i Víctor Balaguer i Cirera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Víctor Balaguer i Cirera

Víctor Balaguer i Cirera (1869) per F.Trias
© Fototeca.cat
història hist
Polític, historiador, poeta i dramaturg.
Barcelona, 11 de desembre de 1824 — Madrid, 1901

Fill d’un metge d’ideologia liberal avançada que morí essent ell infant, inicià estudis de dret, però els abandonà per tal de dedicar-se plenament a la literatura i al periodisme. Aquesta decisió i la seva ideologia provocaren la ruptura amb la seva mare, que el desheretà. S'inicià en la literatura escrivint drames històrics, segons el corrent romàntic de l’època. L’any 1838, a catorze anys, estrenà la primera obra teatral, Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno, al teatre de la societat Liceu Filomàtic de Barcelona; el 1843, Enrique el Dadivoso (en una de les representacions fou coronat solemnement a l’escenari); el 1847, Juan de Padilla ; el 1848, Vifredo el Velloso, etc. Inicià la seva col·laboració a la premsa al diari El Constitucional i en diverses revistes, algunes de les quals, com El Laurel , El Genio i La Lira , fundades per ell mateix. L’any 1846 es traslladà a Madrid, on conegué nombroses personalitats. De tornada a Barcelona, fundà el diari El Catalán (1849) i la revista La Violeta de Oro (1851) i col·laborà en El Popular , en La Antorcha i el Diario de Barcelona . L’any 1852 la Societat Filharmònica de Barcelona li encomanà una sèrie de conferències, amb les quals inaugurà la seva càtedra d’història de Catalunya. Com a historiador no fou pas un investigador erudit, sinó un divulgador romàntic del passat històric de Catalunya; barrejava fets reals i llegendes, amb una forta intenció nacionalista. Liberal i progressista apassionat, la seva interpretació històrica no era pas enyorívola i tradicionalista, sinó inspirada en idees liberals. Publicà Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, en diversos volums (1860-1863), Las calles de Barcelona (1865), Historia política y literaria de los trobadores (1878-79), Instituciones y reyes de Aragón (1896), etc. Fundà a Barcelona el diari La Corona de Aragón (1854), d’ideologia progressista avançada, combinada amb declaracions de fervent adhesió al passat nacional de Catalunya i exigint una descentralització per als territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa. Atacat com a propagador d’idees independentistes, hagué de matisar algunes de les seves afirmacions. Posteriorment abandonà aquest periòdic i creà El Conseller (1856), diari de títol català, però redactat en castellà, bé que hi divulgà la seva primera poesia catalana, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Acabat el Bienni Progressista (1854-56), publicà el llibre La libertad constitucional (1857), aplec d’articles en què exposava la seva ideologia política. Participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859), dels quals fou un dels set primers mantenidors, i dos anys després fou proclamat mestre en gai saber. La seva producció poètica en català fou recollida en Lo trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866), aquest darrer llibre amb una introducció important per la interpretació progressista que hi era feta, per primera vegada, de la història de la renaixença literària al Principat. Publicà també l’antologia Los trobadors moderns (1859), rèplica a Los trobadors nous d’Antoni de Bofarull, elaborada en sentit més progressista. Amb motiu de la guerra italoaustríaca, es traslladà a Itàlia (1859) com a corresponsal d' El Telégrafo . Les seves cròniques, plenes d’entusiasme per la causa italiana, foren aplegades en el llibre Mis recuerdos de Italia (1890), en el qual inclogué Cants d’Itàlia, poesies en català inspirades en aquella guerra. De la seva producció dramàtica destaca Don Joan de Serrallonga , originalment en castellà (1858), i novel·lada en català en la versió que en féu Valeri Serra i Boldú (1868). A partir d’aleshores la seva dramatúrgia és exclusivament en català. Cal destacar-ne Tragèdies (1876), d’intenció culta, peces breus sobre els moments decisius d’algun personatge històric; Noves tragèdies (1879), més influïdes pel corrent romàntic, traduïdes a diversos idiomes; Les esposalles de la morta, on reprenia el tema de Romeo i Julieta; Lo guant del degollat; Lo comte de Foix i Raig de lluna. Obtingué l’èxit més ampli amb Los Pirineus (1893), drama aviat traduït al castellà, l’alemany, l’italià i l’occità, musicat per Felip Pedrell. L’any 1865, pel fet d’haver intervingut en la conspiració del general Prim, s’hagué d’exiliar a França, i hi visqué fins al desembre del 1867. Durant aquest exili es dedicà a aplegar material sobre la història dels trobadors, i conegué els felibres provençals, que el reberen com a representant dels poetes catalans. Féu amistat amb Mistral, el qual invità als Jocs Florals de Barcelona del 1868, i fou designat vicepresident del Felibritge. El mateix any fundà el periòdic La Montaña de Montserrat . En triomfar la revolució del 1868 s’establí a Madrid, on col·laborà amb diversos governs progressistes i formà part de la comissió de diputats que es traslladaren a Itàlia per comunicar al duc d’Aosta el seu nomenament com a rei d’Espanya. Una relació d’aquest viatge consta en la seva obra Memorias de un constituyente. Durant el regnat d’Amadeu I fou ministre de foment i d’ultramar. En caure la primera república espanyola fou nomenat ministre d’ultramar, i ho tornà a ésser el 1886 en el govern Sagasta. Creà a Madrid la Biblioteca de Ultramar, on hom havia de conservar els materials i els documents útils per a la història de les colònies espanyoles. Morta la seva muller, i sense fills, amb els seus llibres i la seva col·lecció de pintures, escultures i objectes orientals fundà la Biblioteca Museu Balaguer, en un edifici de nova planta, a Vilanova i la Geltrú, la ciutat que l’havia elegit sempre, des del 1869, diputat a corts. Instal·lat a Madrid i integrat plenament en la vida oficial madrilenya, s’anà allunyant de la vida política i literària del Principat, tot i continuar escrivint en català poesia i teatre i intentar de fixar la seva posició davant les noves generacions amb el seu llibre El regionalismo y los juegos florales (1897). Publicà, encara, un volum titulat Añoranzas (1889), i deixà inèdites unes memòries.

Col·laboració: 
JBe
Llegir més...