És un petit apèndix triangular d’unes 70 ha que s’endinsa vers la mar. Limitat d’una banda pel port i de l’altra per la platja, s’ha unit amb la ciutat únicament pel passeig de Joan de Borbó (tradicionalment la Riba) i el pla del Palau, ja que les vies fèrries impedien tota altra connexió amb Barcelona. L’avinguda d’Icària fou el camí de relació amb el Poblenou, i s’ha obert també al Cinturó del Litoral.
Els orígens i la història de la Barceloneta són íntimament lligats al port i al desenvolupament social i econòmic de l’urbs barcelonina. El sòl que avui és suport de la Barceloneta s’anà formant lentament, a partir del primer dic construït cap a mitjan segle XIV i del primer port creat el 1687, que juntament amb l’illot de Maians (on després hi hagué l’antiga Duana, a l’indret del Rellotge) serví per a fixar les sorres aportades per la mar procedents del corrent marí que segueix la costa de N a S. Al principi del segle XVIII ja s’havia format una bona llengua de terra que era aproximadament la meitat de l’actual. L’indret foc un lloc d’entrada, fins al s. XIX, d’epidèmies, i ha conservat dins el seu nucli l’Hospital d’Infecciosos.
Els importants canvis de tipus polític i socioeconòmic que experimentà la ciutat de Barcelona a la segona meitat del segle XVIII expliquen la creació sobre aquest sorral de la nova població de la Barceloneta. Convertida la ciutat en plaça forta, s’aixecà la fortalesa de la Ciutadella sobre una part de l’enderrocat barri de la Ribera. El capità general marquès de Castel–Rodrigo pensà, el 1718, en un barri per als qui havien perdut la casa –molts d’ells gent de mar– i encarregà el projecte a l’enginyer militar Próspero de Verboom, autor de la Ciutadella. Aquest projecte no arribà a realitzar-se a causa de la guerra amb Navarra, i perquè la gent trobà acomodament en altres indrets, atesa la disminució del nombre d’habitants que experimentà la ciutat. No fou fins quaranta anys més tard, el 1753, que, de manera definitiva, s’urbanitzà la Barceloneta. En aquests moments, la ciutat es trobava en una conjuntura econòmica favorable quant al desenvolupament de les manufactures cotoneres i el redreçament del comerç amb Amèrica, que féu que la població de Barcelona es dupliqués entre el 1718 i el 1758.
Entre el 1740 i el 1750 es creà la Junta d’Obres del Port i es plantejà un projecte d’ampliació portuària. Tres anys més tard, el 1753, es decidí de construir la Barceloneta, tant per organitzar els voltants del port com per resoldre els problemes d’habitatge que tenia la ciutat. El nou barri va ser obra de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, i dirigí les obres el també enginyer Francisco Paredes. Es tracta inicialment d’una planta quadrada creuada per una trama viària ortogonal que determina la repetició d’un mòdul bàsic, l’illa de cases allargada en proporció d’1 a 9 orientada en direcció N-S i paral·lela al moll del port.
Les illes es divideixen uniformement en parcel·les quadrades de 8,4 m, on s’edifiquen cases unifamiliars entre parets mitgeres compostes de planta baixa i pis —per tal que no impedissin l’acció de les bateries de la Ciutadella—, obertes a dos carrers i sense pati interior. Una rigorosa reglamentació fixava els materials de construcció, la distribució d’obertures –d’arc segmentat, porta al mig i dues finestres a cada costat de la planta baixa, i balcó central amb finestres laterals al pis–, els elements decoratius –volutes sobre les finestres i petit frontó sobre la balconada–, i la pintura exterior de colors vius. L’alçada dels edificis imposada pel veïnatge de la Ciutadella era proporcionada a l’amplada dels carrers, de 7,4 m, que permetia un bon assolellament dels habitatges. Els solars per a edificar eren cedits en propietat, lliures de censos, mitjançant un permís del capità general, que era qui tenia jurisdicció sobre el barri, malgrat que administrativament formava part de la ciutat de Barcelona.
Dues grans places, dues casernes i una illa de cases d’ús no residencial amb magatzems de sal i vi i la casa del rei completaven el conjunt. Les dues places, delimitades per illes girades 180° respecte de les altres, tenien funcions diverses; l’una, anomenada dels Boters o de la Font, servia per a activitats menestrals o comercials i, més tard, a la fi del segle XIX, s’hi bastí el mercat, d’estructura metàl·lica, que hi ha encara avui; l’altra plaça donà entrada a l’església de Sant Miquel del Port , patró del barri.
Les dues casernes, una de cavalleria i l’altra d’infanteria, eren exemples d’arquitectura militar barroca. Construïdes entre el 1764 i el 1779, tenien capacitat per a 1.200 homes cadascuna. La seva façana repetia els elements estructurals i decoratius de tots els edificis del barri. La caserna de cavalleria fou enderrocada cap el 1930; la d’infanteria romangué fins després de la guerra civil de 1936-39, que s’edificà sobre el seu solar l’actual bloc d’habitatges per a pescadors.
El barri es poblà ràpidament a la fi del segle XVIII amb unes 400 cases i més de 2.000 h, dedicats molts d’ells a activitats marítimes: pescadors, calafats, mestres d’aixa, macips de ribera; menestrals: corders de viola, boters; i també del ram de la construcció.
El segon terç del segle XIX fou una època d’importants canvis a la Barceloneta. El procés d’industrialització que experimentà la ciutat de Barcelona en aquests moments marcà també el barri, ja que s’hi instal·laren importants indústries metal·lúrgiques i mecàniques: els Tallers Nou Vulcà el 1836, els Gasòmetres el 1840, La Maquinista Terrestre i Marítima el 1856, els Tallers Alexander el 1849 i els Tallers Escuder el 1872. La més important fou La Maquinista, dedicada a la construcció d’estructures metàl·liques per a mercats i ponts, com també material ferroviari i per a navegació; aquesta empresa, que marcà la vida del barri durant més de cent anys, tancà les seves instal·lacions el 1963. Totes aquestes instal·lacions industrials, juntament amb les ferroviàries, formaren a l’extrem N del barri un important sector industrial que impedí molts anys l’expansió de la Barceloneta cap al el Poblenou . Les obres olímpiques trencaren definitivament aquella incomunicació i avui són equipaments i habitatges.
L’espai residencial conservà la trama urbana original i anà creixent horitzontalment amb bandes paral·leles a la platja mantenint-se el mòdul i el tipus d’edificació establert al moment de la creació del barri, atès que fins el 1859 continuà sobre la Barceloneta la jurisdicció militar. Cap a la fi del segle XIX, amb la urbanització del sector d’hortes de la part del N, les hortes d’en Gurri de l’antiga testamentària del marquès de la Quadra, amb illes de cases del tipus de les de l’Eixample i edificis de decoració modernista, el barri arribà a tenir la superfície actual. Al mateix temps, des del 1838, diverses reglamentacions permeteren d’aixecar més pisos als edificis, de tal manera que el 1872, cedint l’Ajuntament a les pressions de la Junta de Propietaris, s’autoritzà que les cases tinguessin baixos i quatre pisos, sense tenir en compte que, atesa l’amplada dels carrers, una part dels edificis quedaven sense sol. Paral·lelament es produí la fragmentació dels habitatges en separar-se la planta del pis, i dividir-se, cadascun d’ells, en dos; aparegueren així els característics “mitja casa” i encara el “quart de casa” –la quarta part de la casa original–, habitatge de lloguer de 28 m 2 , que arribà a ser predominant al barri.
Era un veritable barri marítim de pescadors i portuaris, i, també, lloc d’esbarjo per als barcelonins, ja que des del 1833 hi hagué la primera plaça de bous de la ciutat de Barcelona, el Torín , derruïda el 1946, al mateix temps que els establiments balnearis de l’Astillero, des del 1856, el de Sant Miquel i els Orientals, oberts el 1872, oferien als habitants de Barcelona la possibilitat de gaudir del sol i de la mar. Cap a la fi de segle aparegueren, també, alguns restaurants i berenadors que, si bé inicialment tenien com a clients els obrers de les fàbriques i del port (Can Solé, Can Joanet, Can Tipa), aviat esdevingueren establiments freqüentats pels barcelonins. Aquest caire es mantingué al llarg del primer terç del segle XX, període en el qual la immigració procedent del llevant mediterrani féu que el barri arribés als 31.000 h. Les noves ordenances municipals establertes el 1931 permetran als edificis del barri d’ésser tan alts com els de l’Eixample de Barcelona.
Daten del 1840 les primeres cases de banys, gràcies a la construcció de l’escullera que aïlla la platja del port. Més tard foren construïts els Banys Orientals, els banys d’El Astillero, els centres esportius, com el Club Natació Barcelona (1907) o els Banys i Casino de Sant Sebastià (1910). Des del punt de vista cultural cal destacar la creació de l' Escola del Mar (1922), municipal, per a nens amb dificultats físiques i que propugnava l’educació a l’aire lliure dins una mentalitat pedagògica molt avançada (dirigida per Pere Vergés); fou destruïda pels bombardeigs del 1938.
Després de la guerra civil, durant la qual la Barceloneta fou intensament bombardejada, el barri fou objecte d’obres públiques que, amb pretensions monumentalistes de reconstrucció, crearen l’eix format pel carrer de l’Almirall Cervera i passeig Marítim, com a pantalla, mitjançant edificis pont construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge, que amagaren la degradació urbanística de la resta del barri. S'edificà un grup d’habitatges de l’Obra Sindical del Hogar per al Servei de Mercats Centrals que, juntament amb l’edifici destinat a serveis municipals i a escoles aixecat sobre el solar de la caserna de cavalleria, va trencar la trama original del segle XVIII. De fet, l’únic edifici d’un cert interès arquitectònic construït en aquesta zona fou el que hi ha a la cruïlla del passeig de Joan de Borbó amb el carrer de l’Almirall Cervera bastit entre el 1952 i el 1954, obra dels arquitectes J.A. Coderch i M. Valls. El 1951 hi fou establert un Institut d’Investigacions Pesqueres, que disposà d’un important aquari fins el 1989.
El barri continuà creixent fins a arribar, el 1960, al moment de màxima població, amb més de 36.000 h i una densitat mitjana de 1.445 h per ha. Els nuclis de les barraques s’ampliaren fins a ocupar quasi tota la platja i alguns indrets del passeig de Joan de Borbó. A mitjan decenni del 1960 la desaparició del barraquisme, l’aturada de la immigració i la partença de la gent jove cap als barris perifèrics de nova construcció contribuïren a la davallada demogràfica del barri.
La base econòmica del barri ja no és la indústria, sinó l’esbarjo i la gastronomia. Hi ha diversos clubs esportius –Natació Barcelona i Atlètic Barceloneta–, i nombrosos establiments de restauració. Durant la dècada del 1990 foren enderrocats, en aplicació de la Llei de Costes, els populars berenadors a la vora de la platja, la qual fou durant molts anys l’única platja lliure de Barcelona i avui és un dels principals atractius del barri.
L’oposició al pla de la Ribera, projecte especulatiu de remodelatge privat del sector litoral promogut cap al 1965 per un grup d’empreses industrials que tenien instal·lacions obsoletes en aquesta zona, entre les quals hi havia La Maquinista i Catalana de Gas, amb el suport de l’Ajuntament, i que representava la conversió de la façana marítima del Poblenou i d’una part de la Barceloneta en un sector residencial d’alt nivell, amb perill d’expulsió del veïnat, fou molt forta al barri, on hi hagué 800 al·legacions en contra. La qualificació de sector de remodelatge públic, que el Pla comarcal del 1976 establia per a la Barceloneta, encetà les discussions sobre quines havien de ser les grans línies que s’havien de seguir al barri.
El 1978 l’Ajuntament comprà i enderrocà les instal·lacions de La Maquinista, la qual cosa permeté la creació d’equipaments escolars, com també la construcció de 300 habitatges socials, projectats pels arquitectes Bohigas, Mackay i Martorell, els quals feren possible l’inici de les operacions de rehabilitació previstes a l’avançament del pla que va aprovar l’Ajuntament de Barcelona i que recollia una gran part de les aspiracions manifestades pels veïns. El remodelatge del port, amb l’enderrocament dels coberts del passeig de Joan de Borbó, creà una nova façana marítima; alhora, la construcció de la Vila Olímpica de Barcelona obrí l’accés de la Barceloneta cap a llevant, i l’ensorrament de les línies fèrries acabà amb l’aïllament del barri.