Orígens
La primera catedral de Barcelona la tenim documentada des del s. VI, si bé l’antic temple de Bàrcino s’esmenta l’any 394 en una carta de Paulí de Nola a Sulpici Sever. La seva dedicació a santa Eulàlia apareix per primer cop el 877. La catedral romànica fou consagrada el 1058 per l’arquebisbe de Narbona, durant el bisbat de Guislabert. Aquest bisbe, els anys precedents a la consagració, va viure una sèrie d’enfrontaments amb el comte Ramon Berenguer el Vell. A l’últim va perdre el bisbe, i tot va concloure en un pacte, probablement relacionat en part amb l’acabament de la catedral. Des d’aquest moment es van fer reformes continuades, ampliacions i canvis litúrgics que finalment, al s. XIII, van afavorir la transformació de l’edifici romànic en un conjunt plenament gòtic, assolit ja en ple s. XIV.
No sols va ser un gran conjunt arquitectònic, sinó que va esdevenir seu d’un bisbat, la qual cosa comportava l’existència d’una sèrie d’espais: naus catedralícies, claustres, baptisteris, canòniques, escola episcopal i palau episcopal, entre d’altres. Sembla que des del s. V va ocupar pràcticament el mateix emplaçament, si bé les transformacions que experimentava al llarg dels segles en van canviar totalment l’estructura.
L’edifici romànic
Es tracta d’un conjunt complex per la diversitat d’estils que el formen, per això cal fer un repàs breu de les etapes precedents, que van culminar en el període romànic.
La basílica preromànica constava d’una nau sola de tipus basilical, amb capçalera al nord-est (destruïda de manera irreversible) i amb els peus situats sota el paviment de les capelles del mur nord de la catedral actual.
El 1968, en el decurs d’una nova campanya d’excavacions sobre les restes paleocristianes, es va descobrir un baptisteri situat sota el paviment del rerecor de la catedral. Per tal de preservar-lo i poder continuar les excavacions, es va construir una gran llosa de formigó armat suportada per quatre pilars. Al centre del baptisteri hi ha la piscina, de forma octagonal i amb escala de tres graons. També hi ha una altra pica baptismal quadrangular corresponent a una època anterior, amb vuit columnes i un paviment recobert de trossos de marbre.
Tot aquest conjunt (s. V) es va reestructurar més endavant, i molt abans del s. XI sembla que el nivell del carrer ja havia pujat més de 2 m. La seu preromànica va ocupar, doncs, el carrer. Això va originar un canvi en l’estructura urbana, perquè va obligar a obrir un nou carrer. A partir d’aquest moment, la nau basilical i el baptisteri van ser desmuntats.
De la seu romànica, no en resta res visible. La seva estructura es coneix per documents i pels fonaments que van ser reaprofitats. Era de tres naus sense creuer i capçalera triabsidal, força semblant a l’església de Sant Vicenç de Cardona (Bages). El campanar s’alçava a l’emplaçament de l’actual claustre.
Del claustre romànic, sols en tenim algunes dades documentals. Es creu que una part de la portada de l’església va ser reaprofitada en l’actual porta del claustre. Situada a la testera sud de la basílica, és construïda fonamentalment en marbre blanc itàlic. Té les arquivoltes decorades amb motius geomètrics, i sobre els capitells, les impostes i els àbacs s’estén un gran conjunt de temes iconogràfics, tant de l’Antic Testament i dels evangelis com de la lluita de l’home i la fera i del bestiari entre motius vegetals. Així, es poden veure animals fantàstics de dos caps, la història de Job, guerrers lluitant contra una fera o el tema de l’Anunciació, a més d’un gran repertori de bèsties fantàstiques, principalment sobre els àbacs.
La manera de disposar els elements escultòrics recorda grans conjunts, com el de Solsona, Girona o Sant Pere de Galligants, com també el repertori lligat plenament al món romànic, però l’estil és tardà i cal situar el conjunt en ple s. XIII. Les arquivoltes, en canvi, semblen correspondre al s. XIV.
La porta de Sant Iu, dita també de Santa Eulàlia (aquesta santa apareix al timpà representada portant la palma del martiri), presenta sis relleus disposats a manera de fris. Alguns historiadors els han considerat procedents del conjunt romànic i reaprofitats, mentre que d’altres creuen (amb més encert) que corresponen a una realització del s. XIV d’un grup d’artistes italians. El repertori iconogràfic es basa principalment en el tema de l’enfrontament de l’home amb la fera; també inclou una sèrie d’animals fantàstics.
Cal valorar altres elements que s’han conservat i que probablement procedeixen de la catedral romànica. D’una banda, un capitell del s. XI, reaprofitat com a element sustentador de la teulada de la Pia Almoina, treballat amb bisell i amb la tècnica del trepant i decorat amb elements únicament vegetals.
D’altra banda, el Museu de la Catedral conserva una pica, realitzada en marbre de Luni —procedent potser d’una peça arquitectònica romana—, del tipus d’immersió i datada als s. XI-XII. Dues làpides sepulcrals presenten inscripcions corresponents al s. IX o al X: l’una, dedicada a santa Eulàlia, és a la cripta de la catedral; l’altra es troba al costat esquerre de la porta del claustre.
L’Arxiu Capitular conserva la talla d’una Mare de Déu de tradició romànica (s. XIII), molt transformada a partir de la seva restauració, i diversos manuscrits. Un d’aquests, del s. VIII, conté les Homilies de Sant Gregori, escrites en lletra uncial i potser l’únic exemplar d’aquestes característiques en tot Catalunya. L’altre, datat al s. X, es titula Moralia in Job; atribuït a sant Gregori, és un dels escassos exemples amb lletra visigòtica acompanyat d’il·lustració que es conserven als arxius catalans. Un Leccionari (s. XII-XIII) i els tres Libri Sententiarum Petri Lombardi completen la col·lecció, il·lustrats amb caplletres decorades.
L’edifici gòtic
Interior de la catedral de Barcelona
© CIC-Moià
L’actual edifici gòtic fou començat a construir el 1298 per les dues portes laterals, amb escultures arcaiques de factura italiana. És de planta de tres naus d’igual altura i un sol absis, amb deambulatori i capelles radials, continuades a les col·laterals, amb galeria superior en disposició que aparenta altres dues naus i que dóna el temple una amplitud i una il·luminació característiques. En són coneguts els noms dels arquitectes Jaume Fabre, Bernat Roca, Arnau Bargués, Jaume Solà, Bartomeu Gual i Andreu Escuder, dels segles XIV i XV. Les crugies finals, obra del segle XV, comporten un cimbori en situació infreqüent acabat el segle XIX, igualment com el parament extern de la façana i de les dues torres laterals, obra de l’arquitecte Josep O. Mestres, segons un projecte del 1408 del mestre Carlí i finançada per l’industrial barceloní Manuel Girona, els hereus del qual feren possible l’acabament del cimbori.
El claustre té capelles en tres costats; el quart és reservat a les sales capitulars, antiga i moderna, i d’administració, així com una antiga capella episcopal (segle XIII), dita actualment de Santa Llúcia, fundada pel bisbe Arnau de Gurb.
L’escultura gòtica és representada principalment a la cripta pels sepulcres de santa Eulàlia (obra italiana del segle XIV), dels bisbes sant Oleguer (de Pere Sanglada, 1406), de Ramon d’Escales (d’Antoni Canet, 1409) i de Sança Ximenis de Cabrera (de Pere Oller, vers el 1436). Els escultors Claperós treballaren al claustre vers el 1450. Es conserva també, procedent del convent de Santa Caterina, el sepulcre de sant Ramon de Penyafort. A la capella del Santíssim és venerat un crucifix del segle XVI anomenat el Sant Crist de Lepant.
La porta dita de la Pietat té un relleu de fusta de l’alemany Michael Lochner. Al mig de la catedral hi ha el cor dels canonges, presidit per la cadira episcopal, del segle XIV. El cadirat del cor (els respatllers del qual foren pintats el 1519 amb motiu de la reunió del Toisó d’Or) i la trona, obres de Pere Sanglada i d’altres, és clos amb un parament de marbre amb relleus, de Bartolomé Ordóñez i Pedro Villar, del segle XVI.
A les capelles es conserven retaules gòtics pintats per Bernat Martorell, Guerau Gener, Miquel Nadal, Lluís Borrassà i Gabriel Alemany. Entre les joies del tresor cal destacar la custòdia i la cadira d’argent del segle XV, que li serveix de peanya. El museu de la catedral conserva pintures gòtiques de Pere Destorrents, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo (la Pietat) i d’altres, el missal de Santa Eulàlia, miniat, així com teixits, brodats, etc. A l’arxiu es conserven papirs (segles V-VII), uns dos-cents còdexs, un centenar d’incunables, 40.000 pergamins (segles IX-XVII) i les sèries documentals de les institucions vinculades a la catedral.
L’organització del capítol
Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capítol catedral, probablement organitzat pel bisbe Frodoí al segle IX, segons la regla aquisgranesa, i reestructurat el 1009. Els 40 canonges que el formaven, entre els quals tenia dret a lloc el comte de Barcelona, visqueren en comunitat fins al segle XIV, però sense ésser regulars. Eren dividits, segons les funcions, en onze canonicats per cadascun dels tres ordes (preveres, diaques, sotsdiaques), i els restants eren de dependència episcopal. El papa Climent VIII els reduí a 34 (1602), i des de Pau V el nombre és de 24 (1608). Entre els càrrecs o dignitats destaquen l’ardiaca major, amb residència pròpia (Casa de l'Ardiaca) i rector, per dret, de Sant Just. El 1324 foren instituïts els ardiaconats del Mar, del Penedès i del Vallès, i el 1592 els del Llobregat i de Badalona, suprimits el 1851; des d’aleshores presideix el capítol el degà (dignitat existent ja al segle XIII).
El capítol estigué molt lligat a la vida ciutadana i era representat al braç eclesiàstic de les corts del Principat. Era responsable, ensems amb el municipi, de les escoles de gramàtica i arts o escoles majors, regides pel mestre de cant, intervenció mantinguda a partir del segle XVI a l’estudi general. El 1444 organitzà una biblioteca pública, el fons més important de la qual, en part encara conservat, provingué de l’aportació del bisbe Pere Garcia (1490-1505); instituí, ja al segle XI, la Pia Almoina (almoina) i participà, juntament amb el municipi, en el patronatge de l’hospital de la Santa Creu, successor de l’antic hospital del canonge Berenguer Colom (1226), administrat també pel capítol. Des de l’edat mitjana, el capítol tingué, a més, a càrrec seu la venda de la carn destinada als eclesiàstics —que es beneficiaven d’exempció tributària—, la qual cosa fou font d’abusos i d’elevats ingressos. Intervingué en l’elecció del bisbe de Barcelona i del de Mallorca a partir del segle XIII; la reforma tridentina, al segle XVI, reforçà l’autoritat del bisbe en detriment de la dels canonges.