És una zona deserta entre els pobles del Perelló (Baix Ebre) i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), antic hospital del Coll de Balaguer per als qui passaven el coll, límit natural i tradicional entre la regió de Tortosa i el Camp de Tarragona.
Alguns creuen que abans es deia coll de Lipià o de Llipià, un topònim d’origen preromà, que segons Coromines és possiblement celta. Sembla que al seu peu hi hagué el Subsaltus esmentat pels vasos apol·linars i que era travessat per la Via Augusta o Màxima camí d' Oleastrum . El coll de Balaguer és esmentat com el límit en la donació del Camp feta per Ramon Berenguer III el 1118 en favor del bisbe Oleguer. El 1166 Alfons I atorgà als frares de Santes Creus el dret de tallar-hi fustes, i bisbes per a bastir el seu monestir; el 1194 el mateix rei donava al seu alferes major Ximeno d’Artusella totes les terres de Salou fins al coll, que devien estar deshabitades. El 1201 s’esmenta ja el castell del Coll de Balaguer . El 1302 esclatà un plet entre l’arquebisbe i els Entença sobre la propietat de la Plana de sota el coll. La concòrdia del 1305 establí que era dels Entença en féu del bisbe. El 1330 el patriarca Joan d’Aragó aconseguí del seu germà Ramon Berenguer, comte de Prades, que eximís del dret de ribatge els pescadors de Tarragona que anaven al coll. El 1327 es parlava de l’obra de l’església del coll. El 1406 els ciutadans de Barcelona foren autoritzats a fer-hi passar la carretera cap a Miramar. El 1497 tenia un foc. El 1580 hi fou rebutjat un atac corsari, malgrat ser infestat de bandolers al començament del segle XVII. El 1640 tingué lloc la batalla del Coll de Balaguer . El coll també fou escenari de històriques contendes durant la Guerra Gran (1793) i la Guerra del Francès (1814).