Situació i presentació
El municipi de Banyeres del Penedès és situat a la part central de la comarca del Baix Penedès, a la depressió penedesenca i limita al N amb Llorenç del Penedès i Sant Jaume dels Domenys, a l’E amb l’Arboç, al S limita per un punt amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), amb Bellvei per una estreta franja i amb Santa Oliva, al SW amb Albinyana, a l’W amb l’enclavament de l’Albonar (Santa Oliva) i al NW amb la Bisbal del Penedès. El terreny és suaument ondulat amb inclinació en sentit NE-SW, la mateixa que segueix la riera de Banyeres. A ponent, el límit del terme és marcat pel torrent del Papiolet. El sòl es gairebé del tot constituït per formacions diluvials, amb excepció d’alguns punts més enlairats, com el puig de Banyeres (172 m), on aflora el miocè. En general és bastant ric en aigües subàlvies. Hi ha un predomini del bosc de pi blanc (Pinus halepensis) i garrigues (Quercus cocciferae).
El terme comprèn, a més del poble de Banyeres del Penedès, cap de municipi, les caseries de les Masies de Sant Miquel i de Saifores i les urbanitzacions dels Boscos, Casa Roja i el Priorat de Banyeres. Els accessos a Banyeres es fan, principalment, per l’Arboç, on hi ha l’estació de ferrocarril més propera (2 km) i l’enllaç amb la carretera del coll de la Creu d’Ordal (N-340). La carretera local de l’Arboç a Banyeres té una bifurcació a mà dreta cap a Lleger, Cornudella i Sant Jaume dels Domenys, i una continuació cap a ponent que condueix a Llorenç del Penedès. Des de Llorenç es pot anar a Saifores, per la carretera de Santa Oliva i el Vendrell. L’autopista AP-7 vers Tarragona travessa l’extrem NW del terme de Banyeres i enllaça amb la AP-2 cap a Lleida, però no té accessos al terme.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (banyerencs) es remunten al fogatjament del 1358 quan es comptabilitzaren 56 focs, els quals anaren minvant fins que el 1553 n’hi havia només 16. La població anà creixent al llarg del segle XIX paral·lelament al desenvolupament del conreu de la vinya, encara que no tan espectacularment com en altres termes. El 1920 es censaren 803 h. A partir d’aquesta data la població minvà fins que a la dècada de 1960 començaren a registrar-se les primeres onades migratòries cap al terme. L’augment més espectacular es donà amb el pas dels 639 h que hi havia el 1970 als 1.299 del 1975. En el cens del 1981 la població comptabilitzada era de 1.520 h, i posteriorment s’aprecià una estabilització demogràfica, amb petites oscil·lacions. El 1991 es registraren 1.483 h i el 2001 n’eren 1.736. L’any 2005 s’arribà a 2.303 h.
L’agricultura ha estat la base econòmica tradicional de Banyeres i, malgrat que ha patit una regressió, manté encara una certa importància. Es conrea bona part del terme, i la majoria dels conreus són de secà. El principal conreu és la vinya, seguit dels cereals, les oliveres, els ametllers i els garrofers. S'ha donat també impuls al conreu de l’avellaner i d’altres fruiters. El 1918 es fundà el celler cooperatiu (Sindicat-Cambra Agrícola de Banyeres), i el 1978 van ser inaugurades les noves instal·lacions de la Cooperativa Agrícola i Caixa Rural. La ramaderia manté certa rellevància dins el marc econòmic municipal; és basada en l’aviram (amb una notable producció d’ous), però també hi ha bestiar porcí i oví. Als tallats verticals d’antigues explotacions hi ha nombrosos nius d’abellerols (Merops apiaster).
Cap al final de la dècada de 1960 la instal·lació d’indústries al terme veí de l’Arboç va ser la causa que gran part de la població passés a treballar en aquest sector (sobretot a la fàbrica de vidre Cristalleria Espanyola, de l’Arboç). Al mateix municipi, els principals rams industrials són el tèxtil i el químic, però també hi tenen presència el de la fusta, del metall, de l’alimentació, de la construcció, etc. Tot i que el sector terciari no ha tingut un gran desenvolupament, Banyeres disposa d’alguns establiments d’allotjament i de restauració, i altres serveis bàsics. Cal mencionar que al sector occidental del terme s’estén part del circuit de proves automobilístiques de l’Albornar.
El poble de Banyeres del Penedès
El poble de Banyeres del Penedès (1.474 h el 2006) és situat a redós del puig (172 m) on hi ha les restes del castell de Banyeres. La plaça Major té una curiosa entrada per tres arcades que serveixen de porxada a la casa dels Ventosa. Hi ha un om centenari i el pou del comú d’altre temps, i una font més moderna de la qual raja aigua fresca. L’església parroquial de Santa Eulàlia es construí el 1780 en substitució d’una església anterior, de la mateixa advocació, que era situada vora el castell de Banyeres, segons un document del 1054. Al carrer Major trobem Cal Figueres, casa edificada sobre un pas cobert, sostingut per tres arcs de mig punt i que sembla guardar l’accés al recinte de l’antic castell. Al mateix carrer Major hi ha Cal Torres, edifici bastit als voltants del 1900, de grans dimensions, del qual destaca sobretot la part posterior. També al carrer Major trobem l’Antic Hostal del segle XVIII, que avui es troba deshabitat i en mal estat de conservació. A l’esquerra hi ha un magatzem i, al seu davant, un celler amb cups que data del 1771. Al capdamunt del carrer Major hi ha Cal Ventosa, casal de grans dimensions que fou construït vers el 1920 en substitució d’una antiga masia.
Entre les diverses entitats culturals i esportives del poble destaca per la seva tradició la Societat Nova, creada el 1933, que inclou una colla de grallers, un grup de gegants i un de diables. Disposa de la Casa Museu de l’escultor Josep Cañas i Cañas, fill del poble.
Se celebra la festa major petita en honor de la patrona, santa Eulàlia, pel febrer, i la festa major d’estiu pel juliol, amb un animat correfoc. Durant el Carnestoltes, la Societat Nova prepara diferents actes i a l’octubre hom pot gaudir de la festa de la verema, durant la qual els infants del poble, amb vestits típics, trepitgen el raïm, que, després de recollir el most, es porta a beneir a l’església tot fent una cercavila.
Altres indrets del terme
El santuari de Santa Maria de Banyeres
L’antic priorat benedictí, actualment santuari, de Santa Maria de Banyeres, que depengué de l’abadia de Ripoll, és situat al S del poble, vora el cementiri. Se’n conserva l’església romànica de Santa Maria del Priorat, de dues naus, la primitiva de planta rectangular i amb la volta més alta que la segona. Cada nau té el corresponent absis i totes dues es comuniquen per dues arcades, lleugerament apuntades, obertes al mur de separació. Hi ha una porta, avui tapiada, a la façana de la nau més antiga, la qual, per la part de dins, forma una arcada que encabeix un sarcòfag, amb quatre escuts d’armes i quatre columnetes, ja d’època gòtica. La façana oposada té la porta d’entrada encarada a migdia, i un petit cos afegit que corresponia a la sagristia. A l’interior de la segona nau, entre l’absis i la sagristia, hi ha una fornícula amb arquet ogival que conté una pedra de base recta i costats arquejats en punta d’ametlla, amb una creu occitana en baix relleu. És probablement un element estrany al temple, qui sap si de procedència funerària.
El primer esment concret que hom té d’aquesta església és de l’any 1214, data en què Guillema de Castellví donà a Santa Maria de Banyeres tots els drets que tenia sobre l’honor de Salomó, en terme de Castellví de la Marca, parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós. S'ignora la data en què es va formalitzar la dependència de Santa Maria de Banyeres respecte de Ripoll. Antoni Pladevall diu que devia ser després del 1070, quan Ripoll s’uní a Sant Víctor de Marsella. Tal vegada la data de la donació del priorat de Sant Quintí al monestir de Ripoll (1189) és contemporània de la de Santa Maria de Banyeres. La dependència de Ripoll és documentada entre els anys 1318 i 1352.
Del Priorat de Banyeres, el 1352, depenien 36 masos del lloc de Salomó. La decadència demogràfica del país afectà el priorat, però no l’extingí. El 1559 el Priorat de Banyeres i els seus béns foren units al col·legi de benedictins de Lleida i, posteriorment, a Sant Pau del Camp, de la Congregació Claustral Tarraconense, que perdurà fins la desamortització (1835).
Les Masies de Sant Miquel i Saifores
La caseria de les Masies de Sant Miquel (139 m i 159 h el 2005) és situada al SW del cap de municipi. És un carrer de cases, moltes de reconstruïdes i convertides en habitatges de segona residència, que acaba sobtadament a sobre mateix de la riera de Banyeres, i de les quals destaca Can Canyís. Al capdavall del carrer hi ha una fonteta amb la inscripció “arribà l’aigua a Sant Miquel el 4-8-79”. L’ermita de Sant Miquel consta d’una nau de petites dimensions i la volta lleugerament apuntada; segons la inscripció que hi ha damunt la porta d’entrada, data del 1766.
En terrenys de Can Canyís es descobrí el 1960 un jaciment arqueològic de gran interès, classificat per Salvador Vilaseca com una necròpolis del període IV de la primera edat del ferro. Entre les troballes que s’hi efectuaren hi havia objectes de restes òssies i l’arnès (canyelleres, elm, puntes de llança, etc.) d’un guerrer. Una gran part d’aquest material és al Museu Arqueològic del Vendrell. El 1998, durant les obres de construcció d’una bassa a les Masies de Sant Miquel, es descobrí un nou jaciment ibèric, del segle III aC. Catalogat com a bé cultural d’interès nacional i comparat s al d'Ullastret, la seva importància es confirmà i es detallà el 2018, any que un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica identificaren a la mateixa zona, amb l’ajut del georadar, les restes d’una ciutat ibera que ocupava una extensió d’unes 4,5 ha. Les primeres prospeccions revelaren una estructura de carrers i habitatges en forma de quadrícula. La ciutat, habitada entre el segle IV aC fins vers l’any 200 aC, fou abandonada durant la segona guerra Púnica o durant les revoltes posteriors. Hom suposa que el nucli era habitat pels cessetans (o cossetans). L'any 2019 es dugueren a terme les primeres excavacions.
Gairebé a l’extrem SW del terme de Banyeres hi ha la caseria de Saifores, situada en una petita elevació (132 m), a la dreta de la carretera de Llorenç al Vendrell. És un llogaret de poques cases, on destaca Cal Garriga, masia que avui serveix de masoveria. Tenia un centenar d’habitants el 1960 i 76 el 2005. Per sant Pere, al juny, se celebra la festa major. El lloc és antic, documentat ja el 1151, en una donació que feren Guillem de Castellví i Ponç Pere de Banyeres d’unes terres ermes a Miró de Saifores, muller i fills. El mateix individu l’any 1173 tenia una horta a prop del rec del Molí.
Cal Mata és una de les setze cases del poblet, amb documentació coneguda a partir del 1351. Al costat de la Casa Vella es construí el 1915 la Casa Nova de Cal Mata. La que era una explotació agrícola, en la dècada de 1970 fou transformada i habilitada: de les cambres se’n feren aules, cuina menjador i biblioteca, les solls i els estables es convertiren en tallers, es construí una piscina i, en poc temps, el mas es convertí en casa de colònies i en un centre dedicat al món educatiu, on s’organitzen cursets i escoles d’estiu, coordinat per la Fundació Àngels Garriga.
Les urbanitzacions
En els darrers anys al terme s’han construït algunes urbanitzacions. Els Boscos és una urbanització situada al SW del poble, a prop de l’església de Santa Maria del Priorat. Dos quilòmetres a ponent d’aquesta urbanització, vora la carretera de Llorenç del Penedès al Vendrell, i estenent-se també pel terme de Llorenç, hi ha la que s’anomena el Priorat de Banyeres, amb una sèrie de carrers i avingudes enjardinades en direcció al Vendrell; es fa festa major per l’agost. Una tercera urbanització és coneguda com a Casa Roja i s’hi accedeix des de Llorenç del Penedès. Celebra la festa major també per l’agost. Entre les tres urbanitzacions sumaven 722 h el 2005.
A la part oposada a la urbanització del Priorat de Banyeres, davant per davant hi ha uns alts murs que tanquen la possessió de Sabartés, gran casa senyorial que el 1846 era propietat de Joaquim Canals de Foraster, veí de Tarragona, la qual tenia tres mines d’aigua molt cabaloses que servien per a regar tota la plana de Sabartés. Hi havia 14 veïns, quatre de la masia i la resta a les cases de l’entorn: el Molinet, el Corral d’en Beina, el Pouet, la Garita i la Casa Roja, on hi havia una deu d’aigua ferruginosa. Posteriorment passà a ser propietat de Ramon de Morenes i García Alesson, que reunia els títols de comte d’El Asalto, marquès de Grigny i baró de les Cinc Torres, i que també fou diputat per Tarragona. Aquest nou propietari convertí la casa en un castell de nova fàbrica.
La Casa Murada és vora el límit amb Llorenç del Penedès i la Bisbal del Penedès, al costat esquerre del torrent del Papiolet. És una casa fortificada d’origen medieval, amb una torre quadrada i parets gruixudes, i una petita ermita, potser del segle XIX.
La història
La torre que hi ha dalt del puig de Banyeres és documentada el 938 com la guàrdia de Banyeres. El lloc era als confins de la Marca i pertanyia al bisbe de Barcelona i a la canònica de la seu, probablement per col·lació dels fidels, almenys des del segle X. El fet que al puig de la Guàrdia de Banyeres es trobés ceràmica musulmana barrejada amb ibèrica podria indicar que, potser, el lloc fou ocupat anteriorment pels sarraïns, bé que la ceràmica àrab també hi hauria pogut arribar gràcies al comerç i les bones relacions que, durant la segona meitat del segle X, es tingueren amb el califat de Còrdova. L’any 1032 el bisbe Guadall i els canonges de la seu de Barcelona van fer establiment del castell de Banyeres a Mir Llop Sanç. Pel testament d’aquest cavaller es prova l’antiguitat de la parròquia de Banyeres. El castell continuà en poder dels descendents de Mir Llop Sanç com a feu del bisbe i de la canònica de Barcelona. Els Banyeres eixamplaren els seus dominis amb l’adquisició de diversos altres béns a la rodalia (l’Albornar, Tomoví, Albinyana), que obtingueren en feu dels abats de Sant Cugat. El 1177 el bisbe i la canònica de la seu de Barcelona van pledejar contra Guisla de Banyeres, muller de Guillem de Santmartí, per usurpació de drets que la mitra tenia a l’esmentat castell. El 1183 Arnau de Ribes, que era casat amb Guillema de Banyeres, passà a ser feudatari del bisbe de Barcelona pel castell de Banyeres. Guisla de Banyeres encara hi tenia drets, però, ja que el 1203 va definir a la canònica de la seu de Barcelona la meitat del castell de Banyeres, reconeixent a aquesta canònica el dret i el domini. El 1371 el castell de Banyeres passà al patrimoni reial per privilegi d’incorporació, al contrari de Ribes, que continuà essent de la Mensa Episcopal. Al segle XVII el castell i lloc de Banyeres encara pertanyia a la corona.