Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o a comtat de Barcelona, ja a partir del s. X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig d’Ossa fins al Llobregat, prop de la desembocadura. Al s. XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana. En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenats (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada. A la fi del s. XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu). Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants. A la fi del s. XV aquests termes eren els de Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Sant Andreu de Palomar (amb Santa Eulàlia de Vilapicina i la quadra de Vallbona), Sant Martí de Provençals, Sant Joan d’Horta (amb Sant Genís dels Agudells), Sarrià (amb Vallvidrera, Sant Gervasi de Cassoles i la quadra de les Corts de Sarrià), Santa Maria dels Sants, Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat), Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Gavà, Castelldefels i Sant Boi de Llobregat (amb el Prat de Llobregat). Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquirien plena independència administrativa respecte a Barcelona. Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del s. XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana). Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del s. XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al s. XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d'hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de la Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Coll Blanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).