i Balaguer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Balaguer

Sumari de l’article

Vista aèria del nucli antic de la ciutat de Balaguer, a la riba dreta del Segre. Dalt del turó, l’església parroquial i antiga col·legiata de Santa Maria
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Noguera, situat al peu dels darrers plecs subpirinencs.
Població: 
16.479 h
[2015]
Extensió: 
57 km2

Situació i presentació

Balaguer ha estat tostemps cap dels Aspres i en l’actualitat ho és de la comarca de la Noguera. El municipi de Balaguer, a banda i banda del Segre, té una extensió de 57,32 km2; confronta amb el municipi de Menàrguens (SW) i, a ponent del Mormur (329 m) i de la partida de la Fuliola, amb el de Castelló de Farfanya (W). A tramuntana la divisòria, per la Garriga, separa el terme de l’enclavament de Gerb, pertanyent a Os de Balaguer. A llevant llinda amb la Sentiu de Sió i amb Vallfogona de Balaguer i al SE amb Térmens. L’enclavament de Flix, a llevant del territori principal del municipi, confronta amb la Sentiu de Sió (W), Camarasa (només per un punt, al N), Cubells (E) i Bellcaire d’Urgell (S).

El terme inclou un seguit de terrasses al·luvials entre el riu de Farfanya (límit SW amb Menàrguens) i el Segre, a l’extrem septentrional de la plana regada, fins al sector inferior de la Ribera de Sió. El canal d’Urgell rega una petita part de la zona i la resta del territori aprofita les aigües de les sèquies, algunes de les quals són d’origen preislàmic, com la del Cup, a la dreta del Segre, i la de Montfar, a l’esquerra.

La central hidroelèctrica del Segre, amb 7.440 kW de potència, fou inaugurada el 1960 i part de les instal·lacions són ja dins el terme municipal de Térmens; pren l’aigua del Segre al partidor de Balaguer, entre Llorenç i Balaguer, i el canal continua després vers les centrals de Térmens i de Lleida.

El municipi comprèn la ciutat de Balaguer, cap de municipi i de la comarca de la Noguera. També inclou la caseria de Flix, a l’enclavament homònim, l’església de Sant Miquel del Corb, al despoblat de la Pobla del Corb, les restes del monestir cistercenc de les Franqueses, l’antic hostal de la Torre de Noguers i el lloc on hi hagué el convent trinitari de les Parrelles. Balaguer és, però, l’únic nucli de població agrupada del municipi. Algunes de les partides del terme són el Pardal, la Saïdeta, la Plana del Corb, Baronsell, Bonany, Campllong, Canals, el Coll del Portell, la Coma dels Lliris, Comes Mitjanes, el Corb, la Quadra, la Codosa, les Esparrelles, la Garriga, l’Horta d’Amunt, l’Horta d’Avall, la Juncosa, el Molí del Comte, el Parc del Real, les Partialles, el Pla de Santa Maria, el Prat, la Primera Marrada, el Reguant, Ripoll, el Sant Crist, la Segona Marrada, Torrebella i VallimésAl municipi de Balaguer conflueixen les principals vies de comunicació de la comarca, com la C-12 d’Amposta a Àger, la C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, la C-26 d’Alfarràs a Olot, i la C-53 de Vilagrassa a Balaguer. Altres carreteres menors són les que es dirigeixen a Albesa, a Camarasa o a les Avellanes. Balaguer té també estació ferroviària, on paren els trens que van de Lleida a la Pobla de Segur.

La població

Les primeres dades que es tenen sobre la població de Balaguer (balaguerins) es remunten al segle XIV, concretament el fogatjament de 1378, que assignava 344 h. Ja aleshores el nombre de focs de Balaguer era més elevat que a la resta de la Noguera. En el fogatjament de 1553, malgrat el temps transcorregut, l’evolució de la població havia estat molt minsa, ja que només n'hi figuraven 369 focs. L’escàs dinamisme de la població va continuar durant tot el segle XVII, cosa que es constata el 1718, quan el cens, per primera vegada expressat en habitants, dona uns 1.620 h. Durant aquesta centúria, i seguint una tendència habitual a la major part del les comarques de Catalunya, es produí un increment important de població, que el 1787 ja arribava als 3.802 h. Aquest creixement es mantingué fins ben entrat el segle XIX, malgrat el pas de guerres com la del Francès o la primera guerra Carlina. El 1830 Balaguer tenia 4.000 h i 4.642 el 1842, mentre que el 1857 assolí la xifra més elevada del segle, amb 5 368 h. Durant la resta del segle es donà un estancament demogràfic, que arribà fins acabada la Guerra Civil de 1936-39, ja al segle XX. A partir dels anys quaranta s’inicià la represa, a la qual contribueix, a partir dels anys cincuanta, un creixement que tenia les seves arrels en una industrialització incipient i en un increment progressiu de la despoblació rural, en benefici dels centres industrials i de serveis pròxims. El 1950 Balaguer tenia 6.469 h, 8.342 h el 1960 i 11.676 h el 1970. Des d’aleshores, el creixement fou més moderat: 12.166 h el 1975, 12.585 h el 1981, 13.096 h el 1986. El cens del 1991 marcà una inflexió lleugerament negativa (13.037 h), si bé posteriorment es recuperà, amb algunes oscil·lacions, i s’assoliren els 13.172 h el 1999 i 15.281 h el 2005.

L'economia

L'agricultura i la ramaderia

Les activitats agràries han tingut un pes específic dins l’economia de Balaguer, en la qual tanmateix el sector de serveis exerceix el paper principal. Abans de la inauguració del canal d’Urgell, que va transformar l’agricultura de la zona, Balaguer produïa cànem, que era molt apreciat i era transformat a la mateixa ciutat (ja en parla Madoz, al segle XIX, i Ceferí Rocafort, a inicis del segle XX, afegeix que hi havia dues fàbriques de rastellar cànem), i també blat, ordi, oli, vi, fruites i alguns productes d’horta. La construcció del dit canal, però, afavorí que gradualment hom anés dedicant més extensió als fruiters i al farratge.

El principal sector agrícola és el representat pels conreus de secà, que es troben principalment a la dreta del Segre. El regadiu, molt més rendible que el secà pel que fa a la quantitat d’hectàrees que hom precisa per a obtenir beneficis, es troba fonamentalment situat a l’esquerra del Segre, en un territori molt més parcel·lat. La construcció del canal d’Algerri-Balaguer, suposa l’increment de les terres de regadiu en detriment de les de secà. En conjunt, els conreus més estesos són els cereals (ordi, blat de moro, blat), tot i que també són destacables el farratge (alfals), la fruita dolça (pomeres, pereres), l’ametller, l’olivera i les hortalisses. Resten poques hectàrees de patates i vinya.

L’aviram i el porcí, que experimentaren un clar increment entre les dècades del 1980 i 1990, juntament amb el boví i l’oví són els subsectors ramaders dominants. Les granges existents a Balaguer són principalment de pollastres. L’activitat del porcí s’ha orientat els darrers anys a l’engreix de porcs per a consum. Hi ha també cria de conills.

La indústria

A Balaguer, la indústria ha tingut un desenvolupament relativament modern. Vers mitjan segle XIX Pascual Madoz lamentava que, malgrat que el lloc era molt adient per a l’establiment de fàbriques tèxtils (que haurien pogut aprofitar els salts del riu), no n'hi havia cap. A la primeria del segle XX, Ceferí Rocafort esmentava les indústries que hi havia: diverses espardenyeries, fàbriques de farina, d’aiguardent, d’alcohol, serradores, de rastellar cànem, de gasoses, de sabó i trulls. Així doncs, l’escassa indústria que hi havia a Balaguer fins a mitjan segle XIX es basava fonamentalment en la transformació dels productes del sector primari. La industrialització que s’allunyava de la base transformadora agrícola va començar a aparèixer a partir de la dècada del 1960, a causa principalment de l’existència d’una mà d’obra econòmica. Això va fer que el teixit industrial es diversifiqués molt més que a la resta de la comarca i que les indústries transformadores agràries fossin un sector més d’una base industrial que es presentava variada i sense la presència d’un sector veritablement influent. Les indústries tradicionals (espardenyes, sabó) van desaparèixer gradualment.

El principal sector industrial havia estat el paperer. Aquesta preponderància era donada gairebé exclusivament per una única empresa (Impacsa), creada el 1956 i tancada el 1993. Són importants encara les indústries agroalimentàries (fabricació de sucs, pinsos, productes de fleca, etc.) que transformen els productes agraris. Cal esmentar, entre altres, la Cooperativa Comarcal Sant Isidre de Balaguer. A la ciutat hi ha, a més, una bona presència d’empreses dedicades a la confecció. Altres sectors són el de la fusta, de la construcció (bòviles, ciments), del metall, o el de la producció d’energia elèctrica, amb la central hidroelèctrica del Segre, inaugurada el 1960, que té part de les instal·lacions dins el municipi de Térmens.

El 1985 Balaguer va ser considerada com a Zona d’Urgent Reindustrialització, motiu pel qual hom donà incentius a les empreses perquè s’hi instal·lessin, com per exemple l’ampliació del sòl industrial. Aquesta va ser la finalitat que perseguí el polígon industrial de Campllong, actuació iniciada el 1986. Aquest polígon, que ha estat ampliat, es troba situat al SE del nucli urbà de Balaguer.

El comerç i els serveis

La importància del sector terciari a Balaguer ve determinada pel seu paper com a cap comarcal i la centralització comercial i de serveis que s’ha anat produint al llarg del temps. Els serveis ocupen la major part de la població i sembla que el sector tendeix a afermar-se. Balaguer és el principal centre de comerç i de serveis de la comarca i concentra bona part dels establiments comercials majoristes del sector primari.

La ciutat, que disposa d’edifici de mercat municipal, conserva l’antic mercat setmanal dels dissabtes, el qual se celebra a la plaça del Mercadal. Aquest mercat és el més important dels que es fan a peu de muntanya a la Catalunya occidental des dels llunyans anys medievals. Balaguer és un centre de subàrea comercial dins l’àrea de Lleida. La seva puixança es deu al fet que es troba en una cruïlla de set camins: les carreteres vers Lleida, Corbins, Alfarràs, Camarasa, Tremp, la Vall d’Aran, Puigcerdà, Agramunt i Tàrrega. Els dimecres dels mesos d’estiu són els comerciants del nucli antic de Balaguer els qui treuen les parades al carrer.

Quant a fires, cal destacar la Fira de Balaguer, que s’escau el darrer cap de setmana d’abril o primer cap de setmana de maig i és l’única que perviu de les antigues fires que havia fet la població: la de Carnaval, la de Sant Isidre, de la qual és hereva, la de Setembre o dels Enamorats i la de Santa Llúcia (encara roman, però, la tradicional venda de productes de Nadal per aquestes dates). Molt diversificada, la Fira de Balaguer sol presentar anualment diferents salons monogràfics. Dins del Saló d’alimentació ha pres molta empenta la Mostra Nacional de Coques de Samfaina i Recapte, un dels productes gastronòmics típics a la comarca de la Noguera. Cal destacar, també, les fires Expoauto i Antiquària al març. Des del 2007 se celebra a la tardor la Fira d’Alimentació i Salut, de productes ecològics, en la qual s’imparteixen també conferències, tallers i activitats diverses.

Quant a serveis sanitaris, hi ha un Centre d’Atenció Primària (CAP) i l’hospital (Centre Sociosanitari de Balaguer). Pel que fa a l’ensenyament, Balaguer concentra una bona part de l’alumnat de la comarca. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i els cicles formatius, i es disposa a més de centres d’ensenyament especialitzat (música, arts plàstiques, educació especial).

L’abril del 2016 entraren en servei els nous jutjats. Situat al barri antic, el nou edifici de set plantes, unifica els tres jutjats de primera instància i instrucció, anteriorment dividits en dues seus.

Pel que fa al turisme, aquest no ha tingut un desenvolupament massa significatiu a la ciutat, però aquesta disposa d’oferta hotelera.

La ciutat de Balaguer

Morfologia urbana

Porxos de Balaguer
© C.I.C.-Moià
La ciutat de Balaguer (233 m), situada a les ribes del Segre, és a 215 m d’altitud, al NE del terme. Per la seva situació, 28 km riu amunt de Lleida, i a una alçada semblant, on s’acaba el darrer repeu de la serra de Montsec, ha estat de sempre preparada per a acollir qualsevol moviment humà, com a avançada dels Pirineus per al repoblament de la Catalunya Nova, tant els anys posteriors a la conquesta cristiana com després de les crisis epidèmiques dels segles XI i XV, o bé en la pèrdua de població de les ensulsiades del 1640 i del 1707, àdhuc la del trienni de 1936-39.

El nucli antic, allargassat entre el Segre i la muralla de la població medieval, és al peu d’una de les terrasses quaternàries de la dreta del Segre, coronada per les esglésies de Santa Maria i del Sant Crist, i pels vestigis del Castell Formós. Les muralles foren construïdes ja durant l’ocupació musulmana, durant els segles X i XI. Després de l’expulsió dels jueus del nucli urbà (1333) s’amplià el recinte per tal de posar la nova població la a l'abric de qualsevol agressió exterior. Es conserva el Mercadal, plaça porticada i el punt més cèntric de la ciutat on hi ha la casa de la ciutat, els locals d’esbarjo principals, les instal·lacions bancàries més importants i on se celebra el mercat setmanal. Es conserven també altres carrers i places porticades, a l’interior de la muralla de l’època dels comtes, però durant la Guerra Civil de 1936-39 va desaparèixer l’antic hospital, edificat el 1480 i reformat al segle XVIII. El carrer del Pont, amb porxos sobre el Segre, és un altre racó destacat de la ciutat. D’aquesta part antiga destaquen el carrer Major, que arriba fins al Mercadal, i els del Miracle i d’Avall. Sota la muralla hi ha el carrer de les Eres i, a migdia deaquest, el del Barri Nou. El de Santa Maria porta a la col·legiata. Altres carrers són l’avinguda de Pere el Cerimoniós.

Aspecte del riu Segre al seu pas per Balaguer
© C.I.C.-Moià
A l’altra banda, la riba del riu ha estat enjardinada i urbanitzada. La ciutat moderna, formada després de la dècada del 1950, és al marge esquerre del riu, entre l’avinguda del Pont, reconstruït després de la Guerra Civil de 1936-39, i l’altre pont nou que va a l’estació del ferrocarril. Els carrers són amples i de traçat recte, ben diferents dels de la ciutat antiga, que són de traçat irregular, estrets i amb petites places (de Sant Salvador, del Pou, de Sant Jaume).

L’església parroquial i antiga col·legiata de Santa Maria, al capdamunt del coster, és d’estil gòtic. Fou començada el 1351 i per a la seva obra el rei Pere el Cerimoniós, que era comte d’Urgell i nascut a Balaguer, feu donació de 30.000 sous barcelonesos. L’església, però, que podríem anomenar Santa Maria Major, tardà molts anys a acabar-se (per causa de la crisi que ocasionà la destrucció del comtat d’Urgell i la revenja anihiladora dels Trastàmara). El 5 d’agost de 1413 el comte Jaume I d’Urgell s’hi reuní amb els seus partidaris per a deliberar sobre les mesures que calia prendre davant el setge. L’obra no fou consagrada fins el 1558, però no s’hi traslladà la parròquia fins el 1575. El 1836 fou convertida en caserna i posteriorment en presó i dipòsit municipal i el 1881 fou restaurada al culte. El 1923 tornà a usar-se com a presó i una altra volta en el període bèl·lic de 1936-39. L’església, amb una àmplia nau amb absis poligonal i capelles entre els contraforts laterals, és coberta amb volta estrellada. El campanar és una torre poligonal amb una escala interior de cargol. És un magnífic mirador de la comarca. El 1936 es perderen tots els tresors artístics que conservava, uns retaules de pedra de l’escola lleidatana (com els d’Albesa i Castelló de Farfanya) i l’altar major renaixentista, de pintura sobre taula d’influència italiana.

Les funcions de parròquia havien estat, des del 1351 fins al 1575, a l’església de Sant Salvador. D’origen romànic, havia succeït la mesquita d’Avimoni; va ser incendiada i destruïda el 1936 i avui al seu lloc hi ha una plaça amb restes d’aquella antiga mesquita.

L’església del Miracle, que fou parròquia entre els anys 1835 i 1840, anteriorment havia estat sinagoga. Segons la tradició, la imatge que es venerava a l’església fou trobada per una mora mentre cavava l’hort. Aquest temple, d’estil barroc, fou construït entre el 1699 i el 1705, va ser molt refet el 1897 i el 1936 perdé un bell retaule gòtic que conservava, de la fi del segle XV i de l’escola de Francesc Solives.

El convent dels carmelitans descalços s’establí a la ciutat el 1678 i la seva església de Santa Teresa, després dedicada a sant Josep, fou construïda entre els anys 1682 i 1704. Des del 1840 fins al 1881 fou parròquia, successora de la del Miracle.

El convent de Sant Domingo darrerament esmentat com a Sant Domènec, és situat a l’esquerra del Segre, és situat al cap de pont de la ciutat. Els dominics hi residiren des del 1323 fins al 1835. El convent fou erigit pel manament en testament (1314) del comte Ermengol X d’Urgell. Hom creu que l’església fou edificada entre el 1323 i el 1350, però el 1387 la volta encara no era construïda. L’església és d’estil gòtic i té una nau capçada per un absis pentagonal. La façana fou refeta el 1716, sembla que a causa d’alguna destrucció patida per la nau, que d’ençà això restà més curta. El convent té un magnífic claustre gòtic, semblant al de Sant Francesc de Mallorca. L’afirmació segons la qual el claustre procedia del castell és totalment mancada de fonament. Després de l’exclaustració, el convent fou convertit en hospital. Del 1862 al 1868 s’hi instal·laren els jesuïtes. El 1881 el vell convent va ser adquirit pels franciscans, que han restaurat l’edifici i hi romanen encara. Els franciscans ja residien a Balaguer el 1372 en un convent probablement al costat de Santa Maria d’Almatà, que fou enderrocat durant el setge del 1413. Per butlla papal del 1443 es bastí de nou el convent de Santa Maria de Jesús al lloc conegut avui per Sant Francesc. En la guerra dels Segadors el convent fou destruït i els frares es traslladaren a una casa prop de l’església del Miracle, on celebraven els oficis. A mitjan segle XVII tornaren al seu convent, que havien reconstruït. Al segle XVII vivien en un convent barroc de la primeria de la centúria situat a la vora dreta del riu.

A tramuntana de la ciutat hi ha el pla d’Almatà o del Real, actualment un parc públic, on hi ha el Castell Formós i, més a tramuntana, el santuari del Sant Crist de Balaguer. El Castell Formós és l’antic castell dels comtes d’Urgell, del qual només es conserven algunes restes, ja que fou destruït en el setge del 1413, en la guerra de Jaume I contra Ferran I el d’Antequera. El lloc, tanmateix, ja era fortificat probablement des del Baix Imperi. Posteriorment, durant la dominació aràbiga la fortificació també fou ocupada i s’anomenà alcàsser o suda. Els anys cinquanta del segle XX hi excavaren diversos especialistes: Ocaña Jiménez, Díez Coronel, després d’uns treballs de consolidació. Aparegueren guixeries àrabs i mudèjars, d’una riquesa decorativa comparable a l’alcàsser de Màlaga i a l’Aljafería de Saragossa. En excavacions dutes a terme posteriorment s’ha descobert que, amb anterioritat a l’edificació del primer castell, al mateix indret hi hagueren habitatges islàmics. Es conserven llargs panys de muralla de tàpia i torres obrades amb carreus, de diverses èpoques. A mitjan segle XVII el castell era un polvorí. Francisco de Zamora (1788) es refereix a les restes del Castell Formós, “cuya mayor parte parece de tiempo muy anterior a los moros, pues está hecha de grandes piedras sillares en mucha parte, sin cal alguna y puestas por la parte de adentro rudamente”. El 1905 s’hi construí un dipòsit d’aigua potable.

Façana del santuari del Sant Crist de Balaguer
© C.I.C.-Moià
Al pla d’Almatà, des de l’època califal hi hagué la mesquita major de la ciutat i, ensems, una comunitat cristiana o mossàrab. L’antiga mesquita fou posteriorment (1106) convertida en església sota el nom de Santa Maria d’Almatà, que fou la primera parròquia de la ciutat. El 1351, en alçar-se el nou temple parroquial de Santa Maria Major a l’altra banda del barranc de la Suda d’Almatà, esdevingué capella d’un monestir de clarisses, sembla que a requeriment del comte Jaume I fill del Cerimoniós. El 1626, després de dos segles de decadència, el monestir fou repoblat de clarisses de l’Observança; hom va ampliar l’antiga església i traslladà a l’altar major una imatge de talla dita el Sant Crist de Balaguer, molt venerada. L’actual, però, no és la imatge original, sinó una còpia de l’anterior que, tret d’un trosset de peu, fou cremada al principi de la Guerra Civil de 1936-39. La nova imatge, posada al mateix lloc el 1947, només té de l’antiga aquest petit trosset. La imatge antiga era probablement del segle XVI, de tradició gòtica, i fou realitzada amb un gran expressionisme. Des d’aleshores, l’església es convertí en santuari del Sant Crist de Balaguer. L’església, que sofrí danys el 1711, fou refeta el 1787 i, si bé les religioses hagueren d’abandonar el convent el 1835, hi retornaren el 1867. Al segon decenni del segle XX es reconstruí el santuari en la forma actual i el Crist també ha estat restaurat. Francisco de Zamora, que visità la ciutat a la segona meitat del segle XVIII, explica que a l’església també es venerava la Mare de Déu d’Almatà, “que se supone la llevaban los condes (de Urgel) cuando iban a la guerra”.

La cultura i el folklore

La ciutat és la seu de diverses entitats de caràcter cultural, recreatiu, folklòric i esportiu, entre les quals es pot esmentar per la seva activitat el Centre d’Estudis de la Noguera, que impulsa estudis de tipus general sobre la comarca, i també per la seva antiguitat l’Orfeó Balaguerí, entitat fundada el 1921, i el Centre Excursionista de Balaguer, fundat el 1929, amb una àmplia varietat de seccions de muntanya.

Balaguer disposa, des del 1987, del Museu Comarcal de la Noguera, instal·lat al nucli antic de la ciutat, és un edifici de nova planta inaugurat el 1995; s’hi exposen peces d’arqueologia, art i ciències naturals de la comarca. També hom troba a la ciutat l’Arxiu Històric Comarcal de Balaguer, que conté un valuós fons documental, amb el qual es pot seguir la història de la ciutat de Balaguer, però també d’altres indrets de la comarca. Els documents més antics són de mitjan segle XII. En destaca el Llibre de privilegis, còdex del segle XI que recull els privilegis atorgats pels comtes. Del mateix segle i també important és el Llibre de bans i ordinacions de la ciutat. Altres centres destacats són l’Escola Municipal de Música, la Biblioteca Margarida de Montferrat, la Biblioteca Domènec Carrové, la Sala d’Exposicions, l’Escola d’Arts Plàstiques i el Teatre Municipal. Cal destacar l’activitat de l’Institut Municipal de Progrés i Cultura, que té la seva seu al Xalet Montiu, primer edifici modernista de la ciutat.

La festa major de Balaguer s’escau pels volts del 9 de novembre i és en honor del Sant Crist, la imatge del qual diu la llegenda que fou rescatada de les aigües per les monges clarisses d’Almatà quan anava en direcció contrària al corrent del riu. Entre els actes que es fan, molt nombrosos, es poden destacar l’ofrena floral al Sant Crist, el Concurs Nacional de Colles Sardanistes, els diversos actes esportius o la cercavila amb gegants i capgrossos. Altres celebracions que es fan a Balaguer són la festa de Sant Antoni pel gener, Carnestoltes, la representació de la Passió el Divendres Sant, la festa de la Coca a finals de maig o la sèrie d’actes lúdics i festius que es fan, sobretot per a la quitxalla, per Nadal i Reis i que duren totes les festes, dins de les quals no deixa de celebrar-se el típic mercat nadalenc de Santa Llúcia (el cap de setmana més proper al 13 de desembre).

Des del 1985, el primer cap de setmana de juliol, s’organitza a Balaguer la Transsegre, una cursa a través del riu que consisteix a recórrer els quilòmetres que separen Camarasa de Balaguer mitjançant uns ginys flotants que són fabricats per cada equip. Aquesta festa és considerada la festa major d’estiu i, a part del descens pel riu va acompanyada de concerts de música i altres actuacions festives. El 2014, en la trentena edició, la Transsegre reuní 300 embarcacions i 2.800 participants.

Altres indrets del terme

L’església de Sant Miquel del Corb és situada en un despoblat vora la sèquia de Menàrguens, al Sw de la ciutat. La Pobla del Corb, documentada el 1558, al primer terç del segle XVII ja era despoblada.

Santa Maria de les Franqueses era un antic monestir femení de l’orde del Cister. Situat al S de Balaguer, vora el Segre, fou fundat el 1186 per la comtessa Dolça d’Urgell, muller que fou d’Ermengol VII. Suprimit el 1470, fou donat a Poblet en qualitat de priorat masculí i les monges que hi restaven s’uniren a les de Vallverd (Tragó de Noguera). Era encara priorat el 1579 i Poblet el vengué el 1700. L’església, de planta de creu llatina i façana de transició del romànic al gòtic, té tres absis semicirculars. A la cara nord s’obre una rosassa tancada per una creu grega i envoltada per anelles decorades amb puntes de diamant, amb pètals, etc.

La Torre de Noguers era un antic hostal i molí d’oli; és situada al límit de Castelló de Farfanya, vora la carretera d’Alfarràs. Per altra banda, uns 5 km al SW de Balaguer, a migdia del camí d’Algerri s’aixeca el puig del Mormur o Montmur (329 m), documentat a vegades com a Niumur. El coll de Montmur és citat el 1093. El 1146 Pere Arnau de Castellserres feu una carta de donació del castell i el terme de Montmur a favor d’un grup de quatre homes, perquè el reedifiquessin i el repoblessin sota la seva dominicatura. Aquests repobladors foren Guillem d’Àger, Joan de la Guàrdia, Guillem de Rubió i Bernat Molàs. El donador posseïa l’indret per donació del comte i del vescomte d’Urgell. La tinença pels dits repobladors havia de ser en alou, però havien de fer guàrdia al castell, una part del qual es quedava el donador, com també la meitat dels delmes. Només resta algun vestigi del castell, i el poble que hi hagué desaparegué amb les pestes del segle XIV. Hi han aparegut restes de ceràmica ibèrica.

Francisco de Zamora, a la segona meitat del segle XVIII encara parla de l’antic convent trinitari de les Parrelles, que fou fundat vers el 1290 al santuari de la Mare de Déu de les Parrelles, al NW de la ciutat, sota la protecció del comte Ermengol X. El 1809 els religiosos passaren a residir dins la ciutat, on subsistiren fins el 1835. Església i convent foren demolits i les pedres aprofitades per a la nova casa de la ciutat (1854) i altres edificis.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

Hom ha volgut identificar el topònim Balaguer, d’origen preromà, amb la ciutat de Bargussi, citada entre els pobles ibèrics per Titus Livi i Ptolemeu. Aquesta identificació, però, no és acceptable. Des de mitjan segle IX, que és documentat per primer cop, el lloc s’ha anomenat sempre Balaguer, opinió que també és la de Joan Coromines.

És indubtable que la ciutat ja existia durant les dominacions romana i visigòtica. S'han recollit al Castell Formós fragments de terra sigillata romana, a part que hi ha el fet que part de les fortificacions foren bastides als segles II i IV. Antoni Duran i Sanpere atribueix l’origen de la importància militar i comercial de Balaguer a un pont, vigilat per un castell que arribà a ser palau de residència, potser romana, segurament aràbiga i després comtal.

L'alta edat mitjana

Ja al segle IX Balaguer es presenta en poder dels musulmans, encara que es manté una important comunitat cristiana. Pere Sanahuja esmenta l’instrument d’Amoni (864), segons el qual uns monjos d’Albi (Llenguadoc), fent ruta des de Saragossa a França, van fer parada a Balagium, vora el Segre, i d’ací prosseguiren el viatge cap al castell de Berga. Segons Abū Ahmad Ibn, un dels grans historiadors àrabs, la grandesa de l’alcàsser o alcassaba de Balaguer s’inicià en temps dels Banū Qasī. Diu que el castell fou bastit el 877 pel valí Llop Ibn Ahmad, senyor de Lleida, quinze anys després que s’edifiqués la suda d’aquesta ciutat. Un manuscrit de la mesquita de Tunis, del 1003, parla de la batalla d’Albesa, prop de Balagué, escrit així, sense r.

La història documentada de Balaguer comença, doncs, amb la dinastia esmentada dels Banū Qasī. Un text d’Al’Udrī notifica que Muhammad Ibn Llop, que el 897 ferí de mort Guifre el Pelós, vers el maig del 922 assetjava els castells de Montsó, Balagay o Balaguer i Barbastre, ciutats de l’antiga Ilergècia, als afores de Làrita, com acostumen a dir els documents de l’època. Aleshores, els castells i les viles més importants del districte oriental de la Frontera Superior musulmana eren en rebel·lió constant. El 927 els habitants de Balaguer s’alçaren de nou contra Llop, que morí dos anys més tard. Tot i així, Balaguer romandrà dins l’òrbita dels Banū Hūd de Lleida. Durant la dominació sarraïna, a Balaguer persistirà una comunitat mossàrab fins a la conquesta cristiana.

La ciutat i la suda de Balaguer, envoltades d’una línia de castells poderosos alçats pels moros contra els cristians de l’Afranc, no es retran quan apareixerà pels Aspres, des de Montclús a Montmagastre, Noguera avall, la figura insigne d’Arnau Mir de Tost, un cop havia consolidat les seves possessions a la Vall d'Àger. Fou Guerau (II) de Cabrera, net d aquell personatge, a qui el comte Ermengol V havia encomanat el govern del comtat d’Urgell, que el 1097 s’atreví a atacar la poderosa fortalesa de Balaguer i que la conquerí fugaçment a la fi del 1100 o a la primeria del 1101. La conquesta definitiva, però, no esdevindrà realitat fins el 1105, durant la minoritat d’Ermengol VI. Hi intervingueren Pedro Ansúrez, Ramon Berenguer II de Barcelona i l’esmentat Guerau de Cabrera, que comandava l’exèrcit comtal. Al setembre del dit any, la suda i la ciutat són incorporades definitivament al comtat de Barcelona. El comte d’Urgell restaria feudatari del de Barcelona, per les tinences que en rebé, i el vescomte d’Àger tingué una part de la ciutat i un dret a la suda que, sota el nom de Castell Formós, es convertiria en residència dels comtes d’Urgell. El 7 de juny de 1111 el comte Ermengol VI amb el consentiment del seu tutor, el vescomte Guerau Ponç, donà en feu a la catedral d’Urgell i al bisbe Ot la quarta part de la suda de Balaguer. La ciutat i els seus termes foren incorporats a la diòcesi d’Urgell. També foren beneficiaris de les antigues mesquites, l’església de Solsona i els monestirs de Tavèrnoles i de Ponts.

Segons Pere Sanahuja, la ciutat de Balaguer en ser conquerida disposava de tres castells: l’alcàsser situat dins la fortalesa de la suda, l’Alcorassa, que defensava el pas del Segre, i la Gerundella un poc més avall, com una cuirassola respecte del riu. Els tres castells es comunicaven per altes torres i muralles, que davallaven fins a la plaça major, que al segle XI serà anomenada Mercadal. De l’explotació de les alcabales del pont, també se'n beneficiaren els templers (1148) i els hospitalers (1152) per donacions dels nous senyors, a més del dret de construir molins dins el cabal del riu i de les sèquies que ja en temps dels àrabs conduïen l’aigua als horts immediats. De les que foren construïdes pels sarraïns hom pot esmentar la del Cup, que parteix de Gerb, a la dreta del Segre, i arriba fins a Menàrguens (amb una funció semblant a la sèquia d’Alcarràs a Lleida), i al marge esquerre n'hi ha una altra, que el 1118 passava per la partida de Montfavar o Montfar, que realitza igual funció que la sèquia de Torres a Lleida. Pere Sanahuja esmenta també els banys àrabs (1102), els murs que envoltaven la ciutat de l’altiplà, torres, albergs, botigues, obradors, forns, molins i prats, i localitza el fossar dels musulmans (1172) i també algunes mesquites.

La repoblació de Balaguer i els seus termes fou laboriosa, dificultada per l’amenaça persistent dels moros de Lleida, reforçats aquells anys pels almoràvits. El primer intent fou obra del vescomte Guerau (II) de Cabrera, que el 13 d’abril de 1106 subinfeudà a Arnau Berenguer d’Anglesola els seus drets sobre la suda balaguerina i la quarta part de la ciutat que li corresponia en domini, per a l’establiment a la ciutat i al terme de repobladors pagesos, menestrals, mercaders, cavallers, jueus, francs i moros. També preconitzà la construcció de molins, botigues i diversos casals. Un altre intent fou el del febrer del 1113, amb algunes concessions al bisbe d’Urgell i a Bernat Eixard, que prometé d’establir-se a la ciutat, amb deu cavallers més, als quals foren ofertes dues parellades.

Això no obstant, les veres cartes de poblament foren atorgades en temps d’Ermengol VI, la primera (1118), i en el del seu fill, Ermengol VII, la segona (1174). D’ambdues cartes es dedueix la presència dels primers repobladors, procedents en gran part de les valls d’Àger i de Meià. Tot seguit acudiren a Balaguer gent de la Catalunya Vella, de la Ribagorça, Gascunya, del Llenguadoc i d’altres indrets. Cal no oblidar que en ple segle XII, a partir de la conquesta de Lleida, començaren els pelegrinatges a Sant Jaume de Galícia. Alguns, en particular els gascons, en retornar, o sense anar-hi, s’hi quedaven. Per la carta del 1118, les terres i els poblats a banda i banda del Segre van ser atorgats en plena propietat als qui hi habitaven. L’instrument, a més de ser signat per Ermengol VI, ho fou pel vescomte Guerau Ponç de Cabrera i per Ot, bisbe d’Urgell. Els beneficiaris que posseïen la terra en alou eren els Guadall, Guirt, Bernat, Fortés, Isarn, Mir, Arnau, Raüll, Cradan, Rainer, Ató, Guitard, Guerrer, Sabater, Corbí, Cuguç, Gerum, Guillem, Pere, Sinfred, Maiol, Amer, Selva, Company i Artau. La carta atorgada per Ermengol VI i Dolça d’Urgell (1174) és una ampliació de les concessions anteriors i s’hi observa una notòria influència de la que Ramon Berenguer I (1150) atorgà a la ciutat de Lleida. Encara, els dits drets foren confirmats i augmentats pel comte-rei Pere el Catòlic i la comtessa Elvira de Subirats, vídua d’Ermengol VII i tutora de la seva filla Aurembiaix d’Urgell. Aquesta carta, a més d’establir el mercat dels dissabtes i la Fira de Sant Bartomeu, declara els balaguerins lliures en les causes de justícia de les proves del ferro roent i de l’aigua calenta i freda, i els confirma la remissió dels mals usos. Una altra carta confirmatòria data del 1231 i fou lliurada per la donació que feu a Balaguer l’infant Pere de Portugal, espòs i successor de la comtessa Aurembiaix d’Urgell, en canvi del reialme i les illes de Mallorca i Menorca. Una altra, encara, fou atorgada per Jaume I el 1236, per la guerra que el rei feu al vescomte de Cabrera a causa d’un conveni del 1228 pel qual Aurembiaix cedia al sobirà els drets que el comtat d’Urgell tenia sobre les terres i part de la ciutat de Lleida. Sabedor Ponç de Cabrera del dit conveni, es feu fort al castell de Balaguer, davant el qual es presentà Jaume el Conqueridor el 8 d’octubre de 1228 i instal·là el seu campament al cap de pont del Segre, on hi ha el convent de Sant Domingo. Segons Pere Sanahuja “la comtessa Aurembiaix es presentà davant Balaguer i, posant-se en comunicació amb els veïns, els reclamà que la reconeguessin com a mestressa. Els balaguerins, llavors, negaren l’ajuda al vescomte, que en veure's abandonat de tothom s’evadí com pogué i entrà a l1orde dels templers”.

El 16 de gener de 1242 Jaume I donà en feu a Ponç de Cabrera la ciutat de Balaguer. Un germà d’aquest, que és conegut en la història com a Ponç I d’Urgell, Àlvar de Cabrera, heretà el dit comtat i d’aquest passà a Ermengol X (1267-1314), jove bel·licós que participà en la revolta nobiliària dels darrers anys del Conqueridor i els primers del seu successor, Pere II. La noblesa, comandada per Roger Bernat de Foix, es feu forta a Balaguer, plaça que fou assetjada i retuda per Pere el Gran, esdeveniments dels quals hom té un magnífic testimoni en la Crònica de Bernat Desclot. El comte Ermengol X fou fet presoner, com els altres nobles que s’havien rebel·lat, i dut a la suda de Lleida. Per obtenir la llibertat i la restitució del comtat, Ermengol d’Urgell s’hagué de fer vassall del rei.

La baixa edat mitjana

Després de la mort d’Ermengol d’Urgell, el comtat passà a la seva neboda Teresa d’Entença, que el 1314 es casà amb l’infant Alfons, futur rei Alfons II el Benigne. El comtat pervingué posteriorment a llur fill Jaume I d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, a Pere I d’Urgell i a Jaume I el Dissortat i fou suprimit arran de la destitució i empresonament d’aquest seu darrer titular ( 1413). A la caiguda i la desaparició del comtat d’Urgell, que significà la ruïna del poder i de la puixança de Balaguer, contribuí en part la paeria de Lleida. En començar el segon decenni del segle XV, s’inicià una pugna entre els paers de Lleida i el comte Jaume d’Urgell, que pretenia el soli de Catalunya-Aragó en contra del seu rival Ferran el d’Antequera. L’àrbitre dAaquella política diguem-ne antijaumista era el paer en cap, Antoni de Montsuar, senyor de Torregrossa. Els paers de Lleida, el 10 de juliol de 1410, en resposta a una carta de Jaume d’Urgell per la qual els demanava que s’adherissin a la seva causa, exposaven: “Nós tenim de fer en lo dit feyt, ço que per dret recomanat tant com nostre fe e lealtat exigirà continuant, si a Déu plaurà, en açò e en altres afers nostra naturalesa e fealtat acostumades”, neutralitat que no era sincera, ja que la rivalitat entre Lleida i el comte d’Urgell era molt antiga. Venia, almenys, del temps de la comtessa Aurembiaix i s’accentuà a partir del 1396 quan la paeria de Lleida adquirí el marquesat de Camarasa, les terres del qual cobejaven els darrers comtes d’Urgell i havien estat qüestió de litigi entre ambdós poders. L’autor anònim de La fi del comte d’Urgell es feu ressò d’aquesta rivalitat quan escriví: “També de los payers de Lleyda, qui havien emprès lo que havien pogut que lo comte no hagués lo reialme, e que romangués destruït, com, per causa de la vicinitat que ab ell havien, tot dia eren ab ell en plets e en enfractes e grans qüestions per rahó de la jurisdicció, e reduptava-se molt que si lo comte fos rei no-s volgués vindicar”.

Antoni de Montsuar i els prohoms de la paeria de Lleida obraren amb prudència. Si l’oligarquia municipal seguia una política antiurgellesa, en canvi, dins la ciutat, el comte Jaume tenia un bon nombre de partidaris, el cap dels quals era el mateix bisbe de Lleida, Pere de Cardona, fill d’Hug (II Folc de Cardona). Altres partidaris seus foren els ciutadans Bernat de Torremorell, Berenguer de Fluvià i Samsó de Navès. La paeria vigilava el bisbe; se'l seguia arreu; no feia una passa que no en fos sabedora la prohomenia que el consell general havia assignat per a aquest afer. Del servei d’informació tenia cura Antoni de Montsuar. Aquest, el 13 de juliol de 1411, rebé una notificació dels paers, segons la qual els partidaris lleidatans del comte d’Urgell havien de celebrar una reunió, però no sabien quan ni on, i li pregaven que els trametés un home de confiança per informar-los. El 7 d’agost li tornaven a escriure i li anunciaven l’anada del prelat a Agramunt per entrevistar-se amb el mateix comte d’Urgell, aleshores resident a la vila del Sió. El bisbe de Cardona fingí, per tal de poder despistar, que es traslladava a Bellpuig, d’on era oriünd.

Pel juny del 1412, dos mesos després que els compromissaris de Casp elegiren Ferran el d’Antequera, Antoni de Montsuar fou elegit de nou paer en cap de Lleida. I si durant l’interregne pugnà veladament contra la candidatura de Jaume d’Urgell, ara actuà obertament contra aquest i a favor del Trastàmara. El comte, que no acceptà la sentència de Casp, havia emprès algunes accions militars secundat pels seus valedors de Lleida, que s’havien compromès a lliurar-li la ciutat i tal volta hi haurien reeixit si no hagués estat sotmesa a una estreta vigilància, ja que la massa popular sentia simpatia pel comte. La paeria de Lleida no solament guardà la ciutat, sinó també les viles i els castells veïns. N'és exemple el cas, citat per Monfar, que un estol de tropa comandada per Francesc de Vilanova, partidari de Ferran el d’Antequera, es veié perseguit per un de Berenguer de Fluvià, addicte a Jaume d’Urgell. Si els primers es pogueren salvar fou gràcies a Antoni de Montsuar, que els obrí les portes de la vila de Torregrossa.

A despit de la manifesta parcialitat dels paers de Lleida, aquests obraren misericordiosament tantost el Dissortat, vençut i empresonat, fou conduït a la suda de Lleida el 2 de novembre de 1413. Els paers i prohoms demanaren pietat i clemència al monarca vencedor i encara ho feren al febrer de l’any següent. Però el venjatiu Ferran no els escoltà i Jaume d’Urgell fou traslladat, després de ser empresonat en diversos altres castells, a Xàtiva, on morí al cap de vint anys, oblidat de tothom. I el Castell Formós fou sotmès al més dur dels saqueigs. L’historiador Jerónimo Zurita descriu el destí d’aquell alcàsser que, molt fort d’obra, sumptuós i amb llurs torres —una de les quals dominava la ciutat—, restà tot destruït i fet malbé. Les senyories, les rendes i els béns del comtat foren venuts o repartits entre els valedors del Trastàmara. Balaguer, diu Pere Sanahuja, en extingir-se el poderós comtat d’Urgell, deixà de ser la capital dels seus estats i esdevingué una ciutat sense cap jerarquia especial. En morir Ferran el d’Antequera (1416), Balaguer fou lliurada a l’infant Joan de Trastàmara, rei de Navarra i germà d’Alfons el Magnànim, el qual succeí. El futur rei Joan II (1458-79) prengué possessió de la ciutat, valent-se de procuradors, a l’agost del 1418.

Balaguer, ja com la ciutat més important de l’extensa diòcesi d’Urgell, ja com a cap de la vegueria de Balaguer, superà la crisi i gaudí d’uns quants anys de prosperitat, que s’estroncaren arran de la guerra contra Joan II (1462); el rei establí el seu quarter general a Balaguer, que no s’alçà fins a la caiguda de Lleida el 6 de juliol de 1464. En morir el dit monarca, cedí la senyoria de Balaguer al seu fill Ferran II i des de llavors la ciutat restà definitivament incorporada a la corona.

La base de la prosperitat de Balaguer partia de la carta magna de la ciutat, ja esmentada, atorgada per Ermengol VII el 1174. Els costums antics de Balaguer tenien com a dret supletori els Usatges de Barcelona, base de les Constitucions de Catalunya. Ja a la primera generació de repobladors apareixen els primers indicis de règim municipal i els primers estaments, com a Lleida, els majors (descendents de les famílies més antigues) i els menors (els nouvinguts posteriors), i avançat el segle XII existia ja un principi de consell general. No hi ha, però, una data segura que indiqui quan es constituí la paeria de Balaguer. Els paers, magistrats de la ciutat, no són documentats fins el 1311, quan Ermengol X tractà de restaurar un organisme existent amb anterioritat. Per aquest privilegi, els prohoms regidors i el consell general (de 24 individus) es reunien cada any el dia de Sant Bartomeu (24 d’agost). El comte Jaume I (1346) disposà com s’elegirien els altres oficis més secundaris. Els paers eren quatre i representaven els quatre estaments del municipi. L’elecció era popular, llevat del batlle, que era nomenat pel comte d’Urgell. Al principi, el consell general es reunia a l’església de Sant Salvador, com en la sessió del 1313, en què es redactaren les primeres ordinacions de la ciutat. Posteriorment disposaren de casa pròpia, situada al xamfrà entre la plaça del Mercadal i el Barri Nou. Les ordinacions foren recopilades en un còdex (1354) en pergamí.

L’acreixement del règim municipal i l’establiment dels mercats i les fires contribuïren a la prosperitat de Balaguer. El 1174 es creà el mercat dels dissabtes, i la Fira de Sant Bartomeu també és del segle XII. El 1296, Ermengol X (darrer plançó dels Cabrera), autoritzà la Fira de Sant Martí per als dies 9 i 11 de novembre, que amb el pas dels anys derivarà a les festes del Sant Crist. L’almodí o mercat de gra és documentat en les actes del consell el 1340. El 1387 s’autoritzava el mercat dels dimecres. Les ordinacions antigues assenyalen que les revenedores i els marxants ambulants que hi acudien s’instal·laven a la plaça del Mercadal, on hi havia, com al carrer Major i a la plaça de Sant Salvador, la major part de les botigues i obradors (blanquers, serrallers, teixidors, fusters etc.). El peix es venia a la plaça de Sant Salvador. Els carnissers havien de vendre a pes la carn fresca i salada. Els sabaters no podien fer parada del gènere a la porta del seu taller, com tampoc els industrials de qualsevol ofici instal·lats a la ciutat.

Després de la conquesta cristiana els moros desaparegueren gairebé del tot. Els jueus, que vivien a la ciutat des d’abans del 1105, vers el 1330 sshagueren d’instal·lar als afores, entre els carrers del Bonaire, de la Botera i del Miracle; on avui hi ha l’església d’aquest nom hi havia la sinagoga, vora l’antic portal de Lleida, al cap del camí que anava a Corbins. Els jueus de Balaguer, tenien govern propi; l’aljama tenia els seus rabins, el procurador i el secretari. Al mercat dels dimecres gaudien d’alguns privilegis emanats de Pere d’Aragó, comte d’Urgell. La comunitat jueva, que aleshores era de 62 famílies (en una població cristiana de més de 500 focs) no sofrí l’hecatombe que el 1391 tant afectà els jueus de Lleida. El call hebraic subsistí fins el 1492, quan ja hi havia establert el tribunal de la inquisició, any en què, per una ordre de Ferran el Catòlic, foren expulsats del territori espanyol. Entre el 1486 i el 1490 hi hagué tres actes de fe i foren jutjats alguns heretges veïns de Balaguer; en el primer hi hagué abjuració, en el segon 44 es reconciliaren i en el tercer 12 foren condemnats en rebel·lió.

L'edat moderna

Durant l’hegemonia dels Àustria, Balaguer restà ben relacionada amb Lleida, Fraga i Tamarit de Llitera, i eclesiàsticament amb Tremp i la Seu d’Urgell. S'hi establiren alguns llinatges nobles d’origen aragonès, els Zurita o Sorita i els Vega, que a partir del 1553 ingressaren en la Confraria de Cavallers i Gentilhomes de Sant Jordi de Lleida i participaren en les seves justes i torneigs reglamentaris. El 1552 Carles V concedí la Fira de Sant Pere Màrtir. Els paers i prohoms de la ciutat, per assegurar-se que la senyoria de Balaguer no passés mai més a mans d’estranys ni fos separada de la corona, recaptaren de Carles V un privilegi que aquest rei atorgà a Saragossa el 18 de juliol de 1518. El problema principal d’aquella centúria de decadència va ser l’extensió del flagell de la pesta i també, sobretot a partir del 1572, el del bandolerisme, ja que alguns dels capitosts procedien de la Noguera, com el Batlle d’Alòs, Arnau Escuder, que el 1589 tingué acorralats al castell de Cubells la flor i nata dels senyors i cavallers de la comarca.

La ciutat de Balaguer, diu mossèn Sanabre, tornà a tenir un paper d’importància en la guerra dels Segadors, quan fou ocupada pels francesos (1642), que consideraven la ciutat un focus de desafectes. N'era governador el conseller barceloní Josep Muntaner, que es queixava perquè els veïns no sentien gens de simpatia per l’exèrcit francès. La plaça, després de retre's a l’exèrcit castellà, a la fi del 1644 es convertí en el blanc d’operacions de l’exèrcit francès acantonat a Aragó. Mascareñas fou nomenat governador de Balaguer i aquest, amb els defensors de la ciutat, s’hagué de rendir als francesos, després d’haver parlamentat amb el comte d’Harcourt. En commemoració, a París fou encunyada una moneda i l’operació fou molt celebrada a Barcelona. Balaguer es mantingué en poder de la Generalitat fins al juliol del 1652. Durant la guerra de Successió (1706), la ciutat, a requeriment del noble Antoni Desvalls, de la senyoria del Poal, acceptà la sobirania del rei-arxiduc Carles III, que defensà la ciutat el mateix any, atrinxerat entre les desferres del castell. La fortalesa capitulà després de la batalla d’Almenar, el 1711. La ciutat de Balaguer, que fins el 1714 havia estat cap d’una vegueria, pel decret de Nova Planta promulgat per Felip V, restà reduïda a alcaldia major del corregiment de Lleida.

A mitjan segle XVIII el castell era un polvorí i l’esplanada del Real, fou ocupada com a caserna per forces d’infanteria i cavalleria. Durant aquella centúria hi acudiren molts forasters i la ciutat augmentà de població. Els frares del Carme i els menorets de Sant Francesc reconstruïren els seus convents en estil barroc.

Els segles XIX i XX

El 4 d’abril de 1810, Balaguer caigué en poder del mariscal napoleònic Louis Gabriel Suchet, que el 10 de maig entrava a Lleida. Els balaguerins havien pràcticament abandonat la ciutat. El mariscal ordenà de fortificar el castell i restaurar les muralles, labor a la qual foren obligats els veïns d’alguns pobles de la comarca. Alguns sometents, reunits al N dels Aspres, intentaren d’alliberar la ciutat, però aquesta no fou abandonada pel francès fins el 1814. A la primera guerra Carlina (1833-40), la ciutat, que serà declarada cap de partit judicial del seu nom, serà de nou fortificada. Vers el 1894 s’enderrocaren les muralles i els portals de Gerb i de Sant Miquel; situat aquest al cap del pont sobre el Segre, fou desmuntat i l’estàtua de Sant Miquel se subhastà per sufragar les despeses de pavimentació de la plaça del Mercadal. Avui es troba al Museu Maricel de Sitges (Garraf). Del portal, encara al seu emplaçament, resten fotografies.

Durant la Guerra Civil de 1936-39 es lliurà la batalla de Balaguer, acció militar, del 22 al 28 de maig de 1938, de contraatac de les forces republicanes per tal de reduir el cap de pont establert a la riba esquerra del Segre per les forces del general Franco, que havien ocupat Balaguer el 8 de maig i situat el front a la línia del Segre. Però no ho aconseguiren. El 9 i l’11 d’agost següent les forces republicanes repetiren l’intent, en connexió amb la batalla de l’Ebre, travessaren el riu i les forces franquistes es replegaren a la riba dreta del Segre, per tal de no quedar encerclades.

Col·laboració: 
MxC
Data de revisió: 
2016-05-05
Llegir més...