escola de Barcelona

Nom proposat per a designar el conjunt de pensadors que han desenvolupat llur activitat a la Universitat de Barcelona a partir del segon terç del s XIX, paral·lelament a la renaixença literària i política.

Hom no pot assignar-li les característiques pròpies d’una escola filosòfica. Des dels seus primers representants, Ramon Martí d’Eixalà (1808-57) i Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-72), seguidors de l’escola escocesa, fins als qui actualment hom pot considerar-hi inclosos (Ferrater i Móra, Nicol), la diversitat en els mètodes i en les posicions ideològiques és manifesta. Tanmateix, hi ha un conjunt d’afinitats bàsiques i una comunitat d’estil i d’actitud. Les característiques més essencials d’aquest estil de pensament són: l’allunyament de tot dogmatisme, l’intent d’integració de la filosofia com a teoria i com a forma de vida, el culturalisme i la continuïtat històrica. A més dels ja citats, hom pot considerar com a pertanyents a l’Escola de Barcelona Jaume Balmes, Ramon Turró, Jaume Serra i Húnter, Francesc Mirabent, els germans Tomàs i Joaquim Carreras i Artau, Eugeni d’Ors i Joaquim Xirau. Els anys d’entreguerres, sobretot a partir del 1928, sota el mestratge de Serra i Húnter i de Xirau, l’escola de Barcelona adquirí consistència i rigor. Les circumstàncies polítiques n'impediren el desenvolupament. Però resten com a testimoniatge els pensadors procedents d’aquella comunitat que han exercit la docència a les universitats americanes (Domènec Casanoves i David Garcia i Bacca, a Caracas; Josep Ferrater i Móra, a Bryn Mawr; Eduard Nicol, a Mèxic, i Joan Roura i Parella, a la Wesleyan University).