Treballà com a periodista i com a autor dramàtic en una tendència que anomenà imaginista. Traduí Balázs, Pudovkin i Eisenstein i estudià especialment el cinema soviètic revolucionari. Des del 1937 professà al Centro Sperimentale di Cinematografia, de Roma, del qual fou director l’any 1946, així com de la revista “Bianco e Nero” (1945-48), i exercí la crítica a “L’Unità” fins el 1947. Fou un dels promotors del neorealisme. La seva teoria, recollida a Film: soggetto e sceneggiatura (1939), Problemi del film, amb Luigi Chiarini, Il cinema e l’uomo moderno (1949) i Poesia del film (1955), desenvolupà les intuïcions dels teòrics influïts pel materialisme dialèctic i les aplicà a la cultura italiana.