i Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús

Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Reus, Baix Camp, 1850 — Barcelona, Barcelonès, 1880

Autodidacte, col·laborà en periòdics locals i dirigí un elenc de teatre amateur. Atacat de tuberculosi, es traslladà a Barcelona, on col·laborà a “La Renaixença”, “Diari Català”, “La Campana de Gràcia”, etc, pronuncià conferències, i pel seu poema Epístola guanyà un premi als Jocs Florals el 1876. Els seus escrits més característics són aplegats en un volum de poesies en castellà, Algo (1881), i en un llibre en català i castellà, preparat per Joan Sardà, Obras en prosa y verso (1881). Els seus poemes el presenten com un home de sensibilitat romàntica que ha assimilat les adquisicions del positivisme científic i del naturalisme literari. La contradicció entre sentiment i raó és el tema principal de la seva poesia, que oscil·la entre el l’intimisme i l’anàlisi crítica. Els escrits en prosa, molt diversos, mostren en general, més seguretat en l’aplicació de mètodes positivistes, manllevats sobretot de Darwin: així, a la conferència La América precolombina , pronunciada a l’Ateneu Barcelonès el 1878. També escriví la sarsuela La dama de las camelias i, col·laborant amb Rossend Arús i Arderiu, el drama El nuevo Tenorio . Alguns dels seus treballs en català foren publicats el 1907 al volum Perpetuïnes.

Col·laboració: 
RSu
Llegir més...