Provenia del comte Cassius, el qual renegà el cristianisme per conservar les seves propietats davant la irrupció de Mūsà ibn Nuṣayr a la península Ibèrica. Mūsà ibn Fortun, net del comte visigot, es mantingué sota l’autoritat de l’emir Hišām I, i en morir (789), la seva vídua es casà amb Ennegó Aritza de Pamplona, regne que governà com a valí el seu fill Mutarrif ibn Musà ibn Fortun. Un altre fill, Mūsà ibn Mūsà ibn Fortun, arribà a governar sobre un territori que comprenia Tudela, Osca i Saragossa. Enfrontat amb el veí regne asturià, fou derrotat per Ordoni I (859), i el seu poder anà minvant fins a la seva mort (862). El succeí Llop ibn Mūsà, el qual acceptà la submissió al rei asturià, però perdé aviat Tudela (871), caiguda a mans del seu germà Mutarrif ibn Mūsà, independitzat de la cort omeia. Més tard, Ismā'īl ibn Mūsà- i Fortun ibn Mūsà s’empararen, respectivament, de Saragossa i Tudela i, aliats amb Alfons III d’Astúries, s’enfrontaren repetidament a l’emir Mu/ammad I. Mentrestant, el seu nebot Muḥammad ibn Llop restablia temporalment l’autoritat omeia a Lleida i a Saragossa (882), però aviat s’enemistà amb l’emir. Ismā'īl ibn Mūsà s’instal·là a Lleida i derrotà (884) el comte Guifré I, el qual intentava d’impedir la fortificació de la plaça. Un nou poder, el tugíbida, atiat des de Còrdova, s’alçava contra els Banū Qasī, enfront del qual perderen Saragossa. A partir d’aquest moment el poder de la família decaigué, bé que Llop ibn Muḥammad ibn Llop aconseguí Tudela i Tarassona i, temporalment, Toledo, plaça que donà al seu germà Mutarrif. Al començament del segle X, després de repetides baralles amb els reis navarresos, el territori dels Banū Qasī restà reduït a Tudela, i sembla que diversos membres de la família tornaren a la fe cristiana.