i Andreu Balaguer i Merino | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Andreu Balaguer i Merino

Història    Comunicació
Andreu Balaguer i Merino
© Fototeca.cat
història hist i publicitat publ
Erudit i publicista.
Barcelona, 31 d’octubre de 1848 — Barcelona, 5 d’octubre de 1883

Notari de professió, es relacionà activament amb el moviment de la Renaixença, i fou un dels socis fundadors de La Jove Catalunya. En l’almanac del grup, La Xanfaina, hi publicà Rondalla, a manera d’al·legoria moral. L’enderrocament de l’antiga església de Sant Miquel motivà la publicació, en Lo Gai Saber, de la monografia històrica “Novas historicas referents a la capella que fou de Sant Miquel Archangel de la present ciutat de Barcelona” (1868) on, entre altres textos, recollia les escriptures de l’edifici del segle X. Posteriorment col·laborà en la Revista de Ciencias Históricas i en el Calendari Català (1871-72). La seva obra més destacada, però, és la publicada per La Renaixença l’any 1873, De la mort de l’Infant Carles, Llochtinent general de Catalunya, primogènit d’Aragó y de Sicília y Príncep de Viana, ab novas de las solemnials exequias que li feren los catalans, segons relació d’un Cronista y altres documents contemporaneos (1461), en la qual mostra una gran erudició, combinant el recurs als fons arxivístics amb la lectura i citació d’obres sobre el tema fins al moment de la publicació. Hi sobresurt el testimoni de l’escrivà Joan Maians. 

A partir del 1877, any que fou mantenidor dels jocs florals, treballà i publicà Archivos notariales en Italia, i el mateix any envià a la Revue des Langues Romanes de Montpeller l’article “Un document inédit relatif a la Chronique catalane du roi Jacme I d’Aragon”. Per al segon certamen filològic i literari celebrat per la Société pour l’Étude des Langues Romanes lliurà el treball Les ordinacions i bans del comtat d’Empúries (1879), que dedicà a Manuel Milà i Fontanals. Historiador del concret, la major part de la seva producció es troba dispersa en un gran nombre d’articles i comunicacions en diaris i revistes. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1876), en fou bibliotecari arxiver. Fou també corresponent de la Real Academia de la Historia, membre lliure de la Société pour l’Étude des Langues Romanes de Montpeller, i membre d’honor de la Societat Acadèmica Hispano-portuguesa de Tolosa i de la Sociedad Gaditana de Ciencias y Letras.

De la seva bibliografia destaquen també les obres: “Del gremi i art dels corallers de Barcelona”, La Renaixença (1870), De les antigues representacions dramàtiques, i en especial dels entremesos catalans (1871), De la 1a edició dels Usatges, Constitucions i altres lleis de Catalunya (1874), Fragment inèdit de la IVa heroida d’Ovidi (1875), Carta al Sr. D. Maties de Martino parlant-li d’una superstició a Catalunya en lo segle XVRecorts íntims davant la tomba del M. I. Dr. D. Estanislau Reynals i Rabassa (1876), Lo Carnestoltes a Barcelona en lo segle XVII (1878), Necrologia del doctor D. Jaime Ripoll y Villamajor, y notícias de sus opúsculos históricos (1880) i Don Pedro el condestable de Portugal considerado como escritor, erudito y anticuario (1429-1466) (1881).

Data de revisió: 
2018-12-05
Llegir més...