i Casal de Barcelona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Casal de Barcelona

Casal de Barcelona (línia troncal)
© Fototeca.cat
història hist
Dinastia dels sobirans de Catalunya, després reis d’Aragó.

Sembla fora de dubte el seu origen en la casa comtal de Carcassona, probablement originària del Conflent. Guifré I de Barcelona el Pelós era net de Bel·ló I de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany, i fill de Sunifred I, que el 834 era comte de Cerdanya i d’Urgell i que més tard (844) fou investit per Carles el Calb dels comtats de Barcelona-Girona-Besalú, alhora que el seu germà Sunyer I rebia els d’Empúries-Rosselló.

Mort Sunifred vers el 848, el seu casal sofrí un llarg eclipsi a conseqüència de les lluites civils de l’imperi franc. Però entre el 863 i el 870 la família comtal de Carcassona, que havia romàs fidel a Carles el Calb, retornà al poder, i mentre Oliba II i Acfred, nets de Bel·ló (fills d'Oliba I), rebien els comtats de Carcassona i de Rasès (863), els seus cosins Guifré I el Pelós i Miró I rebien els d’Urgell-Cerdanya-Conflent, i dos cosins més, els germans Sunyer II i Delà, fills de Sunyer I, rebien el d’Empúries. Finalment, al Concili de Troyes (878), el rei franc Lluís el Tartamut investí Guifré dels comtats de Barcelona-Girona-Besalú, i Miró I del de Rosselló. Consolidada per aquest temps l’hereditat dels càrrecs, començava amb Guifré I la línia dels comtes de Barcelona, que es continuaria de baró en baró fins a la mort de Martí l’Humà el 1410.

Guifré I el Pelós, amb els seus germans Miró I i Radulf (comte de Besalú), eixamplà la reconquesta fins a Montserrat i repoblà les terres d’Osona, el Berguedà, el Ripollès i la vall de Lord; Emma, filla de Guifré I, fou la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses. De la seva muller Guinedilda, el comte Guifré I tingué diversos fills, entre els quals repartí els comtats. Sunifred II heretà el d’Urgell; Miró II, els de Cerdanya-Conflent i el de Berguedà, i Guifré II (dit també Borrell I), conjuntament amb el seu germà Sunyer, els de Barcelona-Girona-Osona. Miró II obtingué també més tard (913) el de Besalú i de Cerdanya. Guifré II Borrell morí sense fills el 911, i el seu germà Sunyer restà sol en el govern fins el 947, que es retirà. El succeïren els seus fills Borrell II i Miró; aquest morí sense fills el 966 i restà sol Borrell, que també havia reunit el comtat d’Urgell en morir sense hereu el seu oncle Sunifred II (948). A la mort de Borrell II el 992 el comtat d’Urgell fou heretat pel seu fill segon Ermengol I, mentre l’hereu, Ramon Borrell, rebia el lot pràcticament indivisible de Barcelona-Girona-Osona. Dues filles de Borrell II, Ermengarda i Riquilda, casades, respectivament, amb els germans Geribert i Udalard, vescomtes de Barcelona, foren el tronc de dues poderoses branques del casal barceloní (vescomtat de Barcelona). Ramon Borrell, casat amb Ermessenda de Carcassona, morí l’any 1017, deixant Berenguer Ramon I, dit el Corbat, sota la tutela de la seva mare Ermessenda, que també havia heretat el condomini dels comtats. Berenguer Ramon I morí jove (1035), havent repartit abans els comtats entre els seus fills Ramon Berenguer I dit el Vell (Barcelona-Girona), Sanç (Olèrdola) i Guillem (Osona), fills, els dos primers, de Sança (filla del comte Sanç Garcia de Castella), i el darrer, de Guisla de Lluçà, que exercí la tutela del seu fill mentre la vella comtessa àvia Ermessenda exercia la dels seus nets Ramon Berenguer I i Sanç fins que el primer fou major d’edat (1041). La unitat, amenaçada pel testament de Berenguer Ramon I, fou salvada per la renúncia de Sanç (1049) i de Guillem (1054) a favor del germà gran Ramon Berenguer I, completada per la d’Ermessenda (1057) als drets que encara hi tenia. Vidu aquest darrer de la seva primera muller Elisabet, de la família vescomtal de Narbona, i divorciat molt aviat de la segona esposa, Blanca, es casà en terceres núpcies amb Almodis de la Marca, la qual associà en el govern; d’ella tingué els fills, segurament bessons, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Entre el 1067 i el 1070 Ramon Berenguer I i Almodis adquiriren els comtats de Carcassona i de Rasès, dels quals feren hereu el fill Ramon Berenguer II, per la qual cosa, probablement, Pere Ramon, fill de la primera muller, assassinà (1071) la seva madrastra Almodis.

Línies del Casal de Barcelona
© Fototeca.cat
Ramon Berenguer I testà deixant tots els seus comtats conjuntament als fills Ramon Berenguer II, dit el Cap d’Estopes, i Berenguer Ramon II (1076), però el 1082 aquest darrer feu matar el seu germà, pel qual motiu fou dit el Fratricida. L’oposició que el crim aixecà l’obligà a associar al govern el seu petit nebot Ramon Berenguer III, fill de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Pulla-Calàbria (1086), i, finalment, a renunciar a favor seu (1096 o 1097) i a partir cap a Terra Santa, on sembla que morí el 1099. Ramon Berenguer III, dit el Gran, regnà fins el 1131, després d’haver incorporat definitivament a Barcelona els comtats de Besalú (1111) i de Cerdanya (1119) —separats pel testament de Guifré I el Pelós— i d’haver unit també els seus comtats amb el de Provença gràcies al seu casament amb Dolça de Provença, hereva d’aquest comtat (1112). D’aquest matrimoni nasqueren el futur Ramon Berenguer IV i Berenguer Ramon I, que heretà Provença i inicià així la branca provençal del casal de Barcelona (1131). D’un primer matrimoni de Ramon Berenguer III amb Maria Roderic (filla del cèlebre guerrer castellà Rodrigo Díaz de Vivar, dit el Cid) nasqué Ximena, que es casà amb el darrer comte de Besalú, Bernat III, i després amb Roger III de Foix. Ramon Berenguer IV, dit el Sant, reuní aviat al govern dels seus comtats patrimonials el del veí regne d’Aragó en contreure promesa de matrimoni amb Peronella, hereva de Ramir II (1137), del matrimoni amb la qual nasqueren, a més de l’hereu Alfons: Ramon Berenguer, futur comte de Provença, que ho fou fins que morí sense fills el 1181; Sanç, que fou comte de Cerdanya pel testament patern, i més tard de Rosselló (1172-81) i de Provença; i Dolça, que es casà amb el rei Sanç I de Portugal. Alfons I, dit el Cast, esdevingué comte de Barcelona, a la mort del seu pare (1162), i rei d’Aragó (Alfons II) per renúncia de la seva mare (1163). El vassallatge amb França, encara subsistent de iure, havia impedit als comtes barcelonins de prendre el títol de reis de Barcelona, i per això, quan foren reis d’Aragó, aquest nom precedí, per raó de la seva superioritat jeràrquica, el de Barcelona en la prolixa intitulació dels sobirans. Per aquest motiu el casal de Barcelona fou més conegut a les cancelleries estrangeres pel nom de casal d’Aragó. Alfons I heretà Provença; en morir el 1166 el seu cosí Ramon Berenguer III, i el comtat de Rosselló, en morir el 1172 el darrer comte Girard II. Alfons donà el govern dels dominis provençals al seu germà Ramon Berenguer (IV de Provença) i després a l’altre germà Sanç. Es casà amb Sança de Castella, filla d’Alfons VII de Castella, i morí el 1196; deixà Provença al seu segon fill Alfons II; un altre fill, Ferran, fou abat de Montaragó, i les seves filles Constança, Elionor i Sança es casaren, respectivament, amb Eimeric I d’Hongria (i després amb l’emperador Frederic II) i amb els comtes Ramon VI i Ramon VII de Tolosa. Feu hereu el seu fill Pere I (II d’Aragó), dit el Catòlic, del matrimoni del qual amb Maria de Montpeller (que li portà en dot aquest domini) nasqué Jaume, que el succeí (1213). Una filla natural, Constança, es casà amb Guillem Ramon de Montcada. Jaume I, dit el Conqueridor per les conquestes dels regnes islàmics de Mallorca i de València, es divorcià el 1229 de la seva primera muller Elionor de Castella, filla d’Alfons VIII de Castella; el fill d’aquest matrimoni, Alfons, morí sense fills el 1260; de la segona muller, Violant d’Hongria, nasqueren —a més de Pere, l’hereu— Jaume, Ferran, Violant, que fou muller d’Alfons X de Castella, Constança, que es casà amb l’infant castellà Manuel, Elisabet o Isabel, que fou reina de França (muller de Felip III), i Sanç, que fou arquebisbe de Toledo; de Teresa Gil de Vidaure, dama aragonesa, nasqueren els seus fills Jaume (que fou origen dels barons de Xèrica) i Pere (que ho fou dels d’Ayerbe i de Paternoy); de Blanca de Antillón, nasqué Ferran Sanxis (origen dels barons de la baronia de Castre), i de Berenguera Alfonso, dama castellana, Pere Ferrandis, estirp dels barons d'Híxar. Els repartiments successius fets per Jaume I entre els seus fills legítims i les donacions als il·legítims causaren greus pertorbacions. El seu darrer testament separà el regne de Mallorca amb els comtats de Rosselló i de Cerdanya i la senyoria de Montpeller per al seu segon fill Jaume, origen de la casa reial del regne de Mallorca. L’hereu, Pere II (I de València i III d’Aragó), dit el Gran, pel seu casament amb Constança de Sicília (1262), vinculà aquest regne a la corona catalanoaragonesa. A la mort de Pere II (1285), el seu hereu Alfons II (I de València i III d’Aragó), dit el Franc o el Liberal, heretà el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i de València, i el fill segon, Jaume, heretà Sicília. Però mort solter Alfons II (1291), el seu germà Jaume I de Sicília passà al tron de Catalunya-Aragó i deixà Sicília a Frederic II, fill tercer de Pere II el Gran, fundador de la dinastia catalana de Sicília, que durà fins el 1410. Pere II el Gran i Constança tingueren d’altres fills: Pere, que es casà amb Guillema de Montcada-Bearn; Isabel o Elisabet (santificada per l’Església), que fou reina de Portugal (muller del rei Dionís I); i Violant, que fou reina de Nàpols (muller de Robert I d’Anjou). Pere II tingué, a més, diversos fills naturals: Jaume Pere, que fou senyor de Sogorb i almirall, Beatriu, muller de Ramon de Cardona, Ferran, senyor d’Albarrasí, Teresa, que es casà amb Garcia Romeu, i Sanç, que fou castellà d’Amposta. Jaume II, dit el Just, es casà amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II d’Anjou, que li donà molts fills: a més de l’hereu, Jaume, que renuncià la successió, i del segon, Alfons, que succeí el seu pare, tingué Ramon Berenguer, que fou comte d’Empúries (comtat que Jaume II havia reincorporat a la corona), i, per tant, origen de la segona dinastia d’Empúries (comtat d’Empúries), Pere, que fou origen dels comtes de Prades i de Ribagorça i ducs de Gandia, Joan, que fou elegit arquebisbe de Toledo i, després, de Tarragona, Maria i Constança, que es casaren respectivament amb els infants castellans Pere i Joan Manuel, i Elisabet, que fou esposa de l’emperador Frederic III. Jaume II tingué, a més, diversos fills bastards, de mares sicilianes, com Jaume i Napoleó, i, per contra, no tingué fills de les dues darreres mullers Maria de Xipre i Elisenda de Montcada. A la seva mort (1327) fou succeït pel seu fill Alfons III (II de València i IV d’Aragó), dit el Benigne, el conqueridor de Sardenya, que incorporà també a la corona el comtat d’Urgell pel seu casament amb Teresa d’Entença (1341), morta pocs dies abans de pujar al tron Alfons; aquesta fou mare, ultra de Pere, l’hereu de la corona, de Jaume, que heretà el comtat d’Urgell i fundà la tercera dinastia del comtat d’Urgell, i de Constança, que fou muller de Jaume III de Mallorca; casat després amb Elionor de Castella, filla de Ferran IV, Alfons III tingué els fills Ferran, que fou marquès de Tortosa i de Camarasa, i Joan, que fou senyor de Biscaia. A la seva mort fou succeït (1336) per l’hereu, Pere III (II de València i IV d’Aragó), dit el Cerimoniós, que reincorporà el regne de Mallorca amb els comtats de Rosselló i de Cerdanya (1349). Aquest, de la seva primera muller Maria de Navarra, tingué les filles Constança, que es casà amb Frederic III de Sicília, i Joana, que fou comtessa d’Empúries; de la segona esposa, Elionor de Portugal, no tingué fills; de la tercera, Elionor de Sicília, nasqué, a més dels futurs reis Joan i Martí, Elionor, muller de Joan I de Castella; finalment, la quarta muller, Sibil·la de Fortià, fou mare de la infanta Isabel, que es casà amb el darrer comte d’Urgell, Jaume el Dissortat. Fou succeït (1387) pel primogènit Joan I, dit el Caçador. Aquest es casà amb Mata d’Armanyac i, després, amb Violant de Bar; la primera fou mare de Joana, que es casà amb Mateu I, comte de Foix; la segona, de Violant, que fou comtessa de Provença com a muller de Lluís II d’Anjou, rei titular de Nàpols. Com que morí sense haver tingut fills barons que arribessin a l’adolescència, fou succeït pel seu germà Martí I, dit l’Humà, el qual es casà amb l’aragonesa Maria de Luna, que li donà el seu hereu Martí, dit el Jove, que fou rei de Sicília (Martí I de Sicília) pel seu casament amb Maria de Sicília, a la mort de la qual es casà amb Blanca de Navarra, però els fills mascles que tingué d’aquests dos matrimonis moriren en vida seva. A la seva mort (1409), la corona de Sicília passà al seu pare, Martí l’Humà (Martí II de Sicília), el qual, vidu, es tornà a casar, amb Margarida de Prades. Mort, però, poc temps més tard sense descendència legítima directa (1410), amb ell s’extingí la línia masculina directa del casal de Barcelona, perquè, bé que Martí el Jove deixà un fill natural, tingut d’una siciliana, Frederic, comte de Luna, la seva bastardia l’inhabilitava per a la successió. Els representants de les línies masculines i legítimes del casal de Barcelona més pròximes eren Jaume, comte d’Urgell, besnet d’Alfons III el Benigne, i Alfons, duc de Gandia, net de Jaume II. Per línia femenina, el descendent més proper era Lluís d’Anjou, net de Joan I, i, ja més llunyà, el rei Enric III de Castella i el seu germà Ferran de Trastàmara, nets de Pere III. Aquest darrer fou el qui proclamaren hereu de Martí I els compromissaris de Casp l’any 1412 (compromís de Casp).

Col·laboració: 
SSo
Llegir més...