comtat de Barcelona

El comtat de Barcelona

© fototeca.cat

Territori entorn de la ciutat de Barcelona regit per un comte i després també marquès pel fet d’ésser comtat fronterer i d’haver-se produït entorn seu una acumulació d’altres comtats.

Comprenia, a més, el territori de Terrassa, el Vallès, el Maresme i el Penedès; tenia units sota el mateix comte els comtats d’Osona i de Manresa. Alternativament i successivament s’hi incorporaren els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya-Berga-Conflent, Urgell, Rosselló i Empúries, Pallars i una part de Ribagorça i, també, a més, els territoris que s’anaven annexant a alguns d’aquests comtats sobre dominis sarraïns. En estendre's fins a Tarragona i després fins a Tortosa, Lleida i Fraga, rebé el nom de Principat de Catalunya. Els comtes de Barcelona, en períodes determinats, ho foren també de Provença i de territoris del Llenguadoc. Amb la unió amb Aragó prengueren el títol personal dels reis d’Aragó, i amb les conquestes dels regnes de Mallorca i València, Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, Atenes i Neopàtria, esdevingueren reis de la corona catalanoaragonesa. El títol de comte de Barcelona perdurà després entre els de la monarquia hispànica.

Cal situar l’origen del comtat de Barcelona en les divisions administratives de l’època visigòtica, que ja venien del baix Imperi Romà. El 511 un tal comte Weila, potser local, era mort a Barcelona. El rei Teudis (531-548) canvià l’organització romana: destituí els prefectes de les províncies imperials i separà els poders militar i civil, encomanant-los, respectivament, a ducs i a comtes. Barcelona, capital del regne visigòtic (511-517 i 531-549), devia restar sens dubte constituïda ciutat comtat. A partir de la conversió de Recared (589) els comtats s’adequaren als territoris de les ciutats episcopals més importants. A Barcelona, cap al 592, hi residia amb probabilitat, o almenys hi tenia jurisdicció, un comte del patrimoni, de nom Escipió, encarregat del cobrament del fisc de la província Tarraconense. Amb la reconquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), el qual ajudaren hispans i gots, l’imperi franc intentava sens dubte de dominar el comtat fronterer més segur per a protegir els comtats costaners de Rosselló i d’Empúries, fins a Tarragona, que hom preveia de reconquerir. Els límits suposats del comtat visigòtic atesos en aquesta embranzida (potser fins a l’arc de Berà) recularen ben aviat al Llobregat, on romangueren gairebé tot el s. IX. Aquest comtat fronterer, o marca, comportava l’alta direcció d’un cap militar, dit marquès. El primer a rebre'n el govern fou el got Berà (801-820), comte ja del Rosselló que des del 817 fou també comte de Girona. La gestió política d’aquest, tot i haver rebutjat una escomesa sarraïna, no fou gaire reeixida, almenys pel que fa a la defensa de la marca meridional, que no pogué mantenir. Hi contribuïren les rivalitats francoindígenes entre els partidaris de Berà i els de Gaucelm del Rosselló, fill de Guillem de Tolosa. Una certa suspicàcia envers l’element hispanogot autòcton impulsà Lluís el Piadós a donar el govern del comtat a personatges francs de la seva confiança. Rampó (820-826) fou el primer d’aquests estrangers, que, a més, governà Girona i Besalú. Bernat de Septimània, en una primera etapa de govern (826-832), aplegà aquests comtats i hi afegí posteriorment el de Narbona. Contra el seu poder, de segur despòtic, s’alçaren Aissó i Guillemó (aquest, fill de Berà), ajudats per Marwān, que s’atragueren la simpatia de sectors del país, queixosos del domini franc. La revolta produí un despoblament dels comtats d’Osona i de Manresa i d’una part del de Barcelona.

L’aglutinant de l’actitud legitimista fou el comte de Barcelona Berenguer (832-835), que amb el títol de duc dominà també Tolosa, més fidel a la casa carolíngia que no pas Bernat de Septimània. Aquest darrer obtingué una altra vegada els comtats de Barcelona, de Girona i de Besalú, als quals afegí els de Carcassona i de Narbona (835-844) fins que les seves traïcions li valgueren la decapitació. El poder passà a la dinastia pràcticament autòctona de Carcassona, que resultà decididament fidel a l’emperador. La potència reunida pel comte i bon governant Sunifred I (844-848), fill de Bel·ló de Carcassona i pare de Guifré el Pelós, esdevingué temible per als seus rivals; i més pel fet que el seu probable germà Sunyer era comte d’Empúries i del Rosselló, tot i que no hagué el comtat de Tolosa. Ambdós moriren probablement en la rebel·lió de Guillem, fill de Bernat de Septimània, que aconseguí d’apoderar-se de Barcelona (848-850); com el seu pare, però, fou vençut i decapitat. Les divisions entre els partits de Berenguer i de Bernat no s’havien apaivagat encara. Amb successió bastant ràpida obtingueren Barcelona tres comtes estrangers: Aleran (850-852), ajudat per Isembart, que ho era de Troyes i que morí a la presa de la ciutat el 852, Odalric (852-858), marquès de Gòtia, que no pogué evitar la presa del castell de Terrassa el 856, i Humfrid (858-864). Tots tres reuniren la Narbonesa i els comtats marítims de Rosselló, Empúries i Barcelona; llur desgràcia es degué, en part, a pactes amb els musulmans i en part al fet de no haver sabut rebutjar-los almenys en tres invasions del comtat barceloní. Humfrid, que el 863 s’apoderà de Tolosa, de Carcassona i de Rasès, fou desposseït per infidelitat. Els comtats de Barcelona i de Rosselló, juntament amb una part de la Gòtia, passaren al marquès Bernat de Gòtia (865-878). El desinterès d’aquest per la marca externa, la forma despòtica del govern i la seva adhesió als revoltats contra el rei Lluís II el Tartamut li valgueren la destitució en el concili de Troyes del 878. A Troyes, aquell any, el comtat de Barcelona fou atribuït a un personatge del país, Guifré I el Pelós (878-897), fill del comte Sunifred I; a ell i als seus descendents restà vinculada definitivament la futura Catalunya. Guifré, que era ja comte d’Urgell i de Cerdanya-Berga- Conflent, trobà un comtat de Barcelona reduït: per la banda sud hi havia la mar, per la nord-oriental mantenia el límit amb el comtat de Girona i des de Sant Marçal confrontava amb el comtat d’Osona. El límit occidental provisori devia resseguir l’antiga via romana vorejant el Llobregat fins al mar. Més enllà era terra de ningú. El Penedès restava per reconquerir, blocat per les muntanyes d’Ordal i de Garraf, i el pla del Llobregat era encara massa perillós per a establir-hi una frontera. Guifré I dugué a terme un doble esforç: eixamplar els límits del comtat de Barcelona i repoblar-ne les zones reconquerides. L’eixamplament comportà la reconquesta immediata de l’enclavament d’Osona, de Manresa i de part de Berga, comtats que romanien despoblats des de la revolta d’Aissó. Així obtenia un camí més fàcil entre els seus comtats d’Urgell i de Cerdanya i el novament adquirit de Barcelona. Aquest reprengué la part del seu probable límit antic amb l’alliberament dels dos massissos del Montcau-Sant Llorenç i de Montserrat, ensems amb una petita part del Penedès, que continuava essent la veritable marca o terreny d’expansió del comtat.

Durant el govern de Guifré es produí un canvi transcendental en les relacions entre els comtes i el sobirà franc. El poder comtal s’enfortí i esdevingué hereditari; el reial, en canvi, disminuí a causa de la dubtosa legitimitat del rei Odó (888-898), reconegut posteriorment per Guifré, i de les crisis constants de la monarquia franca. El fet de convertir-se en hereditari el de Barcelona significà un gran pas vers l’autonomia de tots els comtats catalans regits per Guifré i els seus germans. De fet, Guifré no s’encomanà a Odó. La marxa vers la sobirania no fou pas animada pel visigotisme ni per cap altre sentiment nacional, que encara no existia explícit: fou provocada per la desintegració general de l’imperi fanc, creació superior a les possibilitats de l’època i per això mateix inviable i utòpica a partir de Carles el Calb. Guifré morí a conseqüència de la lluita contra els musulmans que envaïren en una ràtzia els voltants de la ciutat de Barcelona; el Vallès sembla que en sofrí molt i restà gairebé despoblat durant uns vint-i-cinc anys. Guifré I repartí lliurement els comtats entre els seus fills. El més gran, Guifré II, dit també Borrell I (897-911), heretà el nucli central de Barcelona, Girona i Osona-Manresa. El viatge probable de Guifré II a la cort reial (899) per a encomanar-se a Carles el Ximple tingué uns objectius polítics: rebre la investidura d’Osona-Manresa, que el seu pare no havia rebut, i l’obtenció, a títol de propietat personal, de les terres del fisc que anteriorment els comtes només administraven en nom del rei. La repoblació començada per Guifré II a la zona de Cervelló (904), enllà del Llobregat, fou continuada pel seu germà petit Sunyer (911-947), ajudat per llur germana Emma, abadessa de Sant Joan, pel bisbe Teodoric de Barcelona i per l’abat Donadeu de Sant Cugat. És ben conegut l’increment de població del triangle del Vallès, format pel Congost (899), l’Ametlla (932), la Roca (932) i Vilamajor (930-935), on Emma envià l’excedent de famílies de Vallfogona de Ripollès, superpoblada. Al Penedès, una expedició militar de Sunyer arribà (936-937) prop de Tarragona, almenys fins al Gaià; foren fortificats la ciutat antiga d’Olèrdola, Castellví de la Marca, l’enclavament de Santa Oliva i el de Queralt, aïllat més amunt, a la marca ausonesa entre el Penedès i la Segarra; aquestes eren encara, però, conquestes no consolidades.

Des d’aleshores Barcelona tingué dues marques d’expansió: la del propi comtat, cap al sud-oest i Tarragona (que ja havia pretès Guifré), i la d’Osona-Manresa, al nord-est, per la conca d’Òdena i la Segarra. Sunyer disposà de les raficae de Tortosa ja el 944. A part Sunifred, que ja actuava el 858 (en temps d’Humfrid), els vescomtes aparegueren aleshores a Barcelona, amb funcions delegades i militars, i els veguers als castells estratègics. Sunyer i la comtessa Riquilda promogueren la floració de monestirs com a mitjans eficaços dessa Riquilda promogueren la floració de monestirs com a mitjans eficaços de repoblació. Al començament del cogovern dels germans Borrell II (947-922) i Miró (947-966), el comtat d’Urgell tornà a mans dels de Barcelona (948). L’obra política, social i econòmica d’ambdós germans fou considerable. Miró s’encarregà de l’administració interna del comtat: ho proven els canals, com el Regomir a la ciutat i el del Llobregat a Cervelló, per tal d’endegar l’agricultura, els molins i la indústria incipient. Per a consolidar les fronteres ponentines, a part l’establiment de castells entre l’Anoia i el Gaià, com Montmell (974), Cabra (980), Querol, Pinyana, Montagut i Font-rubí (abans del 990), sovint per mitjà de veguers i d’aventurers, Borrell II, que portava les regnes dels govern, pactà personalment amb el califa ‘Abd al-Raḥmān III vers el 950. Això, però, no impedí que al-Hakam II amenacés el territori de Barcelona el 965, ni que, malgrat la pau del 966 i els pactes successius del 971 i del 974, amb Borrell II, Almansor dugués a terme, l’estiu del 985, una terrible ràtzia que destruí la ciutat de Barcelona i els seus voltants. L’ajuda demanada per Borrell II al rei Lotari no tingué efecte. El comte no acceptà el vassallatge que el nou rei franc Hug li exigia, quan al cap de poc temps el regne passà als capetians. Borrell II trencà llavors definitivament el lligam de Barcelona i dels comtats catalans amb el regne franc i el casal de Barcelona obtingué la plena sobirania de fet. Borrell II pogué enfrontar sol les operacions costoses de rescat de captius, de reconstrucció de la ciutat i de castells i de repoblament de les zones devastades.

Malgrat les ràtzies d’Almansor (vers els anys 1001-02) i els enfrontaments del 1003 amb ‘Abd al-Malik per Albesa i Torà a les marques extremes, l’eufòria econòmica permeté a Ramon Borrell (992-1017) d’emprendre l’expedició de represàlia a Còrdova el 1010, data coneguda com l'any dels catalans. Una altra expedició guerrera barcelonina tingué lloc el 1017. Encara que en totes dues campanyes les pèrdues degueren ésser notables, no deixaven de donar prestigi al comte de Barcelona i d’aportar botí considerable al País. Ramon Borrell repoblà de nou i definitivament el Penedès i consolidà, a les marques dels seus comtats, la Conca de Barberà i part del Camp de Tarragona. Començà aleshores l’actuació de la cort comtal formada per bisbes, nobles i juristes. El comtat d’Urgell havia estat cedit per Borrell al seu fill petit Ermengol I, que morí jove, cosa que permeté a Ramon Borrell de mantenir-ne la tutoria i l’alt govern. A la mort, Ramon Borrell deixava un hereu menor d’edat, Berenguer Ramon I (1017-35), el qual maldà per desfer-se de la tutoria de l’enèrgica i ben dotada comtessa mare Ermessenda, associada d’abans al govern (~1000-57) i que mantenia drets damunt els comtats i els bisbats heretats del seu marit. Berenguer Ramon I cultivà l’amistat amb Sanç el Gran de Navarra, parent seu; Ermessenda, però, desconegué qualsevol ingerència forana. No sembla pas que Berenguer Ramon I tingués cap problema de fronteres exteriors, fet que li permeté de reorganitzar l’establiment dels castells estratègics i sobretot de concedir, el 1025, privilegis i franquícies als habitants del comtat de Barcelona. Per contra, sense pretendre-ho, sembrà la llavor de futures lluites internes en repartir els comtats entre Ramon Berenguer I el Vell (1035-76), que obtingué Barcelona i Girona, i Sanç, que obtingué el Penedès amb les marques extremes; Guillem, fill de la segona muller Guisla de Lluçà, obtingué el comtat d’Osona-Manresa.

Aquesta partició establí un precedent aprofitat pel magnat Mir, que en la seva rebel·lió contra el comte arribà a intitular-se “príncep d’Olèrdola”. Amb la seva família del “clan” vescomtal, intentà de formar un comtat del Penedès independent. Les renúncies de Sanç (1049) i de Guillem (1054) permeteren que els comtats fraccionats retornessin a Ramon Berenguer I, que restà encara alguns anys sota la tutela de l’àvia, fins que Ermessenda renuncià també per sempre als drets comtals (1057). Mir Geribert se sotmeté definitivament el 1059. La reconquesta prosseguí per totes les fronteres: Conesa (1043), Àger i Camarasa (1050), Tamarit (1050-51), Granyena (1054), Tàrrega (1057), Forès i les Oluges (1058). Entre el 1058 i el 1063 es féu una envestida contra la Baixa Ribagorça i el nord de la Llitera. Muǧāḥid (1035-44) i el seu fill ‘Alī (1056) convingueren amb Barcelona la protecció dels cristians de llurs dominis de Dénia i de Balears. El tremp de Ramon Berenguer I i també la sort i l’habilitat diplomàtica, així com un grup de bons consellers (com Gombau de Besora, Amat d’Orís, primer senescal conegut, i el jutge Ponç Bonfill Marc), feren no sols que el comtat gran de Barcelona es mantingués compacte, sinó també que augmentés el prestigi damunt els altres comtats no units a ell. Els comtes d’Urgell (1058 i 1063) i d’Empúries (1067) prestaren fidelitat al de Barcelona, i els de Besalú (1057) i de Cerdanya (1058) el reconegueren per aliances com a superior. La sobirania del comte de Barcelona anava adquirint caràcter jurídic. El 1057 el Pallars Sobirà, per casament de Llúcia, germana d’Almodis, amb Artau I, entrà en l’òrbita del comtat de Barcelona. Tot seguit, Ramon Berenguer I i la seva tercera muller, Almodis, associada al govern, després de recuperar castells de mans de grans vassalls per mitjà de convinences i de sacramentals, es dedicaren a la política d’annexió de comtats i de territoris llenguadocians, tot aprofitant l’or procedent de les pàries de Tortosa, de Lleida i de Saragossa. Foren comprats els comtats de Carcassona i de Rasès (1067-70); igualment adquiriren drets parcials a Coserans, Comenges, Narbona, Menerba, Tolosa, Besiers. Aquests drets passaren als fills d’Almodis, en detriment del primogènit de Ramon Berenguer I, Pere Ramon, fill del primer matrimoni amb Elisabet, el qual, gelós i aïrat, assassinà la seva madrastra Almodis (1071).

L’ordenació jurídica, fins aleshores regida per les lleis godes, pels capitulars francs, per la jurisprudència de la cort comtal i pels costums feudals, començà a plasmar-se en el nucli primitiu dels Usatges de Barcelona, que recollia l'assemblea de pau i treva. L’assemblea eclesiasticocivil que en promulgà els primers articles fou la de Barcelona el 1064. Els usatges, augmentats successivament i codificats en temps de Ramon Berenguer IV, esdevingueren el codi nacional de Catalunya. Ramon Berenguer I deixà els seus comtats indivisament als fills bessons d’Almodis Ramon Berenguer II (1076-82) i Berenguer Ramon II (1076-96). Durant llur govern conjunt, la reconquesta en territoris musulmans progressà pel pla d’Urgell fins a Sidamon, Torregrossa i Maldà, i per la Conca de Barberà fins a l’Espluga de Francolí, tot i que continuaven els contactes amb els reis de taifes, contactes no sempre afortunats. La rivalitat entre els dos germans per qüestions de govern interior provocà una lluita de faccions que, malgrat la intervenció del papa, Gregori VII, acabà amb l’assassinat de Ramon Berenguer II pel seu germà (1082). El mateix papa sembla que havia encoratjat el casament de Ramon Berenguer II amb Mafalda (1078), filla de Robert Guiscard de Pulla i de Calàbria. Els grans comtes de Barcelona entraren així dins l’òrbita de les potències d’Occident.

L’activitat marinera fou estimulada. El comerç marítim, reprès tímidament en temps de Ramon Berenguer I, s’anà intensificant. Tanmateix, hi hagué un retrocés en l’alt domini sobre el Llenguadoc i una sorda oposició de part dels senyors catalans contra Berenguer Ramon II per la mort del seu germà, fins a un acord, que no es realitzà, que proposava de lliurar la senyoria superior del comtat a Alfons VI de Castella. El Fratricida, a desgrat del seu fracàs en l’intent d’expansió cap a València, establí un precedent de la reconquesta de Jaume I. Però pogué reconquerir, bé que precàriament, la ciutat de Tarragona i establir-hi nominalment la metròpoli dels bisbats catalans que Urbà II deslligà de Narbona (1091). Forçat pels nobles, Berenguer Ramon II associà al govern el seu nebot Ramon Berenguer III, que el succeí (1096-1131). Ramon Berenguer III el Gran intentà de reprendre l’expansió cap al migdia i ponent sense gaire èxit, llevat la presa de Balaguer (1106). A més de les pretensions territorials d’Alfons I d’Aragó el Bataller, la gran invasió almoràvit que devastà el Penedès (1107), que arribà a atacar la ciutat de Barcelona (1115) i que a Corbins derrotà Ramon Berenguer III (1126), frenà l’empenta. El sobirà de Barcelona planejà amb els pisans l’empresa marítima promoguda pel papa Pasqual II de reconquerir Eivissa i Mallorca (1114-15); la manca, però, de pobladors no permeté aleshores la repoblació de l’illa, que retornà de seguida als musulmans. L’altre objectiu, molt més important i reeixit, fou l’expansió pel Llenguadoc i Provença. El 1112 recuperà Carcassona i Rasès; aquell mateix any es casà amb Dolça, hereva de Provença, que li cedí tots els drets sobirans damunt la vasta regió, que comprenia, a més, Millau, Gavaldà i Carlat. El comte de Tolosa Guillem Jordà, que pretenia drets sobre Provença, els cedí finalment el 1125. Abans, Ramon Berenguer III havia ja incorporat al nucli barceloní els comtats de Besalú (1111) i de Cerdanya (1118). Finalment, Tarragona era repoblada i cedida al bisbe de Barcelona, Oleguer, com a metropolità (1118).

Sota Ramon Berenguer III apareix el nom de Catalunya per a designar els comtats que regia i que parlaven una llengua comuna. Ramon Berenguer III s’adonà que no era possible l’annexió de Provença a Catalunya i en morir la cedí al seu fill segon Berenguer Ramon, tot conservant-ne el comte de Barcelona l’alta sobirania. Els comtats catalans restaven en poder del primogènit Ramon Berenguer IV (1131-62), gran governant que fou també enormement afavorit per les vicissituds dels territoris veïns. El seu casament amb Peronella, hereva del regne d’Aragó (1137), li valgué el domini sobirà absolut sob re aquest regne. El poderós comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que s’anomenava príncep, no volgué titular-se rei, probablement per motius politicojurídics al·legats pels aragonesos i fins pels mateixos juristes de la cort barcelonina. Amb el seu fill Alfons I de Catalunya (II d’Aragó), per contra, el títol de comte de Barcelona passà a segon terme, darrere el de rei d’Aragó.

El comtat de Barcelona, des de la reconquesta, no fou regit mai sol, ans era el centre d’expansió i de domini sobre els altres comtats. Els comtes carolingis eren marquesos, governants d’altres comtats forans, sovint més importants. Des de Guifré I, el de Barcelona passà a ésser el centre del grup de comtats que governà amb ple dret i amb un domini moral sobre els veïns. Les particions que s’havien succeït fins a mitjan s XI no impediren que a poc a poc s’incorporessin tots ells al domini efectiu del de Barcelona. El resultat, en termes de dret públic internacional, fou un territori unit, però sense títol jurídic concret. Si des de Guifré I els seus sobirans portaren el títol personal de marquesos per la funció exercida en una marca de l’imperi i Guifré II Borrell i Sunyer són anomenats sovint “prínceps”, la idea que se'n feien més enllà de les fronteres catalanes apareix cada vegada més com la d’un gran sobirà: “duc de la Gòtia”, “duc ibèric” i “duc de la Hispània citerior” és anomenat Borrell II pels seus vassalls i fins pels francs, com Gerbert i Richer; en algun document es titulà ell mateix “príncep”, i les fonts musulmanes l’anomenen “rei dels francs”. La idea de reialesa aparegué ací molt aviat amb el bisbe Oliba, que el 1017 parlava de Ramon Borrell com del “príncep egregi en tot el món”, que posseïa “l’honor reial” i tenia la “cura suprema del regne”; els monjos de Ripoll, el 1046, també tracten de “prínceps” els comtes de Barcelona. Aquest concepte encara era més evident als ulls dels forans. Un historiador francès, el 1043, parlava dels “ducs del regne barceloní”, referint-se als comtes de Cerdanya, de Besalú i d’Urgell sota el comte de Barcelona; i ‘Alī ibn Muǧāḥid, rei de Dénia, tractava la comtessa Almodis de “regina preclara”. També sortí d’Oliba el concepte de pàtria, en el sentit clàssic i modern, aplicat a les terres catalanes regides o protegides pel comte de Barcelona. És evident, doncs, que abans d’aparèixer el nom de Catalunya el concepte que aquest encarnava era assumit pel de Barcelona, com és el cas dels de Cerdanya, anomenats barcelonins el 1051. Malgrat aquest precedent, devia semblar com si el nom de Barcelona, tot i conservar sempre aquesta ciutat la capitalitat, i el de Catalunya, més recent, tot i representar aquesta la potència efectiva i ésser la pàtria dels sobirans, restessin postergats davant el prestigi d’un títol reial jurídic —el de rei, que, al s. XII, només podia concedir el papa—, fet que ha tingut conseqüències objectives diversament valorables. Això no obstant, pel que hom ha vist, cal suposar que si l’expansió brillant del comtat de Barcelona, abraçant tot Catalunya i el migdia de França, s’hagués produït un segle abans, hauria estat considerat un regne com els altres regnes peninsulars.

Comtes de Barcelona

Nomenats pels reis francs

  • Berà (801-820)
  • Rampó (820-826)
  • Bernat de Septimània (primera vegada) (826-832)
  • Berenguer de Tolosa (832-835)
  • Bernat de Septimània (segona vegada) (835-844)
  • Sunifred I (844-848)
  • Guillem (848-850)
  • Aleran (i Isembart) (850-852)
  • Odalric (852-858)
  • Humfrid o Unifred (858-864)
  • Bernat de Gòtia (865-878)
  • Guifré (878-897)

Hereditaris (independents a partir del 985)

  • Guifré II, Borrell I (897-911) i Sunyer I (910-947)
  • Miró I (947-966) i Borrell II (947-992)
  • Ramon Borrell I (992-1017) i Ermessenda (992-1057)
  • Berenguer Ramon I (1017-1035)
  • Ramon Berenguer I (1035-1076) i Almodis (1052-1071)
  • Ramon Berenguer II (1076-1082) i Berenguer Ramon II (1076-1096)
  • Ramon Berenguer III (1096-1131)
  • Ramon Berenguer IV (1131-1162)*
  • *continuen amb el títol de reis d’Aragó i comtes de Barcelona