Joan Bardina i Castarà

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1877 — Valparaíso, Xile, 1950)

Pedagog i escriptor.

Des del seminari col·laborà al setmanari carlí Lo Mestre Titas (1897-1900), sovint amb el pseudònim de Valcarlos. Publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900). Distanciat gradualment del carlisme, estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Congrés Universitari Català del 1903 amb una ponència sobre Organització de la Universitat Catalana, i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Es relacionà amb Enric Prat de la Riba i començà una campanya pedagògica a La Veu de Catalunya per la renovació i catalanització escolar. Partidari de la reforma de l’educació, fundà l'Escola de Mestres (1906-1910), amb el Col·legi del Remei com a annex. Fou professor de pedagogia als Estudis Universitaris Catalans (1907). Publicà Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1906), Memòries de l’Escola de Mestres (cursos 1906-07 i 1907-08) i dirigí la Revista Catalana d’Educació (1909). Fundà la Institució Spencer (1911), on eren seguits els avenços pedagògics més moderns. El 1917, emigrà a Amèrica, on residí a Colòmbia i Bolívia; on fou director general d’Instrucció Superior de La Paz. El 1918 s’instal·là a Xile, on treballà en l’organització escolar i exercí diversos càrrecs oficials. Viatjà per tota l’Amèrica Llatina, intervingué en empreses comercials i dirigí Anuario Internacional Americano (1921) i La Semana Internacional (1921-38), que ell mateix havia fundat. Col·laborà en diverses publicacions com el Diario Hispanoamericano, Diario Ilustrado, on signava amb el pseudònim de Lautaro, i La Unión, que dirigí. Fou professor de dret del treball a la Universitat de Santiago de Xile i a l’escola de dret de Valparaíso des del 1928 fins que morí. Està considerat un notable americanista. El 1936 fou nomenat gran mestre de l’orde nacional bolivià del Cóndor de los Andes (1936).