i la Baixa Cerdanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Baixa Cerdanya

Comarca de Catalunya, a l’alta vall del Segre.
Població: 
18.656 h
[2009]
Extensió: 
547 km2

És una de les dues comarques en què és dividida la Cerdanya. Cap de comarca, Puigcerdà. El seu eix vital és la vall de la capçalera del Segre, encastada als Pirineus axials, cas únic en el país per les seves dimensions (20 km de llarg per 5 d’ample com a màxim) i significació: clau de volta de l’única ruta catalana que uneix la Mediterrània amb l’Ebre mitjà (Perpinyà i Lleida), al marge de la Depressió Prelitoral. El seu complement és la part encarada a la vall del conjunt muntanyós que l’envolta, però tant la muntanya com la plana són compartides amb l’Alta Cerdanya. Com a materials constitutius predominen els paleozoics, ben visibles a la muntanya (pissarres i granits, interromputs per faixes de calcàries, més dures); al sector sud-oest el Cadí també és calcari, però d’època mesozoica i àdhuc terciària (de l’Eocè). A la plana aquests materials, molt enfonsats, són recoberts d’argiles i de conglomerats terciaris i quaternaris (aquests darrers, procedents de piemonts i de l’erosió glacial —anterior a la fluvial d’avui—, de la qual resten testimoniatges il·lustratius glacials, amb morenes terminals i amb estanys conservats als circs de capçalera, com els de Malniu i dels Engorgs). El conjunt havia estat aixecat i fracturat pel plegament pirinenc, i es destacaren les dues falles longitudinals que formaren la plana i la destriaren de la muntanya. Ben neta la de migdia, la del nord, en canvi, ha restat reblerta en bona part pels dipòsits de la plana, que formen un primer graó. Morfològicament, hom divideix la muntanya en solana

Cavalls a la plana de la Cerdanya i el Puigmal al fons
© Arxiu Fototeca.cat
al nord, que s’apropa als 3.000 m (pic de Monturull, 2.761 m; la Muga, 2.860 m; el Puigpedrós, 2.911 m), i la baga a migdia, no tan alta (pic de Comabona, 2.530 m; el Moixeró, 2.260 m; la Tosa d’Alp, 2.537 m), però més espadada. Més avall, alguns nivells d’erosió, especialment el més extens i baix, a 1.500-1.600 m, constitueixen els plans i les calmes de pastures d’estiu. També a la plana cal establir divisions: el nivell discontinu de l’antic piemont de la baga a 1.200-1.300 m; una aurèola de costers argilosos aixaragallats, que salven uns 300 m de desnivell des dels tossals de piemont; i la plana autèntica, imatge repetida de la Cerdanya.

L’estació climatològica de Puigcerdà rep uns 600 mm anuals de precipitacions (pluja i neu). La mitjana mensual és de 50 mm. L’estació més plujosa és l’estiu (amb la màxima pel juny, amb uns 80 mm). Les temperatures mitjanes són de 23,5°C per l’agost i de 2°C pel febrer. L’amplitud, superior als 20°C, és la pròpia d’un clima de muntanya alta. Cal suposar que la continentalitat deguda al cinturó de muntanyes i la inversió de temperatures hi fan llur paper, modificant l’esquema teòric de clima mediterrani de muntanya a la plana, subalpí a la baga i als replans de la solana, i alpí a les altituds superiors a 2.400 m. L’assolellament és, àdhuc a bona part de la baga (sobretot a llevant, a partir de la collada de Toses), una altra característica del paisatge cerdà: l’absència de vents humits, deturats pel cinturó muntanyenc, i el nombre d’hores de sol originen un hivern més assolellat que el de la costa mediterrània de la regió de Girona. La vegetació és semblant a la de l’Alta Cerdanya, però la roureda submediterrània amb boix hi pren una importància especial a la part baixa, per sota dels 1.200 m. Actualment, de les rouredes només resten testimoniatges entremig de les pastures seques i de les boixedes que predominen. Els sòls humits de la plana presenten un paisatge força extens de vernedes i de prats de dall. La serra de Cadí, calcària, difereix considerablement, per la seva vegetació, de la resta de la comarca, principalment silícia. És sobretot país de pinedes: pi roig a la part inferior i pi negre, amb avet, per damunt dels 1.600 m; els cims atenyen l’estatge alpí.

Vista aèria de Montellà
© Fototeca.cat
Inicialment, del s. IX al XIII, el poblament de la comarca fou considerable, després va sofrir un fort retrocés a partir de la fi del s. XIII i tot al llarg dels tres segles següents. Al s. XVII, a causa de les convulsions bèl·liques hi hagué un estancament en la població que es recuperà al s. XVIII (11.068 h el 1787). En les primeres dècades del s. XIX, i en contraposició a altres comarques catalanes, va conèixer un fort augment, va disminuir vers els anys quaranta i va assolir el seu màxim de poblament el 1857 (15.858 h). Posteriorment s’inicià una davallada continuada fins al decenni dels quaranta del s. XX (10.790 h). Després d’una considerable revifada que va arribar al seu punt màxim el 1970 amb 12.977 h, la població tornà a davallar fins el 1981, que varià la tendència. Del 1981 al 1991 (12.396 h) l’increment fou del 2%, i del 1991 al 2001, del 14% (14.516 h), augment atribuïble, en gran part, a nous residents procedents de fora de la comarca (774 en 1991-96 i 425 només el 2000), atès el feble creixement natural (amb taxes entorn del -2,02‰ i l’1,01‰ en 1986-2000). El 2005 la població era de 16.862 h. Llevat de Prullans, en 1996-2001 tots els municipis de la Baixa Cerdanya guanyaren població, àdhuc Bellver, del qual el 1997 se segregaren dos nuclis que formaren el municipi independent de Riu de Cerdanya. Puigcerdà concentra (2001) el 50% de la població comarcal i ensems amb Alp, Lles i Bellver són els quatre municipis que superen el miler d’habitants. La població es concentra en general entre 1.050 i 1.250 m d’altitud, sovint en petits turons de la plana, que cedeixen les terres més baixes al regadiu, i la densitat (26,6 h/km2) varia entre els 2,2 h/km2 de Meranges i els 389 h/km2 de Puigcerdà. La població disseminada tendeix a minvar (del 12% aproximat el 1965 al 7,8% el 2001). La majoria viu concentrada en petits nuclis de 100 a 300 h, amb algunes excepcions, entre les quals destaquen les viles de Bellver de Cerdanya, cap de la Batllia o Petita Cerdanya, ja prop de l’Alt Urgell, i Puigcerdà, la “vila” indiscutida, amb 7.236 h el 2001 i característiques veritablement urbanes.

El 1996 l’11,4% de la població activa treballava en el sector primari, el 14,4% en el secundari, el 17,9% en la construcció i el 56,5% en el terciari. Per l’aportació al PIB, els serveis representaven el 2000 el 65%, la construcció el 21%, la indústria el 9,9% i l’agricultura el 5%. Aquests dos últims sectors representaven el 1986 , respectivament, el 31,5% i el 21%). Pel que fa a l’agricultura, el 1999 la Superfície Agrària Útil (SAU) comprenia 23.530 ha (51% de la superfície comarcal total), el 12% de les quals corresponia a terres llaurades (una quarta part de regadiu) i la resta a pastures. El 39% de la superfície comarcal era ocupat pel bosc. Té una certa importància la producció de fusta. Els principals conreus són els cereals en gra (65%) i el farratge (27%). La major part de la superfície agrària (87%), però, es destina a pastures (20.476 ha). De fet, els conreus són orientats bàsicament cap a l’alimentació del bestiar, en especial del boví (18.209 caps el 2000, un terç dels quals per a llet), mentre que l’oví (4.130 caps), tradicionalment més important, continua en retrocés, com també el porcí (7.115 caps el 2000). Per contra, el bestiar equí, amb 1.895 caps, gairebé triplicà el nombre en 1990-2000. Pel que fa al règim d’explotació, el 61,5% de la superfície agrària és conreada directament, i el 38% ho és en règim d’arrendament (38%). Quant a la indústria, predominen la transformació de metalls i l’alimentària (19 establiments cadascuna sobre un total de 94 el 2000 i més d’un terç de la producció industrial comarcal). El sector terciari, clarament dominant actualment, és un dels més desenvolupats de Catalunya en comparació dels altres dos sectors i rep l’impuls principal del turisme, el qual, juntament amb la Vall d’Aran, és el més important de les comarques pirinenques catalanes, gràcies a la combinació de clima relativament suau, paisatge i esports d’hivern, i també a la seva situació estratègica: Puigcerdà és a la cruïlla dels dos grans eixos de comunicacions catalanollenguadocianes, el que va de l’Ebre al golf del Lleó seguint el Segre i la Tet (Lleida-Perpinyà-Narbona) i el que mena de la Mediterrània al golf de Gascunya pel Congost, el Ter, l’Arièja i la Garona (Barcelona-Acs dels Tèrmes-Tolosa). El 2001, el nombre d’establiments hotelers era de 54, i el de places, de 2.507, la xifra més elevada a les comarques de muntanya després de la Vall d’Aran, a la qual cal afegir set càmpings (3.878 places). Cal esmentar, a més, el fort creixement de l’anomenat turisme rural des dels anys noranta (18 residències cases de pagès, amb 174 places). Quant a l’esquí, hi ha les estacions d’esquí alpí de la Molina (oberta el 1943), que disposa de 40 pistes, i Masella (1967), amb 42 pistes, i, per a l’esquí nòrdic, Lles (1970), amb 36 km de pistes, i Aransa (1986), amb 32 km. De caràcter sobretot esportiu és l’aeròdrom de la Cerdanya (1973, creat el 1971 com a aeroclub), situat al terme municipal de Das. El vessant septentrional del Cadí, al S de la comarca, forma part del parc natural del Cadí-Moixeró (1983), que a la comarca ocupa 9.748 ha d’un total de 41.336 ha . D’altra banda, el turisme ha repercutit sobretot en el comerç i en la construcció (prop de la meitat dels habitatges de la comarca corresponen a segones residències).

Quant a les comunicacions, l’eix Barcelona-Tolosa de Llenguadoc és servit per un tren de via ampla, però a les dificultats del relleu s’uneix la manca de coordinació del ferrocarril espanyol i el francès, que fa que actuïn com dues línies independents. Les carreteres principals segueixen les mateixes direccions Barcelona-Tolosa i Lleida-Perpinyà. L’any 1980 s’inaugurà un nou traçat de la carretera del pla d’Anyella a Castellar de n'Hug, i el 1984, la carretera i el túnel del Cadí, sota el Moixeró, que comunica les comarques de la Cerdanya i el Berguedà i acosta la comarca a Barcelona per l’eix del Llobregat. El territori que forma la Baixa Cerdanya correspon a la part de l’antic comtat de Cerdanya incorporada a la nova vegueria de Puigcerdà després de l’annexió a França de l’Alta Cerdanya en 1659-60, excepte els termes històricament cerdans de Toloriu i d’Aristot, que formen part actualment de l’Alt Urgell. Amb la divisió provincial del 1833, la Baixa Cerdanya fou repartida entre la província de Girona (el sector de la plana, aigua amunt de l’estret d’Isòvol) i la de Lleida (la Batllia de Bellver o Petita Cerdanya i el Baridà) (Cerdanya).

Col·laboració: 
JRe / MxC
Llegir més...