i Escola de Barcelona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Escola de Barcelona

Sigla EdB
Cinematografia
Sigla EdB
cinematografia cin
Corrent d’innovació cinematogràfica desenvolupat a Barcelona a la segona meitat dels anys 1960.

Evolució

S’hi palesa una voluntat emuladora de la Nouvelle Vague i dels cinemes "nous", "joves" i "lliures" que emergiren a Europa i als Estats Units des de la fi dels anys cinquanta. Una bona mostra d’aquest tarannà el constituí l’elecció del nom, inspirat en l’Escola de Nova York. S’oposà a l’anomenat Nuevo Cine Español realitzat a Madrid, del qual criticà tant el realisme sociològic amb propensió a l’academicisme com la submissió a la censura, tot i les relacions professionals i d’amistat entre els membres d’ambdós grups. Les produccions de l’EdB volgueren ser elitistes, modernes, intel·lectualment agudes i estèticament transgressores. Exhibiren un acusat cosmopolitisme sobretot amb influències franceses i del pop anglosaxó. Malgrat que l’hermetisme de les produccions de l’EdB fou en bona part una resposta a la impossibilitat de fer un cinema obertament reivindicatiu, també és cert que, en el moment de la seva eclosió, es beneficià de l’efímer episodi de tolerància conegut com a "aperturismo" que tingué lloc sota el mandat de Manuel Fraga Iribarne com a ministre d’Informació i Turisme i, especialment, del pas d’una persona amb inquietuds culturals com José María Escudero per la Direcció General de Cinematografia entre el 1962 i el 1967. El nou clima propiciat per una certa relaxació de la censura, el suport a una producció de risc i la creació de les sales d’art i assaig (1967) foren determinants en l’eclosió del moviment. Des d’un punt de vista més sociològic, l’EdB estigué lligada també als ambients de l’anomenada gauche divine, barreja d’hedonisme, frivolitat i actituds contestatàries de moda en alguns cercles de les classes altes barcelonines i que coincidí amb una certa efervescència i afany de renovació en el món de les arts plàstiques i la cultura en general. D’altra banda, la indiferència –de vegades hostilitat– de bona part dels realitzadors de l’EdB envers la identitat catalana i la situació de persecució que aquesta travessava comportà friccions amb el catalanisme.

Els principals integrants de l’EdB foren principalment Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, considerat l’ideòleg del grup, Carles Duran i Ricard Bofill Levi. Hi apareixen també vinculats, en un moment o altre, altres cineastes: el portuguès José María Nunes, l’asturià Gonzalo Suárez i els catalans Vicente Aranda, Pere Portabella, Jordi Grau i Jaime Camino.

A més dels realitzadors, mantingueren una intensa vinculació amb l’EdB actrius, actors i models com Serena Vergano, Romy (Carmen Romero), Teresa Gimpera, Emma Beltran (després Cohen), Luis Ciges, Enrique Irazoqui i Carlos Otero; els directors de fotografia Joan Amorós, Aurelio G. Larraya, Jaume Deu i Casas i Manel Esteban; el muntador Ramon Quadreny, l’enginyer de so Jordi Sangenís, l’historiador cinematogràfic Romà Gubern, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés, l’advocat Antoni de Senillosa i els directors de producció Francisco Ruiz Camps i Ricardo Muñoz Suay (Filmscontacto), el qual tingué un paper significatiu com a promotor, tasca a la qual s’afegí l’escriptor Enrique Vila-Matas. Tingueren la revista "Fotogramas" com a plataforma principal.

Les directrius estètiques de l’EdB vingueren marcades per un seguit de films produïts entre el 1965 i el 1968, entre els quals destaquen: Fata Morgana (1965-66), d’Aranda; Noche de vino tinto (1965-66) i Biotaxia (1967), de Nunes; Dante no es únicamente severo (1966-67), d’Esteva i Jordà; els curts Circles (1966), de Bofill; No compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1968), de Portabella; Cada vez que. . . (1967), de Duran; Ditirambo (1967), de Suárez, i Después del diluvio (1968), d’Esteva. Quant a la producció, a més de la creació del segell de producció Filmscontacto 1965, amb l’empenta i els diners de Jacinto Esteva, i la represa aquests anys de l’activitat de Films 59, de Pere Portabella, l’EdB intentà organitzar-se, amb més voluntat que encert, a partir d’un model cooperativista, però en la seva major part els recursos provingueren d’iniciatives individuals i de subvencions estatals. Aquestes duraren el curt període de relativa tolerància que acabà amb la retirada forçosa d’Escudero del càrrec. Amb l’enduriment de la censura i la fi de les subvencions s’encetà una etapa de clandestinitat o marginalitat forçosa, com ho mostren les trajectòries ulteriors de Nunes (Sexperiencias, 1969; Iconockaut, 1975), Duran (Liberxina 90, 1970), Portabella (de Vampir-Cuadecuc, 1969-70, a Informe general, 1975-77), Bofill (Esquizo, 1969-70), Esteva (El hijo de María, 1971 i Lejos de los árboles, rodat en 1963-70 però no estrenat fins el 1972 en una versió amputada severament) i Jordà (que marxà a Itàlia i s’integrà en el cinema militant). Una altra opció al canvi dràstic de conjuntura fou l’intent de superar la condició minoritària i les minses recaptacions amb unes produccions comercialment més viables. La realització més simptomàtica d’aquest canvi de registre i les dificultats que comportà fou l’accidentat rodatge de Tuset Street (1967-68), produït per Muñoz Suay, que començà a dirigir Jordi Grau i acabà Lluís Marquina.

Bibliografia

ABRIL, A.: La gran lliçó de l’Escola de Barcelona, "Pel·lícula", núm. 2, 1979, p. 19-21.

diversos autors: Escuela de Barcelona, "Film Ideal", núm. 208, 1969, p. 34-124.

GUARNER, J. L.: Una escola amb pocs escolans. La innocent provocació d’un grup de cineastes dels anys seixanta, "Barcelona, metròpolis mediterrània", núm. 6, 1987, p. 96-98; "En pos del conejo blanco: algunas notas sobre la breve pero portentosa vida de la Escuela de Barcelona", Escritos sobre el cine español 1873-1987. Filmoteca de la Generalitat Valenciana, València 1989, p. 17-31.

JORDÀ, J.: La Escuela de Barcelona a través de Carlos Durán, "Nuestro Cine", núm. 61, 1967, p. 36-41.

MUÑOZ SUAY, R.: Nacimiento de una escuela que no nació[n], "Fotogramas", núm. 965, 1967.

PACO, J. DE (ed.): La Escuela de Barcelona. Setmana de Cinema Espanyol / Filmoteca Regional de Múrcia 1991.

RIAMBAU, E. i TORREIRO, C.: El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993; La Escuela de Barcelona. El cine de la "gauche divine". Ed. Anagrama, Barcelona 1999 (versió ampliada de l’anterior).

VILA-MATAS, E.: ¿Ha muerto la Escuela de Barcelona?, "Fotogramas", núm. 1 102, 1969.

Col·laboració: 
EBA
Llegir més...