i Gabriel Balart i Crehuet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriel Balart i Crehuet

Gabriel Balart i Crehuet
© Fototeca.cat
música mús
Compositor i director d’orquestra.
Barcelona, 1824 — Barcelona, 1893

Es formà musicalment a Barcelona, on tingué Francesc Sala com a professor de solfeig, piano i violí i Antoni Passarell de composició. El 1842 se n'anà a París per tal d’ampliar els seus coneixements i estudià harmonia amb V.Ch.P. Dourlen i composició amb M. Carafa. Començà la seva carrera de director a Milà, on fou nomenat mestre de l’orquestra del Teatro del Re el 1849, càrrec que ostentà fins el 1853. A partir d’aquest mateix any, ja altra vegada a Barcelona, el nou Teatre del Liceu l’elegí com a director titular de la seva orquestra i sovint alternà aquesta tasca amb la direcció d’altres formacions instrumentals al Teatre Principal de Barcelona o al Teatro Jovellanos, aquest darrer a Madrid. El 1886 fou nomenat professor d’harmonia i de composició al Conservatori del Liceu, d’on fou també director, des del 1889 fins a la seva mort.

Felip Pedrell esmenta una cinquantena d’obres de Gabriel Balart, entre simfonies, cors operetes, balls, òperes i nombroses sarsueles. De la seva producció cal destacar el Trio en sol, les operetes Imogina i Velázquez i la simfonia Henriette, totes compostes durant la seva estada a París. De l’època milanesa sobresurt l’òpera La prigione di Edimburgo. Ja a Barcelona escriví les simfonies Edita (1867) i La Cacería (1877), a més d’una llarga llista de sarsueles: Amor y arte (amb text de J. Zorrilla, 1862), Rival y duende (1863), Los diamantes negros (1863), El rapacín de Candás (1864), Un consejo de guerra (1865), Los guardias del rey de Siam (Circo de Madrid, 1866), La madre de los pobres (1866), El amor por los cabellos (1867), Un marido sobre ascuas (Ibid. 1868), Así en la tierra como en los cielos (1868), El tulipán de los mares (1871), El que va a morir te saluda (1874), Un viaje a la Conchinchina (en col·laboració amb E. Arrieta, 1875), El hostelero de Ricla (1875) i La almoneda del diablo (1884). També escriví balls, un himne al general Espartero i un altre a Isabel II.

Llegir més...