Casino El Badaloní, l’Agrupació Sardanista, continuada amb Badalona Sardanista, la Cobla Badalona, seguidora de la Principal de Badalona —amb un record per Gent Nova, l’Ateneu Obrer, Palestra, L’Era i l’Orquestra de Cambra, avui desaparegudes—; fins a d’altres més recents, com Amics de Badalona, la coral i la banda del Conservatori Professional de Música i la Cobla Marinada que impulsà el col·legi marista com a cobla juvenil, i les activitats culturals de l’associació d’Amics de Sant Jeroni de la Murtra. És destacable a Badalona l’afecció teatral (Margarida Xirgu començà a fer teatre a Badalona, des d’on marxà a l’exili), a la dansa folklòrica catalana, al cant coral i a la música en general (en aquest àmbit destaca el festival Blues i Ritmes, al juliol, inclòs en el programa del Grec de Barcelona, i el Cicle de Concerts de Música de Cambra, al Museu de Badalona, el segon divendres de cada mes).

Mosaic romà de les termes de Baetulo (Badalona) (segle I dC)

© Fototeca.cat

S’ha de considerar també l’influx cultural de determinades associacions de veïns, del Centre Social de Sant Roc, dels casals d’avis, del Casal dels Joves municipal i dels centres d’esplai. També desenvolupen les seves activitats els centres o cases regionals i les penyes flamenques en els sectors socials provinents de les immigracions. L’Ajuntament, a més, organitza cicles estables de teatre, música i activitats de lleure. Per altra banda, és ben coneguda l’afició dels badalonins per l’esport, que és promogut per un bon nombre d’entitats, algunes d’elles de llarga història. Entre aquestes es poden mencionar el Club de Futbol Badalona (1908), la Unió Gimnàstica i Esportiva (1926), el Club Natació Badalona (1930), el Club Ciclista Bètulo (1930), el Centre Excursionista de Badalona (1925), el Grup d’Espeleologia, d’un brillant historial en avencs dels Pirineus aragonesos (Avenc Badalona), i entre d’altres, els clubs de bàsquet, sobretot el Club Joventut de Badalona, de renom internacional, fundat el 1930 amb el nom de Penya Spirit of Badalona. Pel que fa als equipaments culturals i lúdics de la ciutat cal dir que algunes antigues torres residencials han estat adequades com a casals de cultura amb caràcter de centre cívic: Can Canyadó, Can Cabanyes i la Torre Mena. El Museu de Badalona, iniciat l’any 1957 per Josep M. Cuyàs i Tolosa, damunt les restes de les termes romanes, a la zona de l’anomenat Clos de la Torre, fou inaugurat l’any 1966. A més de mostrar l’important patrimoni arqueològic badaloní, realitza una labor de recerca i de difusió de la història de la ciutat, amb iniciatives museístiques de projecció internacional. Entre les diverses peces exposades destaquen el Vas de les Naus (ceràmica ibèrica del segle IV aC trobada al jaciment del turó d’en Boscà), la Venus de Badalona (escultura romana de marbre que representa Afrodita) i la Tabula Hospitalis, de bronze, on apareix per primera vegada la paraula baetulonensis (badalonins). Com una extensió del museu, a Can Miravitges (masia d’origen medieval però reformada al segle XVIII) hi ha unes sales amb dues exposicions permanents, una que mostra com era una masia senyorial del segle XVIII, i una segona que és un monogràfic del pintor badaloní Antoni Ros i Güell, darrer propietari de la masia. A més, el museu promou una sèrie de visites al patrimoni històric de la ciutat: a restes romanes com la casa del carrer de Lladó, a la fàbrica del popular Anís del Mono, fundada al segle XIX, a edificis modernistes, etc. A la mateixa seu del museu, el 1979 es va crear l’Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona, que disposa del fons municipal des del segle XVII al 1945, a més d’altres fons privats i patrimonials d’empreses i diverses institucions, un arxiu d’imatges i so, biblioteca i hemeroteca. El 1999 l’Ajuntament va reinaugurar, després de la seva restauració, l’antic Teatre Zorrilla, inaugurat el 1868 i que funcionà com a teatre i cinema fins el 1970. Altres teatres de la ciutat són el Teatre El Principal (1930), antic cinema, i els teatres del Círcol Catòlic, del Centre Parroquial de Sant Josep, de la Cooperativa La Moral (restaurat el 1989 després de patir un incendi el 1985), i de l’Orfeó Badaloní.

El folklore

Badalona celebra festes populars amb fondes arrels de tradició. La seva festa major, secular, s’escau per la Mare de Déu d’Agost, el 15 d’agost. Tanmateix, aquesta celebració ha perdut pes davant les anomenades festes de maig, veritable festa major de la ciutat, centrades en la diada del patró, Sant Anastasi per l’11 de maig. Documentades ja el 1635, el baró de Maldà descriu aquestes festes enllaçades a les del Roser de Maig, Sant Anastasi i Sant Isidre. Destaca especialment la Cremada del Dimoni, a la platja, la nit del 10 de maig, amb els castells de focs, els balls de carrer, la ballada d’esbarts a Dalt de la Vila, la sardinada (amb cantada d’havaneres i cremat), el ball de l’Àliga —bèstia recuperada de la que va existir a la ciutat al final del segle XIX—, etc. El 1990 les festes de maig van ser declarades bé cultural d’interès turístic. D’altres festes patronals foren les de Sant Sebastià, patró per vot del poble arran d’antigues epidèmies, i les de Sant Pere, patró dels pescadors. També en el record resten les catifes florals i la solemne processó de Corpus, i la marinera processó del Carme, amb les barques engalanades. En canvi, es manté la Nit de Reis, amb una cavalcada que arrenca des de la platja, on desembarquen els Reis, i on els nens els reben amb fanalets. També al gener es continua celebrant la Passada de Sant Antoni, patró del bestiar de peu rodó. La nit del Dijous Sant s’ha recobrat la Processó dels Misteris, documentada ja al segle XVII, pels carrers i places de Dalt de la Vila; l’absolut silenci és l’element més característic d’aquesta processó. També són fites festives el Carnestoltes; la Diada del Llibre per Sant Jordi, a l’abril; la Nit de Sant Joan, al juny, i les representacions dels Pastorets per Nadal.

Altres indrets del terme

Un dels monuments més interessants del terme és l’antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra, enfilat als vessants de ponent de la Serralada Litoral Catalana, a la vall de Betlem (el nom canònic era Sant Jeroni de la Vall de Betlem). El monestir, antigament Sant Martí de Poià, fou fundat pel mercader barceloní Bertran Nicolau en el Mas de Samurtra (1416) i s’inicià amb set monjos jerònims vinguts de Sant Pere de Ribes, on s’havien establert el 1413; prengué una gran volada gràcies a la protecció dels Trastàmara (en 1430-60 passà de 14 a 30 residents): Joan II feu construir el refetor i Ferran II part del claustre i l’església. Segons la tradició Colom anà a trobar els Reis Catòlics en tornar del primer viatge al Nou Món al monestir, on aquests passaven una temporada, abans de la rebuda oficial al Tinell. En continuaren la protecció Carles V, que hi passà també temporades, i Felip II de Castella. En els seus boscs els reis caçaven l’os, el cérvol i el senglar. Fou també refugi de miquelets o guerrillers en temps de les guerres dels Segadors i del Francès. Exclaustrat el 1835, s’incendià el sector dit l’Obra Nova i la part de llevant, i la seva venda a particulars (1837) propicià l’abandonament i la ruïna que molts anys ha planat sobre l’edifici, declarat actualment monument nacional. El claustre, plenament gòtic, és la part més ben conservada: té tres galeries senceres i és compost per dos pisos, l’inferior de set trams de voltes d’ogiva, amb esveltes columnes de pedra de Girona que separen els arcs, i mènsules que recullen els arcs dels finestrals i de les voltes, amb decoració escultòrica, i un pis superior amb quinze arcs rebaixats per andanada; al centre hi ha una font brollador, molt bella, vora una gran murtra centenària que encara es conserva. L’església, molt derruïda, és obra de Tomàs Barsa (vers 1540), arquitecte del Pati dels Tarongers de la Generalitat de Catalunya, d’estructura gòtica amb elements renaixentistes; tenia paral·lela la capella del Sant Crist (obra del mestre Pellisser, del 1455). Resta el campanar (1532-35) i destaca a la part de ponent una gran i bella torre de defensa, de la fi del segle XVI, de grans murs, amb una estança mirador a la part superior que fou coberta (1679) per una aguda teulada piramidal. Entre les cases residencials i masies escampades pel terme destaca Can Canyadó, masia fortificada amb una torre de defensa quadrada, documentada des del 1492 (la torre i molts altres elements són del segle XVII), situada al barri de Pomar de Baix, a la zona industrial de Sant Jordi, prop de l’autopista (és monument historicoartístic); Can Miravitges, a Pomar de Dalt, esmentada el 1002, és un notable edifici del segle XVIII, amb una galeria d’arcades, propietat ara del municipi i que es pot visitar (hi ha una escola de natura); Can Cabanyes, al barri de Lloreda, és una masia del segle XVII ampliada i modificada (notable façana neoclàssica), també propietat municipal, amb la capella del Sant Crist; la torre Mas Ram, de l’arquitecte E. Sagnier, seu de l’escola Pere Vergés; el castell de Gotmar (Cal Comte), masia fortificada del segle XV amb reformes posteriors, situada a la vall de Pomar, sembla relacionada amb el bisbe de Girona Gotmar, marmessor de Borrell II, que el 989 adquirí terres a Badalona. Altres cases i masies són Can Bofí Vell (del segle XV-XVI), la Torre Codina (reformada per l’arquitecte modernista J.M. Jujol), Can Trons, Can Ferreter, Can Pujol, Can Móra, Ca l’Amigó, Can Barriga, totes al barri de Canyet; Can Butinyà, a la part de la Murtra, adjacent a Santa Coloma de Gramenet; la Torre Mena, a Llefià, i el Mas Boscà, a Pomar de Dalt.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Malgrat que en el terme s’han trobat indicis de poblament que es remunten al Neolític (restes de l’època dels sepulcres de fossa a la plana litoral, als indrets de Llefià i Sistrells), l’origen de Badalona se situa en època ibèrica i romana. De la primera es van trobar testimonis al turó de les Maleses (a l’extrem N del terme) i, sobretot, al poblat del turó d’en Boscà (195 m), entre Pomar de Dalt i Canyet, com habitatges arrenglerats en carrers paral·lels, escales i terrasses adaptades als desnivells, fortificacions formades per muralles i torres.

Venus de Badalona Tors femení trobat a les excavacions d’aquesta ciutat

© Fototeca.cat

En monedes d’època ibèrica figura ja el lloc de Baitolo, clar precedent del nom de Baetulo romà, esmentat ja per Plini i Pomponi Mela (segle I) i per Ptolemeu (Baitoulon, segle II), nom que ha estat relacionat amb el del Besòs. Bètulo fou una fundació romana del voltant de l’any 100 aC; un oppidum civium Romanorum, emmurallat, sobre una breu elevació, la falda SE del turó d’en Rosés, entre les rieres d’en Folc i d’en Matamoros, amb un pendent suau acabat en desnivell més brusc a l’inici de la platja, al peu de la Via Augusta (la mar devia arribar aleshores a la carretera de Mataró). El centre urbà de l’oppidum coincidia amb l’actual plaça de Barberà, davant l’església de Santa Maria; s’hi han descobert restes del temple romà i d’altres edificis públics que fan suposar que hi havia l’àrea del fòrum, centrada pel temple, la cúria (administració municipal) i la basílica (jutjat). Més avall, on hi ha el museu, hi ha restes importants d’unes termes romanes, i altres vestigis arqueològics (muralles, amb basaments de torres i portals, carrers amb clavegueres, cases, etc.). La ciutat devia estar ordenada sobre la base d’un plànol ortogonal, prou regular, dins les normes de les fundacions romanes de l’època, i en la zona on persistí el poblament en temps medievals i moderns es perpetuaren molt probablement en carrers i places certes línies bàsiques de l’esquema urbà romà. Tot permet de suposar la continuïtat de vida des de Bètulo fins avui. El segle I dC fou una època de prosperitat per a Bètulo, amb un impuls econòmic, demogràfic i cultural que perdurà fins ben avançat el segle II. La producció i la comercialització del vi (el dolç most de Laietània, del qual parla Marcial) fou un factor important. Les muralles inicials foren derruïdes i la ciutat les ultrapassà extensament. Les manifestacions artístiques mostren aquest clima de prosperitat i segueixen les modes de les aristocràcies locals a les colònies d’Itàlia (escultures, com la Venus de Badalona, pintures murals, mosaics i elements de les vil·les), o també les dues termes públiques (del Clos de la Torre, al mateix subsol del museu, i les de l’Hort de les Monges). Bètulo adquirí la categoria de municipi, regit per duumvirs; el temple era administrat per sevirs augustals. La Tabula Hospitalis proclama un pacte d’hospitalitat i de patronatge entre els baetulonenses i un il·lustre personatge vinculat a la ciutat, Quint Licini Silvà Gracià, d’una important família romana de la Tarraconense, relacionat amb la prefectura de la comarca. A partir de la fi del segle II, la trajectòria de la ciutat es fa més fosca, coincidint amb l’àmplia crisi que somogué tot el món romà: l’estratigrafia de la primera meitat del segle III documenta un abandonament i una degradació urbanística i indica una decadència que s’anticipa a les incursions dels francoalamans (264 dC), que assolaren la Tarraconense. La ruïna de Bètulo, en la qual convergiren la crisi socioeconòmica i les incursions, es fa patent en arribar al Baix Imperi, època de la qual hi ha escassíssima documentació, encara que suficient per a descartar l’abandó total del nucli urbà. Hi ha aleshores una tendència a la ruralització: les vil·les romanes, amb les terres repartides segons una centuriació, formen unitats funcionals de producció agrícola i tendeixen a la concentració al voltant de les més poderoses, mentre que moltes són abandonades. Les més importants del terme conservades són les de Ca l’Alemany i de la Vinya del Tries (a Canyet), la del Mas Boscà (a Pomar de Dalt), la del turó d’en Ceriol (davant el Mas Ram), la de la Murtra (on es formà el monestir) i la de Can Peixau, a la part de Llefià (l’antic Nimphianus), masia destruïda el 1957.

De l’edat mitjana a l’edat moderna

A l’alta edat mitjana el terme tenia petits nuclis escampats: Canyet, Sant Martí de Badalona (cap a Sant Jeroni), Sant Salvador (vers Can Peixau, a Llefià), el Sant Crist de Badalona (a Pomar, vers Cal Comte, segons tradició fundat per Carlemany) i Santa Maria de Badalona, a Dalt de la Vila, al mateix indret de la Bètulo romana. Aquests nuclis de població se situaven a l’entorn de llocs de culte i tenien torres de defensa. L’acta de consagració de l’església de Santa Maria, que tenia al voltant el nucli de la Sagrera (trenta passes eclesiàstiques), com era costum, data del 1112, és signada pel bisbe Ramon de Barcelona i dona com a límits de la parròquia: a llevant, el coll de Montgat i la riera de Canyelles (Kanalies) fins al Montem Petrosum; a migjorn, amb la mar; a ponent, amb el Besòs (Bisoci), i a tramuntana, amb Vallençana (Valle Vinciana) i fins a l’Era Brossa. Al voltant de la Sagrera s’anà formant l’actual Badalona (en documents medievals trobem les formes Betulona, Bitulona, Bidulona, Bedulona, Bedelona, que per una transcripció vocàlica errada, a causa del so neutre de la vocal inicial, donà la forma gràfica Badalona). La vila s’alliberà del jou feudal i assolí un règim municipal el 1382. En el govern de la vila eren representats a parts iguals —triats pel sistema d’insaculació— els nuclis de Dalt de la Vila, Canyet, Llefià i Pomar, que foren els ravals badalonins tradicionals. Durant la guerra contra Joan II la vila es mostrà partidària del rei, que solia recollir-se al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; el 1472, fou convocada cort general a la vila, però sembla que no s’arribà a celebrar. Després d’un llarg període de mera subsistència (la població va patir els estralls d’epidèmies de pesta, les incursions de pirates tunisians i algerins que assolaven habitualment la costa i les guerres seculars), al segle XVIII s’inicià el creixement demogràfic, econòmic i social que havia de desembocar en la industrialització de la vila. L’economia s’expandí a través de l’impuls que agafà l’agricultura extensiva (vinya i conreus feren retrocedir el bosc i ocuparen erms i aiguamolls) i intensiva (augment del regadiu amb la construcció de séquies i basses i safareigs). Badalona subministrava productes agrícoles al mercat barceloní que —iniciat el seu procés industrial— ja no s’autoabastava i es creà un excedent de capital que s’orientà vers la indústria en el segle següent. El famós baró de Maldà, Rafael d’Amat i de Cortada, que passava temporades a la seva heretat badalonina de Can Peixau, descriu en el seu Calaix de sastre (1796-1816) la vida quotidiana, els costums, les festes, els oficis i la gent de la Badalona d’aquell temps.

Del segle XIX ençà

Badalona començà a eixamplar-se al segle XVIII, i al principi del segle XIX el sector marítim de l’Arenal era ja un tramat urbà de carrers, amb el barri de Baix a Mar a dreta i esquerra del carrer de Mar; les seves cases tenien —i encara se’n conserven moltes— una estructura peculiar, amb la galeria que donava al típic badiu o eixida, com una zona verda individual arrenglerada transversalment entre carrer i carrer, amb el seu llimoner, micaquer (nom local del nesprer) i altres arbres de fruita. De vegades aquestes zones verdes s’utilitzaven per a filar, teixir, apedaçar les xarxes dels pescadors i fer cordes i altres ormeigs; aleshores rebien el nom de platges. En aquesta època, la pesca i la marineria foren, amb l’agricultura, les activitats econòmiques bàsiques, al costat de les activitats menestrals que s’hi relacionaven, com la dels corders —el cànem era conreat des d’època romana—, dels teixidors i de l’art de fer puntes de coixí. Les mestrances badalonines arribaren a ser tres i construïren embarcacions petites i mitjanes com les pollacres rodones. La marina mercant també tingué un cert desenvolupament en el cabotatge amb el litoral valencià i fins a Andalusia (d’on s’importaven garrofes), i fins a Cuba i les Antilles. Al llarg del segle XIX continua el progrés demogràfic, urbanístic i industrial de Badalona. Una relació on es descriu el procés demogràfic, urbanístic i industrial de Badalona al llarg del segle XIX és la de Mn. Jaume Solà i Seriol (1880, a Millores de Badalona): “...després de la Guerra de la Independència i principalment després de la Primera Guerra Civil acudiren a Badalona multitud de famílies de pertot arreu. Ne vingueren d’Urgell, de la Plana de Vic, de Ripoll, d’Olot, d’Igualada, del Camp de Tarragona, de Tortosa i Alcanar. Amb tal arribada de gent s’estenia Badalona com arbre a l’arribar-li abundosa i nova saba. Los camps i hortes del Fiscal, d’en Vehils i de la Torre, que des de la riera d’en Folc s’estenien a la d’en Matamoros i des de la carretera fins a besar el mar, s’anaven omplint de cases i nous carrers. Lo camí de Mar s’havia convertit en lo concorregut carrer de dit nom, a on com en un riu principal afluïen tots los altres que a dreta i esquerra seva s’anaven construint. Tot vessava ja de cases i de gent en 1860 tenia 12.060 h. Badalona necessitava estendre’s més per a donar cabuda a tantes famílies com encara acudien a buscar en ella hostatge i feina. Per això mateix fou que traspassant la riera d’en Matamoros per una part i la dels Frares per l’altra començà a edificar-se a ambdues parts; i los camps d’en Cigala, de l’Amigona, de l’Arrà i del General a llevant i los camps i sorrals de Cal Frares fins al Gorg a ponent s’han vist i veuen des de la Revolució contínuament rublir de cases i carrers. Al mateix temps que s’engrandia Badalona, començaren a establir-s’hi algunes fàbriques de teixits primer de mà, després de vapor; la indústria prengué peu d’una manera inusitada; enlairà el comerç son vol i la veiem amb gaubança figurar avui entre les més industrioses i comercials de nostre Principat. El 1897 la reina regent Maria Cristina va atorgar a Badalona el títol de ciutat, i en el decret corresponent s’afirmà “que es un prodigio de iniciativas, que al igual produce tejidos de algodón que cal, anisados, alquitranes y jabón que mosaicos, cuerdas, tintas, géneros de punto y curtidos que refinerías de azúcar i petróleo o fàbrica de galletas. . . En fin, todo lo que por sí sola constituye la creación de un gran mercado interior, muchas de cuyas producciones podrían competir con sus similares del extranjero...”. Aleshores, Domènech i Montaner dissenyà el nou escut de Badalona, que conserva l’emblema dels Gualbes (que enllaçaren amb els Santcliment), d’onades blaves sobre fons d’argent, amb la corona afegida i brancatges de llorer i roure, oficial des del 1914.

Es poden formular algunes hipòtesis sobre els trets peculiars del procés industrial badaloní (irregularitats, de fet, comparant amb el model clàssic). Primer, el creixement industrial fou subordinat al de Barcelona: proximitat, bones comunicacions, sous més baixos (deguts possiblement a la pervivència de les indústries familiars amb telers manuals, puntes, etc.), augment de la demografia, etc.; el capital, en la seva major part, provenia de fora, sobretot de Barcelona. Segon, mentre Badalona continuava essent un dels nuclis que abastaven alimentàriament la zona industrial de Barcelona, l’únic sector que sembla que tingué possibilitats d’invertir en la indústria fou el manufacturer. Tercer, la Badalona de la fi del segle XIX mantenia un cert equilibri entre el sector primari i el secundari. I quart, la industrialització badalonina fou tardana perquè depengué de la saturació de Barcelona i de la seva rodalia, i per això estigué mancada d’una racionalitat i coherència en el procés. L’adjectivació com a ciutat “amb més varietat d’indústries de tot Espanya” resulta, doncs, un tòpic que encobreix determinades irregularitats en el procés industrial. Les crisi d’atur laboral i el tancament d’empreses han estat resultat encara, a Badalona, d’alguna manera, d’aquesta subordinació i invertebració industrial. La transformació de vila pagesa i marinera en nucli industrial comportà també la transformació en ciutat obrera. El 1890, en la primera festa del Primer de Maig, coronant la vaga de Les Tres Classes de Vapor, van sortir al carrer prop de 4.000 manifestants (en una població de 16.000 h). L’obrerisme s’anà orientant vers l’associacionisme i la sindicació i el moviment corporatiu prengué volada. Les figures dels sindicalistes Joan Peiró i Simó Piera, que iniciaren la seva activitat a Badalona, donen fe de la seva importància. Es fundà l’Ateneu Obrer amb vida cultural pròpia, amb una escola (1884, on ensenyà Pau Vila) i una revista mensual (1888-1935). També en el camp de la cultura popular J. A. Clavé influí en la formació del moviment coral, que ha conservat testimonis centenaris, la societat coral La Badalonense (1856) i el Cor de Marina (1876). L’influx cultural i social de la Renaixença catalana arribà també a la Badalona industrial i obrera, però encara menestral i pobletana; així, Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), badaloní, popularitzà amb el seu Lo Trobador Català aquell moviment romàntic i de ressorgiment patriòtic. El 1868 s’inaugurà el Teatre Zorrilla. Fou badaloní el gran actor Enric Borràs (1863-1957) i a Badalona començaren a afermar-se la vocació i els dots escènics de Margarida Xirgu (1888-1969). Fou en el centre catalanista Gent Nova (1890-1920) on ambdós iniciaren la seva projecció teatral. També el 1868 es fundà el primer setmanari local, “El Eco de Badalona”, el qual seguiren revistes i butlletins d’entitats i de sectors ciutadans diversos, més o menys efímers; es destacaren Acció (1910-19), de caire republicà, i Sol Ixent (1911-23), catalanista. El badaloní Pau Rodon (1870-1950) impulsà i dirigí l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1907), especialment modèlica en el ram dels teixits, dels quals Rodon fou un teòric i un didacte de renom universal; fundà “Cataluña Textil” (1906) i “Textoria” (1917) i reuní una biblioteca especialitzada en el tema (continuada pel seu fill Camil Rodon), una de les més importants del món. L’empremta modernista a la ciutat creixent fou donada per l’arquitecte badaloní Joan Amigó (1875-1958), que deixà un bon nombre d’edificis. El 1921 es fundà l’Orfeó Badaloní sota la direcció d’Antoni Botey (1896-1939). L’Escola Catalana, promoguda i dirigida pel pedagog Marcel·lí Antich (1895-1968), implantà a Badalona l’orientació de l’Escola Nova, a suggeriment de Pompeu Fabra, badaloní d’adopció, que fou també director de l’Escola d’Arts i Oficis. Fou també Marcel·lí Antich, que havia creat una biblioteca circulant de llibres en català, qui fundà amb Josep Queralt (1896-1965) les Edicions Proa (que dirigí Joan Puig i Ferreter), badalonines, amb la seva imatge marinera i el lema “Navego a tot vent” (l’editorial sofrí l’exili a Perpinyà i retornà a Barcelona el 1964). L’Agrupació Excursionista de Badalona (1925) representà l’arrelament a la terra pròpia de l’excursionisme català; publicava un setmanari, tenia un grup d’estudis i va promoure i assumir la constant vocació badalonina pels estudis i les investigacions sobre la història local que l’erudit Mn. Gaietà Soler (1863-1914), publicista de La Tradició Catalana, representa merescudament. Joaquim Font i Cussó fou el capdavanter de les excavacions arqueològiques i l’ànima del primer museu de la ciutat a la seu de l’Agrupació (espoliat el 1940 com a represàlia política). L’esport també tingué una forta embranzida. El 1908 es fundà el Club de Futbol Badalona; la Unió Gimnàstica i Esportiva és del 1926; el Club Joventut de basquetbol –tal vegada l’esport que ha donat més nom a Badalona i el més popular en la pràctica i l’afecció– ve del 1930, com el Club Natació. El Club Ciclista Bètulo és del mateix any. Els anys de la República l’organització municipal de l’esport –organigrama i impulsió popular– fou modèlica.

La Guerra Civil de 1936-39, que entre altres víctimes comportà l’assassinat de l’alcalde Frederic Xifré, escapçà tot aquest creixement cívic i cultural que donava a Badalona l’oportunitat de configurar-se com una ciutat activa, oberta i progressista des d’una tradició que anava incorporant a la puixança industrial i urbanística una dinàmica cultural pròpia. Badalona restava sense esma ni identitat i des d’aleshores els esforços s’han dirigit a recobrar aquell patrimoni col·lectiu. La represa s’inicià des d’entitats com el Centre Excursionista de Badalona, l’Orfeó Badaloní, Badalona Sardanista, el Círcol Catòlic (amb la Junta “Albada” i el primer acte públic en català a la postguerra, en un homenatge a Verdaguer, fet malgrat les prohibicions), el Centre Parroquial de Sant Josep, els Concursos de Teatre, activitats totes de la dècada de 1950. Després iniciaren la seva tasca el Cine Club Studio, les Joventuts Musicals, activitats del Casino Badaloní, la revista La Veu de Badalona, amb un equip definit i progressista, el Grup Estrop de la Nova Cançó Catalana, el CIC, la revista Albada, el grup de la Jove Cambra, en la línia de la sensibilització cívica. Alhora aparegueren les primeres escoles actives amb sentit de renovació pedagògica, catalanitat i projecció social i començaren les primeres vagues obreres i les manifestacions reivindicatives. Aquests moviments coincidiren, però, amb anys de gran poder del franquisme local, i la nova generació jove i renovadora no es pogué mantenir cohesionada i es dispersà o restà ofegada. Els anys setanta la tendència fou vers una lluita política en fronts diversificats, malgrat plantejaments unitaris com l’Assemblea Democràtica de Badalona (1976), continuadora d’antics comitès cívics i de fronts de lluita ciutadana, vinculada a l’Assemblea de Catalunya. L’associacionisme es mogué entorn de moviments de conscienciació i reivindicació (protestes contra la pol·lució, lluita per l’amnistia, campanya contra el port esportiu, salvar Dalt de la Vila, Montigalà per al poble, etc.) i en les associacions de veïns i les taules (de sanitat, ensenyament, cultura, etc.). Entre els esdeveniments fins els anys vuitanta més representatius des del punt de vista cultural i cívic esmentem: la celebració del centenari del naixement de Pompeu Fabra (1968), significatiu com a acte de ciutadania i amb un contingut més enllà de l’àmbit local; la tasca del Congrés de Cultura Catalana de la ciutat (1975-77) i la seva continuïtat en l’acció cultural; la festa dels Premis Literaris de Santa Llúcia (1978) commemorant els 50 anys de Proa; el retorn de la Venus de Badalona al Museu i la proclamació de Joaquim Font i Cussó com a fill predilecte; la celebració de l’Escola d’Estiu, anomenada de Marcel·lí Antich (1980), que organitzà l’Institut Municipal d’Educació de Badalona; la concessió del premi per a la Pau i el Desarmament, d’abast estatal, al primer ministre suec Olof Palme, que el recollí personalment el 1985; la celebració de les Festes de Cultura Pompeu Fabra (1985), i la proclamació de Badalona Ciutat Pubilla de la Sardana (1988).

Des del restabliment dels ajuntaments democràtics, han estat alcaldes de la ciutat Màrius Díaz Bielsa (1979-83), del PSUC; Joan Blanch Rodríguez (1983-99) i Maite Arqué (1999-2008), ambdós del PSC. L’abril del 2008 Arqué fou substituïda en el càrrec per Jordi Serra, del mateix partit. En les eleccions del 2011 Xavier García Albiol, del PP, aconseguí l’alcaldia de la ciutat amb un discurs molt bel·ligerant contra la immigració. Tot i ser el PP novament la força més votada en les eleccions del maig del 2015, el govern municipal recaigué finalment en la coalició d’esquerres formada per ERC, ICV i Guanyem Badalona, la líder de la qual, Dolors Sabaté, esdevingué al juny nova alcaldessa. Una moció de censura liderada pel PSC el 20 de juny de 2018 atorgà l’alcaldia al socialista Àlex Pastor. En les eleccions del 2019, el PP de nou fou la força més votada, però sense obtenir majoria absoluta, i un pacte Guanyem Badalona-PSC atorgà l’alcaldia de nou a Àlex Pastor. L’abril del 2020 Pastor dimití després de ser detingut per conduir amb símptomes d’embriaguesa i per atemptar contra l’autoritat, saltant-se, a més, el confinament decretat per la pandèmia de la COVID-19. L’intent de reeditar el pacte entre partits fracassà, i García Albiol accedí novament a l’alcaldia el mes següent. Una moció de censura presentada per l’oposició el novembre del 2021, arran d’una suposada implicació de García Albiol en un frau fiscal, segons els anomenats papers de Pandora, li prengué l’alcaldia en favor del socialista Rubén Guijarro. Les eleccions del 28 de maig de 2023 atorgaren al PP la majoria absoluta (18 regidors), i García Albiol fou elegit de nou alcalde.