i Barberà de la Conca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Barberà de la Conca

Barberà de la Conca
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
539 h
[2009]
Extensió: 
27 km2

Situació i presentació

Confronta amb els de Cabra del Camp (E) i Figuerola del Camp (SE), ambdós de l’Alt Camp, Sarral (E-NE), Solivella (N), Pira (W) i Montblanc (SW). El municipi és situat al SE de la Conca estricta; el terreny és suaument ondulat a la banda central i accidentat a la part meridional per la Serra Carbonària (que fa de partió amb la comarca de l’Alt Camp) i a l’oriental pels estreps occidentals de la serra de Comaverd (punta de Conills, 699 m). Per la part septentrional el territori és lleugerament accidentat; se'n destaca el tossal de Coma-ral (534 m). El territori és drenat per diversos rierols que en direcció SE-NW corren pel terme (el Torrentet, el torrent de la Font, el del Pont de la Fusta, el de Sant Pere i el dels Botets) i que a la seva banda occidental s’ajunten amb el riu d’Anguera, on sota Ollers rep les aigües del riu de Vallverd. Després del riu d’Anguera fa de partió occidental amb el terme de Pira. El terme és ric en aigües subterrànies i fonts.

El municipi comprèn el poble de Barberà de la Conca, que n'és el cap, i l’agregat d’Ollers. El terme és travessat per la seva part nord-occidental per la carretera comarcal C-37 de Montblanc a Manresa, de la qual surt un ramal que en direcció W-E travessa el centre del territori i que a l’E s’ajunta amb la carretera local de Sarral a Cabra del Camp. Altres vies menors uneixen Barberà amb Pira i amb Sarral. Potser cal relacionar el topònim (Barberà) amb l’existència d’una important vil·la romana del Baix Imperi que aglutinà dominicalment les de menor importància de la contrada, i que, pertanyent al llinatge Barberanum, era situada vora l’actual poble de Barberà.

La població i l'economia

Quant al seu procés demogràfic, la població (barberans), en el fogatge del 1359 corresponent als llocs de l’orde de l’Hospital, era de 103 focs (més 13 d’assignats a Ollers), que vers el 1380 havien baixat a 88 (i a 6 a Ollers). A la fi del segle XV, hom torna a notar un petit descens de població (61 i 5 focs respectivament el 1497), seguit d’una lleugera recuperació durant el segle següent (68 i 5 focs, respectivament, el 1515, i 72 i 6 el 1553). Al segle XVIII Barberà experimentà un important increment demogràfic (324 i 50 h, a Barberà i Ollers, respectivament, el 1719, que passaren el 1789 a 629 i 85) que continuà al llarg del segle XIX —malgrat un descens corresponent al 1845 (569 h)— amb 1 380 h el 1857, 1 425 el 1860, 1 203 el 1877 i 1 458 el 1887, que havia de marcar com a tota la Conca el seu màxim de població, i que coincideix amb la gran puixança del conreu de la vinya. Els estralls econòmics de la fil·loxera, que arribà a la Conca el 1893, incidiren en la població: el 1897 havia baixat a 1 333 h. Amb tot, entrava encara al segle XX amb un petit guany (1 368 h) que aniria seguit d’una minva constant (1 345 h el 1910, 1 325 el 1920 i 1 250 el 1930), accentuada a causa de la guerra civil (1 031 h el 1940), i que seria molt més forta a causa de l’emigració a partir dels anys seixanta (1 016 h el 1950, 834 el 1960, 520 el 1975). Aquesta tònica decreixent continuà, de manera més moderada i amb alguna oscil·lació, al llarg dels anys vuitanta i noranta (424 h el 1991, 401 h el 1996 i 488 h el 2005). La base econòmica és l’agricultura, dedicada especialment al secà. Hi predomina la vinya, seguida dels cereals. També és present la fruita seca, especialment l’ametller, mentre que l’olivera, en retrocés, ha quedat reduïda a alguns claps aïllats. Al regadiu, trobem una considerable extensió d’horta. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar porcí i l’aviram.

Una de les activitats principals, paral·leles a l’agricultura, és l’elaboració de vins i xampany. La Cooperativa Agrícola de Barberà és l’hereva de dues entitats: la Sociedad de Trabajadores Agrícolas del Pueblo de Barbará (fundada el 1894 i anomenada La Societat), que fou el primer celler cooperatiu de Catalunya, i el Sindicat Agrícola de Barberà (creat el 1913). Les dues entitats es fusionaren el 1934. L’empresa Bodegues Concavins pertany també al mateix sector.

El poble de Barberà de la Conca

El poble de Barberà de la Conca (476 m; 480 h el 2005) es formà a redós del seu antic castell, al pendent meridional del turó, a la part superior del qual es bastí. El castell patí diverses transformacions, i darrerament ha estat rehabilitat. A la banda oriental de la carena del turó que domina la població s’edificà l’església parroquial, dedicada a Santa Maria, iniciada l’any 1792 i acabada el 1796, segons el projecte del mestre Pomers (planta de l’església) i de fra Francesc, del convent de Sant Francesc de Montblanc (planta del campanar i portalada). Ocupa el lloc de l’anterior, d’estil romànic, de la qual només es conserva el timpà, que representa la Mare de Déu entronitzada portant l’Infant assegut a l’esquerra, emmarcat tot dins d’una màndorla sostinguda per dos àngels laterals, i que és situat damunt el buit de la porta d’ingrés de l’església. El temple, d’estil barroc, té una nau central i dues de laterals. El campanar, que s’alça a partir de la nau lateral dreta, al costat de l’entrada, és d’una especial bellesa; des del cim hom pot contemplar una bona vista de la comarca.

El celler cooperatiu és un notable edifici modernista projectat el 1920-21 per Cèsar Martinell.

La festa major s’escau a l’agost. Ha tingut un especial relleu, tradicionalment, la festa de la Mare de Déu del Roser que, se celebra pel maig a la confraria del Roser i que a la fi del segle XVII fou votada pel poble, i confirmada novament el 1726. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Joan, al juny, i la que es fa en ocasió de la matança del porc, al gener. Des del 2009, a final de juny, s'hi celebrat la Festa del Trepat per a promocionar aquesta varietat específica de vi de la zona. 

Altres indrets del terme

Ollers

El poble d’Ollers (8 h el 2005) és situat a la banda nord-occidental del terme, entre la carretera comarcal i el riu de Vallverd, que més endavant conflueix amb el d’Anguera. La petita població, composta d’una vintena de cases, es formà a redós del seu castell, del qual avui no queda cap resta. La majoria de cases s’han anat arranjant. L’antiga església, d’estil barroc, i mig enderrocada, es troba a mig penya-segat format pel riu de Vallverd; l’església actual, dedicada a Santa Maria i bastida al segle XX, es troba al bell mig de la població i és sufragània de la parròquia de Barberà de la Conca.

Esmentat “el puig d’Ollers” el 1058 com a fita del castell de Forès, fou donat el 1076 pels comtes Ramon Berenguer i Berenguer Ramon II a Adalbert Sendred perquè hi bastís una fortificació i repoblés el lloc. El 1174 passà als templers per donació de Bernat de Santa Coloma i la seva muller Sança a l’orde, que durant el darrer quart del segle XII hi feu importants adquisicions, sobretot drets damunt els molins del riu d’Anguera. L’any 1285 el rei Pere el Gran donà els seus drets en el castell d’Ollers a Arnau de Vilanova en recompensa dels molts favors que aquest li havia fet, i que permutà el 1288 amb el notari barceloní Pere Marquès. Els templers no estigueren mai d2acord amb l’alienació que el rei havia fet del castell i obtingueren el 1294 la confirmació del domini de l’orde per part de Jaume II. Ollers integrà la comanda del Temple de Barberà, i després de l’extinció d’aquest orde passà a ser domini de l’Hospital.

Sant Pere d'Ambigats

A la banda meridional del terme, a la partida anomenada d’Ambigats, al costat del camí vell de Cabra a Montblanc hi havia l’ermita de Sant Pere d’Ambigats (o d’Embigats), bastida al migdia d’un petit turó, a la part superior del qual es construí, probablement a la fi del segle XI, una torre circular, de la qual actualment només resta un pany de paret. L’església de Sant Pere d’Ambigats fou donada l’any 945 pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, que durant força anys fou regida per beneficiats dependents de l’esmentat cenobi. El rector de Barberà pledejà contra l’abat de Santa Cecília de Montserrat per raó de diversos drets que el primer reivindicava en aquell lloc, però una sentència dictada el 1252 pels abats de Sant Llorenç de Munt i de Santa Maria de Terrassa, jutges delegats del papa, assignà al monestir benedictí l’ermita juntament amb els seus terrenys i el dret de patronat. Entre el 1381 i el 1389 és documentat un prior que regí aquella possessió benedictina. Sembla que a partir de la fi del segle XIV Santa Cecília tingué cura d’aquesta propietat a través d’administradors. A la fi del segle XVI consta que depenia del rector i del municipi de Barberà, que eren alhora els responsables de la conservació de l’edifici i de l’arrendament d’aquelles terres a l’ermità. Llur poc interès i incúria provocaren a la fi del segle XVIII la prohibició per part de l’ordinari de celebrar-hi missa, fins que l’ermita no estigués ben arranjada. L’ermita de Sant Pere havia estat centre de romiatge dels barberencs, fins que al segle XIX, havent decaigut la devoció, acabà essent destruïda l’any 1883, i es traslladà la portalada del temple al Molí de l’Amorós.

La història

La comarca ha pres el nom referit precisament al lloc de Barberà, que documentalment apareix per primera vegada l’any 945 amb l’especificació de Campo Barberano, malgrat que s’han trobat restes que atesten el seu poblament en època romana. D’altra banda, els primers documents relatius a la comarca es refereixen a Barberà: l’esmentat del 945 recull la donació, feta pel comte Sunyer i la seva muller Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, de l’església de Sant Pere d’Ambigats, amb les terres conreades i ermes del seu voltant, juntament amb els delmes i les primícies. El segon document conegut referit a la comarca és del 1012, en el qual hom esmenta ja el castrum de Barberà.

El lloc fou repoblat probablement a mitjan segle X i és versemblant que en aquesta època Sal·la de Sant Benet ocupés part del territori i hi bastís un primer castell, el qual el 1012 posseïa el seu net Sal·la de Santa Perpètua. Despoblat i abandonat vers la segona dècada del segle XI l’any 1033 en la venda del castell de Montclar, Barberà només és esmentat com a topònim, no com a castell—, tornà a ser recuperat a mitjan segle XI gràcies a l’acció del comte Ramon Berenguer I, que donà en feu a Arnau Pere de Ponts el “puig de Barberà” amb la condició que hi construís un castell i colonitzés el lloc, juntament amb Prenafeta. Al cap d’uns quants anys, el 1067, possiblement per tal de reforçar l’acció colonitzadora d’Arnau Pere, el comte Berenguer Ramon II aconseguia el suport d’Ermengol IV d’Urgell en donar-li en feu Barberà. Aquest últim comte, amb consentiment del de Barcelona, infeudava el castell novament a l’esmentat Arnau Pere, el qual —vers el 1086—, quan ja havia reconstruït el castell i havia repoblat el lloc amb diverses famílies procedents del comtat d’Urgell, fou objecte d’una acció sarraïna en la qual perdé la vida, i que, d’altra banda, desbaratà aquells esforços repobladors.

Fou, però, a la fi de la primera meitat del segle XII que l’acció repobladora degué ser duta a terme amb eficàcia, després que el 1132 Ermengol VI concedí el castell de Barberà a l’orde del Temple, i que Ramon Berenguer IV confirmà aquesta donació poc temps després. A l’hora d’establir-se a Barberà, els templers toparen amb les pretensions de Pere de Puigverd, descendent de l’esmentat Arnau Pere; aquest enfrontament fou resolt judicialment pel comte Ramon Berenguer IV el 1157, tot respectant els drets de Puigverd i possibilitant l’establiment dels frares cavallers, els quals crearen el 1172 la comanda de Barberà, que perdurà fins a l’extinció de l’orde el 1312.

Al llarg del segle XIII els templers adquiriren els drets dels Puigverd i bastiren l’edifici del convent a la banda de migdia del turó, on, a la part més elevada, els Puigverd tenien el seu castell consistent bàsicament en una torre circular, de la qual avui encara queden restes, i que després fou integrat en les dependències de la casa templera.

La comanda de Barberà tingué un important patrimoni territorial escampat per diversos llocs de la contrada i especialment a Vallfogona de Riucorb i a l’Espluga de Francolí, on es crearen preceptories dependents de la casa mare de Barberà. Així mateix, a la fi del segle XII, amb les donacions que Berenguer de Monells havia fet en ingressar a l’orde s’organitzà una sotspreceptoria al Rourell (Tarragonès) que perdurà fins el 1248, en què els frares suprimiren la comanda i alienaren el domini.

Després que els templers de Barberà fossin agafats i empresonats pel veguer de Montblanc a la primeria del desembre del 1307, els béns de la comanda foren administrats per oficials reials, fins que el 1317 passaren a l’orde de l’Hospital, després d’haver-se aconseguit un acord general sobre aquests béns entre el papa Joan XXII i Jaume II. El 1319, en organitzar-se el gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, Barberà subsistí com a comanda pròpia, que arribà a ser, a partir de la segona meitat del segle XIV, una de les més riques de l’orde a Catalunya. Fou regida des del 1366 i durant trenta anys per fra Guillem de Guimerà, que, a més d’ampliar els seus dominis territorials i jurisdiccionals, realitzà importants obres d’engrandiment de l’antiga casa castell dels templers, especialment a la part septentrional, coneguda pel Palau Nou del Prior, i de la qual al començament del segle XX encara restaven diversos panys de paret i una portalada; a la dovella d’aquesta portalada hi havia esculpides les seves armes. Havent finat en aquesta casa, el prior Guillem de Guimerà hi fou inhumat en un senzill sepulcre gòtic que, instal·lat en una antiga fornícula de l’antiga capella de Sant Joan, fou traslladat al Museu Diocesà de Tarragona, on es conserva actualment.

Al segle XVI la comanda hospitalera de Barberà integrà la Cambra Prioral i anà perdent importància davant l’absentisme del prior, malgrat que durant els segles XVII i XVIII l’orde procurà de tenir en condicions l’edifici de la casa convent. La comanda hospitalera subsistí fins al començament del segle XIX. L’edifici passà a propietat de l’estat, el qual, el 1858, el cedí al municipi, i a partir del 1859 s’hi instal·laren les escoles públiques de la vila. És conegut amb el nom del Castell i conserva encara alguns elements artístics interessants, malgrat que una part important de les seves dependències, com el Palau Nou del Prior, han estat enderrocades.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...