La geografia
La geografia física
L’illa de Barbados és formada per terres calcàries i volcàniques i és vorejada d’esculls coral·lins. La costa oriental és escarpada, i l’occidental, plana i sorrenca. El clima és tropical, amb temperatures mitjanes de 26,8 °C a l’estiu i de 24,6 °C a l’hivern. L’estació de les pluges va de juny a octubre, amb quantitats que oscil·len entre 1.100 mm a la regió occidental i 2.200 mm a les regions centrals.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura (4,5% del PIB i 4,8% de la població activa el 1993) és basada sobretot en la canya de sucre, principal producte exportat i que el 1988 representava el 2,5% del PIB; produeix també batates, moresc, mandioca, hortalisses i fruites tropicals. La ramaderia també és important (boví, porcí, cabrum, oví) i aviram. La pesca s’ha desenvolupat des de mitjan anys vuitanta. La indústria (8,2% del PIB i 10,2% de la població activa al 1992) és dominada pel refinatge del sucre. Però també tenen rellevància l’alimentària (rom i melassa), els components electrònics i la confecció tèxtil. D’altra banda, Barbados disposa de jaciments de petroli i gas natural. El turisme i les finances són la principal font de riquesa del país (26,5 i 13,5% del PIB amb el 14,2% i el 4,1% de la població activa el 1992, respectivament). El creixement del turisme, provinent sobretot dels EUA, ha estat espectacular entre els anys 1960-90, en què, d’uns 30.000 visitants hom ha arribat al voltant dels 800.000. Pel que fa a les finances, des dels anys setanta el govern ha encoratjat la transformació de l’illa en un important centre d’operacions offshore. La puixança d’aquestes dues activitats del sector terciari serveixen per a compensar el secular dèficit de la balança comercial del país. Així, el 1993 el valor de les importacions triplicava el de les exportacions. Hom importa, especialment dels EUA, Trinitat i Tobago, les Antilles Neerlandeses, Veneçuela i la Gran Bretanya productes alimentaris, maquinària, materials de construcció, productes químics i carburants. Hom exporta sucre, productes químics, components electrònics, rom i tèxtils. Les reexportacions són un capítol important. Els principals clients són la Gran Bretanya, els EUA, Trinitat i Tobago i el Canadà. Els nuclis de població de l’illa es troben comunicats per carretera, i Barbados és també nus de comunicacions internacionals (aeroport a Seawell i port transoceànic). L’economia de Barbados ha passat de dependre d’una agricultura de monoconreu (canya de sucre) a estar dominada pel sector dels serveis, molt especialment pel turisme i les finances. Aquest sector rebé un fort impuls a partir de mitjan anys vuitanta, en què els avantatges fiscals establerts pel govern atragueren la banca internacional. Aquests factors expliquen que el PNB cresqués una mitjana del 4,5% anual del 1966 al 1982 (bé que posteriorment el ritme ha sofert un alentiment) i que la renda per habitant se situés el 1963 en 6.240 $, una de les més altes de l’Amèrica Central i del Sud.
La geografia humana i la societat
La població és de creixement natural feble, en relació amb la del conjunt de les Petites Antilles, i correspon a una taxa del 5,2‰ anual. La natalitat és moderada (14,3‰), i la mortalitat no gaire alta (9,1‰). El 80% dels habitants són negres i la resta, mulats (16%) o blancs (4%); la majoria és cristiana, principalment anglicana (70 %). La llengua oficial és l’anglès. L’ensenyament és obligatori entre els cinc i els catorze anys; el nivell primari s’inicia als cinc anys i en dura sis, i el secundari comença als onze anys i en dura sis. Barbados té una universitat. Barbados és una monarquia parlamentària, regida per la reina Elisabet II, representada per un governador general; el poder executiu és a les mans del primer ministre, responsable davant la Cambra de Representants (28 membres elegits per 5 anys), la qual exerceix ensems amb el Senat (21 membres designats) el poder legislatiu. Barbados és membre de l’ONU, del Commonwealth, del CARICOM i de l’OEA.
La història
Durant el segle XVI l’illa fou visitada per castellans i portuguesos, però restà deshabitada fins a l’arribada dels anglesos, els quals n’iniciaren la colonització, l’any 1627. El 1652 fou convertida en possessió de la corona anglesa. El modern desenvolupament de Barbados començà cap al 1940, i s’incrementà considerablement després de la Segona Guerra Mundial. Formà part de la fracassada federació de les Índies Occidentals (1958-62) i assolí ple autogovern intern el 1961. Les eleccions d’aquest mateix any donaren el poder al Democratic Labour Party (DLP), d’Errol Walton Barrow, el qual esdevingué el primer ministre de l’illa en assolir Barbados la independència (30 de novembre de 1966).
En les eleccions generals del 1976, el Barbados Labour Party (BLP) en resultà guanyador i el seu líder Tom Adams esdevingué primer ministre. Confirmat en el càrrec el 1981, menà una política marcadament pro-nord-americana, que es feu especialment palesa amb l’actiu suport de Barbados en la invasió de Grenada (1983). Adams morí el 1985, i fou succeït pel també membre del BLP H. Bernard St John. L’any 1986 Errol Walton Barrow ocupà de nou la presidència del govern en guanyar el DLP les eleccions generals. Mort Barrow el 1987, fou succeït per Lloyd Erskine Sandiford. La legislatura se centrà especialment en la reducció de la despesa pública i en la lluita contra l’atur i, en política exterior, en la revisió de la participació en el Sistema de Seguretat Regional, tractat militar impulsat pels EUA i que, sota Adams, contribuí decisivament a la invasió de Grenada. En les eleccions legislatives celebrades el 22 de gener de 1991 resultà novament vencedor el Democratic Labour Party encapçalat de nou per Sandiford, el qual amb un pla d’austeritat molt impopular hagué d’enfrontar-se a una economia en crisi, llastada pel deute extern, la caiguda de la producció sucrera i el turisme i l’augment de l’atur i la delinqüència.
En les eleccions generals del 6 de setembre de 1994, l’opositor Barbados Labour Party resultà guanyador i Owen Arthur esdevingué nou primer ministre. Els dies 9 i 10 de maig de 1997, tingué lloc a Barbados una conferència emmarcada dintre de la cimera dels líders dels països del Carib, que tenia com a objectiu l’increment de les relacions comercials i, especialment, coordinar la lluita contra el tràfic de drogues. Després de revalidar per segon cop el mandat al capdavant del Barbados Labour Party el 1999, el govern presidit per Owen Arthur continuà centrat en els intents de diversificar l’economia, fent-la menys dependent del turisme. Com ha estat el cas en altres estats de les Antilles, el desenvolupament de les activitats financeres a partir d’una legislació molt poc restrictiva, si bé ha comportat la instal·lació al país de nombroses entitats bancàries, també propicià que l’any 2000 l’OCDE el classifiqués com a paradís fiscal i centre de blanqueig de diners. El 2002, Owen Arthur aconseguí que fos retirada aquesta qualificació. Foren també considerables els esforços del govern per a privatitzar les empreses públiques i reduir l’atur. En les eleccions del maig del 2003, Arthur aconseguí ser revalidat per a un tercer mandat.
El febrer del 2004, després d’un incident pesquer, Barbados portà als tribunals de les Nacions Unides el seu contenciós amb Trinitat i Tobago sobre els límits de les aigües territorials i fou el 2006 quan la cort d’arbitratge de la Haia fallà en la disputa pesquera sobre les delimitacions marítimes amb Trinitat i Tobago, que s’arrossegava feia dues dècades. El març del 2005 el govern evacuà la principal presó de l’illa per un violent motí dels empresonats. El llarg debat sobre la situació econòmica comportà que Clyde Mascoll, líder del principal partit de l’oposició, el Democratic Labour Party, abandonés el 2006 la direcció del partit per ingressar en el Barbados Labour Party. El primer ministre, Owen Arthur, l’incorporà al govern amb la cartera de Finances, malgrat que les eleccions legislatives del 2008 capgiraren la situació en obtenir el DLP 20 dels 30 escons. David Thompson assumí el càrrec de primer ministre, després de quatre legislatures consecutives d’Owen Arthur a l’illa antillana. Amb la mort del primer ministre Thompson, el 23 d’octubre de 2010, Freundel Stuart, del DLP, ocupà el càrrec.
En les eleccions generals del 21 de febrer de 2013 el DLP, amb 16 escons, fou de nou el guanyador, per davant dels 14 escons del BLP, i el primer ministre i líder del partit, Freundel Stuart, assolí el segon mandat consecutiu. El 2015 se signà un acord de límits marítims i pesquers amb Saint Vincent i les Grenadines, i l’any següent s’iniciaren les negociacions amb Saint Lucia per a establir les fronteres marítimes.
En les dues darreres dècades, l’economia de Barbados s’ha vist molt afectada per les crisis internacionals, ja que el turisme i els serveis empresarials i financers internacionals que aprofiten les facilitats fiscals del país, fonts principals dels ingressos, han patit fortes caigudes de l’activitat. Aquesta situació portà al govern del primer ministre Freundel Stuart a aplicar polítiques d’ajustament per a fer front a l’enorme pes del deute extern i també a l’elevat nivell de dèficit fiscal del país, com la pujada del 8% en tots els impostos, el 2017, mesura que provocà manifestacions en contra de la població.
En aquest context, el resultat de les eleccions del 2018 fou una aclaparadora victòria del Barbados Labour Party, que obtingué tots els escons de la cambra (30) i el 74,58% del vot popular, i per primera vegada en la història de Barbados una dona, Mia Mottley, assumí el càrrec de primera ministra. El setembre del 2020 Mottley anuncià en el seu discurs del tron que Barbados es convertiria en una república el novembre del 2021, una promesa inclosa des de feia molts anys en el manifest del BLP. El 20 de setembre de 2021 es presentà al Parlament el projecte de llei d’esmena de la Constitució, aprovat el 6 d’octubre, en el qual s’introduïa l’oficina del president per substituir la monarca britànica com a cap d’estat. El 20 d’octubre, la governadora general en funcions de Barbados, Sandra Mason, fou elegida presidenta del país, i assumí el càrrec el 30 de novembre, dia en què Barbados es convertí oficialment en una república independent, desvinculada la reina Elisabet II i de la monarquia britànica.