Fou canonge de la seu de Barcelona (1903) i professor de patrologia al seminari diocesà. Es dedicà a la investigació històrica i col·laborà a Ciencia Cristiana. Les seves obres més remarcables són Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, en dos volums (1906), i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, en quatre volums (1918). Ambdues obres són encara avui bàsiques per a l’estudi dels ordes religiosos catalans.