La geografia
Mequinensa (el Baix Cinca), a la vora dreta del Segre
© Fototeca.cat
Cap de comarca, Fraga. Al vessant nord de l’Ebre, comprèn els darrers relleus i les darreres terrasses de la Depressió Ibèrica fins a la vall de l’Ebre i l’aiguabarreig amb la seva canal afluent més important, la del Segre-Cinca. Les canals dels tres rius esmentats s’encaixen de 100 a 200 m fins a 300 (congost de l’Ebre) als relleus tabulars dominants, en forma de cañón. Això permet l’existència de franges al·luvials situades a menys de 100 m sobre el nivell del mar, flanquejades intermitentment per terrasses i replans molt més amples, amb digitacions profundes que segueixen les barrancades. Però la major part de la comarca és formada per planells i tossals, testimonis del nivell antic de tota la plana, de 200 a 300 m d’altitud a llevant, on acaben pel sud-oest els planells de piemont del Segrià derivats de la Sardera, i de 300 a 400 m a ponent, on s’inicien els Monegres. Morfològicament, doncs, cal distingir entre els planells i les valls. I als planells cal distingir les plataformes tabulars de les quals ha estat escombrada la cobertora de còdols, que ha deixat l’Oligocè al descobert, dels vessants abruptes amb barrancades de tipus badlands, tallades horitzontalment per bancs de gresos, més resistents que no pas les argiles a l’erosió. Però al planell dels Monegres l’aridesa del clima no ha permès d’excavar una xarxa hidrogràfica normal. Les valls, altrament, són estretes (gairebé inexistents vora l’Ebre, d’un quilòmetre a dos vora el Cinca) i consten de tres nivells de terrasses amb els talussos corresponents, i els diferents llits de rius amb braços o meandres abandonats separats per bancs de sorra. A Fraga la pluviositat anual és la més baixa de les enregistrades en estacions climatològiques catalanes: 345 mm, que ja representa un clima àrid. Les oscil·lacions tèrmiques diàries són fortes, com també les anuals (mitjana d’agost, 25°C; de gener, 4,5°C). Si hom compara les mitjanes tèrmiques mensuals amb les de precipitacions, en resulta una petita acumulació d’aigua a l’hivern, la qual salva la secada que, altrament, hi hauria a la primavera per l’evaporació intensa, malgrat la màxima plujosa de maig. L’estiu és àrid, i la tardor, seca. La vegetació climàcica era la màquia de garric i d’arçot, travessada pel bosc galeria d’àlbers i d’oms que segueix els rius, i la savina turífera als Monegres. Avui predominen els erms, de romaní i d’espart, que donen pastures magres (prop d’un 40% de la superfície agrària útil), a les quals cal afegir un 5% de garriga i de matolls, i un 12% de bosc esclarissat, en general de pi blanc, abundant al sector meridional. Tot plegat palesa la manca d’aigua. Les basses que recullen la pluja constitueixen, encara avui, un dels trets característics del paisatge del Baix Cinca; havien estat aprofitades per al conreu de la barrella o de l’espart; les plantes halòfiles ocupen els estanys endorreics, abundants als Monegres, que s’han anat assecant. Malgrat que hi discorrin el Cinca, el Segre i l’Ebre, els únics rius que als Països Catalans transporten més de 100 m3 per segon, mitja comarca, de tan estepària, és endorreica, sense cap drenatge organitzat.
La població
La comarca ha mantingut modernament una població global estable: durant la segona meitat del XIX la població estigué lleugerament per damunt dels 14.000 h, amb un màxim de 14.686 el 1857. El segle XX ha estat força més mogut: ascens el 1920 (eufòria del lignit peninsular a causa de la Primera Guerra Mundial), retorn per sota dels 14.000 h, amb un mínim el 1940, lleugera represa, i arrencada fins arribar als 17.701 h el 1991, amb una població pràcticament estable els deu anys següents (increment tan sols del 0,8% en 1991-2001). Així i tot, el Baix Cinca és una comarca poc poblada, com mostra la seva baixa densitat (18,5 h/km2 el 2001). Malgrat l’escàs creixement, cal fer notar que ha tingut lloc al cap de comarca (5,8%), que concentra el 68% de la població, mentre que els quatre municipis restants han tingut pèrdues : Mequinensa el 10,5%, Torrent de Cinca el 9,9%, Vilella de Cinca el 9% i Saidí el 3,7%. En aquests municipis, a més del despoblament, cal remarcar l’envelliment generalitzat de la població. El 2001 el 13,4% del cens estava per sota dels 15 anys, el 63,9% era població adulta i el 22,7% sobrepassava els 65 anys. Estancament i envelliment han marcat igualment el declivi de l’agricultura, sector tradicionalment bàsic a la comarca, bé que a un ritme menys acusat que el d’altres zones, en part per l’escàs impuls que han tingut els sectors secundari i terciari. El 2001, el 25% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 20,6% en la indústria, el 12% en la construcció i el 42,4% en el sector serveis.
Aspecte d’un sector dels Monegres, a la comarca del Baix Cinca
© Fototeca.cat
L’economia
Hom conrea menys de la meitat de la superfície agrària. L’any 1999, els conreus eren repartits quasi a meitat i meitat entre el secà (17.242 ha) i el regadiu (14.463 ha). El secà se situa principalment als termes de Fraga i Mequinensa amb un 51% i un 40%, respectivament, del total, mentre que el regadiu es concentra als de Fraga i Saidí (més del 88%), gràcies a la utilització de les aigües del Cinca i del canal d’Aragó i Catalunya. Els cereals, bàsicament ordi, de secà o de regadiu, són el conreu tradicionalment més important, juntament amb els fruiters de fruita dolça, principalment presseguers (4.903 ha) i pereres (1.794 ha), encara que també és conreen pomeres, nectarines, etc. i, al sector de Fraga, les figues de més anomenada dels Països Catalans. Pel que fa als conreus de secà destaquen els ametllers (5.000 ha) i les oliveres (1.010 ha), concentrats al municipi de Mequinensa. La ramaderia ha tingut un ràpid creixement (de quasi un 300%) en la dècada dels noranta , especialment pel que fa al bestiar porcí, que ha passat dels 44.000 caps el 1989 als prop de 230.000 el 2000. Segueixen per nombre de caps el bestiar oví (24.875 caps) i boví (12.507 caps). Dins les indústries era rellevant l’extractiva: lignit, de baixa qualitat, de Mequinensa i de Torrent de Cinca. Però la importació de carbó de més qualitat, la competència dels hidrocarburs i el negament parcial de les mines pels embassaments hidroelèctrics de Riba-roja i de Mequinensa han fet desaparèixer aquesta activitat. La compensació industrial ve d’una altra font d’energia: l’electricitat generada per la resclosa de Mequinensa, que produeix, d’ençà del 1963, 770 milions de kWh en anys normals. Les poques indústries consumidores són generalment derivades de l’agricultura: oli d’oliva i de pinyolada, farina, pinso i condicionament de fruita; vénen després les bòbiles i els tallers mecànics. Llevat d’algunes indústries alimentàries de Saidí i de Mequinensa, totes són centrades a Fraga, on hi ha cinc polígons industrials. El sector dels serveis se centra també a Fraga i, en menor grau, a Mequinensa. Darrerament hi ha un turisme incipient derivat, sobretot, de la navegació i de la pesca esportives fluvials, que ha fet crear dos càmpings en aquestes dues poblacions principals. El transport és servit per una estructura viària ben simple: sense trens i extingida la navegació per l’Ebre, el tràfic és canalitzat per l’autopista A-2 i la carretera N-II, ara autovia, de Barcelona a Madrid. Perpendicularment, dues carreteres voregen el Cinca fins a l’altura de Montsó. Però totes dues admeten desviacions: la de la dreta ve de Mequinensa i pot anar cap a Osca; la de l’esquerra va de Tortosa a Fraga i de Saidí envia un branc a la Llitera. L’autopista ha originat a Fraga instal·lacions hoteleres i explica la irradiació comercial a tot el Baix Cinca i a les zones veïnes aragoneses. Així, la Cooperativa Agrícola de Fraga té adherents a Albalat de Cinca, Alcolea de Cinca, Vallobar, Binacet, Xalamera, Esplucs, Ontinyena i Oso, i el mercat de Fraga atreu nuclis tan allunyats com Bellver de Cinca i Campdàsens (en castellà Candasnos), al centre dels Monegres.
La història
El Baix Cinca pertangué en l’època ibèrica al territori dels ilergets. El poblament rural romà sembla que fou intens, amb alguna gran vil·la, testimoni de propietat de tipus latifundista, com la descoberta i excavada al terme de Fraga, amb mosaics abundants, un dels quals amb la inscripció Fortunatus (actualment al Museo Provincial de Bellas Artes, de Saragossa). El Baix Cinca fou inclòs, a partir del s. XI, a la taifa de Lleida, i des de la conquesta (el 1149) de Fraga i de Mequinensa pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona fou incorporat al bisbat de Lleida. Tot i que el 1243 foren concedits a Fraga els furs d’Osca, el 1255 Fraga fou atorgada per Jaume I a Guillem de Montcada, en canvi de Lleida, i unida al comtat de Barcelona. Tanmateix, el essent el Cinca el límit entre Catalunya i Aragó, la part del terme a la dreta del riu fou considerada aragonesa, com també els termes de Mequinensa, Torrent de Cinca i Vilella de Cinca. Incorporada a la vegueria de Lleida, Fraga es mantingué dins el Principat de Catalunya fins al regnat de Ferran II, a la fi del s. XV; Saidí, per contra, també a l’esquerra del Cinca, però al nord de la clamor d’Almacelles, fou annexada, de fet, pel Regne d’Aragó el 1305, annexió confirmada per Jaume II, però no admesa mai pel parlament català. Després del decret de Nova Planta d’Aragó (1707), la comarca fou repartida entre els corregiments de Saragossa (Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa) i de Barbastre (Vilella de Cinca i Saidí). Amb la divisió provincial del 1833 Mequinensa fou atribuïda a la província de Saragossa (i, el 1835, al nou partit judicial de Casp), i la resta, a la d’Osca; el 1835 Fraga esdevingué cap de partit judicial, que comprenia, a més de Torrent de Cinca, Saidí i Vilella de Cinca, els pobles de llengua castellana de les dues riberes del Cinca, aigua avall de Montsó, i el cantó oriental dels Monegres, inclòs ja des del s. XII al bisbat de Lleida (Penyalba i Campdàsens). El 2002 el govern autonòmic aragonès aprovà una divisió comarcal segons la qual la comarca del Baix Cinca passava a incloure, a més dels cinc municipis catalonoparlants, els castellanoparlants de Vallobar, Bellver de Cinca, Campdàsens, Xalamera, Ontinyena i Oso.