Ha encarnat el mite d’un tipus de dona jove: ingènua, sensual i lliure. El film que la llançà a la popularitat fou Et Dieu créa la femme (1956) de Roger Vadim. A part aquest, són significatius En cas de malheur (1958), La vérité (1960), Vie privée (1961), Viva María (1965), Les novices (1970), Boulevard du Rhum (1970), Les pétroleuses (1971) i Don Juan (1972).
Paral·lelament, va mantenir una breu però influent carrera musical, durant la qual va col·laborar amb autors destacats com Serge Gainsbourg, amb qui enregistrà peces icòniques de la cançó francesa.
Va abandonar definitivament tant el cinema com la música el 1973, en el moment de màxima popularitat, per rebutjar la pressió mediàtica i el funcionament de la indústria. A partir d’aleshores es dedicà gairebé en exclusiva a la defensa dels drets dels animals, una causa que ja havia manifestat durant els seus darrers anys d’activitat artística. El 1986 va crear la Fondation Brigitte Bardot, d’àmbit internacional, contra el maltractament animal. Tot i mantenir una vida pública força limitada i viure retirada a La Madrague (Sant‑Tropés), sovint fou protagonista pels seus posicionaments polítics i declaracions públiques, especialment pel seu suport a l’extrema dreta.