Alfred Badia i Gabarró

(Barcelona, 19 de setembre de 1912 — Barcelona, 24 de març de 1994)

Escriptor, filòleg, traductor i activista cultural.

Des del 1927 treballà com a agent de borsa, feina que compaginà amb un gran interès per la llengua i la literatura. Els anys trenta fou deixeble de Pompeu Fabra (els seus apunts foren inclosos en el volum II de les Obres completes de Fabra publicades per Jordi Mir i Joan Solà) i el 1937 obtingué el títol de professor de català. Sanitari al front durant la Guerra Civil de 1936-39, després de la qual s’exilià, en retornar a Catalunya emprengué estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1948. Dedicat a l’ensenyament secundari des de la dècada de 1950, participà activament en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes, i el 1968 fou impulsor del centenari de Pompeu Fabra. El 1970 fou contractat com a professor no numerari de llengua catalana pel Departament de Filologia Hispànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop jubilat (1977), emprengué una intensa tasca de corrector d’estil revisant anuncis publicitaris, revistes especialitzades, llibres de temàtica diversa, parlaments, etc. El 1993 rebé la Creu de Sant Jordi.

Autor teatral, guanyà els premis Joan Santamaria el 1961 amb la comèdia Calpúrnia (1962) i Ignasi Iglésias el 1962 per El penúltim silenci. Seguiren les obres Una croada (1971), Cròniques desballestades (1977, premi Josep M. de Sagarra 1971) i Cargol treu bava (1973, premi Cap Gros de teatre). Autor dels reculls poètics Urgències (1968), Atzucac (1970, premi Recull), Presó de cendra (1976) i Adés era l’alba (1990), pòstumament es publicà La llet astral de l’espiritrompa: en 23 superrealitats, i 3 metamorfosis (1995). Es destaquen també les versions poètiques de Rainer Maria Rilke (Els sonets a Orfeu, 1979, premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica 1981) i dels trobadors, amb Poesia trobadoresca (1982, premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica 1983), edició a cura de la seva filla Lola Badia i Les trobairitz (1983). El 1985 publicà l’estudi Antígona i Fedra de Salvador Espriu i el 1988 el recull de textos de crítica i pensament Crítica, somni, projecte, recerca. En el mateix terreny filosòfic, el 2006 es publicà La certesa i l’ideal. Una filosofia personal i transferible. Des del 1983 col·laborà a la premsa diària.