i la Baronia de Rialb | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Baronia de Rialb

Carrer de Gualter
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera, a la riba dreta del Segre.
Població: 
279 h
[2009]
Extensió: 
145 km2

Situació i presentació

El municipi de la Baronia de Rialb, de 145,03 km 2 , és el quart en extensió de la comarca, bé que un dels menys poblats de tota la Noguera. Ocupa l’angle NE de la comarca i el seu terme fa un entrant vers les veïnes comarques del Pallars Jussà, amb la qual termeneja pel municipi d’Isona (al sector de Benavent de la Conca), al NW, i l’Alt Urgell, amb la que confronta pel terme de Coll de Nargó, al NE, i pels de Peramola i Bassella a l’E. Al S, el municipi de la Baronia de Rialb limita amb els termes noguerencs de Tiurana i Ponts, i a l’W amb Artesa de Segre, a través del sector d’Anya.

El terme forma una gran vall que té com a capçalera la serra de Comiols o de Sant Quiri, sobre Comiols, i de la de Rialb o de Sant Marc, enfront de Peramola, on s’arriben, respectivament, als 1 300 i els 1 088 m d’altitud. Hi ha moltes raconades i petites serres, com la serra de Gualter, carenades i valls secundàries, on s’arreceren els petits nuclis, i la vall davalla fins al Segre, a una altitud propera als 370 m. El Rialb neix a la serra del Boumort, a Montanissell (Alt Urgell), i després de drenar la vall dels Prats, passa entre les serres de Carreu i de Sant Joan, i es dirigeix vers Bóixols i la Rua, des d’on entra al municipi de la Baronia de Rialb, el qual travessa de N a S. Dintre el municipi de la Baronia fa de col·lector de tota una sèrie de barrancs o petits torrents que recullen les aigües de les valls i pendents d’aquest escabrós terme municipal, com són els de la Donzell, de Maçanes, de la Font dels Cabrers, de Vilaró, de la Bastida, de la Fabregada o del Mas de l’Hereu, i desguassa al Segre, just al límit municipal entre Gualter i Miralpeix (Tiurana). Els altres corrents d’aigua notables, tots tributaris del Segre, són els barrancs de Bellfort i de Torreblanca. Quan a vegetació hom destaca els boscos de pins, roures i alzines.

Una part de les terres del municipi s’han vist afectades amb la construcció del pantà de Rialb. Al novembre del 1991 es van començar les feines d’aplanament per tal d’aixecar la presa del pantà, al N de Gualter, i el 2000 es duia a terme la seva inauguració oficial.

L’extens municipi és format per una munió d’antigues parròquies, pobles o caseries, masies, torres i fins antics monestirs d’història i passat divers, units en temps moderns dintre aquest únic i gran terme. Així, el terme comprèn el poble de Gualter, que ha esdevingut cap del municipi, les caseries de la Torre de Rialb, del Puig de Rialb, Bellfort, Palau de Rialb, Pallerols, Polig, Sant Cristòfol de la Donzell, Sant Martí de Rialb, la Serra de Rialb i Vilaplana, i les antigues caseries del Cerdanyès, la Donzell, l’Oliva i la Guàrdia.

L’especial configuració del terreny, trencat i emboscat, fa que les vies de comunicació esdevinguin difícils. De la carretera C-14, d’Artesa de Segre a la Seu d’Urgell, se'n desprèn una altra, a l’altura de Gualter, que es dirigeix cap el coll de Comiols a l’hora que permet la comunicació amb la Serra de Rialb, Bellfort i el Palau de Rialb. La resta de camins del municipi són pistes de muntanya, entre les quals destaca la que segueix el curs del Rialb fins al Puig de Rialb. Algunes vies tradicionals han quedat cobertes per l’aigua de l’embassament.

El nom de Baronia, semblantment al de les baronies de Sant Oïsme o de la Vansa, li ve del fet que un bon sector del seu terme havia constituït un antic terme jurisdiccional o baronia, estructurada ja al segle XIV, que tingué com a primers barons els Ribelles i, com a darrers, els Mercader i Sadurní. El determinatiu de Rialb, comú a molts altres centres del terme, el té del Rialb o Riu Alb (de Rivo Albo en llatí).

La baronia de Rialb pròpiament dita comprenia els nuclis de la Torre, Palau, Pallerols, el Puig, la Guàrdia, Sant Martí, l’Oliva i el Cerdanyès, mentre que el terme de Bellfort formava part de la comanda hospitalera de Sant Salvador d’Isot, fusionada molt aviat amb la de Susterris (Pallars Jussà); la Donzell amb Sant Cristòfol, que constituïen l’antiga dotació del cenobi de Sant Cristòfol de Salinoves, eren una propietat del monestir d’Olius i després dels canonges de Castellbò; Gualter i el seu terme era un antic priorat benedictí filial de Ripoll i, després del 1592, fou unit al capítol canonical de Solsona; i Vilaplana era un domini del baró o senyor de Tiurana. La fusió de tots aquests llocs en l’únic i gran municipi actual es va fer entorn del 1840.

La població i l'economia

L’abundància d’esglésies romàniques, antics centres de poblament, indiquen una notable població entre els segles XI i XII però, a partir del despoblament de mitjan segle XIV va baixar molt. El fogatjament del 1378 comptabilitzà 28 focs repartits en 11 a la baronia estricta i 17 als llocs de Bellfort, Gualter, la Donzell i Vilaplana. El 1553 s’havia arribat als 71 focs, distribuïts en 57 a la baronia estricta i 14 a la resta de llocs. Al segle XVIII, la baronia només tenia 100 h i els altres quatre llocs, 128 h (1718), si bé el 1778 ja havien pujat, respectivament, a 256 h i 258 h. Després d’una nova davallada al principi del segle XIX, el terme, ja unificat, el 1857 arribà a assolir la xifra més elevada d’habitants, 1 665. No obstant, al llarg del segle XX, la població va continuar disminuint progressivament, si bé a partir de la fi del segle XX es produí un canvi de tendència demogràfica: 1 244 h el 1900, 1 066 h el 1920, 998 h el 1936, 831 h el 1950, 397 el 1970, 298 h el 1981, 256 h el 1991, 253 h el 1999 i 277 h el 2005.

L’activitat econòmica principal del terme és l’agrícola i ramadera. Les terres de conreu són ocupades majoritàriament pel secà. El regadiu es troba prop del Segre i el Rialb; a més, hi ha terres de guaret. Els conreus més estesos són els cereals (ordi, blat), els conreus industrials (com el gira-sol), el farratge i les lleguminoses. Cal esmentar, a més, algunes extensions d’oliveres, ametllers, vinya i patates. En front de les terres de conreus, és destacable la gran extensió de terres considerades com a superfície forestal. Tradicionalment eren ben típics els ramats de muntanya i la producció de mel. Els principals sectors ramaders han esdevingut modernament l’aviram, el porcí, l’oví i el boví. D’altra banda, aquest terme municipal pràcticament no ha desenvolupat activitats industrials. Antigament tenia diferents molins prop del Rialb, com el Molí Vell (desaparegut) i el Molí Nou de la Guàrdia (on hi ha instal·lada una piscifactoria), i també hi hagué una petita explotació minera de levosita a la serra de Sant Marc.

El poble de Gualter

El poble de Gualter (97 h el 2005), esdevingut el cap de municipi el 1999 en substitució de la Torre de Rialb, és situat 3 km més amunt de Ponts, a la riba dreta del Segre, i ben comunicat per un pont que travessa el riu i que és l’entrada natural a la majoria de petits nuclis d’aquest intricat municipi. Forma uns carrerons de cases velles amb algunes de modernes on es va construir, després de la guerra civil de 1936-39, una església dedicada al Sagrat Cor, que ara és la nova església parroquial de Santa Maria. Prop del poble hi ha algunes cases disperses o masos, un d’ells, el Mas del Bosc, amb una capella dedicada a santa Rosa. Gualter celebra la festa del Roser el primer diumenge de juny i el dimarts de Carnaval es fa la festa del Ranxo.

El més notable de Gualter són les ruïnes de l’antic monestir benedictí de Santa Maria de Gualter, situat a un 1 km del nucli, a la mateixa riba dreta del Segre, que fins el 1936 fou la seva església parroquial i del qual rep el nom. En iniciar-se l’ofensiva definitiva de l’exèrcit del general Franco contra Catalunya tingué lloc, al desembre del 1938, una explosió que causà la ruïna del monestir (havia estat utilitzat com a polvorí); tot i això encara es podia veure l’església, iniciada després del 1118 i consagrada el 1207. Era un gran temple del segon romànic, del qual resten els murs perimetrals i dos arcs torals que reforçaven la volta. L’església tenia tres naus i dues absidioles, una de les quals encara és sencera i l’altra mig caiguda, com la major part del gran absis central. La nau central era coberta per una volta de canó lleugerament apuntada, que descansava sobre tres arcs torals, i les laterals per una volta de canó, a un nivell més baix. El transsepte sobresortia lleugerament dels murs laterals i donava lloc a un cimbori octogonal, que cobria l’espai del creuer amb una cúpula sobre petxines. L’explosió ensorrà, però, les voltes i la cúpula, i motivà l’ensulsiada de l’absis central. Exteriorment, les parets de les naus i de l’absis són totalment llises i construïdes a base de grans carreus de pedra, on només destaquen les obertures de les petites finestres. A la part de migdia tenia el claustre, del qual resten les arcades d’una nau amb capitells i columnes molt gastats i dues arcades renaixentistes. No queda res del cimbori, ni del campanar d’espadanya, i també falta la façana, obra del segle XIII. Durant la dècada del 1970 s’hi realitzaren treballs de consolidació de l’estructura per tal d’evitar-ne la ruïna total. A finals dels anys noranta s’iniciaren obres de restauració i rehabilitació per convertir l’indret en equipament administratiu, cultural i social.

El lloc de Gualter fou cedit al monestir de Ripoll pel comte Guifre el Pelós, que en les seves corregudes hauria ocupat el lloc abans del 890. El 1079 es considerava propietari del lloc el comte Ermengol I d’Urgell, que va repetir la donació del lloc al monestir de Ripoll amb el pacte que aquest hi establís una comunitat benedictina. El mateix comte, per ajudar a l’aixecament del nou monestir, va cedir a l’abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d’Almenar. Els primers intents seriosos d’erecció del monestir es feren a partir del 1118, quan es va crear una confraria de clergues i laics per a aixecar el monestir. Els comtes d’Urgell, en especial Ermengol VIII, continuaren afavorint el monestir, que tenia un bon patrimoni. Malgrat tot, mai no va passar de ser un petit priorat, que només tenia un prior, quatre monjos i alguns preveres beneficiats. La vida monàstica va decaure molt al segle XV i el papa Climent VII el va suprimir totalment el 1593 a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona, aleshores recentment ascendit de canònica regular a capítol catedralici per haver-se creat el nou bisbat de Solsona. En endavant fou una simple església parroquial.

Altres indrets del terme

La Torre de Rialb, Polig, la Serra de Rialb i l'Oliva

La caseria de la Torre de Rialb o Torrabadal (15 h el 2005), al N de Gualter, a la riba esquerra del Rialb, és un petit veïnat de cases disperses que havia estat el cap de municipi. Hi ha l’antiga rectoria i parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre, un edifici romànic força modificat que conserva, però, el seu absis primitiu, estrafet per una construcció adossada, i una finestra al mur de migdia. La festa major de la caseria coincideix amb la festivitat de la Santíssima Trinitat (en data variable).

La caseria de Polig (410 m, 22 h el 2005), un dels llocs antics de la baronia, que guarda encara una antiga torre del castell o fortalesa de Polig, és en un altiplà entre el Rialb i el Segre, 1 km a llevant de la Torre de Rialb. Hi ha una església tardana (1817) dedicada a sant Josep. Aquest lloc, juntament amb el de la Serra de Rialb i amb la Torre, formaven el centre de l’antiga baronia jurisdiccional. Polig celebra la festa major coincidint amb la festivitat de l’Ascensió.

El poble de la Serra de Rialb (631 m, 31 h el 2005) és situat al NW de Gualter, dominant la vall del Segre. La seva església parroquial, refeta al segle XVII, és dedicada a santa Maria. Prop de la Serra i de les abandonades masies de Can Gombaus (amb la capella de Sant Sadurní) i la Bastida, no lluny d’on hi havia un mas o casal amb la capella de Sant Jaume, a l’indret de Sòls de Riu, l’arqueòleg J. Maluquer de Motes descobrí i estudià un interessant dolmen (dolmen de Sols de Riu), que és el vestigi prehistòric més antic del terme. El 1999 el dolmen va ser traslladat al nucli de la Torre, a conseqüència de l’abnegació de les aigües del pantà de Rialb en la zona. La Serra de Rialb celebra la festa major el 7 de setembre.

Al NE de la Serra de Rialb, des d’on es domina la confluència del Rialb amb el Segre (ara ocupada pel pantà), hi ha l’antiga caseria de l’Oliva (623 m), que té la capella vuitcentista del Roser, abans dedicada a sant Antoni, al mas de Can Daniel.

Sant Martí de Rialb, Palau de Rialb i Bellfort

Sant Martí de Rialb (550 m, 14 h el 2005) és un petit llogaret a 4 km de la Torre de Rialb. La seva església és dedicada a Sant Martí. Se celebra la festa major l’1 de maig. Juntament amb Palau de Rialb hava format part de la demarcació històrica de la baronia de Rialb.

Palau de Rialb (400 m, 11 h el 2005), un dels altres nuclis històrics del terme, a ponent, és vora el límit amb l’antic terme d’Anya (Artesa de Segre), a la vall del barranc de Torreblanca. El poblet té les cases revellides, però s’hi destaquen una vella torre quadrada, d’època romànica, en part escapçada, i l’església parroquial de Santa Maria, feta al pas del segle XI al XII. Santa Maria és un dels edificis més notables del terme, que fou estudiat ja per Puig i Cadafalch i ha estat restaurat. És una construcció de tres naus separades per tres arcades. La primitiva volta de canó es va esfondrar i fou substituïda per una coberta de teules sobre encavallades de fusta. L’església té tres absis (el de la part de tramuntana convertit en sagristia), el major decorat externament per un seguit de finestres cegues a la part alta i els menors, per arcuacions. També són ornats amb arcuacions els dos nivells dels murs del N i del S. Aquesta caseria celebra la festa major l’últim dissabte de setembre i, d’altra banda, la festa del Roser pel maig (en ata variable).

La caseria de Bellfort (540 m, 21 h el 2005) és a la part ponentina del terme, a la capçalera del barranc de Torreblanca, al S de Palau de Rialb. Tradicionalment fou una propietat de la casa hospitalera de Sant Salvador d’Isot, unida des del 1231 a les comandes de Berga i de Costoja i, més tard, a la comanda de Susterris del Pallars Jussà. Va pertànyer a l’orde hospitaler fins a la desamortització i després formà un municipi independent (1835-42) entre les baronies de Rialb i de Montmagastre, refós ben aviat en la Baronia de Rialb. Hi ha l’església parroquial, dedicada a sant Sadurní, un edifici romànic d’una nau i absis ornat per grans arcuacions. Té la porta al mur de ponent i un campanar d’espadanya de dos ulls, molt modificat. Bellfort celebra la festa major l’últim diumenge d’agost.

Entre els antics masos del sector de Bellfort mereix destacar-se el mas de Perdiguers, amb una vella capella dedicada a sant Joan, i la petita caseria de la Guàrdia de Bellfort, més propera al Rialb. A la Guàrdia resta una torre de l’antic castell (o guàrdia) de la Guàrdia, que li ha donat el nom, amb una capella dedicada a sant Josep. Hi ha, encara, el Mas d’en Serra amb la capella de Sant Jaume.

Vilaplana i Pallerols

La caseria de Vilaplana (415 m, 17 h el 2005), unida històricament a l’antiga baronia o jurisdicció de Tiurana, és a l’W del terme, al NE de Polig. És una petita caseria de cases agrupades i alguns masos. L’edifici més remarcable és l’església parroquial de Sant Miquel. Aquest edifici romànic, força modificat, és compost bàsicament d’una nau amb el seu absis semicircular. Se celebra la festa major l’últim dissabte de setembre, per sant Miquel.

La caseria de Pallerols (831 m, 28 h el 2005) és també a l’W del terme, al S de la serra de Rialb i als vessants de la muntanya de Sant Marc. És constituït per un conjunt de cases algunes de les quals formaven un nucli, que resta abandonat. L’església parroquial és dedicada a sant Esteve; d’origen romànic, ha estat molt modificada per mutilacions i ampliacions, especialment pel costat de migdia. El que resta de la nau i de la capçalera primitiva (dos absis semicirculars), permeten de suposar que era un edifici de nau amb creuer i tres absis, erigit entrat el segle XII. Pallerols celebra l’aplec de Sant Marc l’últim diumenge d’abril.

La petita capella romànica de Sant Miquel de Traguany, amb la volta esfondrada i un absis amb fris del segle XII, és 2 km al NW de Pallerols, prop de la casa arruïnada de Traguany, dalt un tossalet. Hi ha, a més, l’antiga masia de Palou, al SW de Pallerols, i la del Soler, al S, amb sengles capelles romàniques, dedicades a sant Miquel i a sant Pere, respectivament; a la primera s’afegiren dos grans contraforts en època tardana, mentre que la segona té la nau modificada, amb l’absis llis i una antiga porta tapiada, amb un fris al mur de migdia i la nova porta al de ponent. Al N de Pallerols hi ha la capella d’època tardana de Santa Coloma de Confós de Pallerols.

El Puig de Rialb i el Cerdanyès

La caseria del Puig de Rialb (631 m, 11 h el 2005) és al N del municipi, a la riba esquerra del Rialb. El petit nucli que envoltava l’església parroquial resta abandonat. L’antiga parroquial de Sant Andreu del Puig era un edifici romànic; conserva l’antiga nau, i encara ampliada amb capelles, a la part de tramuntana. L’absis fou substituït per un presbiteri rectangular al segle XVIII, època en la qual també es degué alçar el campanar de torre, quadrat, de la banda de ponent. La façana de migdia de la nau, l’única ben conservada, té arcuacions llombardes i un doble fris de dents de serra que revela una acurada tècnica romànica del segle XI ben avançat. La caseria celebra la festa major el primer diumenge d’octubre.

Entre els antics masos de la caseria, cal destacar el de Ramoneda i el Mas Barrat de Vilamoneda, al NE i al NW del Puig de Rialb respectivament. Prop del Mas Barrat hi ha la capella de Sant Salvador (dita per alguns també de Sant Pere, potser l’antic titular), un edifici romànic d’una nau, amb absis, porta a migdia i campanar d’espadanya malmès. És una obra del segle XII avui sense culte. També prop de Ramoneda, accessible des de la part de Peramola i Cortiuda, hi ha una capella romànica, d’una nau i absis amb arcuacions llombardes, campanar d’espadanya al mur de ponent i porta al de migdia. La seva advocació actual és la Puríssima, però evidentment aquesta va reemplaçar la titular primitiva, que segurament era simplement la Mare de Déu o Santa Maria. Al SW del Mas Barrat hi ha la capella de Santa Anna de la Fabregada, propera al mas de la Fabregada. La capella es manté amb tota la gràcia de les capelles rurals romàniques i consta d’una nau amb volta de canó i dos arcs torals, absis a llevant, finestra cruciforme al mur de ponent i façana amb una porta amb arquivoltes al mur de migdia. El seu teulat és cobert encara amb les lloses primitives.

En aquest mateix sector, prop de l’aiguabarreig del barranc de la Fabregada amb el Rialb, hi ha una altra església romànica, Sant Martí del Puig o del Clot o de Terrassola, en estat ruïnós, que va ser la parròquia més important de la vall alta del Rialb durant l’edat mitjana. Consta d’una nau i un absis amb arcuacions llombardes, amb la porta i un campanar d’espadanya modern al mur de ponent.

Dins la parròquia del Puig hi ha, encara, els masos de Can Tomàs, amb la capella de Sant Vicenç de Rialb, i de l’Alzina, amb la capella de Sant Joan Baptista.

Tot i trobar-se ara totalment despoblat, cal fer esment de l’antic veïnat o caseria del Cerdanyès, a l’extrem del municipi, gairebé a tocar del límit amb l’antic municipi de Gavarra (Coll de Nargó), de l’Alt Urgell. El mas Cerdanyès, que donà nom al veïnat, té a migjorn l’església romànica de Sant Sebastià, que té una nau escapçada i un absis llis. Vers el NE del Cerdanyès hi ha les restes d’una altra església romànica, totalment malmesa (només en resta una part del mur de migdia i la base de l’absis), coneguda per Sant Joan de Cots. També al NE hi ha els vestigis del castell de Tarabau, fortalesa documentada des del segle XI. La masia de la Cirera, a l’extrem nord del terme, té una capella dedicada a sant Salvador.

Sant Cristòfol de la Donzell i la Donzell

A la part alta del terme, vers el NW, als darrers contraforts de la serra de Comiols (1 105 m) i prop del torrent o barranc de la Donzell, que desguassa al Rialb, es troba la caseria de Sant Cristòfol de la Donzell (710 m, 10 h el 2005). Hi ha l’església de Sant Jaume, molt modificada; d’origen romànic, conserva l’antiga nau, amb una porta adovellada i campanar d’espadanya al mur de ponent. No té absis, però sí una antiga fornícula al mur de llevant. Es troba en estat ruïnós. Aquesta església, anomenada el Convent, sembla que fou seu de l’antic monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, que ha donat el nom a la caseria; l’advocació de sant Jaume és tardana. El lloc de Salinoves fou donat el 937 pel comte Sunifred I d’Urgell al monestir de Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), el qual hi bastí una església dedicada a sant Cristòfol, que fou consagrada el 949 i que es dotà per tal d’erigir-hi un monestir filial. Aquest monestir tingué una vida molt curta; en realitat, és un monestir fracassat ja que el 1090 ja no tenia comunitat i es considerava un indret monàstic propietat d’Elins. El 949 es va donar a Sant Cristòfol, com a dotació, la parròquia de Paracolls i el lloc de l’Oliva o l’Espluga de l’Oliva, amb una església, també amb categoria de parroquial, construïda dins l’espluga o balma. Més tard, igual que Elins, passà a ser una simple propietat dels canonges de Castellbò. A l’indret de Paracolls, de la demarcació de Sant Cristòfol de la Donzell, hi ha les ruïnes de l’església romànica, successora sens dubte de l’esmentada el 949, titulada Sant Esteve de Paracolls, d’una nau amb arcs torals i absis, que té la volta esfondrada.

Al NW de l’església de Sant Jaume, hi ha la casa de Salinoves, prop de l’antic lloc de Salinoves, on resten vestigis de l’antic castell i el vilatge de Salinoves o de la Donzell, sobre un penyal, i de l’església de Santa Maria del castell de Salinoves o de Ca n'Olivelles, abans sota l’advocació de Santa Llúcia, de la qual resta una bona part del mur del N, amb dos arcs torals i de l’absis. És probable que l’antiga parròquia i lloc de l’Oliba o l’Oliva (Olivane, diu el document), amb l’església situada sota l’espluga, donada el 949 a Sant Cristòfol de Salinoves, no fos en l’indret de la caseria de l’Oliva, sinó més al N de Sant Cristòfol, dalt una cinglera, sobre el mas de Maçaners, lloc que s’identifica amb l’església de Santa Maria de Ca n'Olivelles.

En l’àmbit de la caseria es poden mencionar també altres masos, com Perdiguers i Olivelles; integrada en aquesta darrera masia hi ha la torre de l’antiga casa forta d’Olivelles, del segle XII o XIII.

Situat, aproximadament, a 1,5 km vers migjorn de Sant Cristòfol de la Donzell es troba l’antic llogaret de la Donzell, despoblat, on hi ha l’església romànica, avui sense culte, de Sant Pere de la Donzell. L’aparell és del segle XI, té una nau amb absis escapçat on hom ha obert una porta moderna i al mur de ponent hi ha una porta d’arc de mig punt.

Altres esglésies romàniques

El municipi de la Baronia presenta testimonis d’un passat, dels segles XI al XIV, que entrà en decadència a partir de mitjan segle XIV. La llarga relació d’esglésies romàniques del terme n'és un bon testimoni. Hom hi pot afegir encara la de Sant Ponç de Martimà, prop el mas de Martimà, més amunt de la masia d’Olivelles i la de Sant Marc i 2 km a llevant de Pallerols, al cim d’una serra a 1 080 m d’altitud, que dóna nom a un bon sector de la serra de Rialb. La capella de Sant Marc ha estat molt modificada, es va allargar la nau romànica pel costat on hi havia l’absis primitiu i aquí es va fer la porta nova, que va precedida d’un porxo.

Al vessant dret del Rialb, es destaca l’antic mas de Pomanyons, que té propera la capella de Santa Eulàlia, abandonada com la majoria del terme. Aquesta capella romànica és formada per una nau amb absis sobrealçat i una finestra cruciforme al mur de ponent; en conjunt és força malmesa. La capella és testimoni de l’antiguitat del mas, un dels antics centres d’explotació rural del terme. La capella, situada en un indret que restà negat per les aigües del pantà de Rialb, fou traslladada posteriorment, el 1999, al nucli de la Torre. No lluny de Pomanyons, enfilada al pendent de l’altre vessant del riu, es dreça l’esglesiola romànica coneguda per Sant Girvés o Sant Gervasi. És una construcció de tres naus, amb tres absis, ornats d’arcuacions llombardes, el de la banda de migdia mig aterrat. Les naus, com els absis, són desiguals, més baixes les laterals, amb arcades de separació amb la central. L’edifici té finestres cruciformes al mur de llevant, sobre l’absis major i al de ponent; al mur de migdia hi ha la porta i una finestra de doble esqueixada. Aquest interessant edifici, pràcticament abandonat, fa 6 m de llargada a la nau central, descomptat l’absis, i 7 m d’amplada total, incloses les naus laterals.

Col·laboració: 
FGS
Llegir més...